Tresor de la Memòria (Binissalem 2018)

Francisca Mas Coll, de malnom, jo som alaronera, lo que passa que me vaig casar amb un de Binissalem i vaig venir a estar a Binissalem, fa 45 anys que estic aquí, però de malnom a ca nostra mos deien ca na Mas, es malnom no el deien. Ma mare era de ca sa Llaneta, però a noltros tot es poble mos coneixia per ca na Mas.

Mira jo vaig anar a brodar fins que vaig tenir..., quan vaig acabar s'escola, encara no havia tengut es catorze, es meu papà se va morir. I vaig dir: "Ah! Ja no importa anar escola", com que llavors no se mirava tan prim. Es meu germà va dir: "Bé, idò aniràs a brodar". I vaig anar a brodar fins en es 17 anys. A es 17 anys ja començava a brodar per guanyar doblers i vaig trobar que no ho guanyava que allò era... i me vaig posar a fer cortes a ca nostra, vaig aprendre de fer es corte. Llavors sa majoria de dones feien es cortes a ca seva i llavors aquests cortes se'n anaven a sa fàbrica i acabaven sa sabata allà. I vaig fer fins a 27 anys, vaig fer cortes a ca nostra. I després, com que no tens seguro ni res, me vaig posar a una fàbrica, que eren dones que anàvem a fer es corte allà dedins i después hi havia talladors que tallaven sa pell i fèiem es corte allà dedins fins que me vaig casar, a 32 me vaig casar, no era cap nina ja.

Bueno, una cançó, en tenc un parell, però sa que tenc més coneguda és aquesta:

Dolores tenia un novio

que per ses festes li regalà

un pollastre blanc i negre

que tres pessetes li va costar.

Dolores agafa el pollastre

i el s'empuja per amunt

i diu a la seva sogra

qui vol pollastres que en compri un.

La sogra tota enfadada,

li pega punyada i li romp es nas.

Calla, bruta malcriada,

tu la m'has feta i la em pagaràs.

No sé si l'havíeu sentida mai, jo qualque vegada la cantava a es meu net.

Es vou-veri-vou només en sé un bocinet:

L'horabaixa post es sol

plorinyava l'infantó;

no ploreu, angelet, no,

que ma mareta no ho vol.

Noninó, noninó,

una engronsadeta pel nin petitó.

Fins aquí. I no sé més.

Joan petit com balla,

balla, balla, balla,

Joan petit com balla,

balla amb so dit.

Amb so dit, dit, dit,

amb so dit, dit, dit,

així balla en Joan petit.

I llavors se posa després sa mà i després es braç fins que... Té molt de temps vull dir.

Bueno, rondalla jo en sé bastantes, perquè amb so net n'he contades. Cont sa des tres porquets. Llavors tenc sa d'en Joanet de sa Gerra.

Això era un home que tenia cinc fills i vivien dins una gerra, perquè no tenien enlloc més per poder viure i sa seva dona li va dir: "Mira, ara hauries d'anar a demanar a el Bon Jesús que te donàs una caseteta per poder estar..." Hi va anar i va tocar i va xerrar amb el Bon Jesús. I va dir: "Bueno, sí", i li va donar sa caseta. Des cap d'un temps, sa dona començà a dir: "Ara aquesta caseta és petita, jo no sé... Podies anar a dir que mos donàs una casa més gran, que tengués finestres amb balcons". Se'n va anar per amunt i el Bon Jesús li va dir: "Sí, t'ho concedesc". I li va concedir. Varen anar en aquesta casa i después sa dona li va tornar a dir: "Podies anar al Bon Jesús que te fes metge a tu, jo metgessa i es nostres fills metgetons". I va dir: "Bueno, idò sí" i li va concedir i, quan no va estar conforme, llavonses li va dir: "Mira, ara hi podries anar, li podries dir: 'Si jo puc esser Bon Jesús, tu la Puríssima i els nostres fills Bon Jesusets'". I li va dir: "Fins aquí hem arribat", li va dir el Bon Jesús, "té donat tot lo que m'has demanat, però fins aquí no. Ara idò, com que no has estat conforme, te'n tornes a sa gerra". I se'n va haver de tornar a sa gerra, això és es conte.

Bueno, sa des tres porquets la deveu sabre, perquè encara se conta. Es tres porquets se conta. Eren tres porquets que un va anar per un camí, s'altre pes segon i s'altre per s'altre. I es primer va trobar un home que duia fullaca, li va dir: "L'amo, me donau aquesta fullaca?" i ell va dir "per què?", "per fer una caseteta". "Sí, jas!" S'altre, es segon, que va anar pes camí d'enmig, va trobar un home que duia palla i li va dir "l'amo, me donau aquesta palla?", li va dir, "per què?", "per fer una caseteta", "sí, jas!". Li donà sa casa amb sa palla. I es petit va trobar un home que duia pedres i duia terres i li va dir "l'amo, me donau això?", diu "per què?", per fer una caseteta. "Sí, sí, sí". I se va fer una casa. A sa primera hi va anar es lobo, toc-toc, "qui és?", diu, "som un amic que ve a jugar amb voltros", diu, "ah, no, polissó! tu ets es lobo!", diu, "si no m'obres, pegaré una bufada i te tomaré sa casa". I va pegar una bufada i se va posar a córrer cap a s'altre germà, se varen tancar, es lobo hi va, les tornà fer lo mateix. I va dir: "Si no m'obriu, tomaré una bufada i vos tomaré sa casa". Es tercer, com que l'havia feta de pedra, l'havia feta bé, es lobo va dir: "Jo bufaré sa casa", però bufava i bufava i no se'n anava. I va dir: "I com ho faig?" Va pujar pes fumeral i varen dir: "Posa una olla molt grossa en es foc, perquè si es lobo ve, per poder-mos defensar". I es lobo se tirà pes fumeral i va pegar dins s'aigua. "Ai, ai, ai". I jo, com que ho cont a es meus nets i no li dic que se mor, i se'n va escapat, se'n tota corrensos. Això és... aquest encara ara se conta a molts de puestos.

Una ambosta és amb ses dues mans, això és una ambosta. Después una grapada és amb sa mà, después hi ha s'almud, mig almud i també hi ha sa barcella. Sa barcella no sé quants d'almuds és, però sé que sé que se diu: "Set almuds no fan barcella", que vol dir que no arriba a sa barcella. Això és lo que sé.

Endevinalles tenc aqueixa:

Una caseteta tota plena de rabassonets,

ni són secs, ni són verds.

Sabeu? Ses dents.

Una cosa que no es cosa y lo es. Qué es qué es?

Hilo es, que es, que es.

Sí, per Pasqua feien ses panades, sa majoria o quasi tothom les feia de carn, perquè ses de Pasqua havien de ser de carn i ara no... Jo les faig de pèsols perquè de carn no m'agraden totes soles, vull dir que s'ha canviat, però fèiem això, rubiols, crespells, tot això se feia. I després se feien, antigament se feien uns que eren més gruixats i més grossos i se deien crespells tous i això era per berenar. A vegades els posaven un bocinet de sobrassada i menjaven d'allò. Qualque vegada també hem menjat pa amb sobrassada amb sucre, però també se menjava pa amb saïm vermell, saïm vermell que era de sa matança, voltros sabeu que a sa matança bullen ses coses. Idò, de sa bullidura se treu es saïm vermell i se posava damunt es pa i se posava un poquet de sal i boníssim. I amb so saïm blanc hi posàvem es sucre i boníssim. Vull dir que no teníem moltes coses per poder... no hi havia ni Nocilla ni tot aquest... lo darrer a lo millor un poc de xocolate sí.

També trob que no és ver que mos hagin de dur ses coses de fora i les passam a davant a lo nostre, perquè aquí hi ha moltes costums antigues molt guapes. Per exemple, jo quan sa padrina jove per Tots Sants feia es rosari a es nets, que ara se torna a venir això, perquè s'han posat que d'aquesta manera perdem totes ses nostres tradicions. Per Pasqua també se feia un rollo de coca que era foradat i també se regalava a es nets o es padrí jove a es fillol.

Bueno, jo vermar, jo he vermat, però he vermat un dia, perquè jo anava a collir ametlles, això sí, volia anar a collir ametlles i hi havia una possessió que se deia Son Forteza i llogaven es al·lots per anar a collir ametlles. Jo anava a collir ametlles i guanyava onze pessetes cada dia i era de ses que guanyava més, ja era més grandeta. I un dia, quan ja havien acabat se ametlles, aquí tenien una vinya i anàvem a aquesta vinya a vermar, disfrutàvem, perquè no ho fèiem mai. I llavonses, quan havíem acabat, fèiem un dinar, aquesta possessió feia un dinar. Llavonses amb un carro que no tenia voreres mos hi posàvem damunt i anàvem pes poble a cantar.

Per Nadal fèiem es torró i el feien a la casa. Noltros teníem un ametllerar, pues picàvem ses ametlles, les pelàvem, les torràvem i després les molíem i posaven sucre i canyella. Això era es torró de Jijona, que se deia. Ho posaven dins uns caixonets, això per devers 25 de desembre, per devers Santa Catalina, se feia aquest torró, per llavors poder eixugar-se. S'eixugava un poc. I llavors més tard fèiem es de coques que aquest sí que és mallorquí, aquest només se fa aquí, que ara se fa i tot a puestos de comerç, vull dir que ja és, que se feia amb ametlla crua, sucre, llimona rallada i taronja i llavors de posava enmig de dues neules i això era es torró que menjàvem. Jo, de petita, no en menjàvem de torró de xocolate, jo aquest Suchard ja era gran. Ja era com a dir casada.. per sa meva filla, perquè sa meva filla s'únic que li agrada és aquest, i ja no és cap nina. Però vull dir que ho fèiem més casolà. Per exemple, un temps, ses panades i tot això que hem dit, tot això se duia a es forn, perquè a ca seva pentura hi havia qualcú que tenia un forn de llenya, però molta de gent no tenia forn i el duien a es forn en això. I después si fèiem una coca, jo me'n record que jo feia coques d'aquestes de quarto i la duia a es forn, perquè, clar, a ca teva no tenies forn. Tot ho havies de fer a través de dur-ho a es forn.

Ses maneres de conservar es menjar, no sé com ara, a es quatre dies que tens ses panades fetes ja fan fils, que diuen, o ja no són bones i llavors a lo millor ho feien una animalada de panades, saps que en feien de moltes. I també, jo a ca nostra ja no ho he vist, però, antigament, se feien moltes panades i se duien amb un fenyedor, llavors no me'n he recordat. Un fenyedor que era una post llarga, la se posaven damunt es cap i el duien a es forn amb això. Però això més antic, jo això a ca nostra ja no ho he vist, però ses panades les dúiem a es forn, bé, i tot, rubiols i tot...

Ah! no, ses geleres no existien. A lo millor per ses festes, bé, hi havia gent que a lo millor cada diumenge anava a comprar una barra de gel i posava ses coses en fresc. Hi havia qualcú que tenia una gelera, que jo l'he vista sa gelera antiga, hi posaven es gel, però no era per... era per refrescar sa beguda, perquè per menjar amb so gel no s'aguanta i no sé. No hi havia geleres, però sa gent vivia. Anaven a comprar a lo millor un pic per setmana carn i poca, no te creguis, eh! I poca! No és com ara que qui más qui menos carn i peix no falta. I vull dir sa fruita menjaven lo que tenia a cada casa. Sa fruita menjaven lo que tenien a cada casa. Si tenien albercocs, albercocs, si tenien, prunes, prunes. Es temps des caquis, es caquis. Bé, tota sa fruita que tenies a la casa. I a lo millor una botiga en tot es poble, jo te cont lo que jo sé, perquè jo... una botiga en tot es poble, a tot es poble duien una viola de plàtans per sa gent que estava malalta, perquè tothom sabia que en aquella botiga hi havia plàtans i, si tenies qualcú que no estàs bé o això, anaves allà a comprar es plàtans. Vull dir que, així com ara hi ha fruita de tota classe a tot temps, no, no hi era això.

Es meló, quan el volíem tenir fresc, o si anàvem a collir ametlles, o si anaves a sa caseta, el posaven dins un paner i el posàvem a dins sa cisterna. Llavors treies es meló i era més fresquet i això era lo que fèiem.