Tresor de la Memòria (Porreres 2018)

Si me pot dir es teu nom.

Jerònia Vaquer Gayà

I vàreu néixer aquí a Porreres?

Vaig néixer a Porreres, però aquest Gayà ve de Sant Joan. Ma mare era santjoanera.

Ton pare era d'aquí?

De Porreres.

I es teu temps lliure, què fas?

Jo ara es temps lliure, es dematí faig de cuinera, de padrina, padrina cuinera i es horabaixes, bueno, vaig a gimnàsia tres dies sa setmana i a memòria, això tots es dematins, perquè després es horabaixes els tenc lliure i faig... pues som autodidacta. Jo no vaig a manualitats, però faig manualitats, no vaig a pintar, però pint. Faig dibuixos per fer punt mallorquí, tot ca nostra ja me diuen ses meves filles: "Te diran na

Jerònia punt mallorquí en lloc de dir-te na Jerònia de Son Vaquer", per tot està de punt mallorquí... Això són es meus hobbies.

Me vares contar cançons...

Un rap, eh? A que sí que pareixia un d'això modern però antic en llenguatge antic. Bueno, aqueixa d'en Pep Gonella no la te vaig dir, però...

"En Pep Gonella té" i vos vaig dir sa de Sant Vicenç Ferrer, que és molt llarga.

Sant Vicenç Ferrer
treia aigua amb un paner
i no en vessava cap gota.
Set monges dins una bota
que pareixien avellanes.
Ses al·lotes catalanes
encalçaven un porcell.
S'ase va perdre es capell
per ses costes des lleons.
Encontraren dos moixons
que cantaven s'Evangeli.
“Patris nòster, Pater celis”
sa missa s'ha acabada.
Torrarem una arengada
i farem la mare fellona
i anirem de Ciutat a Barcelona
i de Barcelona a Ciutat.
I trobarem un bou gelat
i una truja molinera,
que duien blat a sa quartera
i una lloca amb dos pollets
un que no hi veu de s'ull esquerre
i un que no hi veu de s'ull endret.

Molt bé. Mos ne vares contar una de sa matancera.

Ah, bueno, aquesta és una que jo m'he inventat, pes meus nets. Sa matancereta, a Porreres cantaven:

Matancereta,
que ets de guapeta
amb un davantelet
i una randeta.

[...] Però després jo els deia:

Matancerota,
que ets de lletjota
amb un davantalot
i una tacota.

I después penjaven sa coa des porc amb una agulla, amb un agafatall i se n'anaven, ta-ta-ta-ta, es nins, a penjar sa cova a es més despistat, li pensaven sa cova i llavors li feien eeeh. Però ja ho sabien es grans que duien sa cova. Això era. I es binerbo té relació amb ses matances. Se feia que, quan s'acabaven ses matances, els al·lots durant es dia que qualque cosa havien de fer. Feien ses voreres netes es padrins durant s'any amb una forca i una falç, tallaven es romeguers i feien uns bolics, tallaven es romeguers i feien uns bolics, i els deixaven a sa vorera des tros. I es dia de ses matances, es nins, amb un ganxo cada un, se'n anaven a replegar aquells bolics i els duien a ses cases. I es vespre, quan havia acabat sa festa, feien es binerbo, que

és un fogueró, però a Porreres se deia es binerbo. I es al·lots el botaven, es més grans el botaven, es més grans amb sa novia a s'esquena el botaven i era xou. I després hi havia es joc de ses matances que era es homes feien tòrcer es braç i una altra cosa que se posaven amb sos peus així arrufats a veure qui tenia més força i un tomava s'altre. Ses nines jugaven a es mocador, a prendre's es mocador. Se posaven en rotlle i posaven un nin i una nina, un nin i una nina, si hi era, i elles posaven un mocador a sa boca i el s'havien de prendre amb una cançó que no m'enrecord quina. I això eren es jocs de ses matances. I ses padrines més brusqueres pujaven damunt sa taula a ballar jotes. Que sa meva padrina devia tenir 65 anys i ballava una jota amb una senalla d'ametlles damunt es cap, sense que li caigués. Sa gent se divertien d'una manera diferent, feien aquestes coses.

Històries que te contava...

Bueno, històries, jo que sé, més aviat una història que és de Porreres i és molt antiga, que és com una cançoneta, que diu:
El sen Damià Burell
va ser un gran mestre de l'aixa,
pensant de fer una caixa,
li va sortir un cubell.

I aquest senyor, aquest home, sé que era de Porreres, que va tenir una família que eren es boters, que feien botes i que feien i que feien... però no sé per quin motiu, jo no sé... perquè mon pare ja no el va conèixer supòs, li varen fer aquesta rima. I voltros sabeu que se diu això: rimes. Què se diu això que jo vos dic? Quin nom li deis voltros a això? Gloses.

Són tonades o cançons.

Sí, unes rimes o no sé que s'han de dir. És perquè jo de vegades ho pens. Cançons no ho són.

Una tonada.

Una tonada deu ser.

Després també hi ha ses dites i refranys, però solen ser més curtets. Una tonada està entre una glosa i una dita.

Sí, aquesta darrera, ja te dic, és feta a un home de Porreres que, jo que sé, persones que cauen bé i donen corda de qualque manera. Això és així, me pens jo.

I en saps alguna més de llegenda?

No, és que Porreres, no sé. No, llegendes no en sé. Voleu que vos digui una poesia de sa padrina i sa neta, de sa neta i sa padrina?

Un vespre a devora es foc
s'escalfaven sa neta i sa padrina.
"Ai, el punt!", va dir sa neta [sa jove diu a sa padrina]
i sa vella:

"Ai, Bon Jesús!",
"i què teniu ara padrina?".
"Filla meva, i què tens tu?"
Cap d'elles tornà resposta
però pensaren el punt.
Si ho sabies padrineta,
si ho sabies joventut.

És molt guapa. I després, paraules que ja no utilitzes ara?

A Porreres se feia sa [ɛ], sa gent antiga, antiga deia: "Oh quina nineta", "Oh, què és de guapeta" i s'ha perdut totalment. Ara no hi ha ningú ningú que faci sa [ɛ], però a Porreres se feia sa [ɛ].

Sí, a Montuïri antes també se feia més sa [u].

Idò a Porreres jo he conegut ties de mon pare, quan jo era molt petitona, que sí feien sa [ɛ], i tota sa família, les dèiem ses cudemes i ses cudemes xerraven amb sa [ɛ], però ara no hi ha ningú que faci sa [ɛ].

A Felanitx la fan.

A Felanitx tenen un xerrar molt personalitzat i no el canvien, eh, perquè jo diuen ses "costelles", "Miquel". A Felanitx i no ho canvien, els tenen ses seves formes com els "estiragasons", i sabeu voltros ara això és pels felanitxers, no per Porreres. I sabeu voltros de què ve sa paraula estiragassó? A jo m'ho va contar un senyor de Felanitx, un home. Era perquè... això no sé si era que els francesos venien a cercar es xítxeros o si duien es xítxeros a es Port de Felanitx. I en sa nit, es al·lots, o es vespres, se n'anaven, rompien es sacs i agafaven es xítxeros per jugar a canicas. I s'enfadaven aquells i nyè-nyè nyè-nyè. I es garçons són els al·lots a França, no és vera?, se diu en francès un garçon. I els garçons i estirar i tirar garçons... se va quedar s'estiragassó a Felanitx. Això me va contar un home, això fa molts d'anys.

I ara què és un "estiragassó"?

Un xítxero, allà li diuen "estiragassó". Voltros "pèsols" a Montuïri. Aquí "xítxeros". A Porreres "xítxeros". Jo això també ho he... bueno confós no, però en ser ma mare de Sant Joan certes paraules tampoc no són iguals que a Porreres. Perquè, per exemple, a Sant Joan diuen una

"xapeta", que aquí a Porreres li diuen una "xapeta", allà li diuen un "fesset". I és molt diferent, saps? I jo, de vegades... però, clar, amb so viure a Porreres sempre t'estira més, escola a Porreres i tot. Ja vaig perdre lo de ma mare casi tot. Sí, però, per exemple, un "coverbo", voltros sabeu què és un "coverbo"? És una paraula molt antiga un coverbo. Diríem que és lo que deim ara. Deim coverbos, coses que no tenen un sentit massa profund, massa sèrio. "Això són coverbos".

Tonteries, lo que deim ara són tonteries.

Bueno, i què no ho són en part? Ara diríeu... I tonteries tampoc no és correcte aquí, aquí seria una beneitura, me pareix, o un doi. Crec que més un doi per no rompre es respecte, perquè una beneitura tampoc no som jo de dir beneit a ningú. Bueno...

I després, endevinalles?

Endevinalles no m'enrecord. Bueno, la varem dir aquella de ses pipelles...
Que mos n'anam a dormir
I farem lo que vàrem fer ahir vespre?
Vàrem ajuntar pèl per pèl
i amagàrem la resta.

Aquesta no l'havia sentida mai.

Ses pipelles. Quan la dius pareix un poc pícara però són ses pipelles. I no sé si en sé més o no. Segur que quan seré a ca nostra me'n sortiran.

I acudits, bé, xistes, no sé com ho deis voltros.

Es xistes, no se'n contaven molts de xistes, crec. Eren més aqueixes... Jo vaig anar un any disfressada de pepa a ses fresses de Son Macià, vàrem anar un equipo, i allà fan unes coses que se diuen... no sé... amb una simbomba i són com unes rimes un poc picants i un poc i un poc. I munten un... i hi és de sentit, però jo no m'enrecord de cap, però total que vàrem guanyar es premi noltros. Una greixonera de brossat. Una greixera de brossat. Això mos va passar. Vàrem guanyar aquí, perquè els feien es mateix dia. Quan va acabar sa rua d'aquí, mos n'anàrem allà. I aquí vàrem guanyar per grupo, que érem sis o set, tots vestits de pepa. Homes i dones, tots vestits de pepa. I després mos n'anàrem allà i guanyàrem també per ses tonteries aquestes que dèiem.

A què jugaves quan eres petita?

Era molt jugadora, m'agradava molt jugar a pepes, m'agradava molt aprendre de fer coses diríem: aprendre de fer agulles, que no sabia com se feia, no sabia com se feia, i vaig agafar tots es fils de ma mare de colorins i les vaig ajuntar per fer un fil més gruixadet i vaig provar, i vaig provar.... I això era jo, sí. Ma mare tenia sa màquina de cosir i jo me posava sa màquina i per envant i per enrere, no la sabia jo manejar, però volia aprendre-la de manejar i per enrere i per envant i per enrere i per envant. I quan la tenia ben empastissada de fils, sa bobina i tot..., la deixava i me n'anava. I ma mare no me renyava, devia pensar "que n'aprengui", ella devia pensar "que n'aprenga" i no me renyava i la devia tornar a posar a punt i jo me pegava... però vaig tenir una germana que jo tenia deu anys i un temps regalàvem a es bebès un escapoló . Un escapoló era que venia es dimarts una gent i quan tenien un metre de roba de sa tela que sobrava se deia un escapoló i aquest escapoló era un metro, menos cinc centímetros i no el podien vendre a metro i eren això. I regalaven un escapoló, a es bebè, que servia per fer-li un babero, per fer-li equis... I jo sa meva germana encara no caminava i li vaig fer un babero. Tenia deu anys. I li vaig fer un babero. És perquè m'agradava cosir, després vaig anar a cosir a aquesta casa des cap de cantó, a ca na Maria Jaume i vaig aprendre de cosir, i vaig cosir, i vaig cosir, però llavors me vaig casar amb un pagès. I no vaig cosir, més que lo de ses meves filles i lo meu. Sempre, sempre. Sa robeta seva i sa robeta meva. Vaig tenir tres nines, que més ajuda a fer vestidets, i vaig anar una vegada a es mercat de Campos, perquè mos ne vàrem anar a viure a Campos a un hort, i me n'anava amb ses nines precioses sempre. Què te tenc a dir jo? I se duien quatre anys. Vull dir jo que en quatre anys en vaig tenir tres, no te creguis. Jo tenia 27 anys quan vaig tenir sa petita i mos n'anàvem pes mercat i un home que venia no sé què me diu: "Són teves", dic "sí", "oh, que són de guapes i tal i qual... quatre pepes té es teu home". Me va quedar així això, perquè ses tres ninetes i jo encara era relativament jove i va dir això: "Quatre pepes té es teu home", i dic: "Mira, molt bé, molt bé".

I després, com celebràveu Pasqua a Porreres?

De fa cinc anys, vos he de dir, o deu a ara hi ha molta diferència, perquè Pasqua era una festa a on es dia de Pasqua, fes fred fes calor estrenàvem sa roba de primavera. I si havíem d'anar mig en manegueta perquè es trajet ho exigia... a veure s'encontrada aquí, muy bien. Pues ara se fa diferent, el ram se beneeix a Sant Felip, un tant per cent des poble, se beneeix aquí a n'aquesta esglésieta de l'Hospitalet, s'altre tant des poble. Sa processó ja no va de Sant Felip a l'església que hi anava, ara no. L'església que hi anava, ara no. Ha perdut, per jo, calidad, categoria. Ara, lo que se segueix fent són ses panades, això no se lleva. Panades i rubiols i això, això. Feim panades i rubiols.

Molt bons...

Sí, és per això...

I, després, mos vares xerrar també de quan havíem de, per exemple, de sembrar ses coses, sa lluna...

Sí, bueno, jo lo que tenc és que ses cosetes que se sembren d'arrel, diríem, una col, perquè ara venen amb una capseteta, però quan jo era més nina no. Els arrabassàvem d'un puesto i els posaven a s'altre i era a es quart creixent, perquè es quart creixent no s'aturava de créixer, no vos sé explicar si és perquè té sa saba a s'arrel o la té a sa fulla, això gent més entesa sí que ho sap, jo no. Perquè, per exemple, podar, diuen que no han de podar quan se saba està a es brots, han de podar quan se saba està a baix i així no plora, se conté que no se deshidrata es tall, però jo ja no ho sé a n'això. No sé si és lluna nova ni si és... això ja no ho sé. Que també sa mata, quan a foravila tallaven mata per fer es rams de s'era, perquè granaven s'era amb rams de mata i també miraven sa lluna, perquè segons a quina lluna, ja sols no arribava a seca, ja era podrida. Se podria allà mateix. I segons quina lluna aguantava un any per s'altre es ram de s'era, perquè no hi havia... se feia així. Se batia, ho sabeu, se posava es gra, estenien en bon dematí i llavonses ses bísties taca-taca-taca voltetes, voltetes cantant, cantant i l'amo i jo estava aquí i mon pare enmig i me deia: "Dum sa botella de s'aigua", jo a s'ombra d'un magraner, i quan ell ja m'havia ensenyades, mos ensenyaven ses coses, han de partir darrere es batedor, i quan havia passat sa bístia amb so batedor, jo partia darrere bzzzz en diagonal cap enmig. Li donava s'aigua esperava devora ell i me tornava a dir: "Ara, darrere es batedor!" Bzzzz, darrera es batedor perquè eren dues bísties o tres. T'agafava, si no feies via a sortir, t'agafava i després quan estava batut a dinar. Retiraven sa palla grossa i a dinar, perquè, si feia vent, podien seguir fer vent, però en s'estiu no en fa sempre de vent i havien d'esperar es vent de s'embat. I es vent de s'embat entre la una, a la una i mitja, de vegades, i ben al tanto dinaven i maldament estassen a mig dinar... "Ep, ara entra s'embat, a fer net a s'era!". Lo primer, era lo primer. Havien de ventar es gra i llavors ja anaven a acabar de dinar si no havien acabat. Però, si feia vent, tranquils. Si era un dia de ventet, beníssim, però hi havia això que qualque vegada, havien d'esperar es vent de s'embat.

I oficis que no se facin ara, en coneixes qualcun?

Què te de dir? Per exemple, oficis. Fan llana, jo he vist filar sa meva padrina, he vist filar, ma mare tenia una filadora, un aparato, què sé jo, que li posava sa llana i zzzt treia es filet, però això, això, no se fa. Pentura se fa tipo industrial, jo què sé, no ho sé, perquè crec que sí que se fila llana a Mallorca, per sa part d'allà dalt, però casolà no. I no sé... es pastar a es forn... i fer botelles de tomàtiga, això era molt corrent. Feien botelles de tomàtiga i, com que no hi havia pots d'aquells així, empleaven botelles de xampany, perquè havien de ser gruixades de vidre i els tapaven amb un aparatet que posaven un tap de suro i aquell... era com un canó, tenia una finestreta, posaven un tap de suro dins aquell canó, que l'havien posat en remull perquè estàs més flexible i amb un martell li pegaven damunt una cosa i allò feia passar es tap a pressió. Después, els posaven un fil, que era un art, n'havien de saber, l'havien d'ensenyar, com a fermar una sobrassada, que te n'han d'ensenyar. I posaven es filet aquell, molt curiós, després mos feien tallar un pedasset redó, que això era sa feina de ses nines i li posaven... el banyaven en aquell pedasset també, i li posaven damunt i també el travaven. Tot això era perquè posaven ses botelles de tomàtiga a dins es forn quan havien tret es pa. I si s'oblidaven de posar-les un poquet amb so tap cap a sa part de sa cendra, podien cremar-se es fil i rebentava. I estaven dins es forn fins que havien de tornar a pastar. Perquè si els ocorria obrir es forn que fos calent, rebentaven totes. Amb so canvi de temperatura, totes no era totes tampoc, però hi havia aquest perill. I esperaven, no frissaven a treure ses botelles des forn quan havien de tornar a fer pa, això tampoc no se fa, perquè ara posam es platet dins una olla i ja està. També feien formatge, munyien i cada casa diríem feia es seu formatge. I ara no. I noltros també o d'animals que mos ve, de vegades... així com sigui.

Ja està tot.

Idoi ja està, jo sí hem acabat per jo ja...

Si voleu dir, si recordau alguna altra poesia que sapigueu, glosa, dita, refrany de sa terra, de pagès...

Estic pensant, no ho sé. Ja no sé... Bueno, tenc una poesia molt llarga, jo dic molt llarga perquè... jo què sé, són llargues... que se diu

"Volguda casa pagesa":

Volguda casa pagesa,
esplèndida com una escomesa
i oberta com una mà,
com una mà sempre estesa
que convida a reposar.

És com s'herba de foravila,
té s'amor des soleiet,
té una jove pubila
i una padrina qui fila
i aigua que apaga sa set.

Té una excel·lent emparralada
cull per tots a s'amatent
té per tots bona arribada
i una cadira cordada
que els espassa el cansament.

Té davant una perera,
rica d'esplets exquisits,
i a es costat una figuera,
que revolten per Sant Pere
infants enllepolits.

I sa padrina fila qui fila
i té dins la caixa tancada
es llençols nets de bona olor,
que les dona sa bugada
quan els pren sa morenor.

Té estormies de figues,
té un pa damunt es raol,
té oronelles amigues
i és rosa com ses espigues,
granades al pes del sol.

I com si hagués heretat
del bon temps lo millor
sa paret blanca i forana
a una rosa mostrejada
que a l'estellar dona claror.

Benhaja sa senzillès
i aquest noble confiar
qui en té l'ànima corpresa
volguda casa pagesa,
oberta com una mà!

Aquesta la vaig dir que devia tenir onze anys o... Perquè varen fer un centenari a Porreres d'una dona que li deien sa madona de Son Jorbo. Li varen fer un homenatge a es Centro i jo vaig dir aquesta poesia.

Aquesta poesia, és vostra? L'heu escrita voltros?

No, la me varen ensenyar. Sa feina que hi va haver per sa mestra que tot ho estudiàvem en castellà. Perquè jo tenc 70 anys i en fa 60. I mos envien aquesta poesia en mallorquí. Sa feinada que li va dur a aquella al·lota traduir ses paraules que havia de dir que quan dic "una rosa mostrejada", encara ara no ho sé, perquè ella no ho va saber, que aquesta paraula "mostrejada" si era aquesta paraula o una altra. I va dir:

"Ho direm així", però va dur feina perquè tot era en castellà, en castellà... I aquesta ja té certes paraules que no, que són catalanes, que no són mallorquines, perquè aquí no se fa gens sa "la", no se fa gens... aquestes coses, és diferent, i ara sí.