Memòria, dones i treball (Inca 2024)

Jo nom Joana Camps Vellori.

Quina edat teniu ara?

vuitanta-un

Quin any vàreu néixer?

L'any quaranta-tres.

A s'abril m'heu contat?

Sí, dia 13 d'abril.

I on vàreu néixer?

A Inca.

I seguiu vivint a Inca?

Sí, sempre he viscut a Inca.

I això de Selva que m'heu comentat?

Es meu padrí era de Selva, sa meva padrina era d'Inca.

Quants d'anys teníeu quan vàreu començar a fer feina i de què vàreu començar a fer feina?

Pues mira, jo vaig començar a fer feina a una fàbrica que se deia Can Maceta i era una fàbrica que feien sabates, però era petita i tenia a lo millor tretze anys o catorze, no en tenia més. I després quan ja vaig ser més major vaig fer feina a una fàbrica que se deia Flamenco, que era molt guapa, ji havia un tren per ses sabates, música, dúiem un babero verd, era lo más, una dona que feia net, que posava música que mos encantava i fèiem unes sabates per Amèrica, totes de xarol, vermelles, blanques, botes, i fèiem pedidos per Nova York i de vegades un pedido havia de sortir i fèiem feina tota sa nit perquè aquell pedido sortigués, mos pagaven un bon sopar i tot es temps fèiem feina i érem a lo millor vint al·lotes.

Tot eren dones?

Tot eren dones i homes que feien ses sabates, que les ripuntaven, tallaven es corte i tot.

Quina era sa vostra funció?

Jo sa meva funció era estar a s'envase, fer ses sabates netes, posar-lis pernitos, posar-los, fer-les ben netetes i que brillassin i planxar-les i posar-les dins una capsa que ja estaven acabades i llavors hi havia una altra persona que repassava. Cada una tenia un...

Me podeu explicar més o manco aquest procés que feia cada una?

Sí, una feia net i tenia carrito de fer net. Després es carrito el deixava passar i tornava venir, un altre carrito i s'altre a lo millor planxàvem i s'altra envasàvem. Dúiem una cordura meravellosa, que m'encantava, que feien en es Flamenco. I totes ses nines me coneixen i m'estimaven molt, mos estimàvem totes. Lo que això fa cinquanta anys, no és d'ara. Jo me pensava que no se n'havia d'anar a pique, però ses coses de sa vida. va passar que aquest senyor era de Ciutadella, que era un tal Seguí i va trobar que ses sabates era millor fer-les en es puetso que no dur-les d'aquí a Nova York. Perquè, quan arribaven, arribaven com a humides i allà se'n va endur els sabaters que més varen voler sortir i varen fer ses sabates que ell volia que ho feien meravellós, però segon qui no va poder tenir vida, però vamos, va seguir es Flamenco fins que va poder, llavors va haver de tancar.

Va traslladar sa mà d'obra d'aquí a Nova York directament.

Sí, totes es sabaters bons se'n varen anar allà i els posaven un bon sou i estaven a un puesto que els donaven de tot i feien ses sabates.

I després des Flamenco on vàreu fer feina?

Després vaig tenir es fill i vaig fer feina a ca meva de babutxes, moltes babutxes. Tot es temps estava fent babutxes. No vaig aprendre de fer es corte, perquè t'havien d'ensenyar, ningú volia perdre temps i vaig fer babutxes. Jo tota sola vaig aprendre-ne, bueno, me varen dirigir una mica, però res.

Ses babutxes tenen aquelles...

Sabates de borrego que se posaven, que encara n'hi ha. Ara ses mores són ses que... ningú ho volia fer en això, perquè tenia una pell molt gruixada, però jo tenia una màquina molt bona i la tenc. Una màquina valenta i manava beníssim. Tenia un quartet i ma mare m'ajudava i estava encantada de la vida. Encantada de la vida perquè tenia un jornal, i en lo que valia antes. Tenia dues nines, tenia un fill i sa vida, és meu home feia de dependent a can Pere i jo sempre procurava dur sa vida endavant, que anàs bé.

Teniu molt bons records d'aquesta època?

Sí, havíem de luchar molt.

També fèieu molta feina.

Sí, fins que ses mans i es peus ja varen dir: no, vaig aguantar.

Fins quin any vàreu fer feina?

Jo crec que vaig fer feina fins que vaig tenir seixanta anys o més, ja era major i feia feina a ca meva.

Després de tenir es fills sempre vàreu fer feina a ca vostra?

Sí, no me'n vaig anar mai a una fàbrica. No.

I estàveu assegurada?

Vaig estar assegurada en es Flamenco i a can Maceta, però llavonses ja no vaig poder estar assegurada, perquè no hi havia.

Quan fèieu feina des de ca vostra no estàveu assegurada?

No vaig estar assegurada, però, bueno, vaig estar bé, a sa meva manera perquè lo que volíem era treure sa casa endavant i que tot anàs bé. I si elles volien uns vaqueros, uns vaqueros que els comprava, que me gastava vint i cinc mil pessetes amb uns vaqueros, que és tot quant se pugui dir, eh? Però eren dues.

Jo som na Joana Maria Fuster Camps, Joana per sa meva padrina Joana i Maria per sa mare des meu padrí Vicens. I a damunt ella també és Joana i som sa seva filla i sempre mos conta moltes anècdotes de sa seva experiència a ses sabates, a sa fàbrica, que era molt feliç, que li agradava molt, que s'ho passava molt bé. De fet, encara són com a germanes, perquè ella era de ses grans, quan ella va començar a fer feina en es Flamenco, quants anys tenies mamà?

Jo m'havia casada devers vint-icinc.

I ses nines en tenien quinze o setze. Clar, era de ses grans i encara ara la veuen i l'estimen un munt.

Havíeu de contar que ton pare era sabater, ja.

Sí, i era de Ciutadella. I aquest senyor que tenia sa fàbrica, un tal Seguí, era de Ciutadella i feien ses coses molt artesanals. Ses sabates eren molt guapes, perquè tenien un arte molt guapo, sempre han donat es nom a Ciutadella des de luego de fer ses sabates guapes i se va donar un dia que varen dir. Avui vendran es príncipes, que hi havia en Franco i eren príncipes només i varen venir a veure es taller, perquè era preciós, era guapíssim, tot tan curiós i nou i va resultar que vengueren i ella amb un senyor me demanava com fèiem ses sabates i tot i s'única que vaig xerrar vaig ser jo, però només dues paraules. I "la Juana ha hablado, ha hablado" i estaven totes contentes i va resultar que li varen fer unes sabates. Un quaranta i pico tenia sa princesa i es príncipe un quaranta-sis, perquè te dic que era un taller i es senyor era un tal Seguí que era... a Ciutadella hi ha molta gentq ue és noble, que venen de gent... i aquest era molt bo.

I quin record teniu? Què vos varen dir? Quina impressió vos varen donar?

Uh! Juana ha hablado con la princesa i etsavne totes que si ara me veuen heu diran, perquè estaven totes contentes que mos havien fet cas i que noltros per lo menos, es taller era tan guapo que tu deies: "Mai pot anar a pique aquest taller".

Això li crida molt s'atenció a ella, que una fàbrica, que això ha passat molt a Inca, que fàbriques amb molt de pes, pues se n'han anat a pique per desgràcia. Després també quan feia feina a casa hi havia a Inca, era super habitual a cada barri hi havia dues o tres fabriquetes. Fabriquetes petites que estaven dins cotxeries que eren com a furtivas, saps? I cosien a posta ella cosia sense assegurar. No, ella. Totes. A cada barrio hi havia dues fàbriques segur.

Fèiem bosses per en Yanko per posar ses sabates. He fet moltes bosses per posar ses sabates de roba. I això.

I per què creis que se'n va anar a pique, que se va acabar?

Aquesta fàbrica, jo t'ho dic, perquè varen dur tots els homes a Amèrica perquè trobaven que ses sabates, es viatge representava molt i no arribaven així com ells volien ses sabates i varen decidir de posar-ho en es puesto i ja tenir...

Començant pel principi, recordau quan va començar a tenir aquesta indústria Inca?

Hi havia es migdia que tu senties totes ses sirenes, cada fàbrica tenia unes sirenes i encara ara n'hi ha una. Totes ses sirenes i es dematins jo crec que hi havia deu fàbriques bones, perquè Lottusse i Camper que és fabulós. Lo bé que tracten el personal, tota sa gent, tenen un comedor que noltros anam a passejar, super guapo, sa tenda i tota sa gent que hi estan s'ho passen molt bé perquè els tracten bé o se veu. Noltros anam amb n'Antonia a fer una volta i veim que està tot molt ben organitzat.

I amb s'arribada des turisme a Inca, sa gent se'n va anar a fer feina a hotels, seguien fent feina a ses sabates, com va afectar?

Se'n va anar molta gent en els hotels. Se cansaven molt perquè donaven molta batalla, però se n'anaven en els hotels, jo no hi vaig anar a cap hotel. Ara per exemple te diré que no té res a veure, però una jornalera vol que li paguin tu ses hores més cares perquè se vol fer un seguro i si no li pagues més car, no vol venir i sinó moltes, una que jo tenia que m'encantava, se n'ha anat a una perruqueria perquè li han fet un seguro. hi havia una vitrina a dalt que hi havia tots els que feinen a s'oficina amb un baveret blanc i estan tots els homes que tu els veies. Es senyors i hi havia a lo millor tres que feien s'oficina. Hi havia es meu germà Joan i després a baix hi havia tot un puesto que hi havia es talladors i un puesto que hi havia es muntadors i eren homes i després hi havia un puesto que era per ses repuntadores i un puesto que era per s'envase, o sigui, que hi havia quatre puestos, quatre rails que duien un tren i era un taller molt guapo molt guapo i molt gran.

És a dir, que sí que feien funcions diferents ses repuntadores ja m'has dit que eren dones i després...

S'envase era aquí on acabàvem sa sabata i l'embolicaven i la feien neta i eren dones. Teníem una tauleteta davant i es tren que passaven amb es carritos i eren molt feliços.

Hi havia molta feina de pell, es seu germà el tio Joan estava a s'oficina, però després va aprendre molt de pell, va estar a Expoleather, que feien jaquetes, feien tot lo de pell. Ell estava en es comptes, però vull dir que hi havia molta de pell, de fet, en Vicens, es nostre germà, sempre ha estudiat i ha tallat, ha fet de tallador, perquè es meu tio el va ensenyar. Es seu germà Toni també es tallador, ha fet feina sempre tallant. Vull dir sa feina gruixuda la feien els homes, tallar sa pell has de tenir molta força i m'imagín que... i repuntar ja és algo més de dones i fer es detalling devia ser també de dones, fer ses sabates ben netes, polir es cordons, rellenar-les de paper, que quedassin perfectes els paperets, tot això, no és així?

Sí, tot això ho feien.

I l'amo des taller o es propietaris des taller o de ses fàbriques eren homes o també hi havia dones?

No, eren homes. Era un senyor que li deien Miquel Seguí de Ciutadella i era una bella persona i després un germà seu més jovenet. No hi havia cap dona o jo no en vaig veure mai cap.

Sabeu ses altres fàbriques o tallers?

Eren homes. A ses fabriquetes, tu vares fer feina molt de temps a una fabriqueta que eren es matrimoni.

Sí, na Margalida.

Era es seu home i després totes ses dones feien feina.

Ajudaven a hores, a lo millor no hi estaven tot lo dia, però anaven un capvespre i ajudaven i feien ses bosses per posar ses sabates dedins, d'en Yanko. També en Yanko no li va anar bé i després aquí on era una fàbrica preciosa era Flavia, que ara hi han posat un puesto de gimnàs.

Això és sa moda ara.

Bé idò això se suposa que hi treballaven dones, homes, infants no.

No.

No, però ses jovenetes eren joves.

En es Flamenco tenien setze o desset anys. Jo quan vaig començar era molt nina.

Sí, però era una fabriqueta, no era una fàbrica...

Era molt nina, era molt joveneta i era una fàbrica que era coneguda, perquè érem veïnats, jo guardava sa seva filla, i de guardar sa filla vaig anar a sa fàbrica, molt joveneta.

I clar m'heu comentat que quan vàreu començar a tenir fills.

Es major que té cinquanta-un anys.

Exacte, ja vàreu deixar de fer feina.

Sí, ja vaig deixar de fer feina a sa fàbrica.

Per tant, vàreu deixar d'estar assegurades.

Sí.

Per tant, es tema de sa conciliació, també passava allà, ses brodadores anaven a fer feina a casa i passaven a no estar assegurades. Per tant, com era això de fer feina amb es nins, supòs que corrent per sa casa fins que anaven a escoleta. Quins records teniu? Com ho fèieu per sobreviure?

Ella en té molt record.

Que ho conti ella, es seu record no és es mateix que es meu.

Jo me'n record que sortia de s'escola i deia: "Ojalá mu mare no estigui estressada, enfadada, que no la trobi... s'embolicava... sempre tenia mal de cap, eprquè anava estressada. A més, sa meva germana i jo mos duim un any i claro jo quan era nina no era conscient, però ja fa temps que som conscient, que dues nines amb un any de diferència, perquè es meu germà ha etsat un nin i es nins és vera que ha estat molt bo de dur, però noltros dues hem estat de pinyol vermell i crec que ho va passar molt malamentm sa veritat. I jo només pensava "oi, ojalà...". S'embolicava patata a rodajas amb un turbant i noltros quan arribàvem...

Remeis caseros.

I jo deia: "Buf, està fatal" ma mare, no li podien dir res. I ella només mos deia, què voleu berenar? Mos preparava es berenar i se tornava a ficar dins es quartito i només sentia sa màquina "ni, ni, ni", a tope. Sa màquina anava a tope tot es temps. Noltros fèiem es deures, tal, i jo sempre record sa màquina, saps?

Tots els al·lots des barrio podien venir a ca nostra, tots.

Això també és vera. Ella se ficava dins es quartito i noltros miràvem dibujos, jugàvem, sortíem, pujàvem.

Teníeu un quartito per fer sa feina?

Sí, jo un dia vaig dir en es meu home, perquè visc a un pis, després ja hi ha una planta baixa i vivia son pare i sa mare des meu home i jo li vaig dir en es meu home. En aquest quarto, que antes era un galliner, podríem fer un quarto del amor. Diu: "Què me vens a dir ara?".

Hombre, per librar-se de noltros. Si baixaven a baix...

I baixava en es soterrani i no hi veia dins es soterrani i, en canvi, en aquest quarto el tenia que hi veia i mira si era una agudència el meu home, perquè ho era una agudència, me va fer una pajarera a davant, perquè tengués tot ple de pajaritos, com a diamantons, que feien molta cria i llavonses tenia canaris, era preciosa.

I la tenia ben davant aquí on feia feina i me posava dins es quarto i no me movia per res, només venien els dijous.

Fumaves un poquet, també fumaves.

Bueno, Ducados, perquè me donassin energia per... però vaig dir quina cosa més horrible es fumar, per favor. És lo més horrible que hi pugui tenir una dona.

Ho recordau també estressant ido tenir ses filles petites i fer feina?

Molt. Ara estic com una marajà, perquè ja no ho pot ser més.

I es seu home feina feina a fora?

No, es meu home feia feina de dependent.

Vull dir fora de casa, de dependemt, i venia tard?

No sortien a les 8 i venia cap a ca nostra a les 8. Mai, mai, mai que se n'anàs per aquí i per allà. Sempre venia.

Quin horari feia?

Horari de comerç.

Tornava es migdia, després se'n tornava.

Sí, claro, a la una i mitja.

I vós quin horari fèieu?

Mira, es meu padrí que era es meu sogre me deia: "Joana, no t'acabaràs el món, el món t'acabarà a tu, ho tens es compte". Perquè eren les dotze i rua-rua.

Sa babutxa també se cobrava per peça.

Mai en sa vida que vaig anar ni a s'Espanyol, ni a cap cafè, ni, sempre estava fent feina, sempre.

I es salaris com eren, eren bons? Com vos pagaven?

Pues mira pagaven molt barato, jo no me'n record exactament, però no sé si eren sis pessetes, perquè antes eren pessetes, cada corte, cada babutxa que feies. Jo más o menos crec que era aquest preu. O sigui, que si jo cobrava sis-centes pessetes ja me bastava per anar a comprar.

Si era per noltros en es final, pels uniformes.

Creis que eren justes ses condicions o que s'hauria d'haver pagat més?

Sí, s'hauria d'haver pagat un poquet més, perquè ells treien amb ses babutxes, treien bastant, però no els movien. Tenien un preu fixe i no movien res durant anys i no era jo tota sola, eren moltes que ho feien. Ses meves amigues i totes ho feien.

I ses que treballaven dins sa fàbrica cobraven més?

Mira, ses que varen fer corte crec que s'ho varen guanyar més, perquè es corte se pagava bastant bé. Ses sabateres varen guanyar molt fent corte ben fet i tot bo a dins Inca, perquè no hi havia res més, tothom estava a sa màquina.

Això vos anava a dir, quins altres oficis podien fer a Inca?

A Inca se podia anar a ses Quely, era fabulós també ses Quely, a jo m'agradava molt. Sempre que passava per allà deia: "M'encantaria aquí", però ses Quely també era una fàbrica que havies d'estar a ses ordres i havies de dur un horari. O sigui, que no era fàcil.

I per ses dones? Ses feines que hi havia...

I ara n'hi ha mogollón de dones que fan feina a ses Quely. Era un bon empleo.

Perquè des camp, aquí no hi vivien des camp?

No.

O abans de ses sabates, devia ser molt abans.

Devia ser molt abans.

Es camp jo ja era una nina. Sí, era una nina, quan anaven a collir ses ametlles o això. Era molt joveneta, jo. Collien ses ametlles, les pelaven. Jo tenia sa meva padrina, que jo li deia padrina, perquè era sa madrina i era de can Pieres i quan era s'hora de pelar tothom va pelar ametlles, tothom a triar bessó i això ho feien moltíssim.

No, aquí a Inca lo màxim era sa pell.

Va ser un èxit molt bo i després que varen fer moltes jaquetes, cinturons, faldes. Això també ho vaig fer una temporada i me va agradar molt.

I bolsos que feien ses cadenetes. Feien totes ses cadenetes des bolsos de Chanel, que va passat sa pell per dedins. Tot això també ho fèiem. Jo me'n record de fer-ho. Jo estudiava i es meu germà tallava bolsos i jo omplia ses cadenetes.

Vivíem molt de sa pell.

A Inca sí.

Ara xerrarem una mica de com vos entreteníeu, quan estàveu a sa fàbrica, supòs que hi havia molt de renou de fàbrica, però posàveu sa ràdio, cantàveu cançons, xerràveu, què fèieu mentre?

Me'n record molt molt d'en Miguel Ríos. Ai! Que m'encantava!

Perquè era revolucionario, mamà.

Vos ne recordau de qualque cançó en especial que vos recordi aquell temps?

Però no tenc molta idea de cantar, però m'encantava lo que deia. Ses cançons si ara els sent sí que les cant. Però jo cantar-les, no ho tenc clar.

Teniu qualque cançó en es cap?

En Miguel Ríos per noltros era nuestro Dios.

I escoltàveu sa ràdio ja m'imagín?

No, teníem uns altaveus. No, era un disco.

Perquè a canostra tenies sa ràdio. a tota màquina.

Sí.

I a ca vostra després què escoltàveu, sa ràdio?

Sí, Ràdio de Mallorca.

I què feien a Ràdio de Mallorca?

Pues hi havia en Jaume Villalonga que era meravellós perquè t'explicava ses coses i xerrava amb gent major.

Bueno, Ràdio Balear perdona, Ràdio Balear.

I hasta i tot li varen donar discos noltros que tenim un toca-discos i no l'empleàvem i li vàrem deixar discos perquè cantassin. Unes cançons meravelloses antigues, però estaven molt bé. I a jo m'encantava posar-me dins es quarto amb sa ràdio. Feliç.

Qualque ràdionovel·a?

No, no, novel·les no. No m'agraden ni ses guerres, ni veure amargures, no.

Elles miraven Abigail, sa padrina mirava Abigail i a tu te la tenies que...

Ma mare sí que era molt de ses novel·les. Jo li deia "mamaíta, jo no la puc aguantar".

I Cristal que mirava sa padrina.

No la podia aguantar

I ella se posava malalta.

I cantar, cantàveu mentre fèieu feina?

No era molt de cantar, era més d'escoltar.

Però qualcú cantava?

Ah, allà en es Flamenco. Sí, i escrivien cançons ses nines eren molt alegres, molt felices.

Vos ne recordau de qualque cançó que cantassin?

No, sa veritat.

Després a lo millor s'enrecordarà. Quan ho hagi pensat. Ara...

Sé que estàvem molt contentes, mos ho passàvem bé, mos apreciàvem molt. Guanyàvem, perquè guanyàvem molts de doblers.

I per Nadal vos feien aguirnaldo?

Sí, de tot. Pagaven ses hores molt bé i mos pagaven molt bé.

Era una empresa com Déu mana.

Si tu quedaves de nit, te feien un sopar de locura. Un sopar boníssim.

I recordau així qualque paraula de quan féieu feina, per exemple, que ara ja no s'emplea? Qualque paraula antiga?

S'envase era que envasaves ses sabates i ses que han estat amb jo totes ho saben que és així. Hombre, si tu no has estat a una fàbrica ara ses nines no els ho he explicat mai.

I qualque model de sabates?

Eren precioses ses sabates, feien unes sabates amb una sola així, totes vermelles i blanques de xarol, guapíssimes, sandàlies i llavors unes botes fins aquí dalt, de pell autèntica, precioses. Feien una artesania al Flamenco, el nova más. Era preciós lo que feien.

Era artesania.

Artesania de lujo. Tots es que estaven allà eren professionals d'aquests de pica. Anaven amb un babero blanc tan curiós.

I voltros com anàveu vestida?

Noltros anàvem amb un baberet verd de s'envase amb es nom. Flamenco. I ses altres un bavero color de cel. Ses des costurero. I els homes sense bavero, un davantal.

I teniu fotos d'aquesta època?

No ho sé, sí jo crec que sí que n'hi ha amb es bavero.

Jo no sé on les he d'ubicar.

Bé, si en trobau, mos avisau.

Jo ho he pensat, a lo millor elles en tenen qualcuna d'arreplegada.

Jo me sona, però jo no la tenc, però n'Antònia també en té.

Arribam a sa millor part que es xafardejos. Històries que passassin a dins sa fàbrica. A veure si va sorgir qualque amistat, qualque amor...

No, tenia es meu home.

Tu sí però ses teves amigues.

No, era una fàbrica molt neta i jo me n'anava molt aviat a ca meva, no era, però jo no era de tenir... jo era molt. No era de xafardejar i ara igual. Ara vaig amb una amiga.

Sí, a ella no li agrada molt es xafardeo, però tu no te vares enterar de cap cotilleo d'allà?

Qualque anècdota que passàs que vos ne recordau?

Lo de la reina que va ser molt important, que llavonses quan varen tancar era molt trist, que tu deies no pot ser mai i ho passàrem un poc malament. I llavors me varen dur que tenien un altre Flamenco a devora es corté i vaig estar difuminant botes com una loca i res més. No tenc record de res més. Tenc bon record i no bon record. Sa vida, que no era fàcil, ni ho és ara.

I com vos vàreu conèixer amb el vostre home?

Oi, es meu home. Mira, jo feia feina en aquesta fabriqueta i ell feia feina a can Florencio i ell estava feliç quan me veia i d'aquesta manera mos vàrem enamorar, però amor loco.

Quants anys tenies tu?

I jo devia tenir denou anys. Más o menos. Estava a mi edat. Duia un jerseret que m'havia fet ma mare, una falda blanca. També vaig fer feina a un supermercado que se deia Rumasa que fèiem feina es diumenges i vaig fer feina devers un any i mig i me va agradar molt, perquè allà sí que era molt vistós i estava molt bé. Duia un bavero blanc. Aquestes sí que tenc fotos.

D'aquestes sí que tens fotos, però n'has de tenir de ses sabates.

Ses sabates és lo que més he fet. Això ha estat sa primera feina. Quan me'n vaig anar de ses sabates, vàrem tenir molt de disgust a ca na Jero Mari, però és una nina que és major perquè jo la guardava que tenia nou anys i m'estima i encara me diu "sa tata". Això va ser una propaganda que varen voler fer des sellos, de ses sabateres d'Inca i me varen fer anar a Can Ramis, que també era una fàbrica i me varen fer aquest libre, que estan aquí tots.

Aquí hi ha fotos antigues, però són més antigues que ella que diguéssim.

Jo ja era com un poquet més jove i tot això.

I vos sou sa portada?

Sí, mostra-la sa portada, ma mare.