Aire

Jo som Francisco Jaume Moyà, me diuen Paco, vaig néixer a Bunyola l'any 1944, dia 4 de desembre de 1944.

[...]

Som Francisco Jaume Moyà vaig néixer, bé, som de Bunyola, vaig néixer 1944 dia 4 de desembre.

I a què se dedicaven es seus pares?

Es meus pares se dedicaven a fer carbó, mon pare se dedicava a fer carbó, tallar pins... tot aquest sistema de sa garriga i ma mare era sabatera, però claro, quan se varen casar, varen decidir anar-se'n a fer cabró, li ajudava, perquè ma mare no havia fet mai per sa muntanya, però una vegada que varen començar ja varen començar a a anar a fer carbó i ajudar-li.

A Bunyola hi havia bastant tradició de...

A Bunyola i a molts de pobles, és que en aquest entonces que discutim, perquè jo te puc contar de quan jo tenia... perquè jo me'n record de quan jo tenia deu anys. Ara fa 61 any, per exemple. I jo lo que me'n record bé és que jo anava a escola i no acabava mai es cursos, perquè resultava que pes juny ja partíem. Juny, juliol, agost i setembre. Es setembre acabàvem. I claro una setmana antes jo me'n anava amb mon pare i què havíem de fer lo primer de tot? Arreglar sa barraca abans que vengués sa família i arreglàvem, fèiem sa barraca, un fornet, perquè normalment aquí on anàvem ja havien passat feia molts d'anys altres carboners i ja hi havia coses fetes, restes, arreglàvem es rotlle de sa barraca, no sé si saps què és, però és un poquet curvadet que té devers un metro d'alçària amb un portalet. I aquí tallàvem un raig de palos llargs i era com una cabanya d'un indio diria jo, els ajuntàvem enmig i després posàvem es més primets i després amb rama d'alzina acabàvem de tapar i després càrritx a damunt i fèiem sa barraca. Una vegada teníem sa barraca feta, després havíem de fer dedins per jeure, ho fèiem a puesto en es llit i, com que era corbada, a una banda posàvem una barra de paret de dins ses pedres sa medida i després més primetes entravessades a damunt, fermades amb sa mateixa llatra que fèiem allà a puesto, de càrritx. Es temps que mon pare feia això me deia: "Au, venga, comença a fer llatra!" I agafava un manat de càrritx i fermava un cap i anava fent, fent llatra i amb això fermàvem per fer es llit. Una vegada que teníem aquestes barretes fermadetes i tot aquest sistema, a damunt hi tornàvem posar rama, havíem posat moltes barretes espesses i rama d'alzina, i després a damunt sa rama aquesta d'alzina, antes li dèiem com un llençol d'aquests de saqueta, molt grossos, i l'omplíem de palla i ja teníem es llit fet i encara mos fèiem aquests quatre mesos o tres i mig allà damunt. Passam a sa fase, bé, primer de tot, primer havíem de marcar lo que havíem de fer. Venia un de Medi Ambient, un senyor de Medi Ambient, jo aquí era, perquè a jo m'agradava molt, mon pare "vendràs?" i i jo passava un gusté i hi anava. I marcaven aqueixes deu quarterades, jo exactament es terreno no ho sé, però era bastant grosset fins a sa muntanya, normalment sempre eren escarpats d'aquí on tallàvem. Venia aquest senyor i deia: "Bueno, aqueixa la podem tallar, marcàvem amb aquest martellet que duia, era com un destrelonet i a sa banda de darrera tenia un cunyo, això sí que me'n record. I feien una paladeta i feien aquest cunyo i quedava marcat. I miraven molt bé una grossota, per exemple, ses grosses se tallaven, però sempre que no quedàs un buit molt gros i deixaven que no quedàs, que es sol entràs per tot es bosc i marcaven tot lo que havien de tallar i després, què fèiem, davallàvem en es poble i pujava amb sa família. Sa meva germana, jo tenc una germana, que jo li guany de quatre anys i ella també, pujava per amunt i ma mare. Mos instal·làvem allà i lo primer de tot havíem de fer net, eixermar, dèiem eixermar era fer net, un falçó per hom, un destrelador, que és una destraleta petita, i sempre la duies colgada a darrera, a sa banda de darrera a sa corretja, ses branques grosses pegaves un copet i sempre deixava rebollades aquestes coses que s'ajunten, moltes coses juntes i deixaves sa més guapa i tot lo altre llevat i després ho havies de cremar en això, perquè havies de fer feina, això en s'estiu, cremàvem en s'estiu, no hi havia fogatjades com ara, cremàvem això i després era quan venia començar a tallar, però destrals, no hi havia motorets, amb una destral ben afinada i a baix tallar arran. Eren artistes perquè no és com ara que tallaven un pam a un, havies de fer ben net en terra i havia de quedar es cunyo. I tallàvem però molt ben tallat, què passava? Que s'alzina la duien aquí on volien, perquè en sabien aqueixa gent, i perquè si a lo millor no podia anar per avall perquè resultava que a baix hi havia una altra alzina i li podia pegar a damunt i la podies espenyar. Li tallaven un costat, de cap allà on la volies dur, per exemple, li tallaves aquí ben fondo i després anaves a tallar s'altra banda. I li deixaves sa banda de darrera a fi que aguantàs per tombar, si era molt tombada, li fermàvem una corda i jo era es qui me'n cuidava d'això amb una pedra fermada de corda i li tirava i després mos n'anàvem. Mon pare deia: "Au, tira un poc de per aquí", pegàvem una estiradeta i la dúiem a puesto, començàvem després mon pare a esbrancar-lo. Esbrancar-lo era quan la tenies en terra a s'alzina amb sa destral a fer ses branques grosses, ses més primes ja quedaven sueltes i després amb un destralonet petit, més petit, hi feies es brancam. Es brancam era es porgar-la ses branques primes i fer, más o menos era una llargària devia ser de vuitanta, noranta, lo que fèiem. Tot això i lo més gros resultava que ho havies de fer, mon pare ho feia amb sa destral, i lo que era més gruixat teníem un verduc que era de mà entre dos i jo ja li donava en es verduc i una teva i una meva a fer trossos, però fèiem via, això era sa fase i començàvem a fer aquest sistema. Rellotge no en teníem, això sí que me'n record, però mon pare amb ses estrelles i això sabia s'hora que mos trobàvem, sabia si havia de fer vent o no havia de fer vent. No sé com ho sabia, però amb ses estrelles sortia es vespre i deia: "Uep ara surt na Maria, ara surt aquella, demà mos farà un poc de vent". S'hora d'anar a fer es dinar te diré jo, deia a ma mare: "Au, pots anar a fer es dinar que más o menos és hora d'anar a dinar". Ma mare davallava, perquè a lo millor estàvem a deu minuts amunt d'on teníem sa barraca. I se n'anava a fer es dinar, mos cridava i dinàvem. Quan havíem dinat, sí que fèiem una mica de descans i tornàvem. Això era una jornada completa i tallàvem i tallàvem i tallàvem i resultava que després havies de davallar sa llenya, a prop des rotlle que havíem organitzat, que teníem allà. Sa que venia recte per avall era bona d'atracar perquè li donàvem tombos, que dèiem noltros, agafàvem un tronc, el tiraves de cap i podies fer, si el tiraves bé, a lo millor de 200 metros amunt en feies cinquanta o en feies seixanta metres per avall i es grossos no en parlem feien via si els tiraves, però llavonses teníem es qui estaven desplaçats, que tallava és que estava bastant desplaçat. Aquests desplaçats miraves de dur-los a puesto així com podies, però sinó els tallàvem grossos de metro, les tallàvem de dos metres cinquanta o tres i després amb una bístia, amb unes cadenes que posàvem a s'animal i un clau li ficàvem en es tronc gros i el dúiem de cap a puesto i allà l'acabàvem de fer trossos. Això era una part i...

Perquè has contat que ho tiràveu de cap, és a dir, si per aquí és per on heu tallat...

Tu fas troncs així, per exemple, perquè faci via, quan el tires, el tires de cap així i aquest cap fa tup-tup igual si tirar una pedra que redola. Això redolava, el feien redolar i claro, com que estava neta sa garriga, sa garriga no és com ara. Una vegada que noltros mos posàvem a tallar, podríem tallar bé, perquè estava neta, perquè lo que havíem eixermat ho havíem cremat, perquè en s'estiu fèiem foc noltros i l'home de sa finca també cremava es càrritx per tenir pastura pes animals, se pegava foc sempre, no hi havia fogatjades, perquè sabien, jo me'n record que també se mirava, "uep, avui fa una miqueta d vent, no". Començaven a cremar sa banda de dalt, és a dir, que s'havien de començar a cremar un poquet a sa banda de dalt, ja teníem un sector, i després un poquet més avall i així anàvem fent aqueixes coses... es professionals eren mon pare i l'amo... i atracàvem de cap a sa síquia i jo era, me pareix que tenia deu anys más o menos, nou, deu anys, i ja amb sa bístia a davant, mon pare me ficava es clau: "Au, duu de cap allà" i venga acostar s'animalet i allà li pegaves dos cops, tornaves llevar es clau i tornaves cercar. I allà acabàvem de fer es trossos, perquè n'hi havia bergants molt grossos. I quan havíem tallat dues setmanes, de cada dia fer llenya. I quan fèiem sa llenya també, havíem d'aprofitar sa rama, perquè després la necessitàvem per tapar sa sitja. Sa rama aqueixa lo que fèiem que sa rama espessa la componíem feixos un damunt s'altre i la començava a compondre així, fèiem un bon feix, després la premsàvem amb pedres, ben carregat de pedres, i ho deixàvem. Anàvem fent feixos d'aquests i anàvem fent feina i s'escorxa també que fèiem, també fèiem s'escorxa perquè també tenia una mica de preu i se venia. Ma mare era sa que feia s'escorxa i teníem amb s'ull des destraló i una palanqueta, quan havia d'encetar li passava així, perquè se'n anava, tenia saba en aquesta temporada i fèiem escorxa i la deixaves i feies caramulls d'escorxa i després també la se'n duien. Després, què passava? Que quan ho teníem a devora es rotlle, quan teníem sa llenya atracada, molta llenya, perquè fèiem más o menos me pareix que eren seixanta o setanta quintars cada vegada de carbó, eren sitges grosses que fèiem. Quan teníem molta llenya que feia quinze, vint dies que tallàvem i això, i a més es vespres sempre... sa feina no s'acabava mai. "Au, ara pegarem una tiradeta a sa llenya, ara l'atracarem un poc, ara farem net es rotlle", sempre hi havia coses per fer. Després, au decidim a fer sa sitja? Mon pare trobava que hi havia llenya a bastament. A fer sa sitja és un sistema no sé si ho has vist, però han de deixar un quadre enmig, un ull, que dèiem, es centro des rotlle, es rotlles eren redons normalment, bastant grossos. I en es centro, quan componies sa llenya, la posaves de cap, ajaguda en terra així i deixaves un quadro más o menos d'un vint i cinc que venia ser s'ull i començava a posar troncs, venga i venga i venga i poc a poc anava més gruixat, começava amb sos més gruixadots de tot. Primer es més gruixats, més gruixats i acabaves amb sos més primons, que tapaves ben tapat tot i feies más o menos, no era molt, sa sitja no la feies molt pendent perquè havies de posar una escala i havies d'anar a s'ull sempre per dar-li menjar, perquè en es principi li havies de donar menjar, i fèiem sa sitja, la componíem, després aquesta rama que jo te dic que teníem premsada l'anàvem a cercar, feien feixos, estava ben premsat i se tapava, anaves component, començaves de baix per amunt, així, així, així, i a damunt terra, damunt teníem terra en es costat des rotlle que ja antigament es rotlles i sa que anaves a cercar l'anaves component i a poc a poc, a poc a poc ja tenim sa sitja feta, ara l'hem de pegar foc, què feim ara? Ara necessitam menjar per dar-li. Lo primer de tot menjar molt primet, i després des troncs prims fèiem li dèiem bessons, bessons són trossets de llenya que feien quinze centímetres una cosa així. Tenies un tros de bigalot allà i amb so destraló agafaves un tronquet d'aquests prims, pa-pam, pa-pam i feies un bon caramull de d'això. Mon pare li pegava foc i començava a omplir es principi i, quan prenia, que veia que ja havia pres, omplíem tot aquest fumeral, tot això que havíem deixat s'ull, que venia a ser sa xemeneia, sa xemeneia fins a dalt i tapàvem. Una llauna damunt i tapat. I ja pes costats teníem una pala i li feia quatre fumerals que dèiem es fumerals perquè havia de respirar per allà, des cap de dues horetes es principi li havíem de donar molt de menjar, perquè allò torna a davallar cada vegada, davalla, se menja es foc, li havíem de donar, jo era és que m'encarregava des bessons, de fer es bessons d'aquests que dèiem. I mon pare teníem una escala feta nostra, d'això de pi i pujaves per s'escala. Sa pendent devia ser d'un deu per cent, d'un dotze per cent, no és que fos molt grossa, havies d'anar a dalt i li tornàvem omplir, perquè després comença a cremar de dalt per avall sa sitja, li pegues foc a baix, resulta que quan s'ull està ben ple de foc, que ja és caliu, ja no passa més per avall, comença a cremar a dalt, tu lo que has de donar és una mica des respiració, veus que fa un fumeral, mon pare tenia una pala, una paladeta aquí, li llevava una miqueta de terra, una aquí, una aquí, una aquí, i allò veies, allò feia un fumeralet, aquest fumeralet, quan sa sitja anava fent es carbó, li tapava aqueix i n'obria un un poquet més avall, li anava obrint un poquet més avall. Si veia que anava molt lento, molt lento, es es rotlle aquest de pedres ben atapissat en es costat també li obrien com a unes toveres, que deia mon pare, perquè també per allà li entrava aire per donar-li més força. Però això n'havien de saber bastant es carboners, perquè pareix molt fàcil, però si sa sitja n'hi donaven massa s'arrancava que deien s'arrancava, s'arrancada volia dir que acumulada molt de gas metano o no sé què i donava unes paparres que donava a l'aire, n'havien de saber, bé, obrirem una miqueta. I anava consumint així, más o menos me pareix que empleàvem de nou a deu dies una sitja grossa, perquè se fes, si sortia, si sa sitja se'n cuidaves bé i tenien experiència es carboners, sortien sencers, sortia talment com li havies posat sa llenya sortia, de gruixat, de tot, sencers, es carbó, ells presumien molt també, perquè es carbó bo aguantava més, més temps quan l'empleàvem, perquè era sa, i feia teeeng com una campana, si sortia es carbó bo, sortien tot i ho posaven tot sencer i estaven orgullosos de fer que havia sortit una sitja tan bona, maldament després ho espenyessin a sa carboneria, perquè clar allò ho havien d'espenyar, però noltros ho trèiem sencer, si podíem, i el col·locàvem a un munt.

És a dir, que gairebé te sortia...

Talment, no totes sortien iguals, és com una paella, a vegades és lo mateix i te surt més bona, a vegades frissaves i li obrien un poquet massa o massa poc i passava això. Si s'arrancava, com deien, hi havia un problema, que gastava i s'ho menjava, que vol dir que no feia carbó, sinó que per lo que fos s'ho menjava i feia un clot i ho havies d'omplir, però corrent de llenya una altra vegada i tornar-ho a tapar, perquè sinó allò se n'hagués anat tot al carajo. Bueno, ja tenim sa sitja que mos ha anat bé, l'hem de triar, l'hem de llevar de puesto, quan acabava de fer fum per tot, tapaves tot pes costats que no hi hagués cap escape per enlloc, i la tenies un dia que refredavés una mica. Després, teníem una pala amb punta, empleàvem una pala, un rastrillo, fet seu, i ho tenies allà, perquè aigua no n'empleàvem per això. I mon pare se posava i feia una volta a sa sitja traient carbó i es primers deu minuts no se podien tocar un a s'altre, perquè s'encenien i s'havien de posar un poquet clarets i jo me'n cuidava i ma mare d'aclarir un poc d'això. I quan havien passat cinc minuts que jo ja estava, ja els podies anar acaramullant i fent puesto pes altres. Mon pare anava llevant i tirant terra a sa sitja, venc a dir que ara ficava sa pala i treia un raig de carbó, sortia sa fullaca aquesta que estava intacta, es feixos però claro i anava fent una volta voltant voltant... i així, anàvem voltant voltant i llavors trèiem. I fèiem un caramull després es carbó posava un caramull, perquè claro sortia molt, necessitàvem dos, tres, dies per triar tot això i llavonses havies d'estar molt alerta vigilant que no se pegàs foc, no se cremàs, perquè s'aigua l'havien d'anar a cercar a una fonteta a dos o tres quilòmetres enfora a s'aigua, no n'empleàvem pràcticament i claro i estàvem molt alerta i es pics que triàvem mon pare sortia un parell de vegades per veure... es vespres se veu tot d'una si hi ha una miqueta d'algo i s'ajeia. I això era una fase de fer carbó, una de ses principals i així anàvem fent. I després avisaves i venien es carros.

Com avisaves?

A través de l'amo de sa finca jo anava a xerrar, claro, no teníem teléfono, no teníem ràdio, no teníem res, ni cadira, ni taula, la fèiem a puesto, tallàvem una alzina grossa i fèiem tabureretes, tallàvem un de cinquanta, un de trenta, un per seure i un un poquet més alt per menjar, quatre pedres, tres pedres per fer es menjar, això, cada quinze dies també anàvem a comprar. Quan ho fèiem a Sóller, vàrem fer Moncaire, passàvem per Bàlitx de primer, Bàlitx de dalt i Bàlitx de baix, llavonses anàvem a Moncaire i aquí hi vàrem fer tres anys de carbó i estava molt enfora. Cada quinze dies anàvem a comprar també amb un aset d'allà i posàvem es bast i venga per avall de cap a Sóller. Si mos equivocàvem d'algo, no en menjaves durant aquests quinze dies i deien que s'oli era que duien molta mala sort i era perquè si el deixaves no en tenies, ja no el podies emplear, perquè no hi havia res i estàvem molt alerta. I me'n record que anant a comprar anàvem sempre a sa mateixa botiga que se deia Can Moreno a Sóller i teníem ja en es carrer per enganxar es animalets per tots es carrers hi ha puestos unes anelles que no eren tot sols perquè hi havia carboners per tot i hi havia gent. Enganxaves s'animalet allà, entraves i compraves i aquella dona una felicitat enorme quan entraven es carboners, perquè feien unes bones compres. Me'n record que en aqueixa casa tenien molts de bacallàs, però no com ara, d'aquests magres, eixancats que pareixien tot lo món i tot era espina i els tenien penjats per sa paret i n'hi havia de grossos que a jo me feien més gana i mon pare deia "aquell primet gros" i jo li deia, "però aquell és més gruixat, és més bo aquell", "aquell primet és més bo", però no és que fos més bo és que pareixia més, tot era sal i això ho empleavem per fer una mica d'arrosset. Llavors també me'n record aquella llonganissa llarga i prima, jo deia "dui-me aqueixa gruixada que és més bona, no aqueixes primes són més..." claro, prima pareixia que n'hi havia més i un trosset de no res i així fèiem una bona compra i ja teníem per quinze dies. Venia es fi de setmana, ara avui es diumenge avui no farem res, i jo deia es diumenge no hem de fer res, "bé, saps què? anem a fer un tomb per sa llenya" i s'horabaixa "anam a veure un carboner", perquè com que mos sentíem, ses destrals se sentien, fèiem feina aquí i a lo millor a 300 metres n'hi havia un altre i sentíem pim-pam i sabíem qui érem i anàvem a visitar això era lo que anàvem a visitar s'altre carboner i mos contàvem ses penes un rato i tal. I amb fosca negra tornàvem de cap allà per un caminoll. Un pic venia es carboner a noltros, un pic noltros anàvem en aquell i després ve lo de, fèiem pastar, mon pare i ma mare pastava, pastàvem es pa allà, pastava un pic per setmana i feia cinc pans grossos i una coca i tu no he tornat menjar coca més bona mai, com sa que feia, feia una coca de sa mateixa pasta des pa, ben estiradeta i un poc de sucre per damunt i a lo darrer quan tenia es forn que la posava dins es forn mos deia: "Paco, veniu que ja tenc es pa fet" i davallàvem jo i sa germana que pareixíem projectils, mon pare també i fèiem quatre trossos d'aquella coca que no tocava voreres. I una altra vegada per amunt a fer feina, "au idò venga ja està" i es pa se conservava molt. I ara lo que passa és que el compram tallat i no s'aguanta tant. I això era una de ses fases des carboner. Després tornaves passar a sa següent. Feies molta rama, també se venia sa rama, la veníem en aquestes teuleres que l'empleaven i te posaves en contacte, bé, ja venia l'amo de sa teulera, "mem aqueixa llenya què heu de fer, si l'heu de cremar jo la me'n duré", i lo que passa, mon pare, "no, no, no l'hem de cremar, l'hem de vendre", te donaven molt poc, però almenos te feien ben net, a tant es feix, jo me'n record, era molt poc lo que mos donava, però feia un feix aquell home que no el podia dur, l'havia de dur arrossegant de cap a es carro i també mos feien, bueno, avisaven que venien a cercar es carbó. Noltros una alegria, perquè no veien ningú i es cap d'aquell dia que venien es carreters venien tres carros i venien a cercar carbó i venien i noltros anàvem a esperar-los, perquè érem com a salvatgets i duien, no sé si ho saps, unes sarris aquí on posaven es carbó que eren com a barques, eren tipo barques, d'això que fan ses senalles d'espart i allà dedins omplien de carbó ben ple i a damunt grossos i llavonses ho tapaven amb una saqueta, ben fermat, després ho havien de pesar, venia l'amo o l'amo en Biel, un home de confiança, perquè claro i feien un trípode allà i, si hi havia dos homes, un amb una barra un aquí i un allà i l'amo era és que menejava sa romana, això anava amb rodes i anaven mirant es sistemes i jo me'n record que sempre mon pare me deia: "Has de mirar que sa romana sigui ben plana, perquè la fan per avall" i claro se'n duen un munt de quilos de més, m'entens? I jo no està plana, claro, un al·lot no té res que perdre, i aquest "què vol dir no està plana, no està plana?" i l'aguantàvem amb sa mà per damunt, perquè sa corrupció no és d'ara, això fa de l'any de sa pera i aquell amo, si l'haguéssim llevat sa mà a sa romana, es pes hagués sortit per alt, perquè hi havia quaranta quilos de més cada vegada si no anaves viu i ell me deia "has de vigilar que estigui ben anivellada sa romana" i pesaven i se'n ho duien i sempre havies de donar un poc més, perquè deien, jo deia "per què li heu donat aquest quilo de demés?", perquè amb sos sotracs, es carros i amunt i avall i tot eren problemes i se'n duien, venien a cercar tot es carbó i començàvem s'altra, s'altra tongada. Fèiem unes quatre o cinc sitges grosses aqueixes i estaven, ja te dic, per Sant Mateu pes setembre a Bunyola davallàvem...[...] encara mos quedava una mica de feina per fer. Encara mos quedava una sitja, o mos quedava fer net. Després també fèiem forn de calç, també ja normalment fèiem forn de calç, aquell home se'n enduia part de lo que havien tallat i hi havia competència, ara ningú vol res, tot ho deixen, però llavonses tot tenia un preu, maldament fos un cèntim i també hi havia un forn de calç i normalment aprofitaven quan feien una renxada d'aqueixes per fer un forn de calç i feien una cuita, perquè sa calç també era una cosa que s'empleava molt, igual que es carbó. Tot funcionava amb carbó: es fogonets, a Bunyola hi havia una carboneria, a Palma n'hi havia cinquanta. A cada poble, venc a dir, es carbó no en feien a bastament. I aposta tenia un valor i s'orgull que tenien es carboners era sa competència. Ells amb ells: "com t'ha sortit aquella sitja?", sa meva tal, qual, perquè hi havia qualque vegada... jo me'n record que un pic una mos va començar a fer pets i coses rares i es carbó més gros era a su-així, perquè pega unes castanyes i se rebenta per tot i aquest carbó és bo, però no és tan bo com s'altre, saps què te vull dir?

I què estàveu nou o deu dies vigilant es foc?

Sí, però fent feina també, sa vigilància era més, ara es temps que coïa sa sitja, seguíem fent feina, tallant i de tant en tant pegava un vistasso corrent anar a veure sa sitja, empeny fort que en part, com està sa sitja? I anaves allà i vigilaves, au, tot està correcte i te'n tornaves a fer feina, es vespre t'havies d'aixecar un parell de vegades en sa nit, bé, això fins que menjava ella, una vegada que ja no menjava ja era vigilància més de que no se fes un forat i ja me'n record i ara per anar a sa muntanya jo me pos unes sabates d'aqueixes que volen un huevo, però jo anava amb unes espardenyes amb sos dits defora i no te feien gens de mal i anaves per tot corrent i una altra anècdota molt bona que mos va passar i és curiosa és que jo creixia en aquell entonces, creixia molt i ses espardenyes que te compraves eren espardenyes de sola d'auto què dèiem, que eren fetes de goma de cotxe i a damunt hi posaven una lona i això eren ses espardenyes i es dits ja no m'hi cabia dedins i jo: "Mon pare, ses espardenyes me fan mal, ses espardenyes me fan mal" i ma mare: "No, no, això..." i mon pare diu "vine" i me va fer un forat a s'espardenya i es dit va sortir, va parèixer un projectil, ja va acabar de fer-me mal es peu, perquè tot es dit anava a defora, sa sola arribava aquí i sortia, m'entens? I no pegaves per enlloc, no sé què passava, però, bé, sa conclusió des fer net és que es boscs quedaven molt guapos, creixien molt es arbres, perquè s'expandien. Ara no se poden expandir mai, perquè se peguen un en s'altre i claro aquí llevaves s'alzina grossa i aquí n'hi havia una de petita i aqueixa petita se feia amb no res i agafava uns volumens i ara han de créixer per amunt com una selva, aposta es boscs no són guapos ni són d'això i es boscs hi haguessis pogut menjar per dedins i podies anar per tot, quan el deixaven es carboners, i així te passaves durant quatre mesos más o menos, tres mesos i mig quatre, segons se ranxada que agafaves i després sempre quedaven a fer feina. Mon pare llavonses encara quedava a sa finca, perquè després hi havia voreres que eren d'ullastres i a canvi de que ho fessin net, te donaven es carbó per tu, i què feia? Quan acabava lo nostre, quedava tot sol com un ca per allà, ja me diràs tu i començava a fer net aquest sistema i tot es brancam i tot això mirava de fer un sitjó després i encara guanyava tants de doblers fent això com així deçà i, claro, era un sistema i jo li deia: "Com ha anat enguany, mon pare, mos ha anat bé?", "hem menjat i hem begut", venc a dir que fortuna no en feies cap amb això, hi havia una competència de preus, com ara, igual.

Perquè això com funcionava, anaves a l'amo de sa finca i li deies jo te donaré tant de lo que jo tregui o era ell que te deia: "jo vull tant"...

Ell i es senyor eren es qui tenien es fandango i necessitaven un carboner i es carboner anaves a xerrar amb ells i te deia: "Mira, mem, hem de fer una ranxada", se deia una ranxada, però eren alzines guapes no és com ara, bé, encara ara n'hi ha d'aquestes alzines, però sa banda de Bonnàver, no sé si hi heu estat, però allà encara hi ha unes alzinotes que d'un cimal varen fer una sitja. Aquí sí que varen haver d'emplear petardos per això, perquè clar es xerrac no bastava, es verduc que empleàvem, el vàrem haver de saldar un verduc amb s'altre i després va venir un tio i feien una mica de forat i rebentar, perquè era una cosa super grossa aquestes alzines que hi havia, que ara estan protegides, en varen quedar un parell me pareix a prop de ses cases i tot això i estan protegides ja aquestes, i claro, negociaves amb l'amo i es senyor i "mira hem de fer això i això, a quan mos pots fer es carbó?" Tant, vint cèntims, trenta cèntims, jo això no t'ho puc dir, perquè no me'n record, però era poca cosa i una vegada que havien tancat es tracto se donaven sa mà i allò tu feies això i aquest senyor venia, es de Medi Ambient, jo me'n record que nomia Ramon i vigilaven simateix vigilaven, tampoc a lo millor si en tallaves una no passava res, però perquè es carboner de vegades tenia més vista que res amb es bon sentit que a lo millor aqueixa que havien marcada si quedava no quedava es forat tant gros, la deixaven fer i no la tallaven també, jo me'n record que mon pare un pic me va dir: "No, aqueixa no la tocarem, perquè si tocam aqueixa aquí queda un forat molt gros i molt fei" i aquests boscs amb deu anys, dotze,hi tornava haver unes alzines enormes.

De fet, era com es manteniment de sa finca i des bosc. Abans no hi havia incendis precisament per això...

Perquè pegaven foc, mon pare sempre m'ha dit: "Tot es temps que pegarem foc no hi haurà incendis" i ja ho vaig dir a una altra entrevista: ara no van a que no hi hagi foc, ara lo que van a que hi hagi molts d'avions, molts d'helicòpters i molta gent per apagar foc. Sa base no està aquí, ho hem de tenir ben clar, sa base està amb so fer net i cremar. Què ara no val res? Bé, però sa inversió que fan avui en dia per apagar foc jo crec que s'hauria de fer una inversió de preparar es joves que sabin fer feina, perquè això també n'han de saber, això és un art. Perquè n'hi ha que... "ah, jo agaf una falç i me'n vaig...". No, això has de saber com ho han de fer i manejar un destrelonet ben fet i fer unes bones netejades i ara dius "no és que ara ho deixam a puesto", "ho deixam a puesto, perquè antes s'ha cremat tot i ja no hi ha res" i claro, què heu de fer després, heu de fer com a bancalades, perquè..., però llavonses no, perquè no hi havia aquest sistema i ja ho vaig dir, mentre no se dediquin a fer es boscs nets, com? no sé, un poc a través de l'amo i des senyor i un poc des Govern i lo que sigui, lo que s'ha de fer és netejar i aclarir ses coses. Això de... "no se pot tallar un pi", com que no se pot tallar un pi? Sempre s'han tallat es pins, noltros en tallàvem, mon pare en tallava de pins. A Bunyola se vivia s'ajuntament de ses cortes, a Bunyola tenim sa Comuna, no? I és de s'ajuntament era des poble, però es poble de s'ajuntament i cada any, cada any, treien cortes de pins, també sa llenya valia més doblers, però és que es pins eren guapíssims allà, te'n anaves dins aquell pinar i ara no pots passar per enlloc, perquè voltros carbó només el fèieu d'alzina? Sí, carbó bo és d'alzina i ullastre, és es més fort i es més bo, també se'n fa de pi, se'n fa de tot, però sa diferència, no, a lo millor, però és que no és sa mateixa qualitat.

Des pi se feia aquella fusta que s'empleava...

Per caixons, per fer coses d'això... jo lo que sé és que aquí hi havia una fusteria que feia caixonets i feia coses d'això de pi, tot se feia a base d'això, però es pi s'ha empleat més per fer coses, per carbó també se feien sitges de pi, però no és ni sa meitat de qualitat, perquè es carbó d'alzina, si te sortia bo, és com aquest carbó que te dura bastant i tot això, encara ara sa llenya sa gent jo sempre ho he dit, ses xemeneies val un poquet més sa llenya d'alzina, però per favor comprar-la, no la compris ni de garrover, sa d'ametller és bona, però sa de pi és sa més xereca, això està ben clar, fa molta flamada però aviat no hi ha res. Sa d'alzina que té, que se gasta, però una vegada que s'ha gastat queda es carbó, queda sencer, ara tu ho poses dins una xemenia i perquè se gasti allò en tens per rato, amb tres tronquets d'alzina passaràs es vespre, però de s'altra llenya no, aposta la venem més cara, venc a dir que, quan la compres, ja la te fan pagar un poquet més cara amb s'excusa de que no n'hi ha amb s'excusa per amunt i amb s'excusa per avall, però què passa, jo lo que veig és que s'enduen moltes alzines i jo amb això me fa sang, perquè jo me'n vaig per sa muntanya a passejar i tantes d'alzines se'n duen tot lo bo i deixen tot lo altre "amigo, no anam així", jo un pic amb un Medi Ambient vaig dir: "però què feis senyors?, si acabau de fer aquest caminet i el tirau en es costat", "sí, això ja ho llevarem", "ja ho llevarem, però si això passa qualsevol i sense voler ja tenim armat es fandango", saps què te vull dir?

M'has dit que vares començar a pujar, que te'n recordes de pujar amb ton pare a partir de nou, deu anys abans, ja hi anaves en s'estiu, perquè supòs que en s'estiu...

Sí que hi anàvem, anàvem per sa banda de Valldemossa jo me'n record, després passava una cosa, que quan jo, com que no acabava s'escola, no me varen donar es certificat d'estudis [...]. Això era perquè duràs més. [...] I pes llenyans de ses cases, s'empleava es pi, ho demanàvem a s'ajuntament i s'ajuntament te deia que sí, i què feien? Ha de ser de lluna nova, perquè te duri molt també és que hi ha unes coses amb so pi, perquè ses cases antigues t'en en compte que se feia tot amb llenya de pi, eren redons, anaven a cercar pi, què necessitaves deu o dotze pins de vint centímetres de ràdio i te donaven permís i ses cases ho feien així, s'empleaven així, en canvi, s'alzina i s'olivera s'empleava per tapar es portals, es portals de ses cases, jo te'n xerr perquè també he estat constructor i sé d'això també, que quan feies una casa, com que no tenies ferro, pues no podies fer o havies de fer una arcada, però tapar pla no podies tapar, perquè no podies fer una jàssera, no podies fer això i aposta totes ses cases se feien amb arcades i tot això, però ses finestres de dormitoris que eren més petites componien un tronc devora s'altre, quan havien de tapar, i normalment eren o d'alzina o d'ullastres o d'olivera, que és una llenya molt forta i aguanta molt de temps i seguies per amunt. Aqueixa llenya s'empleava més per aqueixes coses, saps què te vull dir?

I de petit no en tens record de com era sa vida? Perquè clar devia ser curiós també ser un nin petit quan encara no podies fer feina, devies anar a lloure.

Tu has vist aquests reportatges que donen des tercer món? Idò això era igual, fèiem feina, què vol dir no fèiem feina? De petitó, si no podies dur una gerra grossa en anar a cercar aigua, duies un barrelet petit i, si no podies fer una cosa, feies una altra, perquè veies que tot ho feien, perquè quan ets petit també vols fer coses, jo me vaig pegar una destralada aquí i quasi vaig xapar tot això, per què? Perquè no tens sa daixona i jo veia mon pare que feia pam, pam, i jo me vaig tallar per dedins també i un se va enganxar, me vaig fotre un, bé, però això cap problema ni un, una escorxa de pi a damunt i embena't, perquè desinfecta lo vist de pi novell, d'aquests pinets joves, per una ferida és vera que és molt bo, perquè quan vàrem anar en es metge va dir "això, està bo", què va fer mon pare tot d'una: "tranquil, vine aquí, vine aquí", però pum va anar a un pinet, va llevar un d'això, el va col·locar damunt, un emben i després el s'endemà vàrem anar en es metge simateix, perquè vaig tenir un nervi d'aquests, un tendón un poc tocat i m'ho varen haver de daixonar, però no és com ara i venc a dir mon pare se va pegar una destralada i se va cosir ell. Diu a ma mare: "venga, posa una agulla en es foc i crema-la o bulli-la", no sé com, perquè llavors no se'n podia anar amb aquell d'allò i noltros havíem de caminar per anar a ses cases, perquè no arribava, ni es carro, ni, "ah, no tranquil, duu s'agulla" i sentia "ai, ai, ai", se va cosir, s'ho va tapar i mos ne vàrem anar de cap a ses cases i ses cases després va anar en es metge i va dir "i això està bé", "ho heu desinfectat?", "he fet lo que he pogut", i amb ell ho va acabar de desinfectar, venc a dir, jo de petitó sí que me'n record que jo era molt gorrioner, així com a de gran no he caçat mai, de petit, claro, allà hi havia aqueixes fontetes que anam a cercar aigua, que era canalitzava que hi havia un albelló, un albelló era aquí on surt aigua que en s'estiu s'acabava, però llavonses n'hi havia que rajava en tot s'estiu i aquí era on anàvem a cercar s'aigua i era una síquia i aquí sí que jo mon pare feien visc, que ara està privat completament, però en aquell entonces no estava privat i jo me'n anava es dematí i mon pare deia: "Veus, ho has de fer així, has de posar es brins així i ara has d'anar tapant perquè no hi vagin es animalons" i feien agafades de gorrions i els mos menjàvem, perquè era per sobreviure pràcticament, això s'empleava molt també.

Això t'anava a comentar, perquè, què menjàveu habitualment? Has parlat d'aquest arròs...

Mira, un arròs de caseta o un arròs de carboner diuen que és boníssim, mira, però també sa gana hi fa molt, perquè te'n en compte que jo encara amb sa meva dona en feim i són boníssims, però una mica de ceba, un poc de tomàtiga, una miqueta de bacallà, que tot era sal, però saps, per donar-li un poquet de gust, una patateta a trossets, una mica de colflori i s'oli que li mostràvem, perquè en aquell entonces anava molt car s'oli era el oro... i sa fam que tenies, quan anaves a dinar, no quedava res i menjaves d'aqueixes coses i sa llonganissa quasi mon pare i ma mare no en menjaven, la compràvem per noltros, jo quan vaig tornar més gran, te'n vares tornar a donar compte que sacrificis en feien molts... ah! mos ne dúiem es trastos de cap en es bosc, que mos n'anàvem sa família, mos ne dúiem quatre o cinc gallines, una cabreta, un ca i un moix, això era sa família completa, no te pensis tu que sigui... apinyado tota cap allà, pes ous, allà devora sa caseta els componíem que poguessin, es animalets, si els dones menjar, se'n van a pasturar tots es dies, però es vespres compareixen tots allà, ma mare sa cabreta la cridava i venia com un llamp i la munyíem una miqueta per sa meva germana i poquet quan ja era més petit, me'n record, jo no sé si en bevia, per`p supòs que també i... però acabàvem sa ranxada i venien ses gallines un altre pic, no els mos menjàvem, era pes ous, fèiem una inversió i sa cabra igual, sa cabra, quan acabava, cercàvem una cabra que havia acabat de parir, perquè tengués llet, sé que mon pare això ho duia molt clar i quan acabàvem, la tornàvem vendre. I jo li deia: "I per què no mos menjam una gallina" i deia "perquè no tendrem ous", perquè pardal una gallina un poc bullida hagués estat ben bona, però també tenia raó, es ous que mos proporcionaven te donava almenos un dia per poder fer una truita, un altre dia per fer algo i menjàvem quasi quasi, no te mories de fam, però tampoc no se tirava res com ara, fèiem pancuit, fèiem pa amb vinagre i una mica de sucre, te donaves això, pa amb saïm, saïm vermell, es saïm vermell el tiren, es saïm blanc quasi quasi ningú en vol, però més bo que això no menjaràs res. Ara una llesca de pa, un poquet de saïm i un poquet de sucre per damunt diuen que és dolent, dolent que no mos convengui és una altre cosa, que sigui dolent això és una altra, perquè li va dir en es metge, en es metge li va dir "això és dolent", escolti doctor no me digui dolent, que me digui que no me convé, ho admet, però això és mel, això és una altra cosa d'aqueixes, i vivia d'aqueixa manera. Encara de més a més l'amo qualque vegada, mon pare també nomia Francisco, és que tota sa família meva eren Pacos, Franciscos i Francisques. "No me deixaries sa dona un dia per treure remolatxa?" Encara més a més que noltros la necessitàvem, que érem pobres, i necessitàvem ma mare que era sa que serrava més i feia més coses, encara qualque vegada havien d'anar a ajudar l'amo, a canvi a veure si mos donaven qualque cosa, i aquell home a lo millor mos donava qualque cosa i ja tenies un poquet més i així anàvem. [...]

No, te volia demanar també per ses finques on vàreu estar.

Sí, vàrem estar a Sóller, a Moncaire se deia, llavonses vàrem estar a Valldemossa, aquí on hi ha sa finca de s'Arxiduc, que ara exactament no sé què se diu, però és aquella que dona a sa Foradada d'allà baix, allà també hi vàrem estar dos anys, aquí me'n record menos, però sé que estàvem allà i jo vaig acabar que vaig dir a mon pare que no volia fer més carbó, quan jo vaig tenir catorze anys, que ja me picava més altres coses que haver d'estar per dins sa garriga, vaig ensumar un poc pes poble i vàrem venir a Bunyola en es coll de Sóller. Aquestes finques que hi ha Biniforani i aquí es dos anys darrers els varen fer aquí i a Biniforani ja ho teníem més a prop, perquè teníem es poble a prop i aquí vaig començar es diumenges a davallar amb un fill de l'amo d'Alfàbia de sa finca en es poble i ja pujava es vespre amb sa bicicleta i ja deia a mon pare: "Jo m'estim més fer una altra feina", jo no vull fer..., però també va venir s'època que va anar mancabant això, perquè va començar a sortir es motoret de serrar, va començar a sortir es butano i tot això se'n va anar al carajo, poc a poc a poc varen quedar, si hi havia 500 carboners, en varen quedar dos.

És que es carbó a Bunyola devia donar de menjar a moltes famílies...

Quasi totes, pes cabàs hi havia carboners, per tot Mallorca hi havia carboners de Bunyola, n'hi havia de..., però Bunyola era un que tothom se dedicava en això, què va passar? Quan es carbó va tenir aquest d'això que va començar a entrar es motor de serrar, però és que es motor de serrar no el podien comprar, eren cars, perquè jo me'n record que jo deia: "Mon pare l'hem de comprar quan varen sortir" i si compràvem motor de serrar? Jo li deia, faríem molta feina, sí, però hem de comprar benzina i mira lo que val es motor de serrar, venc a dir que encara s'estimaven més serrar a mà que daixoner, m'entens? Després què passava, que quan acabava es carbó va venir, no sé si te'n records, arrabassar oliveres, perquè varen fer net quasi quasi a Mallorca d'oliveres. També no te dic, les ha pegat... oliveres mil·lenàries d'aquestes, tot se'n anava al carajo, perquè varen començar a dir records de Mallorca i turisme i tot això que venia i a muntar sistemes d'aquests i llenya i varen començar a arrabassar oliveres i olivaràs, però oliveres que tenien dos mil anys. Ara seria un desastre fer això.

I què ho varen fer per fer souvenirs d'aquests.

Per fer souvenirs, això se va fer per fer souvenirs. Sa llenya se va fer per cremar, sa llenya més foradada i tot això, però lo que cercaven són aquests cimals que són massissos.

Aquests bocinots que només tenen ulls...

I tot això macís fèiem... a mà, a màquina no, llavonses era qüestió de cavar, de llevar tota sa terra des costat, havies de tallar totes ses arrels, havies d'anar tallant, acurçant per amunt per amunt, perquè no podia quedar cap arrel, perquè sinó s'olivera torna sortir i es cimals bons els feies llargs, perquè els empleaven per això. S'altre llenya era per cremar. I també podies fer carbó i se podia fer d'aquelles coses, però com que es carbó va pegar a baix ja quasi totes ses cases hi havia xemeneies, lo que després va passar que quan va venir al vuitanta o per amunt ja varen començar. Noltros encara teníem sa xemeneia d'adorno, però n'hi havia que funcionaven, quan varen començar a fer pisos, feien una casa con xemeneia però no tenia tiro, era d'adorno, venc a dir, perquè? Perquè sa gent va deixar d'aquest sistema.

Ja se va popularitzar es butà.

I jo me'n record que anava a ajudar-li a mon pare, a serrar, perquè claro ell tot sol se posava pam-pam eren mur de càrrega que diuen, perquè un altre se posava a picar tots pim-pam, tot es dia, ara s'olivera, venga, o un pi, perquè una alzina, si haguessis vist lo ràpid que la tomaven, això si no ho vius no ho pots saber, eren tios que estaven preparats per això. Xerraves des bascos en aquell entonces, hi va anar un de Bunyola i va guanyar un premi, i va anar en es País Basc que deien que es bascos era lo més, era un cosí nostre i aqueix va dir, què, bascos? que si tenien unes destrals que feien així i si podien afaitar i va dir: "Venga, fugiu-me de davant" i se va preparar aquest jove se va preparar amb 24 o 5 anys se'n va anar de Bunyola i va guanyar es primer premi en es bascos amb un altre sistema de destral, perquè allà tenen unes destrals que és tota una peça, però aquí a Mallorca era sa destral li feien un aceró davant, això era ferro, s'ull fins a quasi quasi faltaven deu centímetres per arribar, era ferro, però després li feien un aceró d'acer, això eren ferrers que en sabien, i l'havien de trempar, perquè ni pot ser massa fort, se romp, si és massa fluix, se torça, i en sabien molt, i si acertaven sa destral que mon pare tenia, bé, teníem, hi podies tallar i pegaves cada castanya que se'n anava un tros així, un tros de pa i un tros així i en no res se posava pim pam pim pam i jo crec que deu minuts un quart una alzina d'aquelles tan grosses pegava en terra, i una vegada estava en terra, ja era nostra, després ja no tenia escapatori, començava pes cimals i pim i pam, era una cosa, bé, vivien d'això i en sabien. Ah, després hi havia sa feina d'esmolar ses destrals es vespre, d'esmolar es verduc, perquè claro es verduc ha de tallar lo que era una cosa sèria, perquè cada vespre o cada dos vespres, perquè passava que si tu serraves i t'estrenyia es verduc, l'havies de tornar a eixamplar ses puntes, havies de daixonar, mon pare es vespre amb una llima sim, sam, sim, sam, després se diu entrescar que una punta va de cap aquí i una punta va de cap allà i es xerrac és lo que se fa que s'obre es tall, perquè si estan juntes, no n'hi havia, no te trauria ni es serrim ni res, i es vespre teníem a devora sa caseta ara es temps que xerràvem amb un llumet de carburo amb un llumet així de prim podia fer més claror, però gastava més i només es mínim i hi vèiem amb una miqueta de foc en terra i llumet d'aquests que va amb carburo, saps com funcionen aquests llumets? Tenen un disposiet, hi posen es carburo dedins i després té un diposiet d'aigua que té una rodeta i li molles una mica i ses gotes aquestes fas gas que té un pito davant i fa una flamereta, però si li dones més aigua, fa més gas, fa més gas, fa sa flamerada més grossa, però sempre era quasi quasi en es mínim i es temps que fèiem això sis, sas, contant quatre rondalles i cuentos i coses d'aquestes i després amb s'entrescador que ve a ser com un ferro que té un xapet enmig, de ferro prim, i aquest xapet el posa a sa dent, una sí, una no, cap aquí, llavonses gires es xerrac i fas lo mateix, i te queden ses puntes amples i quan talles allò passa. Això ho havíem de tenir tot a punt, en es marc de ses destrals d'ullastre, no com ara que vas a comprar i te donen una canya, quan vas a comprar, després eren mànecs fets a consciència que els feia un fuster, tu li duies, jo me'n record que mon pare tallant sempre "uep, això servirà per un mànec" i s'acaba i el tenies i el duies en es fuster i te feia un mànec de ses destrals, des destralonet i tot això i això no s'espenyava i ses destrals ben afinades, lo que duis tu i clar, l'empraves cada dia, que duia una destral grossa que era per ses coses més grosses, per exemple, per tallar, per allà baix, per fer un tronc gruixat, jo després li deia sa mitjançera, que no era grossa ni era petita, que ja eren per tronquets a suaixí i després venia es destraló, que és un destralonet petit i llavors tenies es falçó que empraves per eixarmar, com t'he dit, i això era lo que teníem i es rampins i això.

Abans m'has explicat, perquè volíeu ses gallines, però no m'has dit perquè volíeu es moix.

Es moix, perquè no s'atracassin es bitxos també, perquè, ah, i es moix caçava també. Te'n en compte que, quan arribàvem, a prop de sa barraca teníem, fèiem una begudeta, una beguda és un puesto que poses aigua, perquè es gorrions hi vagin a beure. Una beguda, se diu una beguda, que és com una teula plena d'aigua i l'omplies d'aigua i allà es gorrions i es moix se posava a sa banda de dalt i vigilava. I quan un gorrió estava beguent se tirava i els agafava a l'aire. I es ca t'avisava, es ca era una cosa que t'avisava sempre. Ara tu te'n vas a jeure es vespre s'animalet estava allà, perquè això de que es cans i es moixos no s'entenen, això són mentides, noltros tenim un ca i un moix per aquí dedins i van junts sempre i allà ben igual. Lo que es moix, si hi havia cap rata a prop, n'hi havia poques, perquè no hi havia molt de menjar, però sempre es bitxos compareixen aquí on hi ha gent, aquí on hi ha menjars i ara no cacen rates, però llavors sí que en caçaven de rates i resulta que es moix servia, guardava també, es menjar l'havies de penjar. Fèiem com una gàbia, perquè, claro, hi havia animals per allà, hi havia tot tipo de bitxos i sa porta era un feix posat a sa porta, ja teníem tancat allà ja estava... i després què passava? Que es canet, te'n anaves a jeure o tu te'n anaves a fer feina a dalt de tot i es ca anava i venia i, si sentia un renou, i nyip i nyap i nyip i nyap, i ja sabies que qualque cosa passava per allà i ja t'avisava de que servia per aquestes coses i ses gallines pes ous, menjar-mos es ous de ses gallines, això era indispensable.

També és curiós es fet que realment estàveu gairebé per dir-ho així, quatre persones durant quatre mesos...

Ma mare no davallava de tot es temps. Ni sa germana. Només davallàvem per Sant Mateu, si no havíem acabat, ma mare ja davallava amb sa germana per Sant Mateu, i ja no tornava a pujar, i jo i mon pare anàvem a acabar i arreplegàvem i jo me'n record que quan arreplegàvem es xirmes, venia un carro des mateixos que se'n duia es carbó i mos duia, perquè també negociaves, me pareix que eren dos o tres sacs de carbonissa o de carbó, quan acabaves, te'n podies dur tres sacs de carbó permí, també això ja ho negociàvem quan fèiem això, ja tenia es carbó per tot l'any, perquè empleaves a ca nostra empleaven fogonet, fogonet que posaven s'olla damunt, era un fogonet que tenien i això funcionava amb carbó i sempre hi havia foc a una casa, sa xemeneia no s'aturava mai, sa xemeneia sempre hi havia d'haver foc, es vespres ho tapaven un poquet i el s'endemà n'hi posaves una mica més i ja tornaves tenir foc i agafaves caliu d'aquell i el posaves en es fogonet i encalenties sa llet amb aquests sistemes i això, sa cabreta per donar llet a sa meva germana i per beure un poquet de llet, perquè no en compràvem de llet, si no en teníem no en compràvem, això era es sistema de fer es carbó.

I la resta de s'any què feia ton pare?

Se dedicava a sa llenya sempre i després passàvem a ses oliveres, era un moment que se varen començar que no sé, va venir una època que totes ses finques arrabassaven ses oliveres, s'estanca perquè no ses que estaven a sa muntanya, ses que estaven es es pla arrabassaven, saps què te vull dir? Va venir s'època aqueixa i tothom va començar a arrabassar oliveres i per Orient i per aquí i per allà, fins que va arribar un moment, que es Govern va posar fil a l'agulla i va dir: "s'ha acabat això de que no poden arrabassar pus oliveres", perquè mos quedarem, que eren ses més guapes, però claro, varen començar a venir tècnics de per sa península que allà fan molt d'oli, però allà els arrabassen cada un parell d'anys, sembren i arrabassen, és un altre sistema, però aquí tenim una cosa que no tenen allà, jo encara quan vàrem anar de viatge amb sa meva dona vàrem anar a un puesto i aqueixes velles fans menos oliva, però s'oli és molt bo, perquè allà ho tenen com si fos una cosa, un extra, ses oliveres aqueixes mil·lenàries que diuen allà i aquí els va pegar, mon pare se dedicava en això, jo vaig haver d'anar a escola quan vaig acabar, perquè mon pare era molt llest, mon pare en es seu temps sabia molt, llegia molt, sabia molt de llenya, molta lletra, però no mos quedava més remei que fer això.

Ell llegia?

Mon pare? Mon pare era una eminència, mon pare va dur sa comptabilitat des PSOE a Bunyola, aposta va estar tancat, quan va venir lo d'en Franco i tot aquest sistema...

Això també m'interessa que m'ho contis, que va ser en el 36, quan va acabar sa guerra en el 39.

Claro, quan varen entrar i tots es qui no eren des seus els varen arreplegar i bé va anar que no el se varen cepillar i clar se varen trobar que ell era és qui duia sa comptabilitat, havien fet a Bunyola es PSOE, per cert, això està en es llibres d'història, venc a dir que no... varen fer un llibre inclús. I per això a ell i un parell se'ls envaren endur se deia Can Mir, que tenien tancat...

Allà on estava s'Augusta.

Sí, senyor, exactament, allà estaven. Va anar bé que va estar un munt de temps allà, però no els varen matar, perquè llavonses bastava poc, només per això, venc a dir que claro era d'unes altres idees, però no varen tenir temps a cremar-ho tot i varen trobar això i ja va estar un poc tacat, jo vaig quedar tacat amb això.

Ah sí? Com?

Hombre, això és ben bo d'entendre, quan ets al·lot, i ton pare ha estat contrari en es govern, en es govern, a sa dictadura que hi havia, hi havia coses que tot era qüestió d'en Franco, a Bunyola hi havia s'Hogar Juvenil se deia i en Paco no hi podia entrar, perquè consideraven que jo no era digne d'estar allà, saps què te vull dir? No t'afectava perquè eres un al·lot, però quan quan tornis gran sí que dius, tampoc jo no podia ocupar, segons me varen dir, mai una plaça pública, perquè estava, sa meva família era contrària en es sistema i, en canvi, quan vaig fer es servici militar, me varen donar un diploma i me varen dir: "Amb això podràs entrar" i jo vaig dir "no, jo no hi entraré mai, jo no hi vull anar en aquests puestos".

I quan varen tancar a ton pare ja coneixia a ta mare o se varen conèixer després?

No, se varen conèixer quan estava tancat.

I això?

No ho sé, perquè n'hi havia un de Consell també tancat, ma mare era de Consell, de Consell n'hi havia un o dos tancats i, quan varen sortir, va anar per Consell, a ma mare li varen matar s'home, ma mare era viuda també i eren des mateix règim te diré jo, s'home li varen matar i a partir d'aquí supòs que se varen fer amistat i se varen casar i ma mare no hi havia estat mai per sa muntanya. Ma mare estava... a ca es meus padrins tenien una ferreria, feien ganivets i feien xerracs i feien tot aquest sistema i vivien de totes aquestes coses. Degué anar per Consell, jo això ja no tenc molt, perquè, saps què va passar, que durant molts i molts d'anys no en volien xerrar, ma mare no volia xerrar d'això, ni mon pare, a jo sí que me contava, però ma mare no volia xerrar, perquè havies d'estar molt pendent, perquè ara no sé si ho entens, fa 60, 55, per aquí, si sabien que tu xerraves un poc d'una cosa o s'altra, eres un poc, a més que ja te tenien un poquet en es punt de mira, havies d'estar molt alerta, no xerraven mai de res, ni d'aquest sistema no se'n xerrava a ca meva, mon pare sí, jo li demanava moltes coses, noltros teníem una ràdio i l'havíem de tenir amagat per escoltar es parte de sa Pirinaica, que era s'única emissora, i allà tu, me fa riure, però, si t'haguessin trobat, se'n duien sa ràdio i te tornaven, te'n duien en es xiquero, això va durar un temps, i es comunistes eren es qui feien es parte aquest, pardal, i allà, bastava que es veïnat de davant hagués dit "aquest té una ràdio", el s'enduien, era una cosa, a dins sa muntanya pareix que no hi ha d'haver anècdotes i n'hi ha una animalada. Si vols que segueixi te'n diré.

Sí, conta'm.

En aquell entonces aquí on fèiem feina se passava molt de contrabando, estàvem aquí i claro se passava contrabando i mon pare no m'ho va dir mai, però sé que va arribar, hi anava qualque dia a cercar-ne, perquè guanyaven més amb un viatget de tabac, perquè no era droga en aquell entonces, era tabac o cafè, però això era contrabando i supòs que feia qualque viatge, però havies de seguir fent feina de dia i això estava ben clar, perqiè haguessin dit "uep, aquest!", i res s'any de davant varen fer una barraca grossa com varen tornar varen deixar aqueixa mos varen fer més amunt i vàrem fer un altra, perquè sa barraca era qüestió de dos llits, no és com ara, i amb això un vespre es ca nyip i nyap i nyip i nyap, un escàndol, mon pare s'aixeca i teníem una pala i va ser carabineros d'aquests que cercaven aquests "ha visto usted pasar alguien por aquí?", així com xerrava, no, "haga callar este perro que si no lo mato", va agafar sa pala "yo te voy a pasar la pala, te voy a agujerear", talment això és vera, i aquell se va acollonar, i aquell li va dir tot això, "te mato el perro", "yo te voy a agujerear con la pala", mon pare amb sa pala així. "A mi no me toca el perro..." i no va passar res menos mal, jo assustat, ma mare ja ho veus ara mos vendran a cercar, passaves una penada, no va passar res, des cap d'una setmana o dues, de dia, jo tot d'una penses, "has visto pasar alguien por aquí?", "no", "seguro?", "no, aquí no ha passat ningú", diu en aquell "ves a aquella barraca i mira si hi ha res per allà dedins", bona cosa va fer, aqueixa barraca hi anaven tots es porcs, que hi havia puces, pegaven a dalt des sòtil, aqueix home entra allà dedins, va sortir sense traje, perquè el se varen menjar, i va sortir no te diré es taco, en va dir de tacos, sense calçons, esto aquí no sé que hay, va ser que hi havia des bestiar, porcs i això, havien criat un raig de puces que quasi quasi el se varen menjar i diu a mon pare "me tenía que haber dicho que había pulgas", "yo que sé, yo no voy allí", i vaig riure molt amb això, després sí que en rèiem, cada vegada que vèiem passar qualque carabinero jo li deia "tiene que mirar ahí dentro, si hay algo". Això són ses anècdotes que mos bastava no res, sentíem renou i jo me'n record que sa meva germana deia "he sentit renou" i jo davallava des cap de dalt per veure qui era "hola, què tal?", "i d'on sou?", "som de Sóller que hem vengut per aquí", "ah, molt bé, noltros feim carbó aquí".

Supòs que de només tenir contacte amb ses tres persones te devies morir de ganes de veure qualque cara diferent.

No, i a més jo també me'n record que quan anava, quan tornava a escola era com a mig salvatget, amb so bon sentit de sa paraula, que no sabia encaixar segons quines coses, jo me'n vaig arribar a donar compte, que si un tio allà podia ser un elefant, jo te pegaré una pedrada i era vera perquè no tenies res que fer i hi havia pedres per tot, no és com ara, ara no trobaràs una pedra en tot Santa Maria, però llavonses, però venc a dir que desconnectat quatre mesos, s'any de davant quatre mesos més, tres mesos més, llavonses amb s'hivern un poc que l'ajudava, bé, final lo que guanyàvem a s'estiu, menos mal que mon pare va tenir un bon cap, no, tu has d'anar a escola, tu ara ja tenia permí devia tenir setze anys o això, perquè catorze anys vaig començar a fer de picapedrer, ja se va haver acabat lo que li ajudava, però es vespres va cercar un mestre i per jo tot sol, que en lo que guanyàvem de dia ho barrinàvem, però va valer la pena, perquè a jo me varen donar es certificat escolar, jo necessitava un certificat d'estudis, ja ha bastat a bastament, menos mal, perquè també, hombre, no som cap expert, però m'he defensat a dins sa vida, m'hee pogut defensar más o menos, perquè amb aquest mestre hi vaig anar pentura tres mesos o dos mesos i mig i me feia una hora i mitja cada vespre, però claro és igual que jo i tu, un davant i per aquí i per allà i amunt i avall i això me va fer dins ses matemàtiques dins qüestió de comptes i coses d'aqueixes i me va preparar per anar-me'n a examinar, perquè després me'n vaig haver d'anar a examinar a Palma a una escola que hi havia que feien aquests sistemes, aquest home me va preparar i me va mirar quan feien exàmens aquí me vaig presentar, un poquet assustat, però me va anar molt bé, me va preparar molt bé i jo vaig dir "mon pare, però no hem avançat res, si jo lo que guany durant es dia puc pagar una hora, perquè en aquell entonces jo me pareix que vaig començar a nou pessetes s'hora, no, nou pessetes cada dia. Jo tenia catorze anys i claro aquell home supòs que se'n duia ses nou pessetes cada dia.

I vares tenir estudis en es final?

Hombre, almenos me vaig poder treure es certificat d'estudis, lo que es altres se treien, perquè gent que estudiava n'hi havia més poca. Hi havia es fill des senyor, es fill de l'amo d'allà que podien anar a Palma, perquè no hi havia res en es poble quan acabaves sa, llavonses era en es catorze anys que acabàvem i, si tenies doblers, podies anar a Palma, i si no tenies doblers havies d'anar a fer feina, però jo feia anys que feia feina i després he anat a collir garroves, he anat a collir ametlles, he anat a collir oliva, això siguent petit, perquè en aquell entonces es al·lots feien feina, ara està privat que es al·lots els explotin, però jo permí els exploten més que antes, perquè jo veig programes de televisió que me fa cara que això és explotació infantil, però lo vist hi ha coses que se poden fer i hi ha coses que no se poden fer, i jo ho he dit moltes vegades perquè jo per protestar som molt bo, però resulta que aquella mare prepara aquella nina perquè guanyi uns doblers i canti amb deu anys, vuit anys i tot això, i també ha de deixar moltes coses per fer allò aquella nina, però lo vist això està permès, i no està permès ara que un al·lot vagi a fer feina a vuit anys com antes jo, a vuit anys anava a espedregar també, sortíem d'escola i quan hi havia en s'estiu que si no feies una cosa, feies s'altre, l'amo te venia a cercar per espedregar una finca, a mà, i hi havia deu al·lots un devora s'altre, posar pedres dins sa senalla i venga, llavonses venies a plegar garroves, collir garroves amb ses dones, collir oliva, venc a dir que sempre es al·lots feien feina, a no ser que fossin fills de... que poguessin, sa vida era putada en aquell entonces.

I Bunyola devia ser un poble molt diferent a com és ara.

Hombre, claro, Bunyola te'n en compte que era petit, Bunyola encara no és des pobles que ha crescut molt, ha crescut però, només hi ha una finca que jo vaig tenir molta polèmica i vaig anar a s'ajuntament un parell de vegades que varen fer com un pirulí que destrossa tot es poble, que si hi vas t'hi fixaràs, hi ha una finca que destaca damunt totes ses altres.

Barcelona.

No, Barcelona és una finca.

Barcelona té molts danys sa casa aquella.

Sí, però Barcelona és diferent, això és una possessió Barcelona, Barcelona és des mateix duenyos d'aquest que jo te dic que varen fer es carbó, de Biniforani, perquè aquests de Binifornari, tenia Biniforani, tenia Barcelona, per Palma també tenen una finca, era els deien es marietes i va ser es president del Mallorca aquest senyor, tenien xofer, tenien barca, tenien un fill que nomia Llorenç que, per cert, jo l'acompanyava, perquè sa mare no volia que anàs a caçar tot sol i, quan havia d'anar a caçar, venia i me deia: "Paco, demà me podries acompanyar?" I jo pardal ben content i m'escapava un poc de sa ranxada i mon pare bé idò ves-hi, ja ho passarem passat demà i li amollava es porcs en aqueix home, era molt caçador aquest home i és molt bo, però com no havia de ser bo si se dedicava tot lo dia a tirar troncs a un plat, havia de ser bo, "ah ido Paco anem a tal puesto" i duia una maquineta i en aquell entonces no n'hi havia tantes com ara i zis i pam i pam i tirava cent cartutxos i llavonses se'n anava a un concurs i era es seu hobby, i claro en Paco l'acompanyava, feia de tot.

I comentaves que hi ha una finca a Bunyola que és molt més lletja que ses altres.

Sí, perquè en aqueix entonces es constructor que va fer això, jo li vaig dir, era de Bunyola mateix, li varen concedir que podia fer això, però això és una aberració, perquè si ara tu vas a Bunyola i te fas un poc amunt, perquè Bunyola és guapo mirat de sa banda de dalt, si tu te'n vas de cap a sa Comuna, a sa banda...

Jo som de Bunyola.

Idò has vist Capdellà.

[...]

A jo m'és igual, t'hagués contat lo mateix, en so bon sentit, és vera, no sé si l'has vista en aqueixa finca, supòs que sí, que està devora es supermercat quasi quasi, un poquet més a dalt, és un pirulí que si te'n vas tu, perquè per veure això han d'anar a sa banda de dalt, si te'n vas... Tu te'n has d'anar a es carrer d'Orient, es carrer d'Orient és es que passa per darrer i d'aquí tu veuràs, bé, quan fas ses fotos, sempre ho deixen de pas, jo dic "no, ho heu d'enfocar en això", perquè jo he fet de constructor a Bunyola, vaig ser es primer que vaig treure sa pedra de ses façanes, vull que ho sapis.

Es primer que la va treure.

Claro, i s'arquitecte no volia, ni s'ajuntament, perquè vàrem anar a fer una reforma a una casa, hem de terrecar això, i vaig dir, no, espera un poc, aquí lo que hem de fer es picar ses juntes i treure tota sa pedra i deixar-la vista, un escàndol i vaig haver d'anar a s'ajuntament i s'ajuntament bé, vendrem i ho mirarem, i tot això, va ser com un i ara quasi quasi totes estan tretes. No, però amb so bon sentit, idò si un dia, tu ves-te'n pes carer Orient i tu ho mires i te trobaràs amb aquell buardo allà i quan venen a fer quatre fotos no ho posen en això i jo sempre ho dic "no, aquí falta una cosa" , hi heu de posar això, i no té ascensor, després claro, ja més avall en varen fer un altre, aquí varen cagar es sistema, però no hi havia aqueixa llei que hi ha ara d'aquest sistema, deixaven fer moltes coses.

I fins quina edat va fer feina ton pare?

Mon pare després quan va venir es boom de sa construcció va mancabar, ja no era rentable ni es pins, guanyàvem poc, ni fer feina per ses finques, i què va fer sa gent? Se va tirar a sa construcció, i aposta va passar, passa lo que ha passat, perquè no eren experts ningú, la major part, aquell se feia mestre d'obres i no havia vist una puta paleta en tota sa vida i s'altre me llogava a jo que no tenia ni idea de res, venc a dir que, quan va venir es boom aquest, es camp quasi quasi, bé, ha estat sa perdició des camp tot això, es camps se varen abandonar, perquè es jornals varen pujar, en no res varen passar de guanyar una pixerada a guanyar doblers i clar sa gent va fugir des camp i es camp va quedar arruïnat per sa vida, encara ara està arruïnat, ara menos mal que veig que hi ha molts de joves que tornen començar es camp, que volen tirar endavant, però hi ha un bon problema, perquè ara, si t'hi fixes, si vas per sa muntanya, si has anat epr sa banda de sa Coma Gran, sa banda des Cocons, i pots entrar cap a sa Coma Gran, si tu veus ses marjades que hi ha allà, guapíssimes, que abans se conraven totes, que hi ha uns pins així que esbuquen ses marjades, que ha davallat sa garriga, ha davallat fins a baix de tot, de què anam?

Però això ha passat per tota sa Tramuntana.

Sa construcció, què va passar després amb sa construcció? Mireu quin cacao, quins desastres, és així, però sa gent va passar sense saber fer res de peón de picapedrer, guanyaves ja dues vegades més o tres de lo que guanyaves en es camp, es camp no va poder suportar això fins que va començar a comprar maquinàries i subvencions i tot això que ha estat sa ruïna des país, això ha estat sa ruïna, perquè en es meu punt de vista, ses subvencions ha estat sa ruïna de ses finques, tu me diràs i per què, i jo t'explic, en es meu punt de vista, perquè si jo me donen 100.000 euros per aquella finca per fer coses molt bé, l'any que ve 150, l'any que ve 300, però jo lo que dic una cosa, aqueixa finca des cap d'uns anys ha de ser rentable i ha de crear puestos de feina, perquè sinó anem escapats, que és lo que ha passat. Subvencions per sembrar això, subvencions per fer marges, venga...