Aire

Josep Rotger i Martínez, vaig néixer desembre del 62 a La Seyne-sur-Mer, França.
Vares néixer a França?
Sí.
I això?
Casualitats, mon pare va anar a muntar una fàbrica a una illa des sud de França, se diu Bandol, que era propietat d'en Ricard, des licor, i aquella va muntar una fàbrica de vidre i se'n va dur mestres vidriers de Can Guardiola per muntar sa fàbrica. Mon pare va ser un d'ells. I jo de rebot vaig néixer allà, perquè no havia de néixer allà, però com que vaig ser prematur, sis mesos, vaig néixer tanta sort, perquè aquí no hi havia ni incubadores. I així va ser.
I, clar, t'associi a sa Calatrava, en es barri de sa Calatrava, que es teus pares eren d'aquí o?
Es meu pare havien, ma mare va venir de molt petitona de Múrcia amb sa padrina, que era una dona viuda amb devers vuit o deu al·lots, des quals en moriren més de la meitat entre ells a sa batalla de l'Ebre. I va venir aquí i se varen establir a sa Calatrava. De fet, ma mare xerraves amb ella i culturalment era mallorquina, mallorquina. I va conèixer mon pare, mon pare era llongueter de família felanitxera i se casaren i se'n anaren a viure a sa Calatrava.
No me puc resistir a demanar-te per es barri en si, ha canviat moltíssim.
S'ha convertit amb un puta parc temàtic per guiris, un hotel a cada carrer i mos estan treguent a defora de mala manera, o sigui, s'impacte aquest des turisme és brutal, me fa vergonya que ses autoritats portuàries de merda, ho he de dir així de merda, se dediquin a dir que "no todo el mundo está en contra de los cruceros, porque no todo el mundo va a las manifestaciones". Gentussa, són gentussa, igual que es grans hotelers que són gentussa. Això és sa meva opinió.
De fet, pocs barris pateixen aquesta pressió.
És brutal, no te pots fer una idea, i mos acaba d'ajudar ara na Truyols amb lo d'Emaya amb es fems. O sigui, resulta de que hem de tenir una estació de reciclatge a dins sa cuina, que són grosses ses cuines nostres com per això, perquè ells venguin lo que noltros reciclem a Tirme, m'entens? I resulta que gent com jo que se fan sa foto en es diari, "això és un èxit" i jo veig sa gent es dematí que se'n va amb sa bossa de fems a sa feina. Això és una vergonya. Jo no puc tirar es fems, perquè jo faig feina de vespre i no puc tirar es fems. Saps que me varen dir quan vaig protestar per telèfon a Emaya, me sap molt de greu no haver-ho gravat? "Si no tiene a nadie que le tire la basura, contrate a alguien". Això me varen dir a Emaya i com això sempre rebem noltros a tots es nivells. En es meu carrer n'estan fent un, ara mateix a sa Calatrava n'hi ha tres i en es meu carrer, quasi davant ca meva, un altre. Això vol dir més cotxes, bueno, lo des cotxes lo des tràfic a sa Calatrava i s'excés de velocitat...
Crec que en es final és un canvi de paisatge humà molt més radical de lo que pot semblar. A part de lo difícil que se fa coses quotidianes, a nivell de tarannà de barri o de vida humana.
A tots es nivells. Sa gent que ve se'n toca es collons de sa Calatrava, de sa seva història, de sa seva cultura, i de tot. Són gent que venen aquí angloparlants sa majoria que no s'esforcen en res en parlar cap idioma que puguis entendre. En res. T'has d'adaptar tu a ells i ells si te poden trepitjar no passen gens de pena i com que noltros aquí mos han educat perquè vivim des turisme i mos hem de baixar es calçons, pues així anam. Així mos balla sa moneia, m'entens?
Com era sa Calatrava quan eres petit?
Era un barri completament diferent, era un barri de treballadors, quedaven reminiscències de sa part industrial, de s'antiga fàbrica d'estores, que hi havia de tapisses i estores en es meu carrer. A part d'això, hi havia sa fàbrica de Can Guardiola. A part d'això hi havia, jo ja no vaig conèixer cap adoberia, perquè això des des segle XIII era un dels barris que se dedicava una i exclusivament o quasi exclusivament a es curtit de pells, de fet, una fàbrica de pells li deien per malformació li deien una Calatrava. De fet, sa Calatrava de Sóller era una antiga fàbrica de pells. Bé, idò se deia això perquè històricament sa Calatrava era on havia totes ses adoberies, tot es gremi de blanquers i es segonadors, és a dir, de curtidors de pells a Mallorca.
Devia fer una olor curiosa...
Feia una pudor important. Jo record una cosa que deia na Maria Plaça, que era sa farmacèutica quan teníem farmàcia, ara no tenim cap servei ni un, no tenim cap servei ni un, per qualsevol cosa mos hem de desplaçar des barri. Madò Maria deia que a pesar de sa pudor i de s'història aquesta sanitària des curtit de pells, se conservava sa sanitat, perquè sa gent blanquejava ses cases, emblanquinava ses cases un pic cada any.
Això que te deia de sa fesomia des barri...
Tothom se coneixia, era una altra història.
Eren barris que eren com a petits poblets.
Efectivament, o sigui, cada carrer hi havia de tot, cada carrer hi havia un colmado, al marge d'això hi havia: papereria, perruqueria, carnisseria, això una o dues, jugueteria, drogueria, de tot, no havies de mester sortir absolutament per res més que per anar a es metge, perdona, tampoc, perquè jo record que es metge de sa Calatrava estava a Can Salom, d'en Toni Gayà. No havíem de sortir absolutament per res, de fer, una cosa curiosa, tant ma mare com sa meva tia, quan anaven a Palma, quan sortien des barri deien: "Me'n vaig a Palma". Jo això ho he viscut i encara se m'escapa qualque vegada.
Jo no som de Palma, però en es final Palma és com una ciutat molt petita que conserva encara molt sa distinció d'intramurs i extramurs, però, però intramurs com que abans just creuant tres carrers canviava completament es caràcter de sa ciutat.
Efectivament, creaves tres carrers i, per exemple, de sa Calatrava caminaves un poquet i te n'anaves en es Molinar, vull dir, es Molinar no tenia res que veure amb es de sa Calatrava o amb es Putxeros, vull dir que era així.
Hi havia pica?
Sí, sí, efectivament, i tant i bregues.
Voltros, a més, teníeu així es barri xino aferrat.
No era aferrat, això és lo que s'equivoca molta de gent, noltros sa frontera era sa plaça des Pes de sa Palla, és a dir, que noltros... sa Calatrava era molt petita era porta des Camp, carrer Botons, porta des Pes de sa Palla, Montision, m'entens? O sigui que a partir d'aquí ja no era sa Calatrava, sa Gerreria ja no era sa Calatrava, qui estava més a prop des brut era sa Gerreria, que no tenia res a veure amb noltros.
D'on te va venir aquest interès per sa música?
Una cosa un poc així, va ser arrel de ses primeres festes populars a Mallorca, un poc a s'Estat espanyol varen ser un poc emblemàtiques, me vaig interessar pels instruments tradicionals, en aquell moment completament en decadència. Gent major que s'estava morint i no hi havia una continuació de cap tipus i...
Quina música escoltaves abans de donar aquesta passa o sempre t'havia interessat?
Sempre m'havia interessat sa música tradicional i té en compte que jo era molt jove, jo quan me vaig interessar per aquests temes tenia dotze anys i ja m'hi vaig ficar de cap, va ser immersió completa amb moltes dificultats, perquè en aquell temps noltros vàrem tenir molts de problemes, tant per poder-ne aprendre, vàrem haver de ser autodidactes completament, perquè has de pensar que en aquell temps no només hi havia mestres, sinó que sa gent major en molts de casos, primer, que t'havies de desplaçar, noltros érem molt joves, no teníem vehicle, no hi havia com ara que agafes un telèfon mòbil, pots fer fotos i gravar. En aquell temps havies de dur una gravadora, a part d'això, sa gent major en molts de casos estava com a gelosa, no volia ensenyar. Lo més important, no hi havia instruments, ni se'n fabricaven, és a dir, havies de tenir sa sort d'aconseguir-ne un de vell, bé, era molt complicat.
Anem per parts, perquè aquí hi ha com a moltíssimes coses molt curioses d'aquesta època. Sa primera de totes és que es vells no volien ensenyar, això sempre m'ha fet molta gràcia, que és que en es cas de flabiolers o xeremiers...
No era tampoc així, és a dir, sí i no, hi havia casos que sí, però més que res era que t'havies de guanyar es seu respecte. M'explic?
Bé, aquesta puteria mallorquina, què vols que t'ensenyi això? No ho sabràs tocar.
Sí, però vaja era un poc això que te dic, era un poc haver-te de guanyar es seu respecte, el t'arribaves a guanyar amb es temps, però vull dir era un poc això.
Què havies de fer per guanyar-te es respecte?
Pues lo primer de tot és una cosa que s'ha perdut ara, sobretot en es món de sa música tradicional, és respectar en es altres. M'entens? Ara tot s'ha desmadrat massa, tothom sap tocar... un dels problemes saps quin és? Greu. Tothom serveix per tocar i no tothom serveix per tocar, ni per pintar un quadre, ni per esculpir una talla, m'entens? Això és es greu problema, tothom s'ha tirat al ruedo, a dins ses bandes se camufla tot, tot va bé i tot sona bé, perquè un tapa s'altre i això és un des problemes que hi ha hagut. Estem morint de glòria. Això és un des problemes greus, estam en decadència, jo ho he dit sempre.
Ara hi ha tres o quatre colles a cada poble.
No, bandes seran, colles n'hi ha molt poques, contadíssimes, perquè per tocar amb colla n'has de saber. Això és es problema.
Però sí que hi ha molta més gent que té quatre nocions de flabiol, toca es tamborino...
A sa gent només li interessa tocar, no li interessa aprendre, li interessa tocar. I si són des poble ja va bé, no saben tocar, és igual, però són des poble, m'explic? Ara es rockeros des poble no tocaran a sa verbena, m'entens? Això és un des problemes que hi ha.
En es vostre cas gairebé voltros vàreu haver d'estudiar de zero algo que hi havia molt poca bibliografia, com tu deies quedava de cada vegada menys gent, com va ser aquesta feina?
Tot ho vàrem haver d'aprendre amb feina de camp, boca a boca, referències d'una, referències de s'altre, dels antics xeremiers, des que eren morts, des que no eren morts. Té en compte que quan jo vaig començar, cada any se'n moria un o dos. I així i tot no vaig tenir collons d'aconseguir un instrument en condicions, un instrument antic que és lo únic que hi havia, perquè té en compte que per aconseguir un instrument en aquest temps, havies d'esperar que se morís un xeremier, des cap d'una setmana de quarantena, una setmana, deu dies, tot cristo anava a ca sa viuda a intentar comprar-li s'instrument, perquè era s'única manera d'aconseguir-ne un. No és com ara que va si pagues, en aquell temps ni pagando. No podies aconseguir s'instrument.
Que encara se fan com abans, han canviat crec, no?
Han canviat una mica, ses tècniques són millors, no mos hem d'enganar, d'un torn de ballesta a un torn mecànic, sempre hi haurà una diferència de qualitat. Sí, ha canviat a millor.
Molta gent major diu que abans sonaven més fort.
Es xeremiers majors no te'ls pots escoltar massa, perquè diuen molts de dois, perquè molts d'ells no són músics. Partint d'aquí, eren pastors que tocaven en molts de casos per necessitat, perquè els obligaven a tocar sobretot a ses nits d'estiu, perquè es majoral de sa possessió els sentís i sabia que no estaven dormits guardant sa guarda d'ovelles, vull dir que ja començam amb aquest problema.
Sa nostàlgia sol amplificar bastant ses coses.
Això de que sonaven que moltes de ses que s'estan fabricant ara, sí, perquè ara amb molts de casos fan juguetes. Fan en lloc de xeremiers, fan gaites per nins petits o cornamuses que m'estim dir cornamusa que no gata de xeremies. O sigui, esta fent instruments de salón per nins petits, que sonen de torronera, part d'això raó sí que tenen. Ara, sonoritat i to i afinació hi ha moltes teories, hi ha sa des modal, sa des no modal, jo no hi crec gaire però bueno. Té en compte que en aquell temps no hi havia afinadors electrònics, i és que feien es instruments en molts de casos no eren músics, en lo qual feien un flabiol i damunt es flabiol feien ses xeremies. I si és la era alt, era alt i si es re era baix era baix, i així anam.
També estam parlant d'uns instruments i músics que eren aficionats en es bon sentit.
Ara no sé si era en Noguera, hi havia un des etnòlegs que va fer un treball, que parlava de ses xeremiers, el Anuario de la Gaita de Orense. "Es un instrumento generalmente mal tocado y desafinado". Claro, perquè si tu te'n anaves hi havia de tot per tot, perquè no se mirava massa, tot va bé, perquè en molts de casos eren pastors. Alerta! Perquè hi havia gent que s'hi dedicava com jo n'he coneguts, que jo n'he coneguts molts que s'hi dedicaven, però es altres eren pastors que sortien a tocar per guanyar-se un sobresou i per avall, sobretot a sa decadència de s'instrument que era ja quan tots eren molt majors i aquests que s'hi dedicaven més professionalment s'havien mort o ja eren molt majors i quedava lo que quedava, però per sa demanda havia de sortir aquesta gent que no en sabia tant.
M'has dit que es panorama quan voltros vàreu començar a interessar-vos per es tema ja quedava poca gent. Hi havia qualque colla en aquell moment que diguessis...?
Hi havia es Llargos de Sencelles, hi havia en Moreiet de Muro amb en Toni Matas, hi havia es pineros en Sebastià i en Pep Macho. Aquests eren es més emblemàtics com a colla semiprofessional.
És a dir, lo que feien bàsicament era llogar-se a ses festes des poble.
Efectivament, clar hi havia més demanda que oferta, en lo qual vàrem haver de fer una feina extra d'aprenentatge super bèstia per poder cobrir aquestes necessitats, perquè hi hagués una continuació secular, perquè si s'espenyava aquesta continuació desapareixia aquest instrument de ses festes populars. Va ser un poc per necessitat.
També va coincidir en un moment històric que de sobte va revifar un poquet s'interès per sa música tradicional i sa cultura popular.
Sa cultura en general, mort es dictador Franco, que ara pareix que està prohibit dir que era un dictador, bé, mort es dictador Franco se varen intentar recuperar llibertats perdudes, cultura, etcètera, i dins aquesta història una d'elles va ser sa cultura tradicional, no li vull dir popular perquè no ho és.
Què és lo que més vos va costar de tot aquest procés?
T'ho he dit: aconseguir instruments, això va ser un gran estigma que no vaig poder aconseguir fins quasi quasi es cap de devers 18 o 19 de tocar, anava amb xarxes, anava amb lo que podia, perquè no hi havia construcció i va ser un greu problema.
Clar, a mi me sorprèn que no quedés ningú que fes...
Que va! Has de pensar que un dels darrers constructors va ser en Pere Filo, en Pere Bestard degué morir Guerra Civil o finals de sa Guerra Civil i aquests darrers instruments eren de s'any vint seu.
I quants d'instruments hi podia haver a tota Mallorca?
Bu, molts! Té en compte que és una tradició que no s'ha perdut mai. De fet, es catalans, quan varen perdre es sac de gemecs, perquè s'origen de ses xeremies has de pensar que s'origen és es sac de gemecs català, va arribar aquí amb sa Conquesta amb es joglars d'en Jaume I. De fet, morfològicament s'únic instrument que se pareix a ses xeremies és es sac de gemecs, no n'hi ha d'altre. I aquests dos un poc a sa zampoña italiana o ses zampoñas des sud, o sigui, no deixa de ser una zampoña a sa qual hi ha tengut unes modificacions.
I en quedaven bastants d'instruments a Mallorca?
Sí, no te vull dir cada casa, però quasi quasi, n'hi havia moltes. Pero també se'n varen fer malbé moltes, varen desaparèixer moltes, moltes no se volien vendre, no s'utilitzaven, però no se volien vendre, moltes se podriren, moltes se cremaren, textual, i més d'una se va vendre a guris. Se venien en es guiris com a souvenir.
Deguéreu fer molts de quilòmetres, no?
Molts, no te pots fer una idea, entre això i ja un poc que mos posàrem en marxa, ten en compte que en s'estiu fèiem dos i tres pobles cada dia. Sobretot a ses festes més grosses.
I què anàveu en motorino o...?
Moto, amb moto de poble a poble.
Devia ser divertit també.
Érem joves. Mos n'han passades de tot color.
De sa generació d'en Xisples ja en deuen quedar poquíssims.
Bueno, de sa generació d'en Xisples ja no queda ningú, me pareix que es darrer que queda és ell. De sa generació d'en Xisples que tocàs de jove i això queda en Xisples, no queda ningú més. Hi ha gent de sa seva edat o un poc més joves que toquen, però no és que tocassin de sempre, sinó que s'hi varen posar de més majors. Però de sa generació d'en Xisples que tocassin que fossin d'aquell temps en Xisples.
Clar, d'alguna manera és com a es darrer d'una estirp que va aprendre a tocar es flabiol...
Perquè era pastor i tocava amb n'Andreu David, perquè era pastor. Era una eina com t'he dit jo abans, s'ovella duia un picarol en es coll, perquè es pastor sapigués on era i no li fugís i es pastor duia un picarol que era ses xeremies, perquè es majoral sapigués que aquest homes estava fent feina i no s'havia dormit en sa nit d'estiu que guardava ses ovelles.
Un instrument d'explotació.
Sí, efectivament. De fet moltes o gairebé totes ses possessions grosses tenien sa caixa de ses xeremies. Sa caixeta amb ses xeremies, flabiol i tambor, sobretot xeremies, perquè era un instrument car.
Sí, de fet, en Xisples me va dir que es seu flabiol el va comprar i va pagar una fortuna.
Eren instruments cars i sa gent no els aconseguia... o els aconseguia perquè els heretava o els costava molt aconseguir-los.
Ja per acabar, te volia demanar una cosa que has comentat varies vegades, que és això que ara mateix vivim una època de decadència. És adir, que tot lo contrari de lo que pugui pensar sa gent, ara que s'ha popularitzat es flabiol i ses xeremies...
Bueno, s'ha popularitzat, s'ha convertit amb un entreteniment com es macramé en es anys setanta, s'ha convertit... s'ha folkloritzat, s'ha utilitzat perquè sa gent passàs es temps i hi ha gent que toca s'instrument perquè fa guapo dur ses xeremies penjades, més que per tocar, per això, per mira que estic tocant.
Saps lo curiós? Que estic segur que agafes unes festes a una plaça d'un poble, agafes a tothom que hi ha escoltat ses xeremies i es flabioler i ningú d'ells seria capaç de distingir una colla que toqui bé, d'una colla que toqui malament.
És un dels greus problemes que hi ha a Mallorca. Jo he parlat amb gent d'Asturies, gent de Galícia, això allà no passa, perquè hi ha una cultura diguéssem més musical d'escoltar una cosa, aquí no, aquí senten renou i ja els va bé. Igual que amb el turisme hi ha una massificació de gent que toca i gent que toca sense saber-ne. Això és un dels greus problemes. I lo que han fet és cansar a sa gent. Un temps sa gent esperava ses xeremies es dia de sa festa major, una festassa, els feien un casser, ara els senten cada dia i s'han avorrit. Sa gent està oiant s'instrument, bàsicament és això. Per això te dic lo de sa decadència.
Tu encara toques?
Molt poc, jo faig ses quatre fetses de tota sa vida, Felanitx, Montuïri, Sant Agustí a Felanitx, Montuïri Sant Bartomeu enguany farà quaranta anys amb es cossiers i gairebé es lo únic que faig.
I sa Calatrava?
No, no, a sa Calatrava per què, per quatre guiris? És que sa Calatrava ja no és sa Calatrava, m'entens?