Memòria, dones i treball (Sant Llorenç 2024)

Me diuen Jerònia Sureda Sureda, vaig néixer aquí a Sant Llorenç el dia 29 de gener del 1945 i supòs que vaig ser ben arribada.

Quan vau començar a brodar?

És que jo en concret no he brodat, no en sé.

Quina relació teniu amb es brodats?

Jo que vaig fer feina molt d'anys, te puc dir més de 20, a es taller que li deien ca na Sorrilla. Me varen agafar que tenia 14 anys, m'hi vaig posar molt prest jo a fer feina. Ja estic mastegada. Però, vaja, mos ho passàvem molt bé en es taller, érem moltes de dones, jo era sa més jove de totes. Des 14, escolta, fins al 83, treis contes voltros, 14 anys.

Dins es taller?

Dins es taller, sí. Quan vaig tenir es meu primer fill, també vaig seguir anant a es taller i després, quan vaig tenir es segon, me'n vaig endur una maquinota grossa, a ca nostra, però es taller ja s'havia traspassat. Ja se deia ca ses Caragoles. Sa madona Sorrilla ja l'havia llevat i unes que feien feina allà, el varen comprar i el se'n varen dur a casa seva. Llavors ja feien feina a ca seva. Però quan en Jeroni ja va ser un poc més gran, hi vaig tornar a dins es taller i vaig fer feina fins al 83 que me'n vaig anar a un hotel a llimpiesa d'habitacions. Sí, fèiem moltes de... de groceries. Perquè sa madona se n'anava molt a Palma i es dies que se n'anava a Palma, noltros mos desmadràvem perquè quedava sa mare de sa madona, que li deien sa mestressa Sorrilla. Quan sabia que no hi havia sa madona, que diguem, ella duia com a loca per pujar a es taller i noltros teníem un mirall en es replà de s'escala i li posàvem un caramull de talladures a davall i aquell mirall se girava que vèiem pujar sa madona. I quan sa madona pujava, tothom arrencava sa feina, tothom. I ella feia una mirada... I quan se'n tornava a baix, posàvem... Teníem un... Com que hi havia moltes de planxadores també, tot se feia dins es taller i posàvem unes planxes de ferro que ens encalentien perquè amb caliu i les posàvem damunt es pedal des motor perquè marxàs com si es teus peus fes força allà damunt i aquell motor cuidava, esclatava... Sempre marxaven i ella se pensava que fèiem una feinada de tot, mos desfressàvem... Jo què sé què fèiem desbarats! Sa més grossa que vàrem fer crec que va ser anar a llevar ses tallades de dins es bollit de sa mestressa. Això no ho pot saber ningú, que mos matarien!

I què vàreu fer amb ses tallades?

Les mos vàrem menjar! No! sa madona... La mestressa, que li deim... Sempre amb es gendre se... I si anaven a Palma sempre feia bollit, ella perquè això esperava que arribassin, no sabia mai a s'hora que tornarien i ella sempre feia bollit. I... Sempre li anàvem, n'hi havia una que li deien Catalina Polvo, que era una neboda d'aquesta, que ara heu dit... No, una cunyada d'aquesta Voreta. Era una cunyada aquesta i era la monda. Me'n vaig a baix a cercar una tallada de dins es bollit quan sa mestressa era dalt. I duia una. I llavors, a s'hora de fer es plats per dinar, faltava una tallada i l'amo, en Tomàs, sempre deia que no n'hi posava per ell. És a jo que no me'n posa, de tallada! És a jo que no me'n posa! I sí, sí, sí... noltros no ho vàrem dir mai en això, no ho vàrem dir mai, callados. Sí, sí, sí... Això crec que va ser sa més grossa que vàrem fer. Si mos menjàrem es caramel·los a l'hora de sa comunió de n'Andreu... Jo no ho sé. Jo vaig començar amb 14 i vaig... Més o menys. Més o menys, sí, 15 o 16. Jo, t'ho dic, era una nina. I elles totes eren... N'hi havia que me guanyaven de 5 anys, n'hi havia que me guanyaven de menys, a lo millor que ne guanyava... Venia na Margalida Comissa... Jo què sé, eren moltíssimes. Noms, sí. Me'n record de molts. En venien que eren més majors que eren ses que planxaven. I era sa madona Maria des Paners, li deien. Una que li deien s'Ametllera. Llavors jo tenc sa meva germana Antònia, també venia i planxava. Sa madona Eulària Bulla, que aquesta estava... Quan voltau per anar en es futbol, allà on està aquell jove, en Xisco aquell. De totes aquestes me'n record. Una altra, sa mare de la Maria Clara, sa madona Bàrbara Matxeta, li deien. També planxava. Ja no me'n record més però hi havia ses que tallaven i era sa madona Bàrbara Caragola, na Magdalena Fina, na Bet Xema, n'Antònia Caragola. Després hi havia ses que dibuixaven, que ja era na Margalida Comissa, al·lotes més joves, que era més que hi venien, na Francisca Molinet, li deien. Aquesta és sa mare, sa padrina d'en Simonet, d'en Simó aquest.

N'Àngela Bayona hi era?

No, n'Àngela Bayona no hi era. Hi havia na Francisca, bé, ses que dibuixaven, i na Pereta Paula, també una que és sa sogra d'un minero, sa seva filla li diuen Àntònia, per mi. I sa mare d'en Nofre Neula era de ses que tallaven, li deien na Bet Xema, llavors hi havia na Maria Montseriva, na Maria Montserriva, na Meca, na Magdalena Fina, tot això feia feina a sa màquina amb es motors que diguem, preparaven per treure cosir defora. Primer, ho perfilaven, sa roba, perquè no se desfilagàs, i hi havia un parell de motors, i elles eren ses que... I sa meva, tot d'una que vaig començar era repartir sa feina a sa gent del poble, molta gent que brodava, que treien fils, que retallaven, que repassaven. Repassar consistia en fer doblecs, sa modista cosia es vestit, el muntava, sa brusa, ses faldes, el que fos, però després hi havia unes dones que els duies roba que deien a repassar. I a repassar li feien es doblec, li feien es traus i li ficaven es botons. I llavors això ja sortia, ja l'almidonaven ses planxadores amb unes bones planxes i feien midó a dins unes greixoneres i banyaven un... Sa munyeca li deien, un pedacet i banyaven un poc es brodat, perquè si no estava un poc banyat no li podien llevar ses arrugues de cap manera. I l'almidonaven i el dúiem a retallar. Hi havia una altra gent que no sabia cosir, que ja era major per treure fils, no sabia brodar, idò aquesta gent retallava en es poble. I jo repartia tota aquesta feina. A ca ses brodadores, ara ves allà, tot lo dia. Llavors quan vaig ser un poc més gran vaig passar a fer feina devora na Bel Caragola. I na Bel era s'embaladora i jo li ajudava. Fèiem paquets, embalàvem, posàvem ses etiquetes a ses bruses, en es vestits, totes ses prendes que havíem de facturar aquell dia i les plegàvem. Ses planxadores només les planxaven i noltros les plegàvem, les posàvem s'etiqueta, les preparàvem per posar dins la capsa. Llavors fèiem molta feina que l'enviaven per Veneçuela, a s'altre cap de món. I això ho feien i ho embalàvem amb uns papers celofan. Fèiem com uns rulos i després cosíem, fèiem un sac, li dèiem noltros, que vengués a mida d'allò, ben estret, a fi de que quedàs es paquet ben estret i cosíem això.

I abans des brodatsa Sant Llorenç a què se dedicava sa gent?

A anar fora de la vila.

Les dones també?

Sí, sí, sí, també. I sa gent jove cap a Pocafarina a collir ametlles.

I dins es tallers que hi havia dones m'heu dit, els home sno hi feien feina?

Sí, no, no. Llavonses més envant per ca es Batle varen començar a anar-hi homes. Però allà a ca na Sorrilla no van venir cap home a fer feina. Una gran indústria que va llançar perquè llavors va passar que sa gent brodant guanyava més que es homes, perquè encara no s'havia explotat molt, no s'havia urbanitzat, només començaven llavors a fer qualque hotel per Cala Millor i això, però es homes guanyaven molt poc, bé, sa gent en general. I amb això des brodat ses dones van passar a guanyar molt.

I per ses dones va ser un canvi molt gran?

Molt, sí, sí, sí, sí, sí. I noltros de nines, perquè jo de 14 anys me varen posar dins es taller, però de més petites ja treien fills. O de ca sa Blanquereta, o des taller gran, de petita, potser tenia 12 anys o 13, fins a 14. I anaven si te volies treure es graduat, llavors. Si no volies fer més,que te volguessis treure es graduat, no sé si acabaven a 12 o 11, no ho sé. Quan tenies...

I per ses dones no solien d'estudiar, no?

No, no, bé. No hi havia possibles per estudiar, no, no. Només podien estudiar anar a la Puresa, o ses de sa Central. Poca cosa més.

És a dir, ses que tenien doblers?

Sí, sí, sí, sí. Però ses altres, no, ses altres estaven condenades. Just, just que arribessis en es pedals, nina, ja te compraven una màquina de brodar. I qui volia aprendre a brodar. I jo no me feia ganes brodar i me vaig posar a treure fils. I jo i sa meva germana, na Francisca, que trèiem fils. I llavors ja anaves, ja te posaves a dins un taller. Tot d'una que eres un poc més grandeta, ja te cridaven, que si volies anar a fer feina dins es taller. I a dins es taller te'n duies. Encara treies fils a ca teva. Després, es vespres, com que triaves sa feina més bona, perquè sempre hi havia feina més bona que s'altra, més bona ho deien a que duia menos feina i de brodar te diré, valia 10 pessetes. O en valia dues o en valia tres. I una que duia més feina, a lo millor només ne valia, si aquesta bona en valia tres, s'altra només ne valia dues. I tu, com que feies feina allà a dins, sempre te'n duies en lo que podies guanyar més, tenies encara aquesta altra avantatge. Sí, una brodadora podria guanyar un poc més o un poc menys si guanyava, jo què sé, 500 pessetes. Tot d'una això. Una a lo millor només ne podia guanyar... Però els ho repartíem un poc, no duia això. Ses que feien feina allà de dins tenies un poc de preferència per si volies fer feina a ca teva. Però sa gent de fora la... la reparties a sa feina, més bona i més dolenta. Si no a l'instant te deia: "No me'n duguis més d'aquestes bruses, no en vull fer pus!". S'horari, començàvem a les 8 des matí fins a la una i començàvem a les dues fins a les set o les vuit de s'horabaixa.

I quan teníeu fills, com ho fèieu?

Padrins. Però es padrins també feien feina llavors en aquell temps. Jo, en Joan, bé, sempre el me varen guardar a ca es meus sogres, perquè hi havia sa meva cunyada, na Joana, que feia feina a ca seva. I llavors hi havia es padrí, sa padrina i sa meva sogra, aquesta gent només feien feina a fora vila i te guardaven s'al·lot. I quan feia a ca nostra, llavors ja els duies a ca ses monges i jo ja... Jo no sé quan ni quin any començaven a anar a escola a ca ses monges i a Sor Francisqueta. No te vull dir com ara a sa guarderia, tan petitons, perquè ara a sa guarderia n'hi duen de molt petitons, però quan s'al·lot caminava i sabia berenar tot solet, ja els duies a l'escola, a ca Sor Francisqueta. Sí dos o tres anyets.

I ses condicions trobàveu que eren bones? Lo que vos pagaven i això estava bé?

Hombre, sí, només és que ningú estava assegurat. Però llavors no li donàvem importància de res.

No estaves assegurada?

Ningú. Ningú, ningú, ningú. Ni un taller, ni s'altre, ni s'altre. I es homes, quan començaven a anar per Cala Millor i tot això que se va moure, s'empresa en tenia dos o tres d'assegurats. Per si un se feia mal, pues posaven es nom d'aquell. Sa gent no estava assegurada, llavors. Després va començar, ja. Però es tallers mai van assegurar. Jo no vaig estar assegurada, nina, fins que vaig anar a s'hotel. Però sa gent major s'apuntava en es sindicat. I cobraves pes sindicat, que deien. Pagaves cada mes un... molt poc doblers, molt pocs. I estaves... assegurada, segur, per cobrar. Sí, sí, només que no tenies... medicina gratis i ni tenies res. Tu pagaves allò per tenir una cosa per... per tenir 65 anys o 60, no sé quan començaven. Això t'apuntaves en es sindicat, s'apuntaven ma mare, perquè jo mon pare se va morir, que jo tenia 7 anys. Però ma mare estava apuntada en es sindicat i així va poder...

Brodava ta mare?

No, ma mare cosia. Ma mare... Tot d'una anava fora vila, però llavors ja se va posar a cosir... amb sa mare de na Maria Bel, de sa biblioteca. No sé si la coneixeu. Aquella dona era sastressa. I ma mare sabia cosir molt. No havia anat mai a aprendre'n, però en sabia molt. I cosien elles dues juntes, cosia amb na Bàrbara. I després ja va seguir cosint amb na Francisca Recona. Aquella d'allà baix, que també era modista, i quan na Bàrbara va acabar, ma mare va passar a cosir amb na Francisca aquesta.

Què li deien a ta mare?

Jerònia.

Jerònia què més?

Sureda Servera. Es homes, sí, sembraven, llauraven, i cuidaven el que sembraven a fora vila. I sa dona anava a collir xixeros, anava a collir ametlles, a fer aquestes coses. I quan sembraven, anaven a donar... Si ara sembraven blat, idò anaven a donar blat a dins es solc. Duien una senalla penjada i tiraven... El que sembraven, o blat, o ordi, o faves, o... Anaven a ajudar s'home. S'home sempre se cuidava de sa bístia, que dèiem, i de s'arada. I sa dona anava darrere i tirava això. I després hi havia molta feina a fora vila. Havien d'anar a arrebassar s'herba, perquè si no se menjava el que havia sembrat. I tant hi anava sa dona com s'home, a arrebassar herba. I llavors, quan va venir es brodat, ses dones deixaren de fer tota aquesta feina, tothom va aprendre de brodar, i fer garces, i fer entradors, i... Jo vivia a ca una germana meva, devora s'escola. Ella vivia baix, i me va fer un pis a dalt. I es meus nins sempre gruaven a ca sa meva germana. Sí, no, es homes no les posaven ni els calcetins en es nins, no és com ara. Res, res. Ni feien dinar, ni feien sopar, ni feien res. Ells arribaven de fer feina, se dutxaven, i esperaven que tu posessis es sopar o es dinar damunt sa taula. Sí, sí, sí, ells eren uns marajàs. Fins que ses dones se varen deixondir. Heu fet molt bé. Sí, car. "Me prepararàs sa roba que vaig rentar-me?". Jo, a l'instant el vaig tenir ben espavil·lat en es meu home. Perquè venia d'una casa de quatre germanes. I li feien ses sabates netes, perquè ell feia feina a un hotel. Tot. Ve a ca nostra, "me prepararà sa roba", "quina?", "Sa que m'he de posar quan me dutxi". Tenim una part per home. "Bé, però, que m'he de posar sa camia aquesta o aquella". "Sa que hi cabis". el vaig deixondir aviat. Figura't, figura't. Jo era... Ma mare ho feia tot. Rentava, es diumenges, llavors no hi havia aquest abús de roba, d'ara, per favor, noltros anàvem. Dúiem una brusa a lo millor que mos havíem cosida des taller, una roba que se deia jecona que era molt fineta. I a s'estiu totes es temps que dinàvem, perquè a s'estiu hi anàvem a les tres, perquè feia molta calor, havíem de fer un poc de sesta. Quan arribàvem, mos rentàvem sa brusa, l'esteníem, no hi havia secadores, que ni te s'entrifugava res. Ses teves mans, torçuda i estesa. I quan anàvem a fer feina, a les tres ja tornava a ser eixuta. I la mos posàvem. Sa mateixa, sa mateixa, No hi havia aquest desfilfarro d''ara. Se va aturar el que se va menjar el brodat va ser aquestes maquinotes que varen dur, que amb una vegada brodaven 40 bruses. Això va ser el que va matar. A Can Lloré n'hi havia una, a ca es batlle n'hi havia una altra. I es tallers, ara com a ca ses Caragoles, que era feina molt ben feta, el que les va matar va ser tot lo que venia de la Xina. Això varen ser ses dues coses que acabaren. És clar, després sa gent també se'n va anar a fer feina tota per Cala Millor, perquè cobraven més i estaves assegurada. I tot d'una no hi havia paro. Però llavors se va inventar això des paro. I quan se va posar es paro, sa gent no hi volia estar. Era com una deshonra. Era com una deshonra estar en es paro. Ah, se'n va a fer feina a un hotel, i llavors està en es paro. Cobra i no fa res. Cobra i no fa res. Era una cosa grossa. Sa gent estava avesada que per tenir una pesseta havia de fer feina. I allò des paro els va ser com a gros i no hi volien estar.

Cantant, i en es taller tot lo dia hi havia sa ràdio en marxa, i si "apagau sa ràdio", deia sa madona Sorrilla, idò tothom cantava, fent feina.

I no ho volia?

Sí, però de vegades deia, "ai, aturau una estona sa ràdio que tenc es cap que me cloquetja". I què cantaven? Cançons molt antigues, nina, jo ja no me'n record que se deien. No, devien ser en castellà.

Maria Cristina me quiere gobernar.

Que le sigue, que le sigue la corriente.

Aquestes i jo què sé. Ara hi hagués na Meca... Ara jo no me'n record. No, això perquè la varen anomenar ahir. Ara me n'ha vengut aquí en es cap. I com comencen.

Maria Cristina me quiere gobernar.

Y yo le sigo, le sigo la corriente.

Porque no quiero que diga la gente.

Maria Cristina me quiere gobernar.

La cançó de ball de bot. Tothom sabia ballar i sabia cantar ses cançons de ball de bot. Una jota, això. Sí, tot això. No, fandangos no n'hi havia. Jotes, boleros i mateixes. No hi havia res més. No, es fandangos varen venir després.

Es copeos?

Es copeo i sa mateixa, sí. O balles un copeo o balles una mateixa.

Sou balladora?

Però no m'aguant ara. He ballat molt.

Però has ballat?

Sí, vaig ballar desset anys amb es grup des boleros. Anàvem vestits però de pageses. Anàvem a fer... Fèiem a s'estiu, que són ses festes de per tot Mallorca. Fèiem intercanvis de pobles. Ara a lo millor a Son Servera per ses festes de Sant Llorenç varen venir aquí. Noltros, per Sant Joan, anàvem a Son Servera a ballar. I si hi havia dos grups o tres, sa vetllada era més llarga i a sa gent li agradava més. I llavors ja vàrem començar darrere sa mostra que li deien, es ball obert. I llavors, ja acabat de ballar, ja anaves, te desvesties o no te desvesties. Ballaves igual. I ballaves ball obert, i llavors ballaves ses jotes i ses mateixes.

Si m'haguéssiu vist venir,

per dins es camp de terrassos.

Es meu cor se faria trossos

per arribar prest aquí.

Jo, que era la més jove, no sabia res de sa vida sexual, de coses d'això, que dus tant de... llavors en aquell temps te casaves i no t'enteraves de res. I elles duien un truié, com que jo amb ses que eren més joves. I bé, n'hi havia moltíssimes que festejaven, i ses que no festejaven sempre te demanaven què feieu ahir vespre. I sempre.

I vos ho contàveu?

No, anaves ben alerta.

No ho contàveu?

Anàvem ben alerta a contar-ho.

No ho contàveu?

Entre voltros no vos ho contàveu?

Te costava. Sí, però...

I quan començàveu a festejar i això, vos ho contàveu?

Claro, claro.

No vos demanàveu consells entre voltros?

Ja les te donaven sense que les demanassis. Ai, què me deia? Jo, com que era sa més petita de totes, me varen fer sostens. I bé, sí. I elles duien... un bon i aquest, i una puntilleta, i bueno...

En es taller te varen fer uns sostens?

Sí, o dos o tres. Sí, no, jo quan ma mare m'ho va dir jo ja ho sabia. Ja ho tenia preparat, tot, tot, tot. A més, jo tenia dues germanes més grans. Sí, però jo sempre vaig anar molt enrere de tot. De coses de menstruació, coses d'això. Jo tenia 14 anys i encara no tenia res. I elles ja me tenien més advertida i tot preparat i... Bueno, una festa, fèiem una festada. Tot, tot, tot. Jo me tenien més espavilada i ses que me guanyen de dos anys i d'això també, no, allà hi havia unes bones xerrades. Anava molt espavilades ses més joves. Noltros, sí. Perquè elles, tot, tot, tot. Te contaven. I n'hi havia una aquesta, na Molinet, sempre es novio venia a esperar-la a baix de sa porta. I noltros guaitàvem. I li deien Toni, i li deien, "en Toni espera. Pst, surt per davant, que no volem que te vegi. Avui no toca". Ses comandadores," no, però he de sortir per darrere perquè llavors no me veurà". "No, no, no, no. I llavors un altre dia quasi quasi el feien pujar dalt". I ella sempre deia, "no, no, no, no, no, no el vull a en Toni, no el vull". Un dia el volia, un dia no el volia. I al final se varen casar i tenen quatre o cinc al·lots, ells sempre deia "en Toni no me vol". I era ella que no anava d'ell. En venien molts de joves. I es Dijous Llarder venien a tirar-mos blavet, de tot, que havíem de tenir ses persianes tancades de ses finestres. Noltros es Dijous Llarder i es darrer dia de Carnaval sortíem a la una i ses mares, tothom a ca seva, les tenien es plat a damunt sa taula, dinàvem i mos ne tornàvem tot d'una perquè quan havien dinat se movia pel carrers una bulla de tirar blavet i emblavar, si te pillava un bergant, te posava sa cara blava, però i noltros tot d'una ja mos ne tornàvem i volien pujar en es taller i sa madona Sorrilla mos tancava ben en fort, que no poguessin, i si deixava o sa cotxeria que sense voler no hi havia pensat o això tu, l'amo en Tomàs els sortia a camí i no les deixava pujar, perquè si podien pujar tot t'ho feien malbé. El compraven a sa botiga, a sa botiga venien es blavet a granel, sa gent empleava molt de blavet per rentar sa roba blanca, llavors la posaven en blavet perquè tornàs blanca. Pes tallers, sí, fèiem una pasta amb petroli, petroli i blavet jo no sé com la feien, jo no n'he fet mai. Fèiem una munyeca de pedaç i com que es dibuixos tenien aquells foradets i es dibuixos tots eren grossos, tu dibuixaves mig vestit amb una vegada o dues, n'hi havia de més grossos i de més petites, com se suposa i posaves sa roba ben plana damunt sa taula, llavors col·locaves es dibuix i amb aquestes planxes que llavors ja no empleaven de planxar que ja hi havia sa corrent i ja tothom planxava amb ses planxes elèctriques, aquestes planxes se varen guardar per posar damunt es dibuixos quan dibuixaves perquè no te corregués perquè es dibuixos no se podien moure gens quan els dibuixaves perquè si se movia una mica, te feia dues vegades es dibuix. Llavors hi havia una feinada de rentar aquella brusa quan estava brodada per llevar-li aquell dibuix i també anàvem a rentar en es pou vell de... tot el que feien en es taller, ses bruses i es vestidets de nina, d'això de jacona.

Quan els rentàveu antes que estiguessin brodades o després?

No, després per llevar-los si es dibuix sa brodadora havia sortida gens de sa retxa. També hi havia qualque brodadora, bé, moltes que quan untaven sa màquina les feia una gota d'oli llavors quan brodaven hi havies de rentar i anàvem allà en es pou devora s'unitat sanitari a rentar, no vos ho perdigueu. Amb un coves de bruses cap allà tu i noltros allà, figura't, ningú rentava a ca seva de ses que hi anàvem, tothom volia anar a rentar es dia de rentar. "Demà tocarà anar en es pou a rentar", "hi puc anar jo", "qui és que no hi haia anada?" i elles sempre ho repartien, però.

I per què vos agradava anar a rentar?

Perquè fèiem un poc de jauja per allà. Soríem i xerràvem i dèiem que n'hi havia hagut moltes que mostraven es senyats i jo què sé, sa qüestió era... noltros fèiem més temps que es que tocava a rentar.

I sa madona Sorrilla tu creus que ella se bastava tota sola per dur es taller?

Sobrava.

Sí, eh? Tothom ho diu que anava a Barcelona a fer negocis... tu en saps d0historietes d0ella d'això? Era una senyora no només potent a s'hora de gestionar tot allò, sinó també visionària.

No, ella era sa madona de tot. També sa madona Sorrilla anava a Palma a una tenda que se deia can Salvà i comprava tota sa roba que diguem molta d'això, anava a encarregra i això i sempre mos duia una peça o dues de roba per fer llençols, com que moltes sa majoria, si hi havia quaranta dones que feien feina, sa majoria eren fadrines.

Quaranta dones a dins es taller?

Sí, érem moltíssimes, eh? Moltes, moltes. I mos venia un llençol per hom, el mos tallava de sa peça i mos deia: "Au, un per hom" i el pagàvem fent excés o traient fils o n'hi havia que s'enduien per retallar. Tothom es vespres feia feina a ca seva i així pagàvem. I totes ses que vàrem fer feina allà dedins, llavors mos duia tela de fil per fer manteleries, que això ses meves germanes no n'hi va haver cap que en tengués ses més majors que jo. jo ja vaig tenir moltes de coses de tot això, perquè vàrem fer molt, però que ella mos ho duia, mos apoiava, mos feia aquesta cosa. No, ella així com li costava. Volia que noltros tenguéssim una caixada que llavors se deia, quan se casaven els feien sa caixada.

No tens cap peça d'aquestes de sa teva caixada per mostrar-nos?

És que a jo me va passar sa torrentada, nina, i m'ho va pentinar... No, pes taller, no, jo no en tenc de fotos de taller. En aquestes hores tu a ca teva si treies una brusa de fils i valia una pesseta o sis reals idò guanyaves aquella cosa, no, això no intervenia de res. Era un personatge potent, l'amo en Tomàs no pintava res. No, ella no tenia por de res, ella llavonses varen fer un hotel en es port i pisos a Palma i això i ella anava a ses cases de ses rajoles a ses cases d'això, ella sempre tenia feiens a Palma perquè duia molt de trull i ua vegada, i ella això mos ho contava, a sa fàbrica que varen entrar per triar rajoles amb es seu home, estava com a indecisa, no sabia quines triar i es que l'atenia, es dependent, li va dir: "Cridau es xòfer i vos ajudarà a lo millor" i era es seu home. Ningú el coneixia pes seu home, tothom se pensava que era es seu xòfer aquesta gent de per aquí dalt. I això ella diu "avui és que me n'ha passada una" i mos contava. Sí, l'amo no volia saber res de res, no el marejàssin, ell no, no, i varen fer es bar, varen fer es cine i qui duia la voz cantante era ella sempre, sempre. Les va cercar epr tot en es caramel·los hora... perquè llavors quan combregaven els al·lots en es convidats les donaven una bosseta amb dos o tres caramel·lets o lo que hi volien posar a dedins, no és vera? I ella havia comprat caramel·los que llavors se deien Toffee, que eren de cafè amb llet, boníssims, venien embolicats amb un paper dorat i els va pujar en es taller i va dir "ara amagaré això aquí i en haver de combregar n'Andreu o en Pep", no sé quin era dels dos, però un farem ses bossetes i ja va dur ses bossetes de celofan, tot i noltros cada dia llevàvem una grapada. Ah, putes, quan va venir es dia de fer ses bosses, només hi va haver, si havien de ser cent a sa comunió, només n'hi va haver per vint. "Però on és, però on són? Mem, al·lotes, totes aquí, qui ha menjat caramel·los aquí?", "No n'hem menjat cap", no li vàrem dir mai, "només vull saber una cosa, ben menjats, que vos facin bon profit, però de qui ha estat s'idea?", "però com hem de pobreta tenir aquesta dona madona Francisca, si noltros no hem tocat res, noltros res". No me'n queda d'altre que no saber res i haver-me'n d'anar a Palma a cercar una altra d'això de caramel·los i així ho va haver de fer. Sí, quan no mos podia dominar mos pegava dos crits. I llavors també teníem una botella de Calisay amagada i perquè venia un nebot seu d'Inca, fill d'un germà seu, i venien cada instant a veure sa padrina, perquè sa mestressa era sa padrina d'aquests nins també i n'hi havia un que li deien Joan que devia tenir 9 o deu anys o 11, era un nin, i anava com a beneit per es punyetero Calisay. Tu i un dia "n'hi comprarem una botella, anirem a comprar-ne una botella a sa botigieta" i comprarem una botella i , quan va venir, clec, Calisay. Va quedar més gat! I llavors l'amagàvem, però aquell nin no te pensis que no s'aturàs de pujar. "No, la mos hem acabada, no en pots beure", no n'hi donàrem pus, la mos vàrem beure noltros.

I pegàveu un glopet a mitjan de matí?

Sí, a sa qui li pegava sed. Sa botella, no hi havia tassons, tothom anava a sa botella. No, noltros fèiem molta de feina, perquè vetllades fins a les dues o les tres de sa nit en vàrem fer noltros també. Noltros no dèiem que no mai. Ella sabia que tenia una plantilla que sempre li corresponien amb tot. Mai vàrem dir i ella no en va despedir cap mai de persona, si te n'anaves era perquè no volies fer pus feina allà o això.

Teniu bon record idò de madò Sorrilla?

Sí, d'aquell temps juntes molt, molt, molt. Ara ja només quedam jo i na Meca que hàguim fet feina, ja no hi ha ningú. Sí, però amb na Meca mos ho passàvem i jo com que... vos he contat en es principi, era sa que repartia sa feina pues a les quatre i mitja sense tenir que anar a cercar cap brusa que haguéssim brodada, "agafes es sac?", "sí, men vaig, au idò".

A peu anaves?

No, amb una bicicleta, me varen comprar una bicicleta en es taller. A ca nostra na Catalina Polvo era total: "Digues a ma mare que te doni aquell carabassó frit per dinar que ha quedat a migdia", a cercar es berenar de ca totes i llavors sortíem a berenar, mos donaven mitja hora per anar a berenar a damunt es lloc sagrat, però jo havia d'anar a cercar es berenar de totes. I sa madona Sorrilla no ho sabia, per favor, i quan jo arribava, elles tenien una corda feta de vetes, unes vetes fermades i me tiraven, vetllaven elles a veure si jo arribava, cada minut n'hi havia una que guaitava i, quan me veien a dins es corral, que estava com si sa madona Sorrilla sortís d'allà, però aquesta finestra estava aquí, no me veia, quan jo esperava que me tirassen sa corda. Quan me tiraven sa corda, jo la fermava en aquell sac i ses de dalt i una vegada va pujar sa madona Sorrilla i diu: "Què és aquella a sa finestra? I què és aquella corda?", "I quina corda?", "Allò?" i sa que la tenia ja la va haver amollada a baix diu "res" i va partir cap a sa finestra. "No, no importa aneu a guaitar, no hi ha res, posa sa cortina, tu, posa sa cortina". I aquella dona no va veure, va tornar enrere. No, en fèiem de tot color, mos ho passàvem molt bé, sí. Fèiem molta de feina, no estàvem assegurades, però això des seguro com que ningú hi pensava, no te pensaves que sé fins que varen començar i llavors sí, perquè vaig anar a s'hotel. Jo me vaig retirar molt prest. Jo vaig començar en es 83 i, quan vaig tenir 59 anys, me vaig retirar, perquè en Joan varen tenir es seu fill, en Joan, i érem noltros que vàrem tenir en Joan, es collons, en Joan varen tenir en Lluís i el varen provar de posar a sa guarderia, quan n'Antònia va acabar sa maternitat en es quatre mesos, un desastre, perquè voltros n'hi heu tengut és segur i sabeu el que hi ha: avui moc, demà febre, demà diarrea, varen passar un estiu que bueno, dos o tres mesos fins que acabàs sa temporada de s'any que va venir davant, perquè es primer any en Lluís va néixer en es juliol i quan n'Antònia va haver de començar sa feina, com aquell qui diu, sa temporada ja estava acabada, però s'any que va venir davant que es nin tenia un anyet, un desastre de guarderia. I en Joan se'n va anar a sa Seguretat Social a veure si jo me podia jubilar, tenia 59 anys i hi havia aquella jubilació que sí tenies 52 anys i ja duies devers 15 anys pagats te podies retirar amb molt poca paga, jo cobrava tres-cents euros quan me vaig retirar i no tenies tampoc sa medicina un bocí pagada, però res. Però després quan complies es 65 passaves a ser pensionista amb sa paga que te tocava completa i ho vàrem fer així, me vaig jubilar molt prest.