En Francisco Mir Coll va néixer a Esporles l'any 1944. De petit, es va dedicar a ajudar la seva família al camp i, de més gran, va treballar d'ajudant de cuina i va regentar un bar fins que va començar el servei militar. Ens explica els sous que es cobraven en aquell temps i també ens conta gloses i cançons de picat.
Francisco Mir Coll, dia 28 del mes 1 del 44, 1944. Me diuen de ca madò Llireta o de can Llireta, som d'Esporles.
Bueno, tot d'una fèiem lo que podíem per s'edat de ja de sis o set anys, que anàvem a collir ametlles, garroves, quan no teníem escola, i fins que s'acabava sa temporada, per exemple, de ses ametlles, després anàvem a collir garroves, o jo hi anava, de sa meva edat. I, així, fins s'oliva. I después amb s'oliva també hi anava. A part, prioritari sempre s'escola, escola pública que hi havia. I així. Ajudant a sa família, perquè ses coses quasi no bastaven i procuràvem entre tots pues ajudar en lo que podíem i guanyava en aquell entonces eren dues pessetes cada setmana.
Més de gran pues llavonses en es dotze anys me varen, perquè claro, havies de presentar a sa feina es certificat d'estudis i encara no el m'havien donat aquí a Esporles, però es mestre me va dir que per començar havia de començar jo en es dotze anys a Palma a un hotel, que se deia s'hotel Capitol, a dins Palma a estar a dins sa cuina, de pinxe de cuina i allà pues vaig començar a dins sa cuina, com he explicat antes, hi havia carbó de pedra i carbó de coc. No hi havia lo que hi havia ara. Geleres i tot això, aquest que vos ha explicat aquell companyero teu, hi havia carbó de coc per encendre i de pedra era per posar un tronc, com un tronc, per fer caliu i després fèiem es desayuno amb una mànega bullíem aigua, amb una mànega plena de cafè. Ara ja no existeix tot això, però com que hi havia molts de clients i ho fèiem així, perquè era més pràctic. No hi havia lo que hi ha ara i preparàvem ja pes cafè per quan vengués es cuiner i ell llavonses ja passàvem a rentar plats o lo que mos manaven, a fer peixos nets i, així, allà a dins sa cuina hi vaig estar tres anys fent aquestes coses i es darrer any antes, pues ja es xef, és que era s'encarregat, com que jo sabia ja tot lo que d'ell m'ho ensenyava i ell era es que feia es menús. I sempre es de matí quan arriba o es vespre antes: "Francisco, demà mira es menú". Perquè es menús cada quinze dies, per exemple, de dia 1 a dia 15, se canviaven. Cada quinze dies tornaven fer uns altres de nous, saps què te vull dir? En aquell entonces i, claro, a jo això me va quedar molt bé dins es cap. De dilluns prepara es trastos i es dilluns era quan arribava, perquè es xef quan arribava tallava sa carn, tallava es peix, i llavonses hi havia es segon cuiner, es tercer i, així, a poc a poc com he explicat allà, a poc a poc vaig aprendre molt.
Me'n anava a un bar, cada vespre quan acabava amb un companyero de sa meva edat i allà feia una cerveseta i son pare també i me varen oferir en es divuit anys si volia agafar aquest bar amb so seu fill i, claro, jo tot gojós vaig dir jo: "Sí, sí, sí, sí". Vaig anar a ma mare i a mon pare, perquè, gràcies a Déu, pues podíem ja... jo havia guanyat uns doblers. Perquè en aquell entonces vàrem pagar 15.000 pessetes, eren molts de doblers també 15.000 pessetes. Noltros, jo, anava a fer feina i jo poc a poc vaig ahorrar per poder-hi passar i ells m'ajudaren un poc. I després, claro, allà me va anar molt bé. Quan vaig estar en es servici, pues claro, vaig haver de dir... jo sa meva part vàrem fer un inventari i me tocava en aquell entonces 35.000 pessetes i jo pues tots dos traspassar-lo. Després, vaig anar cap en es servici i jo jugava una quiniela cada setmana a un bar d'Esporles, d'aquí, eren 200 pessetes i mos va tocar una quiniela. Després vaig agafar sa diabetis amb insulina i en aquell entonces no hi havia lo que hi ha ara.
Madona, vós sou madona,
quina filla que teniu,
la calçau i la vestiu
i ha de ser sa meva dona.
Sa madona de sa torre
es pa negre li fa mal,
però no ni fan ses coques
ni es torró per a Nadal.
Endevinalla, endevinallons
el rei des calçons
una escopeta
i dos perdigons.
I ja en aquell entonces hi havia molta gent, hi havia al·lots així com noltros o jo, per anar a collir garroves per tenir qui más qui menos pues eren bones ses dues pessetes. I es jornal un home gran guanyava 200 pessetes. 200 pessetes només, fixa't tu!
Si vols cançons de picat,
te les cantaré a mils,
els duc dins sa butxaca
enfilades per un fil.
S'altre contestava, per exemple:
Es qui menja sobrassada
se sol embrutar ses dents,
sa vergonya que tu tens
la dus escrita a sa cara.
S'altre contestava:
Calla, calla, ovella negra,
carregada de bidons,
cada passa que dones
te'n cauen a senallons.
I s'altre me contestava. I crec que basten, perquè llavonses sa darrera, per exemple, si tu no te trobaves:
Sa darrera i no en cant pus,
sa darrera i no en cant d'altre,
si he fet alguna falta,
amb una cosa o una altra
perdonau-me, bon Jesús.
També m'ho ensenyaven aqueixes coses.
Pagès/esa | Treballador/a a hostaleria | Propietari bar | Ajudant de cuina
Esporles
Esporles