Tresor de la Memòria (Sant Joan 2017)

Bon dia.

Bon dia.

Puedes... puedes grabar sin... No hay problema.

Sí?

Sí, sí, sí, sí.

Gràcies per venir...

Moltes gràcies.

Al sofà vermell.

Sofà vermell. Sense estora.

Mos podeu dir el vostre nom i on heu nascut, per favor?

Jo som Joan Nigorra Gayà. Nascut a Sant Joan el dia 31 de novembre de l'any 41. I, en fin, he arribat fins aquí on som i esper arribar un poc més enllà.

Beníssim, està molt bé.

Jo som na Catalina Lluïsa Gayà Bauçà, també som de Sant Joan i vaig néixer l'any 1948 dia 21 de juny, que és es dia més llarg de s'any.

I sempre heu viscut aquí, a Sant Joan?

No, a temporades...

Heu viscut a vegades a altre poble, a altres ciutats...

Hem estat 25 anys a Palma, i jo per qüestions de feina he estat un any a Eivissa i un any a Formentera.

Per ses illes, sempre?

Sí, a Menorca hi hem anat de viatge, només.

Molt bé. I la diferència de la parla entre Palma i Sant Joan, o altres bandes? Ses expressions, la forma de... Hi ha alguna cosa que els hagi cridat s'atenció?

Sí, jo per exemple, que m'agrada molt estudiar sa parla i sa pronunciació, i ses expressions que és lo que conforma una llengua... A Palma passa una cosa, i és que segons es barri que visquis, o sa finca on te toqui viure, està composat de gent que ve dels pobles. Per tant, uns són de Llubí, uns altres són de Muro, uns de Montuïri... I tots tenen una peculiaritat distinta, un poc distinta. Però si te tocàs un barri distint, de tots immigrants de sa península és una cosa, si són palmesans més antics que estan, estaven, en aquell moment, ara ja tot s'ha remodelat un poc, tenen una altra manera d'expressar-se. Però noltros, que estàvem per sa zona de Pedro Garau, hi havia molta gent de pobles i... I és quasi parescut però amb alguns matisos. També sa meva experiència de viure a Formentera o Eivissa, en qüestions de llengua són molt distints, tenen unes expressions molt distintes. Jo de fet vaig fer un vocabulari, i eren de paraula que tu no sabies de què xerraven.

Les va guardar... Les va apuntar? I això de guardar paraules i expressions i dites... N'hi ha alguna cosa per aquí per contar-nos?

Noltros, tant en Joan com jo, mos agrada molt... En Joan... cuidar, dia a dia, cada dia, s'arrel que hem heretat dels nostres pares, ses maneres de ser. O sigui, en lloc de tenir complex d'esser fill d'uns pagesos, com ha hagut èpoques que això s'ha mirat un poquet despectivament o menospreciat, noltros ho interpretam d'una altra manera, que és una riquesa i una sort. Som conscients de que a Sant Joan, es fet d'estar al centre de l'illa, és una illa dins una illa. Per tant, això té avantatges i desavantatges. Per exemple, consideram que Sant Joan és es rebost de sa llengua, allà on s'hi guarden expressions i paraules riquíssimes, precioses, i no hi ha interferències amb altres maneres de parlar. Hi ha molt poques interferències, perquè es fet de que hi hagi ara marroquins, no interfereixen amb sa nostra llengua, es marroquins, perquè no assimilam paraules seves. Per tant, en Joan, més cuidat en quant a fer gloses, cançons i expressions, en lloc d'estar empegueïts de dir-les, disfrutam, i procuram fer-ho venir bé, fer-ho venir bé per fer cantades, expressions i dites. En lloc d'amagar-mos no, treure-les. I a mi que som conscient de que sa nostra llengua és una joia per sa riquesa cultural i sa manera de ser d'un poble, m'agrada molt escriure-ho: fer col·leccions, d'arxivar expressions, dites populars, llegendes, i tot això.

Que bo. I d'aquest rebost que tenen de paraula, i aquesta joia, tant vostè Joan com na Lluïsa, volen dir-ne qualcuna?

De què?

Una glosa de... Antiga. A tu moltes vegades...

Antiga? Ara te l'he de fer.

I aquella que diu... Que cada dia me dius quan m'aixec es dematí? Quan anam a caminar me diu...

Cada dia dematí,

quan m'aixec, me rent sa cara

i faig una bona rialla

pes qui se riuran de mi.

A que és guapa, aquesta!

Per començar es dia...

És per començar es dia!

Cada una és... Per cada moment de...

A que és guapa?

Cada dia surt es sol,

i qualque vespre sa lluna.

Un venedor, saps què vol?

vendre i cobrar tot d'una.

Són guapes, eh? Són precioses.

Molt bé.

Qué bien lo dice!

Sí, perquè les sent. Les sent.

Quan jo vaig venir en el món,

ma mare feia bugada

de llenya verda i banyada

i per això moreno som.

A que és guapa! Sí, són precioses! En Joan té una lucidesa especial per a això. En altres coses actuals li pot flaquejar un poquet sa memòria, però d'antiga la té preciosa.

Això està aquí guardat i surt... No cal escriure, no? Surt. A veure?

Bueno, jo n'he fetes moltes.

Sí, cultivam es fer-ne. No, no les recorda, les fa en es moment. Ell no recorda ses seves cançons.

No, ses meves mai. Mai me'n record.

I d'expressions que... Lèxic que vostè faci servir...

Noltros pensam que es refranys són, és lo mateix refrany o dita, quasi quasi, són savis. Són és que, si tu penses un refrany, es qui el va fer, que pentura té cent, dos-cents, tres-cents... Qui sap els anys que té, un refrany. Per tant, com que és una veritat, s'ha seguit cuidant, aquest refrany. Són expressions d'una realitat. Per exemple, n'hi ha un que diu:

Qui és frare... Qui és confrare, que prengui candela.

Cadascú que agafi lo que... Si som aquí tots tenim qualque cosa per guardar, o per guardar que no la vegi ningú, o una mostra. Vol dir pren mostra de lo que hi ha, o de lo que passa als altres. I quan les deim, són quasi quasi... Bueno, si se diu en es moment que toca, sí, però... Has de ser conscient de lo que estàs dient, però se'n diuen moltes sense pensar.

Dins mi voldria tenir

un raig de sabiduria,

que és lo que dona alegria

i lo que tots volem tenir.

Improvisada totalment.

Gràcies, moltes gràcies!

Què més? Moltes coses! És tan gros, eh?

I de bé... Vostès crec que tenen moltes coses per explicar?

Sí, però a vegades és improvisar, a jo me costa més. Però jo crec que ses llegendes que tenim a Sant Joan conformen una joia, un tresor, que mos fa diferent d'altres llocs.

Just això li volia demanar.

Ah, què bé.

Llegendes de Sant Joan, tot i que no sigui la història completa...

Completa no, perquè a vegades te falta un poquet. Però, per exemple, una cosa que sabien tots es nins i majors era sa creença de que a Sant Joan hi ha unes roques, un pinar, que se diuen ses Roques, perquè hi ha unes roques a dalt des pinar aquest. I, de nins, cada diumenge anàvem a veure amb ses monges, que fèiem una excursioneta, que pens que és una cosa molt guapa que feien ses monges, que era sortir es diumenges horabaixa. I estàvem tutelats per ses monges. I era, no era una cosa religiosa, era un fet de sortir d'un pati, sortir de ca teva. I anàvem a llocs concrets, coneguts. I un era anar a veure ses roques del dimoni. I sa llegenda és que hi ha una roca, és sa veritat, que té un poc de... Una fondària que t'hi passa es cap. Quan passes es cap dins aquella roca, com que es pins fan uuuh, se mouen sempre, està a dalt de tot, senten una remor. I sa remor és sa llegenda que allà dedins hi ha un dimoni, hi ha l'infern, que és allà on hi ha un home que no va obeir sa norma de l'església de que es diumenges no han de treballar, i va fer feina en diumenge i, per això, va estar castigat a anar en es fons, a l'infern, i allà sents... Entre sa llegenda, sa por, es misteri, tot lo que hi havia envoltava això, tu senties l'infern. Són emocions que has viscut de s'infància.

Un molt sabut va dir fort

que no hi ha el cel ni la glòria,

ni l'infern ni el purgatori.

En esser mort, tot és mort.

Una veritat que en Joan creu. A llavonses hi ha una llegenda, perquè tots sabem que aquí abans del rei en Jaume hi havia els musulmans. I varen quedar musulmans aquí, lo que noltros deim vulgarment moros. Si antes tenien es poder, després, quan quedes davall... damunt... es qui manda és es cristianisme, que és el rei en Jaume, varen quedar uns per conveniència, uns acataren ses normes noves, i uns altres, o més desgraciats o sense recursos, varen quedar d'esclaus a ses possessions, que eren ses empreses econòmiques allà on podies menjar, només menjar. Monedes, no n'hi havia. I hi havia a una possessió molt gran de Sant Joan, que possiblement es nom vengui d'aquí, de Sant Joan ve d'aquesta possessió que se diu sa Bastida, sa llegenda diu que hi havia un moro esclau que li deien Ahmet. I aquest moro se va comprometre a cercar aigua a un pou, perquè s'aigua era molt escassa antigament. Ara hi ha perforacions, hi ha altres canalitzacions, altres maneres, però antigament tot s'havia de fer cercant a dins sa terra. I es moro va cercar aigua pes senyor, per l'amo de sa possessió, i en va trobar, però sa condició des tracte era que li donaria sa llibertat. Quan trobàs s'aigua, li donaria sa llibertat, i quan va tenir s'aigua, no li va donar sa llibertat, el se va quedar allà. I es moro va tenir prou habilitat o influència, no sé on, de que només se quedàs un platet d'aigua en es fons de pou. És un pou que diuen que no hi ha aigua, perquè es moro va maleir es senyor que no li va donar sa llibertat. Són guapos.

I qui les explicava, com arribaven aquestes llegendes?

A noltros, bé, sempre arribaven de generacions. Pensa que a ses nits no hi havia llum elèctrica, tot era qüestió d'un llumet d'oli, es petroli no, perquè feia olor, una cera, una espelma... Hi havia molt poc llum. I es vespres enrevoltàvem ses vetllades, perquè en s'hivern a les sis no te'n pots anar a dormir, treballant o fent vencisos, o fent palma, o fent calça amb poquíssima llum, per no gastar, perquè se'n feia poca. Es medi en feia poca, però tampoc no volien consumir, eh? Se n'anàven a dormir per no gastar llum! Però, claro, ses vetllades era al voltant d'un poquet de llum, i allà aglutinaven ses famílies, que abans eren molt nombroses! A més, es padrins estaven a ses cases. Ses famílies: padrins, pares i nets. Fills i netes, lo que hi hagués per allà! Si eren deu, dotze o catorze. I a ses possessions, més gent, perquè hi havien moltíssimes de cases de camp que eren explotacions agrícoles i hi havia es missatges, es porquer, hi havia set o vuit persones contractades, de lloguer allà. Bueno, ses vetllades es vespres eren aquestes. O sigui, ses expressions i refranys feien fent feina, treballant, en qualsevol moment se deien. Ses cançons se cantaven fent feina, però ses llegendes, contes i sa història sagrada, que tothom sabia sa història sagrada, i no només de l'església, la sabien de contar perquè era molt "guapo" contar... Sempre era com a un drama al final, i es drames formaven part de s'interès que tenim per ses coses un poc dramàtiques. Llavonses es vespres es padrins contaven això. Jo tenc sa sort que vaig tenir una padrina que se va morir amb 102 anys i la vaig cuidar temporalment, no sempre, a temporades, i li feia contar coses de fa estona. Llegendes com la de que hi ha un llumet blau. Es llumet de s'esperança que sempre un que se perd el troba. I les tenc enregistrades, a demés. Escrites i enregistrades per por de perdre. Moltíssimes coses d'aquestes eren de part de padrines. Noltros vàrem viure es temps des franquisme. Això se va voler menosprear, a poc a poc, llevar... I estaves com a empegueït de dir una expressió popular, però noltros sempre ho vàrem cuidar, cultivar i vàrem ser conscients. Això és sa meva...

Jo vaig vorera a vorera,

cercant es bon gorrions.

No hi vaig pels indiotons,

hi vaig per s'indiotera.

Guapa, eh?

Molt bé, Joan! No sé si, per acabar, de part de les llegendes és més... No?

Rondalles.

Profunda... I la part aquesta més simpàtica de la infantesa de les endevinalles, teniu qualcuna que vos agradi?

Ui, si a demés que mos agraden, jo vull explicar i deixar constància de sa feina que feien sobretot ses padrines, es padrins també, però més ses padrines. Pens que era es parvulari d'avui, però a demés amb carinyo. Ja un nin petit de cinc anys ja li feien moure ses mans, i mamballetetes, i "quants de déus hi ha? Un", i tu aprenies a alçar un dit, a separar dels altres dits... Tot aquest moviment de mans, d'expressions, d'atenció... Llavors traballengües, embarbussaments, tot això era corregir ja possibles defectes de més envant. Igualment sa memòria, contar, pujar dret damunt una taula o damunt una cadira per dir una endevinalla, per explicar un redolí, un sermó, picalatons, ses cames tortes i es nas redó. Això era fer memòria, que te fugís sa vergonya. Estar dret damunt una taula davant tota sa rotllada i que te fessin això, i ses oracions. Ses oracions fan treballar moltíssim sa memòria. Encara que no sabíem què dèiem, no sabíem què dèiem. Només recitàvem, i aqueixes rutines pens que treballàvem moltíssim. Igualment que, hi ha una cosa que és un poquet negativa per jo però mos va salvar molt des perills. A fora vila hi havia molts de perills. Hi havia pous, hi havia eines que tallaven, hi havia molts animals que te podien fer mal, i sempre ses padrines te guardaven d'allò: "Allà dedins hi ha na Maria Enganxa dins aquell pou. No hi miren es nins, eh?".

Na Maria Enganxa!

Na Maria Enganxa era un personatge de llegenda que està dins es pous i dins ses cisternes. Si tu hi mires, t'estirarà on enganxa, t'endurà. Ja no hi miràvem. O sigui, a través de fer-mos por, era quan te guardaven.

Hi havia un perill, deien això...

Quan hi havia un perill, te... I a ses nines, sobre tot, bueno ses nines... No podien anar perquè passava un home per allà. Quan es sembrat era alt, pes camp, sa gent caminava a peu, anaven d'una part a s'altra, en es poble, a ca un veïnat a cercar una eina, a cercar aigua amb una gerra, anaven en es camp. I clar, els sembrats eren alts, i hi havia perill de que hi hagués problemes de sexualitat i sempre vàrem viure amb sa por de que hi hagués un home pes camí. Que entrada de fosca que no hi hagués un home. Ses nines mos reservaven amb sa por d'un home, com si un home fos un lleó. Sobretot ses nines més que es nins. Es nins havien de ser valents i forts. Te forjaven sa manera de ser, però sa por era molt grossa, eh? I no parlem de sa por d'anar a l'infern! Bono, que casi casi vàrem estar endarrer a veure què era l'infern! Tan mític era l'infern!

Joan, mos vol...

Vols dir res més?

Sa meva dona és valenta

i sempre l'he apreciat.

Té molta facilitat

per tenir sa gent contenta.

Has vist?

Moltes gràcies.

Què guapo! Molt bé, gràcies Joan.

Molt bé...

Es usted un poeta.

Sí, és vera. A més, és genuí. És autèntic!

Són úniques, no? Cada vegada...

És autèntic. I no t'ho esperes i te surt allà on no hi ha res planificat mai! Per exemple, planificar, no li va bé res planificat. Espontani...

I Catalina vostè les guarda, qualque vegada?

Impossible guardar tot. Guard moltes coses, hi he fet bastants d'estudis. D'estudis, d'aquests de literatura catalana, que han de fer un treballet de tercer o de quart, que sigui... I venen i jo els hi dic sa condició és que jo vull aportar tot, però vull una còpia. Els hi dic. I qualcun no tenim. Antes jo no cavil·lava això, perquè si no és feina que tu... O sigui, guardam coses, hem enregistrat moltes trobades que hem fetes, antigues amb uns cassetets de l'any de sa picor, que fèiem vetllades pes Darrers Dies. Vetllades que érem conscients de sa riquesa de lo que havia estat es darrers dies de Carnaval. Es Darrers Dies, només li deien. Perquè sa repressió que hi havia després quan venia sa Quaresma era tan grossa que sa gent se desbordava, i se desbordava en contra de l'església, de contra de s'ajuntament, de contra els imposts, de contra aquesta repressió sexual que hi havia, i aquests dies estava permès... eren tres dies o quatre. Noltros hem fet vetllades d'aquests, fa vint anys, els anys vuitanta... Trenta anys. I els enregistràvem, i tenim coses gravades guapíssimes. Es mitjans són senzills, molt delicats que, si no ho posam bé, ho perdrem, perquè ja ja són aquests cassetets que... Sí, tenim coses, guardam moltes coses, treballs... En Joan té una... no tendència, una cosa innata, i és que ses gloses se feien espontàniament, però també se feien per fets especials. Jo he viscut quan son pare era viu, que era glosador també. Glosador com es vuitanta per cent de població, no te xerr d'un glosador popular, sinó una persona normal, que feien gloses, però no se'n reprimien, ni ho trobaven baix fer una glosa. Llavonses, quan fèiem una trobada familiar de Pasqua, Nadal o... Sempre acabava amb una glosa, es padrí, i com varen tenir sa mala sort de tres fills, varen ser onze germans i tres se varen morir grandets: un de set anys, un de trenta-dos o tres, un altre... Més grans, i estaven dolguts. Quan estaven tots reunits que hi faltaven aquells fills, en lloc de plorinyar, no. Feien sa festa igual, però quan acabaven, es sentiment des padrí era aixecar-se dret i ja feia sa glosa i sempre acaba que hi faltaven roses en aquella taula. I era molt guapo. En Joan, quan hi ha un fet així de, un dinar familiar, una cosa... Sempre ha d'acabar amb una glosa espontània feta seva. I a vegades les apuntam, a vegades no. Impossible perquè en so dia per ventura en fa quinze, i no pots estar tot lo dia amb so boli!

I també està bé escoltar-les?

Sí! I viure-les! O sigui, impossible recollir tot!

Jo pas gust de veure-vos,

i molt més gust és sentir-vos,

perquè vos tenc a davant.

Tirem tots junts per envant

i ja veurem si arribam

això és el cel gloriós.

Has vist què passa de gust? Ell te diu que el cel, de gust que passa de fer gloses. Idò, això és lo que sabem.

Muchas gracias.

Molt bé

Muchas gracias. Moltes gràcies.

Que bé, que bé. I a voltros per haver vengut a Sant Joan.

Home, Sant Joan era l'epicentre.

Es bessó. Es bessó de sa fruita! Molt bé. I què pensau fer tot això? Aquest tinglado que heu armat? Què voleu fer?

Amb això es vol fer... Es vol seguir construint l'arxiu oral...

De la paraula. Per ca el pare Ginard, és això? Per sa casa museu?

Sí. El projecte neix d'allà, i s'intentarà fer a quants més pobles millor però s'havia de començar aquí, a Sant Joan.

Moltes gràcies, idò.

Jo crec que amb aquest grup, idò ara ja...