Tresor de la Memòria (Esporles 2019)

Joana Nadal Amengual, som d'Esporles, bé, som palmesana, però vaig néixer a Palma, però som d'Esporles. Vaig fer feina, no vaig anar a escola fins en es nou anys només vaig anar a escola fins en es nou anys, perquè llavonses havien d'anar a fer feina. No podíem anar a escola, hi havia molta de fam i no hi havia doblers i havíem d'anar a escola. Pues jo no hi vaig poder anar, anava a fer feina pes camp. Anava a segar, a guardar infants, en fin, de tata, que deien un temps. Llavors me'n vaig anar a sa fàbrica, en es setze anys, vaig fer d'ordidora, això ve a ser un aparato, com un llit, ben igual que un llit, sa capçalera així amb uns peus i duia per ventura, té unes barres amb uns ferros a dedins que a dins cada ferro d'aquests anava un rodet amb so fil i estava pla. I llavors passava per dins uns pintes, que eren uns ferros molt petitons, molt petitons amb un forat, hi passàvem es fil, si se rompia, perquè això anava tot elèctric i aquests rodets duien es fil i en dúiem per ventura 200, 250, això era segons si se rompia un fil l'havíem de... mos n'havíem de donar compte, havíem de parar es telers o sa màquina, havíem d'anar a cercar es fil, passar-lo per dins es d'això i llavors la passaven per una bota. I aquí eren es fils que se feia per fer ses mantes i fèiem unes retxes així grosses de 200 o 250 fils i els passàvem amb un rellotge, posàvem es rellotge i passava per sa bota, que li dèiem, que era una bota grossa i anava donant voltes fins a 100 o 200, això era segons es telers lo que era. I llavonses això ho passàvem cada vegada, quan tallàvem, fèiem daixones d'aquestes de 200 i 200 fins que feien sa mida de sa manta. Si era de matrimoni, si era de plaça i mitja o si era de plaça. Llavonses, quan ho teníem tots junts, que havíem fet sa mida, els passàvem a uns ferros, que aquests ferros anaven en es telers i en es telers hi havia sa berrugadora que ho passava. Si fèiem una volta de demés, quan ho passàvem, mos quedava a sa bota i ho havíem de llevar. I si se rompia un fil pues havíem de tornar enrere a sa bota, anar a tornar es fil que s'havia romput i afegir aquell fil, perquè sinó aquella manta quedava tarada. Es telers n'hi havia elèctrics i n'hi havia de mà. A sa sala que feim sa memòria eren de mà. A baix, eren els elèctric. A sa sala aquesta que hi feim sa daixona n'hi havia set i llavonses a dalt pujàvem per un raconet que hi havia uns escalons com a de fusta i a dalt de tot allà n'hi havia cinc, de mà, i a baix, que era a baix de tot, de tot, aquí on hi ha sa biblioteca i tot això, allà hi havia tots es de... elèctrics.

Aquí deien es temps de que jo era petita, que diguéssim, no podies sortir perquè hi havia bruixes i sortien amb un llençol i tot això. Això sí, però no, clar, teníem por, mos feien por i no sortíem perquè hi havia ses bruixes. I, si és a sa cova des monjo, que és a sa costa, que diuen, tot això de Son Dameto, allà hi ha una cova i li deien sa cova des monjo i tampoc no hi sortíem perquè tothom tenia por, perquè hi havia es monjo i anava... era vell mal vestit i pues sortia i no agradava a ningú, i es pares no mos deixaven anar a jugar a sa costa. I tot era perquè no caiguéssim, perquè tot són roques. I perquè no caiguéssim pues mos enviaven allà, fora jugar en es carrer. Son Tries, que Son Tries hi era, que diguéssim, és sa possessió aquesta que hi ha aquí. Claro, hi havia ses fonts, però llavonses a baix hi havia també la meitat de sa fàbrica d'aquí, que hi havia aquí on rentaven, aquí on feien sa llana, aquí on la feien neta i estava tot això aquí on hi ha tot això de Son Tries, totes aquestes cases de Son Tries, partint de davant sa casa des poble a s'altre banda de carrer, tot allò ja era de Son Tries. Tot allà hi havia aquí on assecaven ses mantes i triaven sa borra que granàvem, es telers de tot te'n fa sa mica igual que davall un llit que te fa sa miqueta de pols, i allà, claro, de sa llana te sortia sa pols i, quan ho granàvem, pues les dúiem cap allà, ho triaven i ho mesclaven amb sa llana i això se feia net i llavors hi havia s'altra sala que se feia es fil de tot això, de sa llana, llavors aquí a baix, a s'altra banda i se feia sa llana que diguéssim, sa llana passava per un canó, per un canó passava per un rodet i des rodet les mos duien a noltros. Però, això sí, hi havia una... sa xemeneia i sa xemeneia també l'han llevada, no ha quedat res, que l'havien d'haver deixada, que era molt guapa, però vaja.

Comerços, hi havia sa paraula que ha fuita que se diu es matalasser, que tampoc ja no hi és, és qui feia es matalassos de llana i ara ja no se'n fan i hi havia es matalasser que tupava amb un garrot i hi havia de ser d'olivera que diguéssim, d'ullastre, perquè s'ullastre se tomba amb un garrot fet prim d'aquests. Tupaven sa llana, feien sa llana ben tupada, ben tupada i sinó la rentaven, i llavors componien sa tela des matalàs en terra, es matalasser componia, ben que tot fos igual i llavors el cosia ben cosit i amb un forat hi passaven un fil i el travaven i feien aquells bultos feien això, i era es matalasser.

Hi havia que també es segadors, lo que jo te dic que jo anava a segar i també s'ha perdut, perquè no n'hi ha, carboners tampoc no n'hi ha, en fin, molts. Molts s'han perdut ja totes aquestes coses s'han perdudes. Ses dones tenien s'ofici que anàvem o a sa fàbrica, o a brodar o a cosir i anar a collir, perquè no és com ara, llavors havies d'anar a collir en terra. Noltros érem tres germans i es diumenges, perquè jo anava a sa fàbrica, s'altre feia de picapedrer i s'altre que era més petita, pues es diumenge mos feien aixecar a les set des dematí per anar a collir oliva per un litro d'oli. I festes. Diumenges i festes anàvem a collir per un litro d'oli. Claro, amb un paner, si eres petita i no omplies es paner com es grans, pues te donaven només mig jornal, que es jornal devia ser una pesseta en aquell temps, de quan jo era petita, perquè jo quan venia a sa fàbrica guanyava trenta pessetes cada setmana, quan vaig començar. I hi havia que anàvem a collir, collíem s'oliva, omplíem aquell paner, amb aquell fred que feia mos encalentien una pedra, l'amo, en es foc i, quan anàvem a buidar es paner, pues mos encalentíem un poc ses mans i mos ne tornàvem a collir, perquè no és com ara, llavors, hi havia gelada cada dia cada dia, i hi havia molta d'oliva, no és com ara que no n'hi ha de mallorquina, però llavonses hi havia unes solades que els podies agafar a grapades, que hi havia molta d'oliva en terra, perquè ara la tomen, però llavors la collien tota d'en terra, feien tres o quatre passades per tota sa possessió, quan acabàvem que havíem fet sa passada ja per tota sa possessió mos tornàvem posar en es mateix puesto fins que hi havia oliva a l'aire.

Una xicra, sí, bevien sa llet. Ara la bevem amb un tassó o una tassa que li diuen. Tassa o xicra. Llavors, era una xicra i agafàvem sa xicra i bevíem sa llet. Verderol, això és un gorrió. Bossot, això era sa paraula que, quan mos feien una cosa o s'altra, li deien: "Calla o ves-te'n, bossot". Mos insultaven o mos deien una paraula que no mos agradava i dèiem: "Calla i ves-te'n bossot" o "bossota", "bossota", no, era pes homes que ho dèiem.
Es verd i no és julivert,
és groc i no és albercoc,
té corona i no és rei.

I això és una figa de moro.

Això se sembra, molts ara sempre en temps antic anaven amb sa lluna. Ara no, ara sembren i no ho miren tant, però vaja, se sembrava ara per sa conversió de sant Pau se sembraven alls, per Nadal se sembraven ses faves per llavors tenir-ne de ternes, se sembren pèsols, se sembren lletugues. Ara això se sembra a tot temps, però llavors no, llavors se mirava sa lluna, perquè es gènero no se perdia tant i pues sembràvem i sembràvem ses patates, les fèiem s'ull, cercàvem un ull, les fèiem una llenca, la sembràvem, fèiem es clot, la sembràvem, la tapàvem i anàvem fent ses mongetes, tomatigueres, faveres, de tot. Anaven sembrant així.

Una llenca és quan agafes sa patata, que diguéssim, o agafàvem sa patata i aquí on té aquest clotet que treu s'ull pues li fèiem un bocinet, agafàvem amb sa ganiveta i li feim un bocí i li sembràvem aquest bocinet i li dèiem ses llenques i quedava es bocí de patata pues, llavors quedava es bocí de patata, només llevàvem un bocinet de pell amb un bocinet de carn a suaixí i sembràvem menjar. Per ses festes aquí, per ses festes se solien fer carreres que diguéssim, dels al·lots que corrien. Córrer amb so sac, que se passaven un sac, i amb bots, amb bots, amb bots, caminaven, hi havia carreres de cinta, i fèiem unes cintes llargues, que era un floc d'aquests amples i el brodàvem i llavors això ho duien per ses cases aquí on hi havia sa gent jove i les brodàvem i les posaven una anelleta a sa punta, fèiem una punta així, així, aquí posàvem una anella, ells l'enrodillaven amb una corda grossa l'enrodillaven i posaven aquesta anelleta a baix i es qui corrien sa bicicleta passava i havia d'enganxar, sinó no guanyava, se n'havien de dur ses cintes, es qui en guanyava més les s'enduia o els donava en es qui les havia brodades o si tenien s'al·lota pues les donaven. Llavors, feien comèdies, que ara fan comèdies, però llavors era en Xesc Forteza o eren aquests altres comediants bons que diguéssim. I balls i totes aquestes coses. Hi havia aquestes cucanyes, que pegues a s'olla i coses així. Lo de ses cucanyes posaven una corda, si eren petits, n'hi havia que la posaven en es platero de soca a soca, si era petit, pues baixaven sa corda, posaven unes olles amb serradís o amb aigua, qualcuna amb caramel·los i te tapaven es ulls i amb un garrot tu havies d'encertar s'olla.

Si no l'encertaves, res i, si l'encertaves i era d'aigua, pues quedaves banyada i, si eren caramel·los, tothom se plegava a collir-los i, si era gran, pues feien s'olla per amunt, o sa corda per amunt. Es nins batiaven en es tres dies, s'havien de batiar i tu sorties, no podies sortir fins que no haguessis anat a missa, en es vuit dies anaves a missa i llavonses podies sortir en es carrer i tot això. Però i s'al·lot s'havia de batiar en es tres dies, perquè si passava res se n'anava a l'infern o en el purgatori, perquè això era igual que quan érem nines que no podíem anar a escola nines amb nins, ses nines havien d'anar a una banda i es nins a s'altre. Tampoc no podies anar a jugar molt amb sos nins, no podies anar en es cine, perquè era un pecat. I havia segons quines pel·lícules hi havia surt sa erra, dos erres, tres erres i segons s'erra que era pues tu podies anar en es cine, però sinó no podies anar, perquè allò era un pecat i com que mos feien aquella creença dins sa mollera pues fèiem això. I tu no podies sortir. Pues sense haver anat a missa, no podies sortir en es carrer i s'al·lot havia de dur es vestit de batiar i sa cara ben tapada fins que no l'haguessin batiat. Un mocador pes cap, per sa cara, li tapaves sa cara per sortir en es carrer per dur-te'n cap a batiar. No li podíem veure sa cara. A ca teva sí, però per sortir en es carrer no, perquè no el podies treure.

Eixermar és que vas posem a favar, que diguéssim o es blat, s'ordi, sa civada, te'n anaves amb un falçó i el tallaves amb una mà agafaves un menat i tallaves i anaves posant en terra i feies es munts i això és eixermar, igual que pes bosc que eixermaves es càrritx i totes aquestes coses. Això se diu eixermar amb un falçó. Un falçó té un mànec i té com a mitja lluna i talla sa banda de ferro, perquè té es mànec de fusta i a dins hi va una punta de ferro i llavors té es ferro voltat així, que diguéssim, mitja lluna i aqueixa mitja lluna sa banda era com una ganiveta que tallava. I per aquesta banda tu anaves i amb es falçó anaves i havies d'estar alerta perquè te podies enganxar una cama o lo que fos. I se segava es favar, se segava es blat, s'ordi, bé, tot. Hi ha es falçó, hi ha sa destral, hi ha es xerrac, hi ha ses estisores de podar, hi ha es, en temps antic hi havia es martell, hi havia sa xapa, els empleàvem en aquestes a ses estisores aquestes de podar per podar arbres, per podar rosers, per podar parres, que les poden, que diuen, que és tallar, es xerrac també per serrar es arbres i tot això, sa destral per tallar es arbres i fer bocins segons es tronc, que diguéssim, es xerrac per fer trossos també i totes aquestes coses s'empleaven així, sa xapeta per sembrar, que la podies emplear, feies es clot i sembraves, es gavilans era per cavar, que tenien dues puntes a darrere, era un tronc així, com... d'això, l'agafaves i agafaves i cavaves sa terra, perquè llavors eren amb muls o havies de cavar tu, no hi havies res per cavar, havies de cavar tu, que diguéssim i això, filleta. Mos feien sa feina mos més feixuga que ara, i no de mires, perquè ara no passam pena, però, ara que a jo encara m'agrada es cavar. Sa fruita collida de s'arbre envers de sa botiga que la duien i també és des mateix arbre, si ve bé, però hi ha una diferència com dur un mort a un mul, que diuen.

Una flor no fa estiu.

És que... claro, una cosa tota sola, pues, no fa res i és igual que una flor no fa estiu. En s'estiu hi ha moltes flors, igual que a sa primavera. Igual que a sa primavera que hi ha moltes flors, per sa primavera és molt guapa.
D'un mort i una novia només se'n parla un dia.

Ahir posem se va morir un i se'n va casar un altre, pues avui ja no se'n parlarà, ja se parla d'un altre cosa. A cinc pedretes, que agafàvem cinc pedretes i jugàvem, a fils, que això era un fil. Això fa molts d'anys per a mi que no se'n juga d'això. Agafàvem bocins de fils així, els mos passàvem a sa mà i fèiem jocs amb sos dits, mos sortien en daixones. I llavors jugar amb es cèrcol, a osset, que agafàvem des peus des porc a dedins es peu a devora es musclo aquest hi ha un os que té un forat és així i té això així, que diguéssim i agafàvem aquest osset i el tiràvem, si quedava d'una manera, saltaves, si quedava es dos ossos a damunt, te tupaven, no te pegaven molt, però vaja. I llavors jugàvem a la una arranca la mula, que també te posaves així i amb sa mà saltaves i coses així. Ah, a pepes, cap ni una, no podíem jugar a pepes, perquè no hi havia doblers per comprar-ne. Llavors, ja quan vaig tenir per ventura nou o deu anys, mos ne feren una de pedaç i no vaig tenir cap pepa, ara els tenc, perquè sempre que me'n he anada he comprat una pepa, perquè duia endarrer de tenir pepes.