Aire

Joan Bonnín Valls.

I quan vares néixer?

Dia 2 d'abril de l'any 1931.

I teniu, quants d'anys?

En faré 87 en haver-ne de fer!

Bueno, idò... són uns quants eh? Sempre heu viscut per aquí, per aquest barri?

Sí, vaig néixer en el Banc de l'oli, que és una placeta que hi ha aquí a dalt, que hi ha una casa que venen coses de pesca, que li diuen "Can Sion". I vaig néixer i vaig viure allà fins que em vaig casar a 29 anys. O sigui, vaig estar 29 anys allà, i després he tengut molts d'anys un comerç de joieria que està aquí davant, a prop per efectes d'economia, o del que sigui, pues de moment... De moment, la tenim tancada.

Viviu ben en es centre de Palma...

Sempre he viscut en es centre de Palma.

Deveu esser des darrers que queden, de...

Jo només conec, sobretot dones en conec de més majors que jo, però homes en conec cinc o sis, majors que jo. Perquè es homes... Ses dones, sempre estan molt punyides, però viuen més que es homes. Sempre estan molt fotudes, però sempre viuen més que es homes. I clar i es homes...

I els vostres pares, també ja vivien a Palma?

Els meus pares vivien, els meus pares vivien... Mon pare, a sa placeta aquesta d'aquí a prop, que se deia sa placeta des "rastrillo". I aquesta placeta abans hi havia un quiosco i després també hi havia una... un sótano, que allà hi passava es tren amb mercancies, un tren que duia des des moll fins a sa plaça des tren, i recorria per abaix de sa ciutat i... I anava... I passava per allà. I això era un túnel i l'obriren quan va venir sa guerra del 36. L'obriren i anàvem a refugiar-mos quan passaven ses bombes per dins sa ciutat.

I sa vostra mare a on vivia?

Ma mare vivia a es Banc de s'oli també davant ca nostra.

És a dir, que sou ciutadà cent per cent?

Cent per cent.

Vivíeu, res, eh? En un redol d'igual un quilòmetre quadrat.

Sí, amb un quilòmetre quadrat tota sa vida, es meus abuelos, tot... Es meu abuelo era... Va dur mon pare... Sa part de mon pare era fuster i sa seva especilitat era fer baguls.

I feia baguls...

Feia baguls. Perquè com que no existia això de sa funerària i fent baguls, pues sempre solia tenir un bagul fet per una circumstàcia, per una urgència. I a ca ma mare, a ca ma mare tenien negoci de carn, carne, de bous. I tenien una ganaderia en es carrer de Jesús, devora es cementeri. I a ca ma mare estaven econòmicament estaven molt bé, a ca ma mare. A ca mon pare eren més, més una casa més senzilla, però a ca ma mare sí que estaven bé. I vivien, a ca ma mare, vivien a es Banc de s'oli.

I com era, sa vostra infància per aquí, pes centre de Palma?

Pues sa meva infància, sa meva infància. Nascut aquí a es Banc de s'oli. Vaig estar a es Banc de s'oli fins es 29 anys, quan em vaig casar, sa meva dona vivien aquí devora cas Caparrot des carrer Sanç, des carrer de can Joan de s'Aigo. I... I sa meva infància, pues, escola, después, quan vaig tenir deu anys, vaig anar tres anys a es seminari, però después, a tretze anys vaig sortir, no sé per què, però, i después em vaig posar a fer feina de joier a ca un germà de mon pare. Fent de joier, vaig fer feina allà fins acabar de fer es servici, i después me vaig posar a fer de joier a ca nostra, a ca mon pare. Vaig armar un taller per compte meva, tenia dos empleats i mira, i después des taller, vaig muntar joieries, he tengut joieries aquí davant, n'he tengudes dues. Una a es Molinar i una a Jaume II, que actualment la duu sa meva filla, sa de Jaume II.

Com algú que ve d'una família com sa des vostre pare, que deieu que era una família humil, acaba fent feina amb joies?

Mon pare sí, mon pare feia feina a una casa que tenia una joieria al carrer de Sant Miquel, que li deien can Rua. Hi feia feina sobretot a coses de plata, de plateria. I a ca ma mare no. Això ma mare tenia... No feien feina es germans a ca ma mare. Eren una casa més... més acomodada.

No havien de menester fer feina...

No, no. Ma mare era germana de set, set germans, i mai feren feina, o sigui que lo únic que feren era dur sa manta posada quan sortia pes carrer acompanyada d'una criada. A ca ma mare, sí.

Era s'única feina que tenien.

Sí, així era, era una casa senyora, una casa que tenien es domassos penjats quan passava la Puríssima. Tenien es marcos des miralls grossos, tenien es canteranos aquests bombats. En fi, era una casa bastant acomodada a ca mumare. A ca mon pare no, a ca mon pare eren més senzills.

Quan éreu petit, podíeu jugar pes carrer?

Sí, jugàvem pes carrer, però no s'usava jugar pes carrer perquè a ca mon pare no volien que noltros sortíssim a es carrer a jugar. No ho volien. Sobretot quan estàvem a es Banc de s'oli, ma mare no ho volia que hi jugàssim pes carrer. Deia que això era cosa des al·lots que no... Que no... Que havíem d'estar dins ca nostra, i jugàvem per dins ca nostra. I consentien, a ca mon pare, consentien que féssem travesures d'al·lots, perquè no jugàssem pes carrer. Inclús una travesura me'n record que era que jugàvem a bolles, i jugant a bolles, mira si érem dolents es al·lots que féiem clotets a ses juntes de ses rajoles perquè ses bolles anàssen dedins aquests clotets. I ma mare perquè no anéssim pes carrer consentia que noltros jugàssem amb aquells clotets de ses ratjoles.

És a dir, que es vostres pares vos consentien "con tal de que no"... no sortíssiu a es carrer.

Sí, sí, sí, sí. És vera així.

Però què és que, que hi havia molt mala gent, pes carrer? O...

No, no, però, però, però... Es al·lots des carrer eren més travessers, més... No eren... No eren... La majoria que jugaven a es carrer, pues... A es Banc de s'oli, aquí on vaig néixer jo, quan jo era nin, hi havia un mercat. Un mercat de.. De verdures i de... I de carnisseria. Hi venien es braons des toros, a s'endemà d'haver-hi hagut una corrida de toros hi venien es braó des toros. Encara me'n record que hi havia es saig. Sabeu què era es saig?

No.

Es saig era un que... Tu no sabies qui era es saig?

Es saig era "el pregonero". Un home que cridava amb un... amb un... Cridava anunciant es menjar on l'havien de vendre, i anunciava que a tal puesto i tal dia vendrien carn de braó toros de sa corrida que s'havia fet es dia anterior.

I sa gent hi anava?

Claro. Sobre tot per fer estofat, sa carn des bou de toro era molt bona per fer s'estofat.

De fet, és un plat que record moltíssim a ca meva...

S'estofat? S'estofat de bou. Idò s'estofat de bou de toro, sa carn des bou de toros, és una carn forta, una carn mascle, una carn... I menjàvem estofat de bou de "toros". Era molt bo.

I teníeu germans?

Sí! Tres germans més. Jo som es tercer. Va morir es major, que es major era catedràtic de Girona, de literatura. Es segon tenia una impremta que se deia "Imprenta Alfa". Es tercer era jo, jo som, jo. I es quart, es petit. Es major i es segon s'han mort un darrere s'altre. Es major, después es segon i ara me toca a mí, que som es tercer.

Bueno, o me toca a mí...

[Riu)]

I heu fet tots carrera? Tots es germans...

Carrera! Carrera, carrera no. Es major sí, es major va ser... Inclús es major té una cosa, té un teatre a Girona que se diu Teatre Ignasi Bonnín. Hi ha un teatre obert que té es seu nom. I va ser, va ser... Catedràtic de s'Universitat de Barcelona. Después es segon tenia una trentena d'homes a una impremta, se deia "Imprentra Alfa". Es tercer vaig esser jo, que vaig arribar a... Pues, a dins es gremi de joiers, pues vaig esser bastants d'anys de sa junta de joieria, vaig tenir, vaig arribar a tenir quatre comerços de joieria i... pues no era carrera però... Com que jo sabia fer molt feina de joier, pues sabia manar feina a es treballadors, vull dir, i sabia manejar, sabia... Jo tenia bastant de dibuix, jo era bastant bon dibuixant, i...

Fèieu se vostres pròpies joies?

Sí. Feia jo es meus dibuixos, es meus dissenys.

Deu haver canviat molt es món de sa joieria... Com era abans, quan vàreu començar?

Hombre! Claro! Ha canviat molt perquè abans es feia tot manual. Tot a mà, i ara, i ara, tot es fa a motlle.

I ses joieries com funcionen?

Com funcionen avui? Pues no ho sé, no ho sé perquè jo, jo m'he, he fuit...

Vos heu retirat... Però supòs que ara ja deveu encomanar tot es gènere o...?

Supòs que sí, però jo, jo lo únic que puc dir que vaig començar a tretze anys a fer feina de joier, i en vaig fer fins es setanta-dos. O sigui que vaig fer cinquanta-nou anys de feina de joier.

Vos devia agradar!

M'agradava, claro que m'agradava... Cinquanta-nou anys, i tretze són setanta-dos. I ara que en tenc vuitanta, casi vuitanta-set, fa quinze anys que estic jubilat. O sigui que ja cost bastant a sa seguretat social.

I què record... Què vos agradava de fer feina amb s'argent? Vàreu començar?

Què m'agradava? Pues m'agradava fer es meus dissenys, m'agradava fer ses meves joies personals, m'agradava, quan havia de menester una joia, o fer un regalo a sa meva al·lota o sa meva dona, en pau descans, pues m'agradava es dibuix que fos meu, fet meu. I... I fet meu no tan sols, o sigui, pintat meu, fet meu, venut meu i arranjat meu. Sí, era, era jo, era jo un joier sí, sí, de, de, de, de...

D'artesà.

Sí, sí.

Vàreu aprendre des vostres pares?

Bueno, mon pare, teníem un germà de mon pare. Un germà no, un germà de mon pare no, mentida. Un... Un germà des meu abuelo, que feia botonades, botonades mallorquines, botons de pagesa. Per cert, jo encara tenc es motlles. I... I després mon pare va fer feina, ja ho he dit, per una casa des carrer Sant Miquel, i... Però /-----/ mon pare feia feina, jo feia feina, jo era, jo era més joier que mon pare, era més bon joier que mon pare, modestia a parte.

Teníeu, teníeu bo de fer això de ses joies?

Ho tenia bo, ho tenia bo de fer perquè, perquè jo, perquè jo era dibuixant. Era dibuixant, m'agradava dibuixar-les, m'agradava fer es motlles. Jo feia es motlles, jo feia es dibuixos.

Después he sortit també un poquet comediant. Prova d'això és que ara recitaré un monòleg que... El vaig aprendre fa molts d'anys. De... De... D'un autor que li deien Es Mascle Ros i aquest Mascle Ros era un home que se dedicava a fer... Tenia un, un, un... Un periòdic, no sé si era setmanalment, setmanal, o de cada mes, o cada trimestre, no ho sé. Només sé que aquest periòdic se deia Foc i fum! Foc i fum. I aquest, aquest periòdic se dedicava, més que res, a fer moltes crítiques. Crítiques poètiques, crítiques eclesiàstiques, o sea, era un perìòdic, un periòdic criticón. I jo no sé d'on vaig aprendre aquest monòleg.

No recordau com va ser que el...

No ho sé. Només sé que fa trenta o quaranta anys que el sé i ara de vegades, sempre quan el recit, sempre dic: "Serà sa darrera vegada" i que después no torna a ser sa darrera vegada, perquè aquesta vegada, per petició de na Joana de Sant Llorenç, no sé per què punyetes. El meu fill me va dir: "Hauríem d'anar en es Bar Plata, i podries recitar aquest, aquest monòleg". Aquest monòleg se titula... Hi ha dos títols, un que diu "Lo que em passa per Ciutat", però jo crec que estaria més ben dit "Lo que em passà per Ciutat". Perquè avui no me passa, això. Lo que cont, me passà! Cont què me va passar, per lo tant, es títol per jo estaria més ben dit "Lo que em passà per Ciutat", no "Lo que em passa"! Crec jo. En voler que ho reciti, m'aixecaré dret i recitaré.

Idò sí, venga.

En Voler. Vale!

Com és que l'heu de recitar dret?

Perquè... jo som un manitas i aquestes coses s'han de fer, s'han de moure, s'han de moure ses mans.

Està un poc escenificat.

Idò molt bé.

Vale. Puc?

Sí, sí

Ara Aquí diuen un moment. Ara aquí diuen un moment!

Bueno, pues es... Es monòleg aquest és un monòleg en vers, en vers. Es titula, ja vos dic, o "Lo que em passa per Ciutat" o "Lo que em passà per Ciutat". No sé què, no sé què està més ben dit. No sé d'on el sé, només sé que, si qualque vegada no m'acaba de sortir segons quina paraula o segons quina cosa, teniu en compte que faré vuitanta-set anys i no són dos dies, vuitanta-set anys. Bueno, es monòleg aquest, que se diu "lo que em passa per Ciutat" o "Lo que em passà per Ciutat" diu lo siguient:

Vos deman amb humiltat

que em poseu atenció

i vos daré relació

de lo que em passa per Ciutat.

Vaig néixer a un poblet petit

que Búger és el seu nom,

que segurament tothom

anomenareu haureu sentit.

Un vespre de trons i llamps,

segons he sentit contar,

a llum me varen dar

i ja vaig néixer fent espants.

Any de neu i de calabruix,

però què voleu que faci

si vaig néixer amb sa desgràcia

de tenir coret fluix.

Quan era ninet petit

per no res me regirava,

quasi sempre plorava

i sempre estava malsofrit.

Sempre duia tremolor,

de tothom me feia por

i era perquè tenia es cor

assuaixí de petitó.

Mon pare estava assustat

i a es metge em va mostrar.

Li va dir: "Li espassarà,

quan ell canviï d'edat".

Molt satisfet va quedar

creient que me curaria

però lo que és de cada dia

sa por més m'ha augmentat.

Vivia més assustat,

que un ca sempre em feia tala,

sempre pensava sa mala,

i sempre anava arrufat.

Tant si feia fred com sol,

me tremolaven ses mans.

Tenia quinze o setze anys

i sols no menjava tot sol.

I ja que hem començat,

maldament siguin gloses,

vos explicaré quatre coses

de lo que em passà per Ciutat.

Quan me varen fer soldat,

deu fer cinc mesos o sis,

allò per deixondir-me

me dugueren a Ciutat.

Me'n record que es primers dies

des susto no estava bo

i lo que em feia més por

eren es cotxos i es tranvies.

Tot d'una que vaig haver arribat

a devora s'estació

ja em va agafar tremolor

i deia: "A on m'hauran manat?".

De sa pena me moria

quan vaig entrar dins ciutat

i me manaren tot assustat

de cap a cavalleria,

después de cap a es quarter.

Quan me varen haver mirat

i me veren tan ben format

que me feren artiller.

Un cabo i un sargent

me manaren a Sant Pere

i jo just tenia plorera

quan veure tanta gent.

Después me varen cridar,

me daren roba i sabates

i aguiat pep de patates

es migdia per dinar.

Después que vaig ver dinat

a un cabo vaig fer cridar

demanant lloc per posar

tot lo que m'havien dat

i riguent va dir: "Avine amb mi"

i me manà a sa bateria

que una arquilla buida hi havia

i em va dir "posa-ho aquí".

Quan jo veig tants d'artillers

que tots se'n reien de jo

jo només tenia por

que qualcú no obrigués.

I me diguéren dos o tres

"està tranquil i res més,

aquí ho guarden els cortelers,

aquí ningú toca res".

No hi havia pany de maleta,

allà dins ho vaig deixar

i només sé que a s'endemà

vaig trobar s'arquilla neta.

Això era de bon dematí,

quan me vaig poder aixecar

sa roba no vaig trobar

i no em vaig poder vestir.

Cercant per tots es racons

a veure si la trobaria

i només sé que tot lo dia

em vaig quedar sense calçons.

Quan vaig veure aquesta mostra

es quarter no em va agradar

i me vaig posar a plorar

dient: "Vull anar a ca nostra!".

S'oficial va pujar

i va mirar un segon

i va dir "con la instrucción

de Carlos se compondrá".

Calçons me tornaren dar

que n'hi havia més de quatre,

i més d'un pam cada sabata

de llargària em va sobrar.

Veurem d'aquella manera

ningú em podia sofrir,

tothom se'n reia de mi

i jo just tenia plorera.

També m'ha partit de prop

es dir-me res ses al·lotes

que amb aquelles sabatotes

pareixia en Charlot.

Amb uns quants d'amics un dia

vaig sortir a passejar

i tothom en veure'm passar

reia fort sense manies.

Sempre allargant sa mirada

i en veure cotxe o tramvia

feia tot lo que sabia

per estar dins qualque entrada.

Des susto pegava esclats

quan ses bocines sentia

i vaig arribar que tenia

es colzes i es genolls pelats.

Amb uns quants d'amics un dia

vaig sortir a passejar

i tots se varen empenyar

en que colcàs un tramvia,

i jo deia "no que cauré"

i tots deien "no és perillós"

i jo per no agraviar-los,

vaig dir "ja hi colcaré".

Mos preparàrem allà

arran de sa via,

en vérem un que venia

i el férem aturar.

Quan jo vaig anar a pujar

que vaig allargar sa passa,

una senyorota grassa

sortí per davallar.

Jo vaig tornar un poc enrere

i de en terra la vaig mirar

és que no podien passar,

pegava a cada vorera.

Vos dic que va escarrufar

veure aquella senyorota

amb una panxota

tan ampla com d'aquí a allà

provava de davallar

i li anava malament,

i jo, per ser servicient

vaig anar a donar-li sa mà

sa mà, amb sa seva ajunt, don passa

es peu no aferra

Tup tup tup!

Jo som en terra

i ella em va caure damunt!

Recent mil putes, quin esclat!

I jo no n'havia pegat cap mai,

sols no podir dir "ai"

me pensava m'havia esclafat!

Jo a davall, sa trutjota no fugia

i jo tan sols ja no sabia

si era viu o difunt!

Set o vuit homes l'alçaven

i no la podien llevar

tots deien "esclatarà"

i des susto casi ploraven!

I jo sofria tot es mal

sols no podia espolsar

i un parell varen parlar

d'anar a cercar un ternal.

Me tregueren de davall

molt més pla que una ratjada,

és que si l'haguéssiu sospesada,

pesava més que un cavall!

Es cos me quedà així,

es peus, acopats.

Que ho passà el tros mal sofrit

lo que em passa per Ciutat!

I ara, en veure dona grassa,

des de que això m'ha passat

li'n veu tot escapat

que guany a un ca de caça.

Tramvia, cotxe, dona o home gras

quan /-----/ i estret

i /-----/ una paret,

no el firm de que l'esbucaria.

Vos dic ho mir ben arreu,

perquè n'estic escalivat.

Ara me dirigesc a es públic i dic:

Públic, si vos he agradat

supòs que ho demostrareu

ja que som desgraciat o que he estat desgraciat

no vull que vos ne rigueu

Només que m'aplaudigueu

lo que em passa per Ciutat.

Això és tot es monòleg. Això és tot, no n'hi ha més. No n'hi ha més fetes!

Quants de versos són ho recordau, quants de versos? Quantes línies?

Es número de versos no ho sé, devers quaranta.

No, no. Deuen ser devers quaranta gloses. No pot esser quaranta versos. Quaranta gloses deuen ser.

Jo ara lo únic que vull, és que si això un dia s'ha de fer per IB3. Vull saber-ho, per jo...

Claro. Vos avisarem!

Segur?

Sí! Sí, sí.

Mos ho diran quan...

Si! ara vos demanaré es teléfon. Sí! Sí, sí. Feim un petit descans i després vos faig un parell de preguntes més?

Ja pots demanar lo que vulguis, mentre ho sàpiga!

Per mediació de què i de qui estau aquí?

Noltros ara volem gravar a gent major, que mos explica ses seves vivències i si sap cançons o gloses o... Si té memòria de coses com lo que acabàveu de fer. Realment, lo que acabàveu de fer és recitar un bocinet de sa història de s'espectacle, tant sa glosa escrita des mascle ros, com també lo que hi ha associat, perquè en veritat la recitau perquè d'alguna manera supòs que vos recorda a certa Palma que vàreu conèixer.

Sí, però no me'n record per mediació de què, o de qui, o de quan sé que sa glosa jo... No me'n record, no ho sé... Sé que m'ha quedat gravada dins es cap i... Donc moltes gràcies, no sé a quí, a Déu, si Déu és Déu, perquè diuen que n'hi havia dos, que un diu a s'altre "Déu, què nom?" I li va dir "Què vol dir, què nom?", diu "Déu nom Déu". I s'altre li diu "Però" diu "què nom? Déu què és, nom de nom, o d'apellido?". Diu "ai, jo això no ho sé", diu "jo crec que Déu deu ser d'apellido". Diu "D'apellido, Déu?", diu "i de nom, què nom?". Diu "Hombre si nom Déu d'apellido, de nom nom Batua"

Vos deu haver canvia molt, Palma, en aquests darrers temps.

Si ha canviat molt, Palma? Hombre! Ha canviat molt, moltíssim. Què vol dir si ha canviat, hombre. Per l'amor de Déu, per l'amor de Déu si ha canviat, hombre! Només es temps quan jo era jovenet, quan jo tenia vint anys, que hi havia sa Setmana Santa, tu veies sa Setmana Santa, el Corpus, ses al·lotes que anaven amb ses peinetes. Què vol dir si ha canviat, hombre, per l'amor de Déu!

I ha estat... què és lo que trobau que ha canviat més de sa ciutat?

Lo que ha canviat més? Pues, una de ses coses que més ha canviat de sa ciutat, ciutat a Mallorca i a el món, és s'educació des pares, des fills en relació an es pares, s'educació... Es respecte que teníem a es professors, es respecte que teníem a l'Església, es respecte i sa por, o no sé què, que teníem a l'infern, al cel, a l'Església. Ses persones quan passàvem per l'església, els homes se llevaven es capell, ses senyores se senyaven... O sigui, ha canviat completament.

A millor o a pitjor?

Ni millor ni pitjor, diferent. Diferent, o sigui, diferent.

I què trobau, de com està es centre de Palma avui en dia? Que se xerra de tants de turistes i de tanta gent...

Es centre de Palma, pues es centre de Palma... Per jo ha canviat molt, sobre tot ha empitjorat molt amb s'asunto comerç, es comerç ha canviat molt. Actualment, a es carrer aquest de s'Argenteria, hi havia entre vint-i-cinc i trenta joieres. Avui només en quedes dues o tres. Después, hi ha actualment dins Palma un parell de cents de comerços xinos i això no existia. Te'n vas ara cap a sa plaça de ses columnes, sa plaça Pedro Garau, tot això, i tot això són xinos, són moros... No vull dir que sigui bo ni que sigui dolent. A mí particularment no m'agrada, però això ho ha duit aixi i... I així ho tenim, i així ho hem de guardar.

A mi me sorprèn que hi hagués tantes joieries en un sol carrer...

No, no s'ha de sorprendre perquè això ho duien es... Ho duien des... ho duen des, des.. des familiars. Perquè pensau, que en temps primer, es... sa ciutat estava dividit per gremis. Estant dividit per gremis hi havia es gremis de joiers, que estava a es carrer de sa Joieria, aquí. Hi havia es gremi, es Carrer de Sabateria, que era es carrer des Sindicat actualment, li deien es carrer de Sabateria, que tot eren sabaters. Només queda ara dins es Sindicat, Can Julià, que és sa casa aquella que ven es capells, és s'única casa que queda. Després hi havia, es carrer sa Ferreria, que eren es ferrers, es carrer de sa Gerreria, es barrio Sa Gerreria, es barrio de.. de.. de Sa Llonja, de Sa Boteria. Después aquí a dalt, es carrer de... es carrer de... Después de s'Argenteria, es carrer de sa Butzeria. Carrer de... D'aquí darrere, un carrer d'aquí darrere que hi ha aquella... Aquella... Aquella... Carnisseria que li diuen Cas Caparrot.

Es carrer des Bastaixos?

Es carrer des Bastaixos, que hi venien bastaixos. Hi venien coses de barato, coses... Coses dolentes, coses... /-----/. I això eren es gremis... Es gremis que hi havia. Tot estava dividit per gremis, estaven dividits per gremis. Pues, la majoria que saben d'aquests gremis eren familiars. Aposta la majoria de joiers que saben a dins d'aquest gremi, que eren des... Eren des gremi de joiers, eren una altra cosa!

És, es gremi de joiers, la majoria de joieries eren gent que venia des jueus, i venguent des jueus, pues la majoria eren familiars. Encara, encara hi ha, o hi havia, molts de famílies que s'ajuntaven o se casaven familiars amb familiars, jo era un d'ells que em va casar amb una cosina meva. O sigui, la majoria se casaven, eren familiars, i aquí an es carrer de s'Argenteria, si vos hi fixau a, a s'Argenteria, en tot es carrer hi deu haver-hi un, dues, o tres, o quatre entrades. No n'hi ha. Per què? Perquè ses entrades que hi ha és actualment de gent que hi viu, o hi vivia. Però, antigament, antigament, ses famílies que tenien es comerç a dins es carrer de s'Argenteria, a dins es barrio, vivien a es mateix comerç i entraven per dins es mateix comerç, i per dins es mateix comerç pujaven es pisets, que eren allà on vivien, que els deien castellets, castellets. I vivien allà, i visquent allà, pues es migdies, per vendre qualque cosa, perquè no els fugís es client, pues no... No s'anavem a dinar a fora, quedaven, un queda fent guàrdia a baix a dins sa botiga i s'altre pujava a es pis a dinar. Quan es pis havien acabat a dinar, davallaven a baix i es d'abaix se n'anava a dalt a dinar. Això, això és lo que jo sé, i me'n record d'aquestes coses.

Hi hi havia negoci per tothom?

Hi havia negoci? Sí. Sí, lo que passa que... Era molt diferent d'avui. Hi havia negoci per tothom, però es negoci... Jo me'n record que s'abuelo de sa meva dona, que era joier, anava a missa a les set des dematí. Anant a missa a les set, después de les set ja se n'anava a sa botiga i obria. Claro, no desmontaven es comerç perquè no el desmontaven, perquè com que vivien a dins mateix, tancaven sa barrera de ferro de dedins es comerç, i ja no desmuntaven es comerç. I en canvi avui tothom desmunta es comerç...

No desmuntaven s'escaparate.

No desmuntaven s'escaparate. És mostrador. I això està així.

I en treien profit? Se venia prou gènere?

Se venia prou gènero, lo que se venia un gènero molt diferent, com és natural!

Quin gènero se venia abans?

Hombre! Se venien es cordonsillos, es cordonsillo mallorquí, se venien ses botonades, se venien ses pulseres de granet, es botons, se venien ses cadenes de bauleta, unes cadenes que... Eh?

Escapularis.

Escapularis. Els homes, anells de sello, aliances de boda. I avui, avui això no se ven. Avui, poca cosa, a penes... Jo no ho sé, però jo crec que poques aliances de boda se fan avui i pocs homes duen anells de sello. Noltros no duim cap anell de sello, un anell, anells, anells. Es meu fill, ningú dur anells de sello. Antigament sols duien un anells, o un escapulari.

Com ho féieu? Quin tipus de llum teníeu?

Gas.

I com fèieu ses joies també?

De gas

Amb gas?

I es gas, com l'aconseguíeu en aquell moment, bombones?

No, no, gas, gas n'hi ha hagut... Fa molts d'anys que hi ha gas, eh? Perquè jo, jo faré vuitanta-set anys i jo me'n record que casi cada dia des primers avions que que vingueren, en canvi, no me'n record des gas quan el posaren, perquè antes de néixer jo ja hi havia es gas. Inclús que a es carrers hi havia ses làmpares de gas que es vespre els homes sortien i amb un palo encenien ses faroles! Això ho heu sentit contar!

Sí, sí sí. Això ho sé. Però no sabia si es gas també arribava fins ses cases i es comerços i...

Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Sí, sí. Jo, per exemple, me vaig casar l'any seixanta, o sigui, fa cinquanta-set anys, i quan jo em vaig casar no teníem... No teníem televisor perquè no n'hi havia, no teníem gelera elèctrica, perquè no n'hi havia. No hi havia moltes coses, perquè no hi eren, però... tenia gas. Gas, sí. Una cuineta de gas, això sí, fa molts d'anys que es gas existex. No sé quant d'anys deu fer, però fa molts d'anys.

I vos duia molt de temps fer cada joia?

Segons quines. Segons quines joies, i claro. Hi havia, jo per exemple hi feia, feia una joia que li deien "Isabelina", que era un estil que deien que venia des temps de la reina Isabel, i se feia muntada amb plata i or, o sigui, a damunt se feien de plata i després posàvem una capa d'or, una planxa d'or a baix, la saldàvem i después li dàvem forma amb unes peces que se deien embotidors. I... I això. Per exemple, un anell o unes arracades, pues això, sí, duia algo, dos dies. Jo me'n record, això sí que me'n record, vos ho puc dir perquè, això sí que és una cosa sèria. Jo vaig començar a tretze anys a fer feina, i me'n record... Me'n record que sa primera setmana que vaig fer feina, sa dona des meu mestre me donà cinc pessetes de jornal. Cinc pessetes eren zero, zero, tres cèntims d'euros d'ara. Això per fer quaranta-vuit hores de feina. Cinc pessetes! Un duro. Inclús me'n record que estant a Es Molinar els estius, que a ca mon pare teníem una casa, una vegada me varen... Un cotxe me va enganxar a sa carretera des Molinar, i es que duia es cotxe que me va enganxar era un metge. Aquest metge clar, s'assustà, i venia cada dia a veure'm. I después que em va haver curat, tots es dies, quan se va despedir, me regalà una moneda de cinc pessetes, del rei Jaume... Del rei Alfonso XIII. O sigui, que fa... fa vuitanta anys, jo tenia... Jo tenia cinc, sis anys, quan va començar es moviment, començà el trenta-sis, jo tenia cinc anys. Pues, quan va començar el moviment, jo tenia cinc anys, jo pues, un duro eren cinc pessetes, i cinc pessetes eren zero zero tres cèntims d'ara.

Eren poca cosa...

Tres cèntims?

En aquell temps devia esser molt...

En aquell temps un llonguet, un llonguet valia deu cèntims de pesseta. O sigui que per fer un euro de llonguets havies de menester... Déu cèntims, una pesseta, deu, cent pessetes, cent... Cent seixanta, cent seixanta panets, un euro. Cent seixanta llonguets, un euro. S'ensaïmada és lo mateix. Una dotzena d'ous, una dotzena d'ous valien una pesseta. Una dotzena d'ous, o sia, és menos de deu. Cent vint cada un. I això, i això tot ha canviat molt.

Tenc una pregunta, com era sa convivència amb es jueus a es carrer.

Jo això no me'n record, perquè jo era molt jovenet. Jo crec que era bona, jo. Jo no tenia, no tenia... Jo no hi vivia, vivia de feina. Vivia a ca mon pare, i ca ma mare. Jo anava a fer feina de dia, els horabaixes me n'anava a aprendre de dibuixar. Me n'anava a Belles Arts, a devora s'institut, a devora s'Institut Ramon Llull, que hi havia s'Escola de Belles Arts, i jo me n'anava a aprendre de dibuix. I después, quan venia sa temposada del Ram, me n'anava al Ram es vespres amb mon pare i ma mare. Però vaja, jo no, no no no... No vivíem... Com que mon pare i ma mare no volgueren que mos féssem pes carrer jugant això, i...

Amb sos altres, sí que eren un poc... Se feien només entre ells, perquè eren un poc discriminants.

Sí, però noltros no mos fèiem amb ningú, no mos fèiem, no... Ara, jo tenc, tenc records... Tenc records de que qualcú mos insultava, per exemple. Qualcú, poca gent, eh? Me'n record que una vegada...

Vos insultàven.

Xuetons! Qualque vegada...

Jo això ho he viscut també fa quaranta anys a escola.

Però no, jo, jo... A mi no m'insultaren moltes vegades. Me'n record que una vegada, jo anant a dibuix, anant a Belles Arts, faig fer un dibuix, i quan vaig haver acabat es dibuix, el vaig embolicar, perquè es professor me va dir "ja te'l pots endur a ca teva, ja està llest i ha quedat molt bé", el me vaig endur, i el vaig mostrar a un companyero meu de dibuix i li dic "mira que he fet, mira es dibuix meu" i es malparit, perquè per jo era un malparit aquest tipo, pues va mirar es dibuix, i quan el va veure el me va fer quatre bocins i em va dir "se veu que és un dibuix fet per un xuetó". Jo, jo... Això, bocins. Mos arribàrem a galtades tots dos, però a parte d'aquesta cosa, i qualque cosa més, jo no tenc record mai d'haver tengut enemics a dins, a dins es meus amics, amics i família. No, no. Es meus germans mos dúiem molt bé. A dins ca nostra, a ca mon pare, mon pare i ma mare eren gent molt devota, molt atracada a l'Església, i vivíem. Vivíem com vivíem. Vivíem bé. Anàvem bastant a una cosa que li deien Acció Catòlica, avui no existeix... O existeix, no ho sé. Anàvem a s'Acció Catòlica, anàvem a ses esglésies...

Puc... Puc afegir una cosa? Només fa quaranta anys es meu germà a escola el van cridar "Aguiló! Aguiló! Aguiló!" Fins que es mestre va dir "per què no t'aixeques?", es meu germà li va dir "jo me nom Bonnín", es professor li va dir "és igual, tot són lo mateix".

Hi havia quinze apellidos, hi havia aquells apellidos que estaven mal vists, perquè deien si eren es principals des temps des jueus, que claro, jo sé, sé qualque poesia d'aquestes coses.

Idò, ara és es moment!

Què anomenen els apellidos aquests jueus? Hi ha poesia, ara la diré, ara la diré, au! Vos heu de fixar amb sos noms que jo diré i veureu que són noms d'apellidos mallorquins. Deia:

Vaig néixer a Son Fuster

i a Son Fortesa,

de petit era Bonnín,

I de gran me feren Fusteret, Fuster.

Per refresc, bevia Pinya

i sempre duia un brotet de Tarongí

a damunt sa solapa.

Quan va estar malalt,

vàrem anar a cercar n'Aguiló,

però com que sa mort és tan Segura

que vaig morir de Picó.

Mos enterraren a un salt que li deien de Valls

juntament amb en Martí i en Pomar.

Clar, si vos hi heu fixat, surten tots els apellidos de gent de...

I no creis que en part, igual, sa vostra mare no vos deixava tampoc baixar molt pes carrer...

Perquè no mos insultessin? Pot ser. Pot ser, perquè no mos insultaven. Jo me'n record, me'n record que mon pare una vegada mos contava coses de quan ell era nin, perquè mon pare tenien... Va estudiar es violí, era violinista, i tocava an es teatre Líric... En es Líric d'aquí abaix, i tocava a ses sarsueles. I quan anava a ensaiar per tocar sarsueles, una vegada un amic seu li va dir "no havies estat un xuetó que ha fet tard an es ensais". O sigui, qualque cosa d'aquestes, mon pare mos ho contava. Però, a part d'equestes coses, jo vaig estar bastant ben vist amb so gremi. Vaig pertenèixer bastants d'anys an es gremi de joiers a dins sa directiva, i... Encara, encara, pues... Ma mare ho era, mon pare ho era, es meus germans i jo, tots hem estat ben vists i ben viscuts a dins sa societat, i hem estat, hem estat...

Com era sa cançó...

Però vos vàreu casar també...

Amb una cosina.

Amb una cosina vostra que també era... xueta!

Claro! Claro!

I vos hi varen fer casar...

No, no no no no no!

O vos vàreu casar per...

No no no no no! Per voluntat meva, pròpia.

És a dir, si vos haguéssiu volgut casar amb una altra que no hagués estat xueta, vos haguessin deixat casar, a ca vostra?

Segons... Segons a on haguéssim anat. Si haguéssim anat a sa part de sa noblesa, i hagués hagut problemes. Sa part de sa noblesa me referesc jo a es Sanogueres, a es Oleses, a es Saforteses... Tota aquesta genteta, els hi dic genteta.

Tota aquesta gent se casava entre ells?

Sí, se casava entre ells perquè es casar-se entre noltros, pues era, era, era com...

Rebaixar-se?

Sí, sí.

Aquesta gent se casaven entre ells, voltros vos casàveu entre voltros. Llavonses encara hi havia un altre sector de gent que devia esser més pobre que voltros, perquè voltros éreu comerciants. Éreu comerciants.

Sí.

Éreu comerciants?

Si, sí sí sí. Però, però la majoria de vegades, es nobles, que els dèiem nobles. Que deien que si venien de descendència, que els rei havia duit aquí sa noblesa i que sé jo. El rei Jaume III, o Jaume II o Jaume I i no sé què punyetes... Però la majoria, sa gent, pues jo actualment amb sa noblesa no he tengut mai problemes. O sigui a ca nostra, per exemple, tenc, per exemple, allà on tu dius, allà on tu dius... Era d'un germà meu, d'un germà nou, d'una cunyada... Sí o no?

Na Concepció?

Na Concepció. Na Concepció és sa dona d'un germà meu. Es seu home no el coneixies tu?

Molt poc.

Vicens.

La vaig conéixer més a ella, de molt.

Bé idò, na Concepció és cunyada meva i devora ca nostra. I, i na Concepció venia de casa molt bona, d'una casa semi noblesa. Pues a es meu germà l'acceptaren, l'acceptaren com a xueta per casar-se. En canvi, me'n record que una vegada es germà aquest casat amb na Concepció, volia una al·lota per festejar, i sa mare d'aquesta al·lota va dir "antes veure'm morta que casada amb un xueta". Això existia. Però jo ho he passat molt per alt tot això, o sigui no m'ha preocupat molt aquestes coses. Ara...

No vàreu passar pena, per exemple, quan hi haver s'alçament i tot això... No vos preocupava?

No! No, no. Sé que deien... Jo era molt petit, era molt jovenet jo... Sé que deien, deien que gràcies a un bisbe que teníem, que nomia... Li deien Don Pepet Miralles. Nomia Pep Miralles Gisbert, pues deien que gràcies a ell, pues, pues es xuetes no moriren, no moriren trastocats...

Va assustar en Franco, i li va fer... Li va fer, donar a entendre que mitja població de Mallorca, hi havia un percentatge molt elevat de gent d'aquests catorze llinatges.

Pues perquè anau pes pobles i... I... I... I n'hi ha pes set costats! I que nomen Segura, i nomen Aguiló, i nomen Valls... I n'hi ha... I no són família meva! Què ho han de ser! No ho són! Però n'hi ha, a mils! Eh? Lo que encara n'hi ha a mils. De cada dia n'hi ha menos, perquè, perquè resulta que... De cada dia més s'han mesclat ses famílies, i han vengut molts de forasters. I a Mallorca hi ha molts de veneçolans, hi ha molts de moros, hi ha molts de... molt molt de... D'on és na... Sud-Amèrica, sud-americans. Hi ha molta gent forastera, molta gent que después de quan hi va haver els anys quaranta, els anys cinquanta, que vengueren molta gent. Vengué molta gent de sa Península. Molts de murcians, molts de jaeneros i tota aquesta gent se mesclà molt amb sa gent d'aquí, i venguent sa gent d'aquí pues...

De cada vegada hi ha menys...

De cada dia està més mesclat. està més mesclat. Jo per exemple, a ca nostra, a ca mon pare, érem quatre mascles, i era s'únic que jo era casat amb una xueta. Els altres, es major, que es casà amb una de Girona, es segon que se casà amb una que nom, encara és viva ella, Ramis Font. Aquest Font venia d'una casa molt bona. Es petit que se va casar amb un d'una família francesa. Ara, si anam a temps enrere, a temps de mon pare i es meus abuelos, después sí que tots ho eren. No se mesclaven.

No se mesclaven amb sa gent de fora...

No, no, no, no.

També hi ha una cosa que me sorprèn, que essent xuetes i havent aquesta actitud de cap es xuetes, que... Igual la vivíeu d'una forma més dura o menys dura, eh... Després de... Si haguéssiu estat practicants com a catòlics?

Sí, érem practicants. O sigui, no tenim res de s'herència jueva. A no ser qualque tipo de menjar, però a parte d'això no practicàvem sa religió jueva es xuetes. No, no, no, érem, a s'enrevés, érem molt catòlics. Diuen si érem molt catòlics perquè quan hi va haver... Quan hi va haver sa separació des, des jueus, des "jodios" i es moros, pues es "jodios"... Es "jodios" eren gent normal, no, no no érem gent que... que frequentàssem sinagogues, tot això. Jo, jo, en es meus casi vuitanta-set anys, no he entrat mai a sa vida a cap sinagoga. Mai no ha entrat a una sinagoga. Mai!

També és vera, també és vera que era un temps que per comoditat, lo còmode era anar tots a missa amb sos altres. Era esser bastant revolucionari, esser jueu. O sigui... Per comoditat i por i un poquet era gent, era gent... Sempre xerrant baixet per no fer nosa, perquè claro... Més d'una vegada t'assenyalaven.

A ca mon pare érem una família molt devota, molt atracada a l'Església. Mos agradava molt es teatro. A mi particularment m'agradava molt fer comèdia. M'agradava molt fer comèdia i fer teatro, m'agradava molt recitar... I aquí hem passat, així hem passat sa vida.

De fet, me sorprèn que a ca vostra tenguéssin aquest permissivitat per ses carreres de... artístiques. No devia passar a totes ses famílies això.

No ho crec. no. No, no, no, jo no ho coneixia de res, no. No, ni totes ses famílies, ni tots es germans. Perquè jo tenia tres germans, érem quatre, i pràcticament s'únic des quatre que va sortir un poc comediant vaig esser jo. O sigui, es meus germans, no. O sigui i... I jo vaig esser s'únic que me vaig dedicar un poc a sa pintura, i vaig esser s'únic que vaig aprendre un ofici de joier...

Crec que han de tancar...

Tancau?

No.

I fer comèdia mallorquina...

Jo feia comèdia mallorquina.

Sí?

Teatro mallorquí. Sí, o sigui, jo he fet Els ous passats per aigua, jo he fet Don Ventura i Enea, jo he fet Un temporal cap a sa dida, Ai Joaquín cap amunt t'aprim, L'amo en Sion, vamos, sí. Fer comèdies malloquines.

Jo no ho sabia.

No ho sabies?

Quants d'anys en vàreu fer, de comèdia?

Ui! No ho sé, però jo he fet comèdia mallorquina.

I amb qui? Amb qui la fèieu?

Pues amb grupos. O grupos d'Acció Catòlica, o grupos des Molinar. Mos feia de director un que nom, encara és viu, Magí Fullana. Mos feia de director un altre que nomia... Què nom aquell? En Jaume?

Bestard.

Bestard! També mos feia de director. He tengut un parell de directors. En Xesc Fortesa! Es célebre Xesc Fortesa era família meva. O sigui, ma mare era Valls Fortesa, i era Fortesa ma mare de segon apellido, perquè sa meva abuela, sa meva abuela de part de ma mare, que era Fortesa, era cosina de de de de... De s'abuelo d'en Xesc Fortesa.

És a dir, que éreu família d'en Xesc Fortesa.

Sí, sí, sí.

Ah, vos venia de mena, això de ser...

A quins teatres actuàveu...?

Bueno, jo vaig actuar, una vegada a un puesto que li deien "Salón Mallorca", que estava aquí a devora can Moll, sí, sa papeleria allò, Moll, hi havia un teatre. Después un parell de vegades, bastantes vegades a es Molinar, en es Teatre Molinar, sobretot per ses festes patronals. Después a San Antoniet també hi havia un salón de teatre, i es de s'Acció Catòlica també fèiem es teatre aquí. O sigui. Sí, he fet comèdia. I ara de vegades faig comèdia a casa amb una al·lota que jo l'apreciï molt.

De nin ballàveu boleros.

De nin ballava, era molt ballador. Quan tenia set anys ma mare ja me va fer un traje de pagès.

I vos posàveu es traje de pagès, per ballar?

Clar, claro!

/-----/

Encara fa, fa tres o quatre anys anàrem a Menorca, n'Antònia i jo, i anàrem a un puesto que li diu Es Castell, hi estàvem a un hotel de per allà a prop. I passàrem per un puesto, i jo vaig sentir música de ball de bot i dic a n'Àntònia: "I aquí dedins hi ha ball de bot! Mem, anem-hi!". Això era es vespre. Vaig tocar i me vengueren a obrir. Dic "bon vespre". Això Menorca, això fa cinc o sis anys. Dic "bon vespre" diuen "bon vespre", dic "he sentit ball de bot", diu "sí", dic "i voltros què feis, ensaiau?", diu "sí", dic "que podem passar, noltros", diu "claro que podeu passar!". I passàrem. I quan vàrem haver passat, dic "jo he estat ballador de jove" dic "que en puc ballar un ball amb voltros?". Això jo tenia ja vuitanta anys ja, eh?

I vàreu ballar?

I vaig ballar. I después d'haver ballat un ball, que era. me pens que era a "bolero del amor", quan acabàvem es ball, después s'agenollava ell. Ell s'agenollava. I jo ho vaig fer, ho vaig fer jo i m'aplaudiren. Va ser un èxit.

Jo vos he tallat, i anàveu a dir una cançó. Jo vos he tallat i anàveu a dir una cançó. Lo que passa és que ara no sé...

Els agradaria sa cançó d'Estrelleta i can Pep. Com era, això?

No, això no era, això no era cap cançó des nostres....

Es dilluns menjam mongetes,

es dimarts menjam ciurons,

es dimecres rebosillo

i es dijous, macarrons.

Es divendres és es plat únic,

es dissabte, aguiat Pep

i es diumenges estrelleta

acompanyada d'un bistec.

Això.

Hi ha una cosa que no sé si voltros vos hi heu fixat. Jo, degut a tenir casi vuitanta-set anys, que crec que són molts d'anys, tenc s'orgull de crec tenir un cap claríssim.

Jo ho diria!

Hi ha molta gent que no sé si m'ho diuen per cuento o no, però molta gent que me diu: "Jo firmaria per estar com voltros a sa vostra edat. Duu un paper, firmaré! Venga feis via!". No sé si m'ho diuen per cuento o no.

No, jo crec que no. No, no, no.

O sigui, crec tenir un cap tant per recitar lo que he recitat com per xerrar ara fa, ara fa una hora que estic xerrant!

Sí, sí, sí. Vos estic explotant.

Vos puc fer dues... Un parell de preguntes més?

Un parell són dos!

Bé, parell mallorquí.

Un parell mallorquí són molts!

Tenc curiositat per saber com era estudiar Belles Arts quan vàreu...

Com era?

Com era estudiar Belles Arts, llavors. Hi havia molta gent estudiant-ho?

Sí, erem bastants es que estudiàvem a Belles Arts! Sí, sí, sí... Estudiàvem bastants, érem bastants. Pintàvem amb un paper que se deia "anglès". I después jo, amb sa meva... Jo, m'agradava molt pintar amb tinta xina. Tenc quadros, a ca nostra en tenc qualcun de quadro. I después, encara ara de vegades m'agrada, m'ha agradat agafar un bolígrafo i... I pintar i fer un dibuix, i fer dibuixos! Això m'ha agradat, sí, sempre m'ha agradat.

I encara seguiu pintant?

Qualque vegada, qualque vegada, però vaja, ara ja poca cosa...

I es mestres que teníeu, a Belles Arts?

Eren professors molt bons, eh?

Eren d'aquí, de Mallorca, o eren de fora?

Sí, sí sí sí, No, de Mallorca. Grans pintors! Han estat grans pintors. Un que nomia don Pedro Barceló, un altre Fuster, un altre en... Sí, sí. Hi havia en...

En Cerdà?

Simeó Cerdà! Hi havia set o vuit professors que han estat grans pintors. Sí, sí, sí... I jo, i jo vaig aprendre de pintar i dibuixar aquí a Belles Arts. Vols saber res més?