Aire

Tot Mallorca me coneix, no ho creureu, diumenge érem a una festa d'un bateig i hi havia gent de Llucmajor i una senyora me diu: "Vós sou aquella dona de noranta-sis anys que encara ballau?"

I encara ballau? M'han dit que sou molt balladora. Això m'han dit. I també m'han dit que feis un pastís per quan fan ses Sales, un postre.

Ah, es rotllets, sí, som jo, no ho deim a ningú com les feim en es rotllets, perquè en venen molts a demanar-m'ho, perquè llavors mos prendran s'ofici a noltros i llavors no mos compraran es rotllets.

Però això ho heu de deixar escrit o a qualque banda.

Tot ha de quedar aquí. Això és ben vera, però. Cuiners n'han vengut a demanar-me.

Si voleu, tornam a començar i començam pes principi. Sempre deman lo mateix que és que me digueu es vostre nom complet i quan vàreu néixer.

Idò jo som Joanaina Adrover Adrover. Vaig néixer l'any 21.

I vàreu néixer aquí a Calonge?

A Calonge.

I es vostres pares d'on eren?

També de Calonge, també eren Adrover Adrover tots dos. Una era Tonina i s'altre era Toni.

I tots dos tenien es nom d'Adrover Adrover?

Aquí a Calonge n'hi havia moltíssims d'Adrovers, quasi tots i no eren família. Aposta n'hi ha que fan un llibre per veure es Adrovers d'on venen, perquè n'hi ha moltíssims d'Adrovers i també n'hi deu haver dels altres.

I no diguéreu triar un home que se digués Adrover Adrover?

Es meu home no, ni en tenia cap nom. Es meu home era Vadell Grimalt, Grimalt Adrover.

És a dir, un altre Adrover per enmig.

Grimart Vadell era es meu home.

Grimalt Adrover són es vostres fills.

Es meus fills són Adrovers Adrovers, perquè ja tenen sa part... en Joan és Grimalt Adrover i aquesta també. Ara es nets ja ho han perdut.

I a què se dedicaven es vostres pares?

A la pagesia. Mon pare era pagès, perquè son pare se va casar tres vegades i de cada dona tenia fills i en va tenir que ja en menaven d'una altra que s'havia mort s'home i eren molts de família, però ell era es major i era es qui feia de pagès, menava ses bísties i conreava sa terra i sembraven. Vivien de lo que collien, llavors sí que no hi havia per comprar. Lo que sembraven se menjaven.

I sa vostra mare també venia de família pagesa?

Ma mare era família també Adrover Adrover i era d'aquí de Calonge, lo que se mare se va morir molt joveneta, ella només tenia set anys i va quedar que eren quatre germanes i un germà i es germà tenia dos anyets. En aquell temps sabeu que n'hi ha de diferència d'ara a llavors. En aquell temps sa major se'n cuidava des al·lotets i se cuidava d'aquell petitó i ma mare la varen dur a ca es seu padrí de Fonts, perquè només tenia set anys i allà se'n cuidaven d'ella i una tia, que era més jove, una germana, la varen dur amb sos padrins, amb sos pares de sa mare i una altra tia la varen llogar a Felanitx i estaven separadets. Era molt trist, perquè crec que se veien molt poquet i això i llavors ma mare, quan va ser més grandeta, ja la varen posar a una casa que no tenien al·lots, però per fer feina i feia feina amb aquesta gent i tenien un hortet i anava a fer feina allà i els amos, l'amo d'allà, menava sa diligència, sabeu què era una diligència?

Es carro que devia dur...

Sí, duia a Santanyí, duia es correu a Santanyí i esperava allà i en venir allà s'horabaixa duia es correu aquí i estava llogat en aquesta casa. I va trobar un novio ma mare [...] i sa madona d'allà, perquè llavors no hi havia senyors, sa madona va dir aquí només festegen es diumenges horabaixa, entre setmana no hi ha novios i només se veien es diumenges, pus, de tota sa setmana. Varen festejar i llavors se varen casar.

I aquest novio era es vostre pare llavors.

Era es meu pare.

I com se varen conèixer, vos ho varen contar mai?

Però, vaja, se varen conèixer a lo millor anant... perquè ses festes per aquí no n'hi havia de festes en aquell temps, sa gent anava a una peladissa d'ametlles i era una festa. Això per jo també ho era, jo me'n record, Bon Jesús, en haver d'anar a una peladissa, era com ara anar a una festa a un banquete gros, disfrutava. Festa no n'hi havia, saps? Però sa gent era bona en aquell temps.

I aquí se devia conèixer tothom a Calonge?

Tothom, sí, érem com a germans tots. Un tenia una malaltia o tenia una desgràcia o això i tots mos llastimàvem per aquella persona. Mos coneixíem tant, perquè tots anàvem a missa i a missa tots mos vèiem. Com estàs? Allà mos saludàvem tots. Era molt diferent el món.

Quants de germans éreu?

Jo vaig tenir quatre germanes i jo cinc i vaig venir amb un germà, de manera que jo som gemela.

Vàreu ser bessons? germans bessons?

Sí.

És a dir, que a ca vostra éreu cinc nines i un nin.

Lo que ses nines, com que era gent pobra, en aquell temps tothom era pobre, aquí no hi havia senyors, només venia un senyor que era Can Marines que tenia moltes possessions, perquè Calonge se va començar que eren possessions. N'hi havia quatre: es Pujol, Cas Senyor, Can Marines i llavors una que li deien sa possessió de s'Horta, que eren senyores, no varen tenir germans i estaven separats, però llavors aquestes possessions se varen... ho varen vendre i un comprava dues quarterades i s'altre en comprava una i se va establir així. I sa gent va poder menjar un poquet, perquè antes no hi havia res, no podia veure, per mor que aquests senyors... anaven a fer feina allà, però no tenien propietats seva i es dia que venia es senyor de Can Marines, com que menava un cotxe, no n'havien vist cap mai, tothom sortia en es carrer a veure es cotxe. Jo me'n record que només n'hi havia un de cotxe a Calonge, que era un citroënet vermell d'aquells que a darrere acabava amb una punteta, n'heu vists? Només hi cabien dues personetes a davant, que feia una punteta a darrere. Se deien citroëns, això jo el veia passar en aqueix en sentir es cotxe va havíem de guaitar, no estàvem avesats a veure'n i ara mos giram a s'altra part per no veure-n tants.

El devíeu sentir d'enfora, a més, devíeu saber com venia. Devien fer un renové aquests cotxes.

Sí. No sé què li deia, no li dèiem cotxe.

Automòbil.

Sí. Ara ve un automòbil. I quan varen venir es avions sí que... mos pareixia la fi del món, "això serà la fi del món", encara sent ma mareta que ho deia: "Serà la fi del món això, no pot ser". Un aparato d'aquells a poder estar a l'aire, saps que era de gros allò. Com ara que dic això, m'en record.

I que era perquè els havíeu vist o perquè vos contaven que hi havia avions?

No, jo ho vaig veure, jo ho veia tot en això. Saps que tenc de molts d'anys.

De fet, vos anava a demanar, vós deguéreu viure sa Guerra Civil. Hi va haver molt de trui per aquí?

Vaja, i es meu novio hi va estar set anys.

En es front?

Feia de cornetidor ell i es major no volia que se llicenciàs, que se n'anàs, quan les varen amollar. No volia que se n'anàs, li deia, tot d'una entraràs de sergent de sa banda de música, perquè a ell li agradava molt cantar i sonar guitarra i ho va dir a son pare, perquè ell li hauria agradat. I ho va dir a son pare, perquè a ell li hauria agradat, i son pare li va dir: "A fer feina! Fora senyors per aquí". No ho va voler.

Vàreu anar a escola vós?

Però hi anàvem amb una monja que no havia anat a estudiar, eren monges franciscanes, saps, com si jo m'hagués fet una monja, igual, i mos ensenyaven, jo només vaig fer comptes fins a multiplicar, de dividir i tot això ja no i llavors escriure ella mos feia una mostreta a sa plagueta i noltros escrivíem llavors aquella mostreta. A veure si ho fèiem bé. Això ho fèiem.

I quants d'anys hi vàreu anar?

Jo simateix hi vaig anar molt de temps, perquè a ca nostra mon pare feia de caminer, perquè en aquell temps hi havia un caminer a Calonge i un a s'Alqueria Blanca. I ells dos s'ajuntaven perquè en sa nit feien ronda, guardaven en sa nit que es pastors no fessin tala en es veïnat o que no n'hi hagués qualcun que anàs en es veïnat a collir qualque cosa que no era seva. Guardaven això, cada vespre en s'estiu. S'hivern a picar macs a sa vorera des camí, perquè no hi havia asfaltat i picaven macs tot lo dia, a peu. Mon pare no va saber cavalcar amb bicicleta mai. Vos dic que es temps és molt diferent d'ara llavors, molt, però jo trob que eren bons llavors.

A part de vigilar tot això, hi havia molt de contraban pes camins? S'havia de vigilar també això?

Molt. Molt. Tothom sabia què era això, tothom. Sa gent que anava a traginar, perquè ho duien de ses penyes a lo millor ho duien a Cas Concos o a Felanitx, amb so sac damunt es coll. Es meu marit ho feia en això i com ell tots.

Per molta gent devia ser s'única manera de guanyar quatre duros.

Vaja i no sé què era, ara ja no me'n record de què guanyava, però guanyava un poc. Això era sa vida.

No i era una feina ben dura.

Si ho era... se rebentaven i l'endemà dematí, perquè son pare no se'n temés, eren es primers que s'aixecaven, perquè si son pare se n'hagués donat compte hagués dit: "Dona'm es doblers, que som jo que vos mantenc", perquè no prenguessin mals vicis.

Parlàveu un poc de com vàreu conèixer en es vostre home, què fèieu per divertir-vos?

No fèiem gaire, perquè noltros com que anàvem a costureta, ses monges, bé, ja teníem quinze o setze anys, volien que es diumenges anàvem a sa doctrina, cada diumenge hi havia doctrina a l'església, i tots es al·lots i nins i nines anàvem a sa doctrina. Mos ensenyàvem oracions i en haver acabat volien que anàssem en es convent. Teníem una terrassa gran i allà jugàvem i mos feien jocs ses monges, mos ajudaven molt elles simateix, però, quan sortíem, s'esbertet, ja ho crec, hi havia jovenets per allà i de bromes i qualcun que s'acostava i xerrant i d'aqueixa manera vàrem fer es novios. I llavors qualque diumenge, quan sortíem de [...], "no anam a ca ses monges, voleu que anem a fer una volteta?" i ells mos esperaven en es cantonet, mem de cap a on prendran i si partíem per amunt, ells venien tot d'una darrere darrere.

A una distància prudencial?

I sa monja, com venia es diumenge es diumenge que venia, ja ho sabia i mos donava uns atracos, mos feia morros, perquè no ho volia, era a ca ses monges que havíem d'estar, fora anar de novios.

I així vos vàreu conèixer?

I així mos vàrem conèixer i la mar de bé.

I després m'heu d'explicar s'afició aquesta vostra de ballar. Quan vàreu començar a ballar vós?

Jo era petita, tenia una tia fadrina i era molt balladora, però molt, però balladora de pagès, això d'aferrat per aquí no s'usava ni ho havien vist mai i m'ensenyava a ballar. A vegades ballàvem jo i ella, jo hi anava, estava molt amb ella, feia es nom per ella, era una germana de ma mare i anava molt a romandre amb ella. I de vegades convidada a un cosí seu que sabia sonar guitarra i ballàvem i això era es nostre divertiment i apreníem de ballar. I llavors amb amigues també.

I ballar amb al·lots?

Amb al·lots, no. No en venia cap i ben alerta.

I es ball pagès sense s'al·lot?

El ballàvem i llavors en anar en es balls hi havia joves que mos venien a dir: "Vols ballar?", perquè en aquell temps en cantaven ses mateixes, ses tres mateixes que venen a la una, i ja deien lo que valia, tres peces o dues i mos venien a demanar per ballar i ballàvem.

Heu dit que ja deien lo que valia, a què vos referiu? Pagaven?

No, no, no, sa mateixa, una mateixa hi ha, llavors eren mateixes i jotes. Una jota és una que la fan voltant voltant i llavors fan es peuet. I ses mateixes són unes que fan per llarg així, rossegueta, rossegueta, i quan se posen a cantar fan es revolts i parteixen cap allà i llavors allà tornen fer revolt. Són molt guapes ses pageses, a jo m'agradaven molt.

Ses mateixes les ballaven més per aquesta zona.

Sí, no i hi havia molts de pobles simateix per aquí que ballaven i ara torna s'usar molt això, torna a s'usar molt, quasi quasi més que ballar d'aferrat.

I sortíeu des poble sovint?

No, pots pensar i a on vos n'havíeu d'anar i no teníeu amb què, amb un carro.

Per exemple, vos de jove vàreu anar qualque vegada a Palma?

A Palma hi anàvem, però amb s'exclusiva o mos duien en es tren a Santanyí i llavors agafàvem es tren i mos n'anàvem cap a Palma.

Què és això de s'exclusiva?

En aquell temps li dèiem s'exclusiva, un camión, es correu i era un xofer que venia aquí, dormia aquí, perquè ja no passava més enfora i es dematí a les set suposem tornava partir cap a Palma i es que se'n volien anar. A les set eren aquí i solien partir cap a Palma i posava Can Rasca, que està en es carrer de Sant Miquel, debaixant es carrer des Oms. Allà en es cap de cantó era Can Rasca. Jo encara ho veig.

I per què hi anàveu a Palma?

Jo hi anava perquè hi tenia ses germanes, hi anava molt allà.

I què hi feien ses vostres germanes a Palma?

Ses meves germanes era que, com que érem molts a ca nostra, no teníem, noltros, perquè en aquell temps es pares no partien s'herència fins que se morien, perquè veus ara no és igual, ara quan se casen ja les donen lo que és seu i ja se pot viure a dins lo seu i en aquell temps no, fins que se morien es vells, de vegades estaven ben malalts i feien venir es notari perquè fes testament i partia lo que ell tenia en es fills. Tal cosa tal altra i d'aqueixa manera i no teníem res quan te casaves. Havies de partir amb sos teus braços. Mon pare jo li vaig sentir a dins moltes vegades, perquè son pare tenia terreno simateix, però se va casar tres vegades i tots tres va tenir al·lots i eren molts i no ho va partir fins que va morir. I no tenia per fer feina i son pare era batle i el va fer caminer i mos deia: "M'hagués estimat més, quan me va fer caminer, que m'hagués dat un tros de carro. I un tros de somera i un càvec i ves-te'n a fer feina", que fer-lo caminer.

Era una feina molt dura?

Era una feina dura, però fent feina podia fer per menjar, perquè lo que sembràvem ho podíem moldre, podíem fer pa, sembrava hortalissa i podies menjar, però si no tens terreno no hi pots fer.

I quan éreu petita on vivíeu?

Aquí a Calonge.

Però on exactament?

No. Jo vaig viure a molts de puestos, perquè com que no teníem casa, es padrí tenia cases, però eren seves i vàrem haver d'anar a lloguer de casa i com mos treien d'aquella casa passàvem a una altra i d'aqueixa manera. I llavonses vàrem comprar un trosset de terra, quan ja vàrem ser un poc més grandets i vàrem fer una caseta. I estàvem allà, però mon pare ja no feia de caminer.

I a què se dedicava?

A fer feina, ja era vellet, perquè en aquell temps no era com ara i si ara sa gent se queixa i no s'hauria de queixar, perquè hi ha aquesta pagueta de vells, que saps que ho és de guapo i aquell temps no hi havia paga de res. Es fills havien de mantenir son pare i sa mare, si no volien que se morissen. I ara es pares mantenen es fills si importa, si és un fill que no té feina li ajuden lo que poden. Què no és vera? Mem, idò no trobes que ara estan més bé que aquell temps? I se queixen.

Fan bé de queixar-se, si no mos queixéssim no millorarien ses coses.

No millorarien?

I està bé que millorin.

Sí, això estic de ses teves. Que va molt bé es millorar tot.

Millor millorar que empitjorar.

Sí, és vera, però en aquell temps hi estàvem malament i noltros érem felices, perquè no havíem conegut lo bé. Perquè ara heu de pensar que aquesta pagueta és lo més guapo que s'ha posada. I jo sempre he dit, no sé si ho he de dir, que això ho va posar en Franco, però n'hi ha molts que no ho creuen, però és ben vera, perquè jo ho he vist i ho he passat. I saps que ho era de guapo, es meus pares no ho varen cobrar mai en això. Mon pare cobrava una pesseta fent de caminer, una pesseta.

I xerrant d'en Franco, parlem de sa Guerra Civil, per aquí com la vàreu viure a sa guerra? Vàreu passar molta fam després de sa guerra?

Ui, malament. Sí, bastanta. No hi havia que menjar, varen tancar ses farineres, no podíem moldre, aquests que tenien xeixa a ca es meu home que estaven a sa possessió, no podien moldre, un poc d'estraperlo hi havia, però, si els haguessin agafat, no ho volien, perquè quan no, n'hi havia que feien farina de faves, farina d'ordi, que fan un pam, no ho podíem menjar. Mon pare se va amagrir jo no sé quants de quilos.

Perquè, clar, si voltros no teníeu bocí de terra...?

No, no podíem.

Perquè almanco lo que diu tothom és que sa gent que almanco tenia es seu hortet.

Sí, llavors ma mare va cobrar s'herència, perquè sa mare s'havia morta i son pare ja havia tornat molt vell i va repartir lo que tenia en es fills i ma mare li va tocar una finqueta i dins aquella finca mon pare hi va acabar sa vida allà. Sembràvem faves i sembràvem xeixa i sembràvem hortalissa. Hi havia un poc d'aigua i podien menjar. Sembràvem faves i quan no menjàvem faves tendres i llavors faves velles i lo que hi havia, lo que hi havia menjàvem. Ho passàvem malament.

Però no hi va haver molts de desastres permí per aquí de sa guerra?

No, però se'n varen morir molts, es meu novio s'hi va morir.

I va morir en es front?

En es front.

I on va ser que va morir?

No ho sé, això no ho he sabut mai, mai, pentura mos ho varen dir, però solts no els ho varen dir mai. No les varen enviar sa fe de mort mai a ells. Ara les varen dir a una neboda d'ell si el volien que el duguessin, però i ara?

I que estava, a quin bàndol estava en es nacional o es republicans?

No, ells eren falangistes, però deien que eren es mateixos ells, perquè s'havien adelantat en es frente i es des seus estaven més enrere pensant que eren es contraris varen tirar i varen ferir es seus.

No me digueu.

Sí. Varen matar molta de gent desde luego. Això, per aquí jo no sé... de s'Horta també n'hi va haver. Un o dos que en varen matar, aquí només aquest.

Va patir molta gent però?

Vaja, tothom patia. Tothom patia per això.

I parlam un poc des canvi que va viure després de sa postguerra Calonge, perquè durant molts anys Calonge se va mantenir com a molt petit, ha estat aquests darrers vint anys o trenta anys que ha canviat, no?

Molt, molt, ha canviat molt, perquè ha vengut molta de gent a viure aquí i molts que no se'n volen tornar. Les agrada molt, és un poble molt bona gent, sa gent d'aquí és bona, bona. És que mos bravegen, eh, voldria ho véssiu.

I me parlau un poc de... aquí encara les feies ses Sales, però hi ha molts de pobles que s'han perdut ses Sales. Es camp de salers encara?

Sí, noltros tot lo antic ho tenim, encara ho duim, es salers cantam ses Sales, feim es ball de Sales i es rotllets.

Es rotllets és es postre aquest que feis?

Sí.

I com és? No cal que me digueu sa recepta, però me podríeu explicar com és.

Com és? Lo que noltros ho feim en es forn, perquè no se pot pastar amb ses mans, perquè noltros en feim moltíssims i no en tenim mai que bastin, perquè són molt bons. Si en tenia, vos ne donaria, però ara ja és tard, s'arriben a espassar, tornen blans i són com a rostilletes d'aquelles, trec-trec-trec, però són boníssims. No tenen farina. Sa farina és d'ametlla. Ametlla i sucre, això, però són molt bons.

I quan vàreu aprendre a fer aquest plat?

Perquè hi va haver un senyor que mos va dir com se feia i mos va dir: "No ho heu de dir a ningú". "No doneu sa recepta a ningú", això jo i una altra amiga estava amb jo també, va dir "no ho heu de dir a ningú", que aprenguin de fer-ne.

I qui era aquest senyor?

No sé, d'on era, és que jo no sols no sé d'on era aquest senyor.

Se menjava això a Calonge abans?

Sí, abans que jo era molt petita hi havia un home que també ho era molt de sa bulla, sempre feia rifes o rifava síndries o rifava cacauets, bono, es diumenges i llavors acabava amb un ball allò. Divertia es poble, allà era una cosa que tothom hi anava, noltros estàvem veïnats i es vespres i tot a fer ris allà. Tenien un piano i sonaven i noltros ballant i venga i es pares s'escalfaven dins sa cuina i noltros ballant i disfrutaven. Passaven sa vida així, d'aquesta manera, no hi havia cap puesto de dir poden es jovent o en es cine que n'hi ha que van o fan reunions, això no, això aquí no hi havia res, ni se'n podien anar i com se n'havien d'anar a peu? No hi havia ni bicicletes, ni cotxes, ni ningú.

I com ho fèieu si necessitàveu algo, a s'Alqueria sí que hi devíeu anar a peu?

Sí, a s'Alqueria, i a Santanyí, i a Felanitx. Jo vaig aprendre es corte, perquè vaig ser cosidora, aprenia es corte a Felanitx i me n'anava a peu es dilluns i dissabte tornava, perquè hi tenia una germana de ma mare i estava amb ella, a ca sa tia.

I vos n'anàveu es dilluns a peu...?

Es dilluns dematí m'aixecava, me cridaven prestet i me n'anava apeu a Felanitx i es dissabtes només feia feina es migdia, s'horabaixa no, perquè venia i hi havia de menester quasi mig dia per anar-hi, perquè hi ha moltes passes que donar.

Igual estau en forma aquí a Calonge de tant de caminar.

Sí, jo crec que és per lo que he fet que estic en forma, perquè he caminat molt. I per anar a Cala d'Or mos n'anàveu a peu sempre.

Hi anàveu a nadar?

Vaja, sí, no hi havia cap casa ni una. No n'hi havia cap ni una. Noltros hi anàvem i gent de Felanitx també venia amb un carro, se posaven davall es pins i passàvem la noche allà davall es pins, s'abrigaven amb un llençol.

I vós també dormíeu per allà?

No, noltros tornàvem a pujar aquí a ca nostra.

I ja s'usava això de pegar-se un banyo?

Sí, sí que s'usava amb una camisa, no hi havia trajes i es homes amb uns calçons de davall. N'hi havia que duien calçons blancs i d'enfora veien una clapa, aquells calçonets tacadets, perquè sa roba en estar banyada se taca, sa robeta aqueixa. Aquells al·lots.

Talment ara.

Sí, però i ara com van? Quasi quasi no en duen de traje, quasi no en duen. I ses dones, pensa tu!

Si ses monges des vostre temps ho vessin.

Oh, jo crec que haurien perdut es coneixement, si mos haguessin vistes com ara. No podia ser.

Perquè, sobre sexe i coses d'aquestes no vos devien xerrar gens ses monges?

No, només podíem xerrar coses del Bon Jesús, de vegades mos feien fer jocs per passar es temps, però tot jocs guapos, sèrios, ni una paraula.

Quanta gent devíeu ser a Calonge quan éreu jove o quan vos vàreu casar per exemple?

Jo no ho sé, no eren molts ja, perquè saps que s'han fet de moltes de cases. Jo em record que aquell carrer per avall no hi havia cap casa ni una i de tot això no n'hem de parlar. Aquí aqueixa casa de s'enfront hi era, però totes ses altres no n'hi havia cap. Quan jo anava a costura, que me'n record de quan vàrem fer es convent, perquè ses monges estaven a una caseta que hi ha per allà pes camp i anàvem a costureta allà. I aquí llavors vàrem fer es convent i noltros veníem a traginar pedres amb una senalla entre dues i grava a ajudar allà a fer feina. Me'n record beníssim i l'església jo de ca nostra vaig ser sa primer que mos varen batiar aquí, els altres les duien a batiar a s'Alqueria Blanca, encara no hi havia església, bé, hi havia una esglesieta que hi ha petita que li diuen l'església vella, però molt petita, jo allà a costura hi som estada, però a missa no, no ho he vist, però aquí me'n record quan se va acabar. Aquesta, sa rectoria aquesta no estava feta.

Degué ser gros es dia que l'inauguraren.

Varen fer una festassa, crec que jo no hi vaig anar, perquè noltros enlloc molts de pics no sortíem a ses festes. Tot era per no haver de fer-nos un vestit nou.

I per no fer-vos vestit nou, vos estimàveu més no sortir.

Sí. I costaven doblers, saps que era de mal, veus ara te mostraré una cançó. Pentura tu la saps. Diu: Això era un que li digueren fer uns calçons i diu:

Estoy loco de contento,

de lo que ha hecho mi madre

unos pantalones nuevos

de unos viejos de mi padre.

I ell estava feliç amb aquests calçons i eren vells, que ara n'hi ha molts que els hi duien vells.

Jo mateix, això tallat.

Ara, veus, bé, això tallat no és de vell, però aquests que duen aquests foradots, voltros què hi veis? Es genolls surt damunt, per tot, i que sé jo, les veuen tots foradats, jo això no em passa pes coll.

I vos volia demanar i per ses festes des poble hi devíeu anar?

Sí, no en deixàvem cap, Bon Jesús.

Quan eren ses festes aquí?

No, festes no n'hi havia molt, hi havia Sant Miquel, però per Sant Miquel sols no en feien, ballaven, en venir una festa de que sé jo, quines festes eren que fèiem a sa plaça, que hi ballàvem i mon pare com que feia de caminer, en aquell temps en cantaven ses mateixes. Es tres primers que venen a la una i llavors a les dues i a les tres i sortia es ballador i hi havia tres o quatre dones que feien de... no me'n recordarà que se deia, les tenien allà, obreres, i ballaven i venia aqueix que havia pagat sa mateixa i triava sa que volia i sortien a ballar sa mateixa i ballaven ses tres mateixes i, quan tornava a sonar, tornava a ballar fins que n'havien ballades tres. I d'aqueixa manera feien sa festa.

Hi havia molta competició en es ball.

Sí. Hi anava molta gent i de vegades en venien de per s'Horta i amb un carro de per s'Alqueria Blanca venien i en ser aquí les junyien i feien sa festa i ballaven.

I sortíeu a presumir.

Vaja, i molt.

Voleu dir que hi havia pica per veure mem qui ballava millor.

Sí, "uh, aqueixa pas gust de veure-la ballar". Això saps que mos agradava.

I a veure a mem qui aguantava més.

Sí, perquè era cansat.

Redena amb aquest sol.

Pensa tu i ballar de pagès, aquells revolts i venga i en sonaven tres, perquè es temps que no sonaven anaven de per llarg i, quan se posaven a cantar, llavors feien es passos i un feia uns passos i s'altre feia uns altres passos i d'aqueixa manera.

I sa recepta no me la direu?

No, jo t'ho dic, és bo de fer, farina d'ametlla, que en venen pes forns i sucre i un poquet de canyella, ah, i llimona ratllada.

Sé cert que si ho prou no me sortirà tan bé com vós, però.

Pentura més, qui sap si la faríeu més bona!

No, lo que pens és que hauré de venir per ses Sales.

Si vols venir a fer-ne en venir Pasqua vens lo que ha de ser es dissabte, per l'Àngel feim es ball noltros, a Pasqua no perquè a Pasqua canten sales aquí. Hi ha tots cantam allà, fan paperets amb ses cançons i sonen, n'hi ha molts que sonen, un sona un flabiol i s'altre sona una guitarra i s'altre un guitarró. I un violí, saps què hi ha de música. I canten ses sales, lo que cada poble té una tonada, no fan sa mateixa.

Me la podríeu fer sa d'aquí.

No, no puc cantar, perquè jo sa veu ja m'ha fuita.

I abans cantàveu però?

Oh, sí, m'agradava molt, a l'església sempre vaig ser sa cantadora.

I a s'hort també cantàveu, quan fèieu feina?

Sí. Mos divertia poder cantar, cantàvem amb un parell i era molt guapo.

Me podríeu cantar, cantar no, però recitar algunes d'aquestes cançons que cantàveu quan fèieu feina.

Ai, no sé si m'enrecordaré cap ja. Des segar.

Segador, bon segador,

quantes garbes has segades

set o vuit n'he marquejades

només me falta un cavalló.

I segàveu també? Heu segat vós?

Sí, si som segat? I molt. I aixecar espigues de per en terra, perquè no deixaven tudar res. Segaven amb màquina i sempre ses espigues, quan són seques, de vegades boteixes i quedaven aquelles espigues, no en quedaven cap, espigolar se deia, totes a plegar aquelles espiguetes, ho posava dins un sac i tot allò era blat, menjar, que tudàvem si no ho aixecàvem. Tothom plegava ses espigues, ara no fan res de tot això. Es animals s'ho mengen.

Jo soc de Bunyola amb ses ametlles abans no en deixaven ni una.

Ni una, feien més de deu revolts en aquell ametller a veure si n'havia quedada cap i per de dalt, o allà dalt en veig una, n'hi havia qualcun que tornava a pujar damunt s'ametller per tomar-la.

I avui en dia en deixen la meitat.

Se'n van amb una màquina i en queda la meitat a s'ametller aferrat que no cauen, no hi tornen a cercar-les. Mira quina diferència que hi ha, eh? És que ara tenen més doblers que un temps.

Sí, vivim millor.

Ara sa gent està molt més bé, és qui ho dubta. Sa gent ara és senyora, devora aquell temps, jo em record de que mos aixecàvem. Quan es sol sortia, començàvem es jornal. Ara van a hores i en aquell temps no, es jornal era com es col sortia i com es sol se ponia. Bé, a migdia a vegades esperaven una hora de vegades només per dinar i mos hi tornàvem posar. I cavar ses faves, cavar-les amb sa xapeta, tota s'herbeta llevada i venga, venga, saps que ho era de pesat. I som anada per tot ja, hem fet molta feina. Plegar ametlles, plegar garroves, no me sap greu haver fet sa feina, perquè m'ha donat salut.

Això vos anava a dir.

Una persona que no se mou en dos dies ha acabat i, si te mous, has de pensar que jo, perquè Calonge fa trenta anys que hi ha sa Tercera Edat, que la varen posar, en es meu home el varen fer es president i es cap d'un parell d'anys ja varen posar es fer de gimnàsia. Em vaig posar a fer gimnàsia jo encara no tenia s'edat, no era vella, no m'havia retirada, però ja hi estava apuntada. Idò allà a fer gimnàsia, a ballar tota sa setmana fèiem feina d'aqueixa fins ara. Ara fa aquesta setmana que no hi he anada, perquè tenc un poc de vértigos, però cada dia.

I encara ballau però?

Ara ja no ve ara, perquè ara ja se posa a punt això de sa gimnàsia, perquè ja fa calor i es ball la setmana passada o s'altre vàrem acabar també, però hem ballat molt.

"Hem ballat molt" és una frase que se pot escriure a sa làpida.

Diumenge, que érem en es bateig, una que és de Llucmajor me diu: "Jo vos conec", "sí", "no idò jo no te conec", "no sou vós que anau a ballar?" Dic "sí, però n'hi ha d'altres", me diu, "però jo vos he vista retratada ballant", dic, "i quan?" Ah, idò es professor. De manera que es professor me feia fotos i jo no em donava compte i jo ballant i se'n anava a fer gimnàsia per tots es pobles i n'hi havia qualcuna que gemegava "ai, jo això no ho puc fer". I ell "què vol dir no ho pots fer? Mira't aqueixa, té noranta-sis anys". Te segur que en veure'l li donaré un atrec. I ara tothom me coneix.

Idò sou famosa i més famosa que vos farem encara.

Se deuen riure de jo.

No ho crec.

Vaja.