Tresor de la Memòria (Binissalem 2018)

Jo som en Francisco Pol Munar, 87, ara voltant casi casi, voltant cantó compliré es 88, això és que es 8 les tenc a prop.

A deu anys feinejava pes camp a devora mon pare així és que ja podeu veure es estudis que jo tenc, però vamos jo darrer es meus pares vaig aprendre coses que encara m'enrecorden, cançons d'aquestes antigues, com que, a més, fèiem molts de ratos junts amb sos pares i, mira, un pic i un altre t'arribaven a quedar. I, precisament, maldament hagin passat molts d'anys, aquestes coses no se m'obliden, en canvi d'ara, d'uns anys cap aquí no me'n record de res, perquè, si ara si me demanassis de què has berenat, a lo millor m'ho hauria de pensar, i ja veus, però jo d'enrere, te queda i no s'esborra, no s'esborra.

Ah, des camp hi ha segar, batre, es figueral, de batre n'hi ha un munt. N'hi ha una qui diu:

Na Rotja no és mala mula,

jo ho vull dir a es senyor,

que es caire que té millor

en dir-li "arri" s'atura.

I llavonses també n'hi ha una altre que també diu:

Val més anar a Formentor

a s'ombra d'una palmera

que haver de tocar dins s'era

s'estiu amb tanta calor.

Sabeu què és tocar dins s'era? Idò cantar i diu "s'estiu amb tanta calor", perquè sa temporada des batre precisament és quan fa més calor, perquè és entre juny i juliol. I si no fa calor no poden batre. Si ara un dia fa es sol tapat que estigui ennigulat, aquest dia no se pot fer feina. Ha de ser ben torrat, ben torrat, i a dins s'era hi estaves ses hores de més calor, de més sol, sense cap ombra, perquè procuràvem fer s'era, sabeu què és una era? S'era és un rotlo gros, a lo millor ho haveu vist per sa tele qualque vegada i això ho preparen, dur molta de feina de preparar això, perquè si hi ha pedres han de despedregar ben despedregat, ara, si no hi ha pedres, millor, tenen aquesta avantatge, però, quan has llevat totes ses pedres, amb so carretó que baten, sabeu què és un carretó de batre? Bueno, és de pedra, té un tamany suaixí, és de pedra i duu aquest gros, aquest redó, i d'un cantó es més petit que s'altre, perquè sa part forana volta. I quan tenies es trespol ben preparat que no hi havia pedres, que ho havien fet pols, llavors ho regaven ben regat, jo ara vos explic això perquè sapigueu què és una era. Una volta regat, ho tapaven de palla, enganxaven sa bístia a es carretó i sa bístia començava a fer voltes damunt s'era, però no hi havia blat, eh? I hi posaven palla perquè, com que es terreno estava banyat, no s'aferràs, això ho feien avui i l'endemà tornaven fer lo mateix perquè es trespol havia de quedar fort, perquè teniu en comptes que llavors havien de fer ses feines amb aquest carretó de pedra i quedava un trespol com això, vull dir jo que... Venc a dir a s'era sempre procuràvem vetlar a un puesto que no hagués arbres, venc a dir, sol, no tenies cap ombra més que sa des capell, aquell capell de palletes, en que fos vell era igual, però feia, te tapava es cap, m'enteneu? I claro i s'era, com vos dic, la solien fer fora es arbres enfora, perquè tenir quan han capolat sa palla i han de triar es gra, això ho ventàvem, no és com ara que hi ha ses màquines que ho fan tot. Llavors, havies d'aguantar es sol, sense cap ombra com vos dic. I solien fer ses eres despejades que no hi hagués arbres, perquè es vent passàs més i sempre els feien que hi hagués un arbre a prop, si podia ser que fos una figuera, perquè una figuera fa s'ombra espessa, precisament, hi ha aquesta dita que diu, voltros la sabeu:

Si no vols pols, no vagis a s'era.

Sa pols de dins s'era era mala d'aguantar, voltros no sabeu què és, però aquestes dones que han sortit ara ho sabrien. Quan ventes que tries es gra, si te fer qualque... i era per llevar sa palla i sa pols. Si te fer qualque bufada de vent a s'enrevés, te venia cap a tu, com que estaves suós, tot quedava aferrat i hi ha aquesta dita que diu: "Si no vols pols, no vagis a s'era". I, si hi afegeixes dues dites més d'aqueixes, ja tens una petita cançó o glosa, lo que volgueu, i diu així:

Si no vols pols,

no vagis a s'era,

per això me'n vaig anar,

perquè fa millor estar

a s'ombra de sa figuera.

M'enteneu? Si podia ser feia més bon estar a s'ombra de sa figuera que allà enmig amb aquell soleier. Això és es batre.

Una garba, sabeu què és es blat, un sementer de blat o no? Com que primer ho segaven amb sa mà o amb sa falcella, és una eina que la maneja el dimoni, se diu. I segar amb això és feixuc, eh? Perquè jo he segat amb sa falç, amb so falçó, es volant i sa falcella, així és que eines de segar n'hi ha un parell.

Es segar també és molt feixuc. Segàvem es blat, ja hi havia màquines de segar que anaven estirades d'una bístia, un home qui colcava damunt sa màquina anava estirant i un home en terra manava sa bístia amb sa mà, venc a dir que per segar amb aquesta màquina eren dos homes, una feina feixuga, perquè damunt sa màquina hi havia un home que seia, hi havia manejaven una eina que, quan es blat quedava damunt sa màquina, que más o menos hi havia una gavella i un gavella és un manat petit, amb aquella eina ho tiraven en terra. Llavonses feien ses garbes i ses garbes són uns feixos grossos i devien pesar de 20 a 30 quilos, segons es blat si era bo o si era menos bo. Perquè, si era bo que hi havia bona espiga, pesava més, a lo millor hi havia garbes que podien fer 30 quilos o 20 i aquestes a s'hora de garbejar, claro, posaves aquell feixot gros que se deia una garba a dins un carro i ho duien cap a s'era. I llavors ho posaven a un munt i es munt de garba sa deia sa garbera. Una garbera és un munt de garbes grosses i, com havien traginat això, llavonses batien. Per cert, que primer també hi havia fam, no és com ara, ara hi ha pobresa, llavors n'hi havia, però sa pobresa de llavors passava gana, ara no, perquè hi ha un rebost a es poble i qui té gana va a aquest rebost gran des poble i carrega lo que ha de menester, però en aquell temps es rebost el tenien a cada casa, però, si és rebost era buit, no podien anar a cercar-lo a s'ajuntament, a la sala.

Ara en diré una d'aqueixes de sa gana, llavors es rebost, com vos dic, era a la casa i hi ha una cançó que diu, vos ha de quedar això:

L'any 13 sa fam trescava

Mallorca de cap a cap,

hi va haver una gran sequera,

no hi havia cap garbera

ni esperances de segar,

ni tampoc per formatjar,

perquè es bestiar

mort era.

Es bestiar, xots i vaques i cabres les treien sa llet per fer formatge, però aqueix any, com que hi va haver aqueixa sequera tan grossa, no varen segar, no varen poder recollir, aposta sa cançó ja ho diu "no hi havia cap garbera" i sa garbera és es munt de garbes, "ni esperances de segar, ni tampoc per formatjar perquè es bestiar mort era".

Ja ho dirà el qui serà viu

lo que patien es pobres

que vivien de garroves

per arribar a s'estiu.

Ara ses garroves les treuen es suc, fan moltes coses de ses garroves, però llavors ses garroves només les se menjaven es animals, sa garrova era com es pienso, aposta és que ara ni ses persones ni es animals patim gana, perquè hi ha menjar. Si no ni aquí, ho duen d'enfora. D'on? De per tot, avui no hi ha lloc enfora, no hi ha distàncies, però llavors, si no hi havia dins ca teva o prop de ca teva, passaves gana. Ses garroves les se menjaven ses persones, aquesta cançó ja ho diu.

Molt fred sol esser es gener,

es febrer molt consemblant

es març qui no té sabates que vagi descalç

i qui en té que es calci bé.

Pes abril, s'aigua ja cau bé

o també pes abril, cada gota val mil.

Es maig, a segar vaig,

es juny se falç a es puny,

es juliol, batre,

a s'agost, figues menjaré

per entrar gras a setembre,

d'octubre pas a novembre

i es desembre acabaré.

Aquestes saps que fa anys que les sé, aposta no se m'han oblidat, tot això ho sé de mon pare i ma mare.

Mariner tu qui pretens

de bon cap i glosador

me vols fer una cançó

que anomeni tots es vents.

Aquell de cop i resposta li contestà:

Llevant, xaloc i migjorn,

llebeig, ponent i mestral,

tramuntana i gregal,

vet aquí els vuit vents del món.

I llavors li va contestar: "Ara jo el te diré a s'enrevés". Li va dir: "Escolta'm bé, mem si t'embulles", li va dir, o si en vers de dir-ho correlatiu li va començar a dir, diu:

Llevant, greg i tramuntana,

mestral, ponent i llebeig

a es migjorn aigua veig,

veïnat des xaloc, Joana.

S'altre mariner li va contestar d'aquesta manera i li va dir: "Toma! T'ha agradat?". M'entens? Així és que... des temps en podríem dir moltes. Des temps també hi ha aquesta que diu:

Des rellotge te diré

que, quan toca, no fa via:

en quatre anys s'avança un dia

i el dóna a es febrer.

Es segar fa mal d'esquena,

ja m'ho deia sa padrina,

quan has arribat en es cap,

que hem acabat sa tira,

quasi no hem pogut adreçar

tan de mal me fa s'esquena.

Segador, bon segador,

quantes garbes has segades?

Set o vuit jo n'he lligades

i no arriba es cavalló.

Un cavalló són deu garbes i un vencill, sabeu què és? És una corda que fa devers deu pams, això és barato. I, quan havien batut que llevaven ses cordes de ses garbes, posaven deu vencisos, deu cordes d'aqueixes, a un manat, els enrodillaven i això ho penjaven fins l'any que ve i cada cavalló eren deu vencisos. Així és que, quan anaven a fer ses garbes agafaven, per exemple, cinc cavallons, cinc manats de vencisos i sabien que hi havia cinquanta garbes segons on havien de fer es sementer.

I des figueral també n'hi ha i ja és raro que voltros no en sapigueu d'aquestes:

Figues roges, cucarelles,

paretjals i albacors,

d'aqueixes menjareu vós,

si vos casau a Sencelles.

Això és des figueral. I, per cert, que es collir figues també és molt feixuc, també és molt calorós, perquè són entre mitjan juliol i tot es setembre fa calor i hi ha una cançó qui diu:

Es pobre figueraler

passa la vida apenada

que en veure s'ennigulada

ja ha de córrer a entrar es sequer.

Es sequer és allà on posaven ses figues damunt aquells canyissos, els assolellaven i havien de menester vuit o deu dies per assecar, segons es temps que feia, i claro, es banyar es sequer banyar ses figues, era un crimen, perquè ses figues maldament fossin mig seques, si se banyaven, ja perdien valor, ja perdien valor i es figueralers, quan llevaven ses figues seques de damunt es canyissos, feien tres munts: primera, segona i tercera calidad. Ses primeres eren ses bones, ses segons les deien mitjanes i es munt tercer eren ses més xereques i els embalaven pes porcs. Es porcs primer eren molt bons, més que ara, perquè menjaven figues, eren engreixats de figues i ara molts són de pienso.

Gallines, polls, pollastres en es camp, qui más qui menos pes camps, qui vivia pes camp tenia pollastres, gallines, a lloure, aquells ous eren bons, eren el doble de bons que ara pes cos d'aquella persona. Es camp és lo millor que existeix i molts en fugen i molts perquè si veus un campesino o això pareix que li fan eixamples, com qui dir "vedeu, aquell pagès", idò gràcies a es pagesos i a la pagesia noltros vivim.

Noltros venim de matances de s'estació

hem mort un dimoni

i hem fet camaiots,

Jesús i Maria,

que n'hem fet de pocs.

Un vol és un manat de batzers, perquè primer la pagesia a s'hivern, quan no podien fer feina pes camp, feien ses voreres netes, si hi havia batzers, ho tallaven i ho posaven damunt ses parets travat amb una pedra perquè es vent no se n'ho dugués i noltros al·lots, com venia es temps de ses matances, mos cuidàvem de fer aquelles parets netes, llevàvem aquells batzers, que eren secs, el fermàvem amb una corda arrossegant, au!, cap a davant sa casa allà on havien fet ses matances. Ho cremàvem enmig des carrer i amb so caliu d'aquells batzers ficàvem un botifarró amb un bastó i el torràvem i sa madona de la casa, per exemple, ma mare quan ho fèiem a ca nostra, mos dava una llesqueta de pa a quatre o cinc al·lots que havien tret es botifarró.

Damunt es puig de Bonany

vaig sentir cantar una cega

que hi ha cosa més alegre,

que tenir blat per tot l'any?

També hi ha avantatge d'aquesta cançó en aquesta de sa pobresa, perquè un pagès qui té quan cull... si recull blat per tot l'any, és senyal que s'anyada ha estada bona, no només pes blat, pes altres cereals que hi ha, si és que tot és bo. Ara, anys de sequedat, vedeu, jo n'he vists i també ho passaven punyetero.

Pes carrer, jugàvem a futbol pes carrer amb una pilota de pedaç i m'enrecord que hi havia un home que cada dia passava a sa mateixa hora i passava amb una guarda de cabres i, claro, noltros jugant amb sa pilota i aquelles cabres, bono! I aqueix home era l'amo Andreu Gris i tenia un ca molt ben ensenyat, nomia León, i quan havia de passar l'amo Andreu amb ses cabres: "León, agafa-los sa pilota!". I aquell ca mos agafava sa pilota i quan havia acabat ses cabres: "León!". Només li feia així. I aquell ca tornava enrere i mos amollava sa pilota i noltros seguíem. Però saps que en podríem contar. Hi havia un home d'Inca que venia un pic per setmana aqueix, també venia un carboner un pic per setmana, i m'enrecord d'aquell d'Inca sí que venia fumant amb pipa i adobava... primer, quan rompies una olla o una greixonera o un cossi o un ribell, l'adobaven, el saldaven i durava fins que se tornava espenyar, però, si se tornava espenyar, no s'espenyava allà on havia estat romput. I aqueix home jo el pintaria, encara el sent i venia i deia, quan arribava, ho deia cantant, aqueix home.

Hi ha res que adobar?

Cossis o ribells,

olles i greixoneres

per cordar?

O cap paraigua espenyat

per adobar?

Duia unes eines amb una cosa que se deia sa baldufa i aquella baldufa feia així amb sos peus i aquella baldufa anava així i així. Li deia sa baldufa perquè era una cosa de fusta grossa i feia es forat per posar ses gafes allà on ho havia romput.