Aire

A es papà n'hi feren moltes d'entrevistes, no heu vengut mai a fer-n'hi cap? A mon pare n'hi féreu cap d'entrevista? Perquè n'hi feren moltes i anaren...

No existia IB3.

Hi anaren un parell de periodistes a fer-li entrevistes, a jo també n'han vengut dos o tres a fer-me'n.

Sí. Crec que en David Ginard va venir i me va parlar de vós.

En Ginard?

Sí. El coneixeu, no?

Sí, quin Ginard, però?

David Ginard, que ha escrit llibres.

Ah, s'historiador. Sí. Va fer, bueno, sa meva neta anava a s'institut amb ell, el tenia a ell i, per mediació d'això, mos va conèixer.

Ah, molt bé.

[...]

De callar, me pareix que te'n pots anar cap a dins es menjador... [...]

Que sou de dolenta, se conserva beníssim.

Se conserva, es mal és que cada dia té un flato... Fa un rato que ha vengut que tenia un flato aquí i li dic "això és apendicitis i t'hauran d'operar"... Li ha fuit es mal quan ha sentit d'operació. Quin desastre, que és de mal tornar majors...

Bé, tanta que sort que hi tornau...

Sí, perquè sinó mal asunto si un no torna vell. Jo me conform pels anys que tenc. Jo ja en tenc 88.

88? Jo trob que tots dos deveu menjar ben bé i des mercat ben fred.

I unes dutxes ben fresques es dematins per estalviar-mos...

Ah sí? Ja ho hauré de provar.

No ho provis, perquè te congelaràs.

Engràcia, volia començar parlant, bé, a tothom li faig ses mateixes preguntes per començar. Voldria saber es vostre nom complet i quan vàreu néixer.

Es meu nom complet és Engràcia Vicens Pedrós, vaig néixer el 31, dia 7 de gener.

Teniu 88 anys.

87 vaig pes 88.

I a què se dedicaven es vostres pares?

Mon pare era fuster, però tenguent sa fusteria era molt gran, coneixeu Calvià? Es poble de Calvià, idò, bueno, jo vaig néixer també a Calvià, som calvianera, lo que no hi he estada més que dos anys a Calvià, tres anys anys fins que va venir sa guerra i es meu pare era fuster i tenien un cafè. A davant era cafè i era un puesto que era molt gran i a darrere ell feia de fuster i fent de fuster en vers de fer de fuster, a ses hores que tenia si tenia una hora, o si en tenia dues o es dissabtes si no feia res de fusteria, anava a s'ajuntament a ajudar-los i el varen fer segon batle, va arribar a ser segon batle, va ser quan va entrar es moviment i ell i es metge, es metge que hi havia en es poble que era geperudet, no sé si ho heu sentit anomenar Don Bartomeu geperudet, era geperut el pobre, i varen ser es dos primers que, quan va estallar sa guerra, els vengueren a cercar tots dos. Vengueren a cercar es papà, després varen anar a cercar es metge. Varen ser es dos primers que se'n varen dur, després n'hi va haver d'altres. Jo tenc es meu padrí jove, el pobre no ho ha pogut contar, perquè el mataren. I després el tio, s'home propi d'una germana des papà també el mataren, que hem cercat sa roba i hem cercat per saber on estava i no hem pogut trobar res, ni d'un ni de s'altre.

És a dir, que no se sap...

Bueno, ara hem sabut, ara o fa dos o tres anys, que a Porreres hi havia tanta gent morta allà, que en mataren tants, ho deveu haver sentit a dir això, i ara ja han tret ossos, estan mirant per saber es familiars que pareix que n'han sortit un parell, pareix. Ara, es nom del tio Sebastià encara no ha sortit, ni pentura sortirà, perquè jo, quan me vaig casar amb so meu home, me va contar que lo visto n'hi havia molts que a sa foradada anant a Valldemossa, i sa foradada, i els tiraven per s'alcantarillat, per allà. Han fet animalades, eh? Són coses que un conta, a jo encara me fa assumpte i tot. I hi havia es frares a dalt, es frares que els deien de Valldemossa i un dia davallaven a sa possessió i els varen dir: "Per favor, que des de dalt sentim es crits de quan tirau els homes per avall" i sabeu què li contestaren a aquest frare? Jo ho he sentit, no m'ho han contat, jo ho he sentit, jo era ja bastant major, els va dir: "Si no callau i no importa que ho contassin a altres bandes, vendrem i vos hi tirarem a voltros". Això es falangistes eren aquests i, bueno, jo es papà el dugueren tot d'una a can Mir... és això que voleu que vos vagi contant?

Sí, vós explicau-me. Jo lo que vull és que me conteu sa vostra història.

Pues sa meva història és que quan sen varen dur es papà...

Quina edat teníeu vós?

Jo quatre anys i me'n record més d'aquests quatre anys, pareix impossible, i me'n record més d'aquests quatre anys que pentura coses de fa dos o tres anys o quatre o deu o quinze, perquè a un infant, pareix de que no, però hi ha coses que, quan són un poc fortes, queda molt gravat a dins es seu cap, molt gravat. Jo me'n record beníssim des cafè en es primer pis, perquè era un cafè a es baixos i després hi havia dos pisos a damunt i tot era des mateix cafè. Era una finca que es papà tenia llogat com a cafè, però teníem dos pisos i a un pis hi havia una banda de música a Calvià, com molts de pobles, sentia dir a es papà que a molts de pobles hi havia una banda de música i, claro, per no dur-se'n ses coses, les posaven es bombo i saxofon, que encara fa us quants anys sa mamà n'havia guardat un parell de coses i els tenia, i els deixaven a es primer pis i, quan hi havia una festa o qualque cosa, sabien que tenien es bombo allà, vamos, s'orquesta que diguéssim, es instruments i anaven a cercar-ho allà i, quan vengueren a cercar es papà, pujaren en es pis, per veure mem què hi havia i claro se trobaren amb tots es instruments i hi havia justament sa bandera a damunt es bombo o no ho sé, a damunt on estava no ho sé, però sé que un va davallar, va agafar mistos de dins es cafè, que es papà devien tenir mistos, se'n va anar i lo primer que varen fer va ser pegar foc a sa bandera. I sa mamà sé que me va dir va ser: "Gràcia, ves fer via, ves a cercar una tia que no estava molt enfora, perquè sa mamà ja va veure es desastre que hi havia, tot d'una agafaren es papà, el posaren assegut a un racó i jo estava asseguda a s'escala que pujava de dalt, plorant, pareix que plorava i sa mamà per veure si me despejaria me va enviar a cercar sa tia i sé que vaig partir a cercar sa tia i, quan tornàrem en es cafè, es papà ja el se n'havien duit, amb un camión els s'enduien. I el se'n varen dur en es castell de Bellver i claro ells tenguent cafè tenien molta de gent coneguda i tenien un que era militar, però militar que ja era bastant, bastant alt de categoria, se mamà li va dir: "No em faria res per en Guillem per treure-lo des castell?". I li va dir: "Mira, Maria, te vull ser molt franc. No fassis ni donis una passa a ningú que surti des castell, perquè tots es que sortiran des castell, no els tornaran veure pus". I era sa veritat, els mataven a lo visto.

Quan de temps va estar en es castell de Bellver?

En es castell de Bellver no va arribar a s'any, después el se'n varen dur a camps de concentració i va estar a un parell de camps de concentració, es darrer camp que va estar va ser en es banyos de Campos, no sé si els coneixeu, anant a Campos, han d'anar a Campos i d'allà van a es banyos de Campos i allà hi va estar devers tres anys, después el se'n varen dur a una altra banda, que totes aquelles carreteres que hi ha per allà, que donen que diguéssim per sa banda de Campos, però ja venguent cap a Palma, tot allò les ho feien fer en es presos. Es papà va ser un d'ells que, com tots, tots es que estaven presos els feien fer ses carreteres.

Tot això és per haver estat es segon batle de...

Segurament i un tio, es meu tio que va desaparèixer, que era un home que no sabia fer, sentia a dir, perquè això sí que jo no tenia idea, no sabia fer una o amb un tassó, perquè ja era tot petit i anava a guardar porcs, sa seva família no devia poder anar a guardar porcs i, quan va ser major, va poder comprar un bocinet de terra i anava a aquest bocinet de terra a sembrar i a collir ses coses que podia fer i era un home que no sabia com aquell qui diu, quasi ni posar es seu nom, i a aquest el mataren i a aquest encara va ser pitjor, perquè amb un altre que el agafaren amb ell diu que els duien a s'ajuntament, és molt trist xerrar d'això, molt trist és, i els posaven a dins un baül i amb un embut els feien beure oli de resino, sabeu què és s'oli de resino? Ho heu sentit a dir, una purga horrorosa, coses molt tristes són aquestes, Déu faci que no n'hagi de tornar venir d'altra de guerra d'aquestes tan dolentes.

I sa vostra mare ho degué passar molt malament.

Sa mamà ho va passar molt malament, perquè li prengueren tot, tot lo que hi havia dins es cafè, tot li varen prendre, no va poder tocar ni una cadira, però sempre ja diuen que damunt una desgràcia sol venir una calma, després d'un temporal. I es metge tenia dues germanes, que eren fadrines, i sa mare i vivien a un primer pis a Calvià, estaven a Calvià. I havien vengut a Calvià, perquè es seu fill l'havien destinat a Calvià i eren una família tan unida que varen voler venir a viure a Calvià, perquè tenien es seu germà que estava a Calvià de metge i tenien una finca a Santa Catalina, a sa plaça del Progrés, deveu conèixer sa plaça del Progrés i hi havia pegat una bomba, però només a sa banda de darrera, tot lo altre no havien tocat res. I elles què varen fer, varen dir mos n'anam cap a Palma en vista que està a es castell de Bellver, no sabien què fer, i varen dir Palma i, quan varen veure sa mamà d'aquell manera, ja se coneixien, perquè en es poble se coneix tothom, li varen dir: "Maria, davalla que en es primer pis noltros hi anirem a viure i tu podràs viure a baix amb na Gràcia, no hauràs de pagar renda". I, a més, sa mamà la trobaren molt apurada, perquè jo anava a escola i sa mestra d'escola pareix que va dir a sa mamà: "Has de fer es vestit de falangista de Gràcia, sinó no pot venir a escola" i sa mamà va dir: "Antes anirà a guardar porcs, antes de que jo li faci un vestit de falangista". I va tenir sa sort d'aquesta gent, aquesta família, que davallaren a Palma i ella va davallar a Palma i a Palma va trobar, claro, haver de cercar feina, havia de menjar i va tenir sa sort que va trobar una família que eren molt rics, perquè per tenir tot lo que tenien... tenien cuinera, tenien cambrera i l'agafaren a ella també com a cambrera, perquè estaven a Son Armadans i li deien es Ramis, no sé si els heu sentit anomenar, perquè eren gent de... tenien d'això de cafè, eren, tenien es negoci de cafè i se veu que guanyaven molt i podien... i sa mamà anava allà i sa senyora, quan va saber s'historial de sa mamà, va dir a sa cuinera: "Cada dia, cada dia, perquè després es papà, lo darrer de tot va passar a can Mir, era allà on hi ha sa Sala Augusta, ho heu sentit a dir que allà va ser... també hi anaven molt de... hi vengueren moltíssims de presos i, després d'haver-lo duit en es camp de concentració, el passaren a can Mir, va estar quatre anys es papà tancat, no hi va estar un dia, quatre anys, i estant a can Mir el se podien dur es menjar i sa senyora a sa cuinera li va dir: "Cada, cada dia, quan na maria se'n vagi, li has de donar una fiambrera i que pugui dur dinar en es seu home". I varen ser unes bellíssimes persones per noltros, per un altre pentura no ho eren, però per sa mamà varen ser encantadors. I cada dia sa mamà passava a cercar-me i mos n'anàvem a can Mir i no hi havia cotxes, no hi havia tramvia, no hi arribava es tramvia, perquè can Mir era passar tot Santa Catalina i després havien de passar s'institut i tot allò en aqquell temps no hi havia ni tramvia, tot a peu, i sa mamà sempre me deia: "Fer via Gràcia, que ton pare, si no arribam d'hora, no els deixaven deixar es menjar" i d'allà va ser quan va sortir, de can Mir.

Abans m'heu parlat des cafè, de sa vostra mare feia feina en es cafè, no?

No, bueno, sí, en es cafè resulta que en es pobles encara ara durant es dia tenen obert, però hi van dues rates, ara pentura es temps ja hi ha més gent que hi viu, han fet més, més xalets i més cases i pentura n'hi ha que ara ja hi van sempre, però varen fer que, ara no sé per on anava jo ara... i es cafè el duia sa mamà es vespres amb so papà, que era, quan els homes acabaven sa feina, anaven a rentar-se i a arreglar-se i després anaven un rato en es cafè a jugar, i es cafè ho duia es papà i sa mamà. I sa mamà estant a ca aquests senyors ella era brodadora, sabia brodar, i en el Terreno hi havia una senyora que donava feina de brodar i es vespres se posava a brodar i pentura guanyava una pesseta, dues, no ho sé, ara això ja... una cosa que jo no me'n vaig ocupar i a vegades li deia: "Mamà, què guanyaves quan brodaves?" i quan mos n'anàvem cap a Alger pues sa mamà encara brodava, feina feina fins que es papà arribava de sa feina, ella també feia feina. Sempre va guanyar un duret, poca cosa, però sempre ajudava.

Degueren ser anys difícils, així i tot, vull dir que sa vostra mamà tota sola...

Tota sola, sí, bueno, tenia sa família, tenia gent de sa mamà, però tots estaven a Calvià i ella va davallar a Palma i estava a Santa Catalina i estant a Santa Catalina una parenta seva tenia una casa a Son Armadans i passàrem a viure a Son Armadans, però era una caseta petita, però sa mamà se conformava. Érem només jo i sa mamà i se trobava i mos hi trobàvem bé i, a més, anava a fer feina a Son Armadans. Aquests estaven un carrer o dos més amunt aquests senyors d'allà on noltros vivíem. I mas o menos vàrem anar tirant i un poc de vegades a sa mamà qualcú li daven qualque cosa i desastres, perquè en aquell temps no hi havia res.

De fet, mos podríeu explicar un poc com era sa vida en aquells anys, com recordau aquells quatre anys vós, perquè anàveu a escola...

Vaig anar a escola de Calvià ja no, perquè si no me feia es traje de falangista...

[...]

A Calvià es papà lo que varen fer antes des moviment és una cosa que li diuen sa Societat i era... s'arreglaren, eren un grupo de gent que, per exemple, vós éreu picapedrer i vos vàreu fer daixonar de fer obra per vostre compte, es papà era fuster i va dir jo faré tot lo de madera de sa Societat i era perquè varen formar... això era antes que diguéssim des moviment, varen formar una Societat perquè, quan hi havia un malalt o un estava de baixa que no podia anar a fer feina, feien una vidriola i d'allà els podien donar una pesseta o dos reals. Això jo ho he sentit contar, ho he viscut, però era molt nina i jo lo que me va quedar a dins es cap va ser quan varen venir a cercar es papà. Això pareix que ho visc, me pareix veure es escalons, s'escala que anava de dalt. Ara això altre ho sentia contar a es papà, un i un altre, i formaren aquesta Societat que, si anau a Calvià, quasi tot d'una que entren a Calvià hi ha aquesta Societat, perquè quan varen venir després es moviment i se va fer eco d'aquesta societat, bueno, se va fer, sí, els va demanar sa clau va ser es capellà des poble i allà tenien tancat i ningú podia anar a sa societat ni fer res a sa Societat. I muntaren aquesta Societat que hi havia un teatro molt guapo, estava molt bé, i hi havia un gran cafè que ho duien gent, familiars duien es cafè de sa societat i era una cosa que en es poble tenien almenos un per anar a veure un cine, perquè feien cine a es teatro podien fer cine i estava molt bé, però, quan va entrar es moviment que feia molt poc que sa societat l'havien feta, pentura un any o dos, jo ara exacte no sé es temps que havien fet aquesta Societat, va venir es moviment, varen tancar sa Societat i es capellà des poble que a damunt sa trona sa mamà claro no anava a missa en aquell temps ni mucho menos va dir diu: "Tots es que se n'han duit es falangistes jo els he fet agafar i que els tancassin", això es capellà i res que es capellà ho va tenir molts d'anys a força de demanar i tornar demanar i mirar a veure mem què podia passar amb allò va haver d'arribar a donar sa clau i tornaren fer obra, perquè estava tot un poc destrossat i sa Societat torna a estar en marxa. Hi ha teatre i hi ha es cafè i és casi tot d'una quan arriben a dins es poble, es es primer que troben. Hi ha es desvio que se'n va cap es Capdeià i es desvio que entra dins es poble de Calvià i és es desvio aquest hi ha aquesta Societat. Ho dic per si un dia hi passau, vos ne donareu conta de sa Societat lo que és.

M'heu explicat aquests quatre anys a Santa Catalina i a Armadans, com els recordau vós, com a nina? Vàreu seguir anant a escola...?

Vaig seguir anant a escola, una escola que hi havia a Son Armadans, que els deien ses Gamero, que encara existeix, s'escola no, però s'edifici i es baixos està talment... I a davant, jo me'n record molt bé, hi havia un gran garatge i hi estaven els italians, hi havia molts d'italians, que hi menjaven, dormien i feien desastres allà també, però vamos. I jo anava a escola allà i ses casualitats, jo ja anava pes vuit anys i sa mestra va dir a sa mamà: "Sa nina està obligada a fer sa comunió" i sa mamà va dir: "No, sa comunió no la farà, mentre no tengui son pare, es dia que tendrà son pare ja veurem lo que passarà". I des cap de s'any d'haver passat tot això, ses Gamero deia: "Vendran i mos faran tancar s'escola, vendran...", perquè n'hi havia dues o tres que estàvem amb aquest pla i va venir sa sort o sa desgràcia, no ho sé, perquè això des combregar i tot això, no sé si voltros sou molt catòlics, però jo no ho som massa de tot això, no hi crec, han passat tantes coses i ses guerres que hi ha i tot lo que hi ha i veure sa misèria d'infants lo que estan passant de gana a causa de ses guerres i sa gent que se mor a causa de ses guerres i no ho aturen, no ho aturen, perquè n'hi ha que se deuen omplir ses butxaques, perquè si volguessin l'aturarien a sa guerra, a tot això que hi ha, però uns ho passen d'una manera i s'altre de s'altra. Bueno, amollaren es papà i vaig fer sa comunió, no me va quedar més remei i vaig fer sa comunió i fet sa comunió es papà va trobar feina tot d'una a Son Espanyolet, no sé si ho heu sentit a dir, es barrio de Son Espanyol i, claro, fent feina allà es papà cercava, perquè teníem una caseta molt petitona, hi havia només un quarto i una cuina, aquí on estàvem a Son Armadans i va trobar pisos que li deien la Filadora, els heu sentit anomenar? Claro, voltros sou molt joves i passàrem en aquest pis i es papà feia feina dos carrers més a baix, feia feina molt avinent i va fer molta d'amistat amb un que també feia feina en es mateix taller i se varen dedicar perquè es papà deia no mos basta per res lo que jo guany, a fer, un temps quan se casaven donaven a fer, perquè no hi havia mobles, donaven a fer es quarto i es menjador, es que podia més feien ses dues coses, es que podia menos devia fer més aviat es quarto que es menjador i se dedicaren en això, aquest home tenia una cotxeria i en aquella cotxeria es papà anava a fer-hi feina i mestre Francisco també, feien feina tots dos plegats i guanyaven una mica ja més, ja es papà li dava més per sa renda, me'n record que pagàvem vuit duros de renta cada mes i se trobava bé. Sa mamà continuava brodant per guanyar una misèria, perquè eren misèries, però sempre ajudava i ses dones en aquell temps, ses poques que hi havia la majoria feien feina, hi havia fàbriques después i moltes anaven a fer feina a sa fàbrica, perquè sa dona des de que es papà feia feina amb mestre Francisco anava a ses sedes, ho heu sentit anomenar ses sedes? Hi havia ses sedes, hi havia s'alfombrera, hi havia can Llofriu, des vidre, que ara hi ha unes grans finques, hi havia moltíssimes de fàbriques i han desaparegudes totes. Si no haguessin desaparegut i hauria més puesto per sa gent que no té feina, però no n'hi ha. Tot això ha desaparegut, ara, es campanars hi són tots. Campanars, tots hi són, no n'han llevat cap i tots s'aguanten, ara ses fàbriques per avall, zero. Hi havia s'alfombrera, hi havia moltes de fàbriques per sa banda de Santa Catalina. N'hi havia unes quantes també. I a Sóller hi havia no sé si eren devers deu o onze de teixits de roba i tot ha desaparegut i per què havia de desaparèixer tot això? En fin, coses que passen. Què no és així?

I com és que es vostre pare va decidir...?

I es meu pare, de veure que sa mamà feia feina fins que es papà arribava, perquè anava a can López a fer feina i, quan acabava de can López, s'aturava a ca nostra un momentet i després se'n anava a fer feina en aquest local que tenia mestre Francisco i feia feina fins a la una o les dues de sa nit. Tenien sa sort que varen tenir molta de gent que se casaven i demanaven a fer es mobles aquests. I es papà quan va veure que tot això feia a dins ell, se veu que ell anava fent o cercant i va trobar un amic seu i li va parlar de partir cap a Alger i es papà ni más corto ni perezoso va dir venga, però jo no tenc doblers per un viatge d'aquests i va xerrar amb so mestre que anava a fer feina a can Lopez, allà on feien feina que era un taller bastant gran i es mestre li va dir: "Guillem...

De fusta?

Sí, tot era de madera i es mestre li va dir: "Guillem, jo te deixaré es doblers, jo els tenc i jo els te deixaré" i es papà va dir "i com els te tornaré", "els me tornaràs així com podràs, no vull que passis pena per això". I es papà ho va acceptar i va dir a sa mamà: "Pots preparar ses coses, molt poques, perquè no mos ne podem dur res més que lo que duim posat, i una muda, i res més, perquè és una barca molt petita de quaranta pams", no sé si vos donau compte d'una barca de quaranta pams, no tenia ni camerot, vàrem haver de seure tot es temps, dos dies i mig, sense poder-mos moure i partírem amb sa barca i amb sa barca també va venir una mica d'odissea, perquè anàrem a sa porrassa per agafar sa barca.

Aquestes barques partien clandestinament?

Claro! Mira si hi partien, anàrem a sa porrassa que havíem d'embarcar de sa porrassa i a sa porrassa, quan feia un rato que érem per allà, va venir es patró, es que manava sa barca, i va dir: "Podem agafar es cotxe una altra vegada i anar-mos-ne, perquè hi ha sa guàrdia civil que està guardant i mos poden agafar". I después mos n'anàrem a Portals Vells i a Portals Vells va dir: "Ara arriba sa barca", perquè sa barca va anar d'una banda i després cap a s'altra i "feis via, entrau aviat a dins sa barca, que es policies que estaven a sa porrassa després venen cap aquí i que no tenguin temps d'agafar-mos". I agafàrem sa barca i vàrem poder partir i vàrem estar dos dies i mig per poder arribar a Alger. Arribàrem a Alger, però beneït Alger allà on és, beneït Alger, perquè allò va ser, d'un infern, que crec que n'hi ha d'infern a sa glòria, perquè allà hi havia de tot. Es cotxes que ara veven aquí, en aquell entonces ja eren a Alger. Era una capital, hi havia molta de cosa d'hortalissa i ho enviaven cap a França, hi havia un tragí de... era francès, perquè allà era es francès, quan noltros vàrem arribar, en es papà inclús li varen dir, perquè quan arribaren mos agafaren a Alger sa policia. Allà també guardaven per saber qui entrava o qui sortia, sabien que entraven barques i a noltros mos varen agafar, però mos tractaren com àngels, beníssim. Tot d'una mos varen dur a un puesto, mos varen fer menjar i...

Vàreu estar sense menjar tot es camí?

No, pes camí vàrem poder menjar, però no molt. Havíem fet bocadillos sa mamà o havien agafat pa i tenia sobrassada i una botella d'oli i això és lo que vàrem menjar pes camí i allà después quan arribaren a Alger mos daren calent i mos feren fideus, ho recordaré, uns fideus molt bons i després es que estaven allà que mos agafaran varen dir: "Ara podeu partir, un autobús vos durà cap a Alger, però, si en es quinze dies no teniu feina, vos embarcarem cap a Mallorca una altra vegada". Mallorca, no, els duien a Alacant, els duien és que no trobaven feina els duien cap a Alacant. N'hi havia pocs, perquè hi havia molta de feina a Alger. Qui no en volia fer crec que era perquè no tenia ganes de fer-ne i es papà en es dos dies de ser a Alger ja va trobar feina de fuster. Fent feina de fuster a poc a poc se'n va dar compte que feia falta que ningú en feia eines de fuster, què se diu un "rabotan" en mallorquí? Això que quan es fusters passen aquella eina, aquella que fa burballes, ara no sé que se diu en mallorquí, se deien rabuts a Alger. Se va dedicar a fer això, perquè hi havia devers tres o quatre escoles d'aprenentatge de fusters i es joves que hi anaven necessitaven eines i anaven a comprar-les i claro sabent que es papà els feia, es papà els venia ses eines a ells, a es joves que anaven a comprar-li. Guanyava lo que volia, inclús, claro, va haver de declarar com mentre tenia aquell local que ell mateix el se va saber muntar per pagar es imposts que havien de pagar i, quan varen veure sa feina que estava fent, l'enviaren a demanar, i li varen dir: "Vos farem sa carta d'artesà" i li feren carta d'artesà, que era ja lo darrer que tenien una persona que feia feina, n'hi havia molts pocs, sobretot espanyols i li anava més que bé, va guanyar molts de doblers, va poder enviar es primers doblers que va fer les va enviar en en López, que li havia deixat pes viatge i después pues inclús va tenir doblers per comprar una casa aquí a Mallorca i va comprar una planta baixa just darrera sa Guàrdia Civil, no estava molt enfora d'aquí, va saber triar, perquè estava fet així, bueno, sa guàrdia civil noltros la vàrem veure fer a sa Guàrdia Civil, era tot se feia Son Julivert i Son Aguilar i només hi havia un caminoll que separava es dos tramos que diguéssim. I una banda era Son Aguilar, que hi havia un gran safareig i Son Julivert que es bocí donava fins a sa carretera de Manacor, fins a baix de tot quasi a la mar. Tot allò jo ho he conegut hort ja de major. I Son Aguilar era més petit i estava a s'altra banda i la varen comprar segurament es guàrdies civils i varen fer es corté de sa Guàrdia Civil, que jo l'he vist fer es corté de sa Guàrdia Civil. Contau que si l'he vist fer antes de poder començar s'obra de tanta d'aigua que trobaven, perquè pareix, això ho he sentit a dir ja a persones majors que ho deien, que la mar donava en aquesta banda casi arribava per aquí la mar, arribava molt enfora.

Pots entrar si no has de xerrar, menja i així serà segur que no xerraràs.

I allà a Alger, on vivíeu?

Allà a Alger vàrem viure allà era difícil trobar vivienda i a dins Alger no en vàrem poder trobar, però per mediació claro un espanyol sempre a Alger era una banda que li deien s'Orfeón espanyol i en aquest Orfeón era que hi feien ball, feien festes i hi anaven molts d'espanyols, claro, feien balls, hi anava una orquestra i feien balls i va conèixer es papà a mediació d'allà un home que vivia que diguéssim Cas Català, Palma i Cas Català i li va dir: "Guillem, si voleu venir a viure amb noltros, no tenim infants", era només ell i sa dona, "veniu que tenim molt de puesto i sé cert que vos trobareu bé" i hi vàrem anar a... [...] I allà sa mamà tenia dret a sa cuina, teníem dos quartos per noltros i era una gent tan fabulosa que sempre dinaven plegats si importa. Si ells hi eren i noltros hi érem, mos vàrem fer molt amics i visquent dins sa mateixa casa i vàrem estar però més que bé a es [...].

I anàveu a escola allà?

No, allà no vaig poder anar a escola, perquè era tot en francès i jo havia de tornar a començar es francès i m'era impossible i jo com que m'agradava molt cosir me varen trobar feina a una casa de modes i anava a fer feina, a cosir a una casa de modes.

Quants anys teníeu?

Ja tenia, quan anava allà, més gran ja era, devia tenir, bueno, jo es devuit anys ja els vaig fer a Alger, tenia pentura disset anys, disset, divuit, i vaig continuar en cases de moda, lo que vaig mudar a dos puestos, vaig trobar una banda millor, vaig anar a fer feina un any amb un sastre que vaig dir no hi vull fer més feina, perquè no me va agradar sa feina de sastre i, en fin, després vaig tornar passar a una casa de modes i estava, me trobava beníssim, guanyava bé i me trobava molt bé.

Perquè, quants anys teníeu quan vàreu partir?

D'on? Quan vaig tornar a partir?

Quan vàreu partir de cap Alger?

Quan jo vaig partir cap a Alger, devia tenir catorze anys. [...]

El 47 o el 48 me pareix que era, jo no els coneixia, vares fer feina amb Madame Fançon.

I ja ho sé.

Estava a s'avenida del Consulat. Alger, llavors, era un segon París. Alger, a l'any 52, 53 era un segon París. Es francesos ja començaven a partir. Havien trobat es petróleo i claro havien de defensar allò es francesos. Però allà lo que un obrer guanyava aquí, allà ho guanyava... una vegada son pare va poder comprar un solar, un pis, ara que feia molta feina.

Fèiem feina però guanyàvem.

De fet, això vos volia demanar. Hi devia haver moltíssims d'espanyols allà a Alger.

Sí, n'hi havia. Però també hi havia molts d'italians, molts de refugiats hi havia. Molts, sí, n'hi havia bastants. Hi havia en aquest barri varen fer, hi havia això que li deien... i allà era una casa, un puesto, un salón molt gran, hi havia, hi anava una orquestra i hi anaven molt a ballar... ara jo sa veritat me vaig fer molt, anava a escola d'aprenentatge de modista i era francesa i anava allà per aprendre i hi vaig anar devers dos o tres anys, tres anys hi vaig anar simateix amb Madame Fançon. I vaig fer amistats amb gent francesa i fent amistat amb gent francesa jo no me n'anava a s'Orfeón, me n'anava amb sos altres i ja vaig agafar un altre ritme jo, sent jove, me vaig fer francesa, que me va costar molta pena, perquè se'n reien de jo quan xerrava amb francès perquè deia moltes d'animalades, però jo havia de dir animalades per després aprendre una veritat.

Però en vàreu arribar a aprendre un poc de francès?

Vaig arribar a aprendre-lo, vaig arribar a aprendre-lo, però me va costar, perquè una cosa és estudiar-lo i dir quatre paraules a poder tenir una conversació amb sa gent, però a poc a poc i m'ajudaven, vaig trobar una gent estupenda, vaig trobar unes amistats molt bones que m'ajudaren i vaig arribar a aprendre beníssim es francès.

[...]

No tenc memòria. No idò per desgràcia voldria no recordar-me'n de moltes coses, perquè de contar-ho a passar-ho hi ha més que un 100%, perquè de nina petita passar i veure passar sa mamà ara de major i anar reflexionant lo que passava ma mare, no hi ha dret, no hi ha dret per una cosa d'aquestes. Per què els tancaven? Què feien aquests homes per tancar-los? Encara mira es que han tancat poden tornar-ho a contar, però es que no tancaren, que els mataven, per què els mataven? Perquè haguessin robat, haguessin fet lo que sigui i encara, perquè ara fan mil coses i no els maten, els tenen a sa presó que tenen televisió i tenen una bona piscina i ho tenen tot. És que estan més bé a sa presó pentura que a defora. Es doblers que han robat, perquè no els fan tornar els doblers? I per sa tele de veure aquests anuncis que si te vols fer socio, per fer donatoris que cada mes si dones deu euros, és una misèria pentura deu euros, ja ho sé, i per què aquests ricanxos que roben no els fan tornar els doblers i donar-los en aquests pobres infants? Perquè puguin surar-se així com toca i donar-los es medicament que toca, hi ha dret en això en es temps que estam? Perquè això surt a sa tele, ara surt es teléfono, s'altre dia vaig dir "me cagon sa vida, he d'agafar es número i hi telefonaré i t'assegur que se'n daran compte de qui som jo", m'és ben igual, puc sortir, puc donar es nom i de tot, no estic gens empegueïda, perquè no dic res que no sigui vera, me demanen a jo, a tu, a tots, si podem ajudar en aquests pobres infants que necessiten que antes des cinc anys se moren, el deveu veure en aquest anunci, no dic cap mentida, pues, per què no donen es doblers que toquen a aquests infants? Aquí que n'han robat tant. Aquests que no ha estat mai en es paro, perquè no han estat mai en es paro tots aquests que estan en es govern, no tenen cap call a ses mans, perquè no els fan anar a sa muntanya a fer-la neta i en s'estiu no hi ha es foc que hi ha, perquè jo en es meu temps hi havia homes que anaven a fer sa muntanya neta. Jo ho sé perquè un veïnat nostre, a Calvià, allà on tenia es papà es taller, un veïnat seu, quan se'n va dar compte de tot això, va tenir temps d'escapar-se a amagar-se a sa muntanya i, quan va haver passat un mes una cosa així, claro, noltros érem nins petits mos enviaven amb una senalleta a dur-li es menjar. Idò, si aquest home va estar sa muntanya amagat que n'hi ha així que n'he sentit a contar. Encara s'altre dia un jove no sé de què xerràvem diu: "Es meu padrí se'n va anar a Sóller i va estar amagat no sé quin temps a Sóller, perquè no l'agafassin". Ara, per què? Perquè eren polítics, vale, però no hi ha per què tancar-los, que tanquin tots aquests que roben tant i no facin tants de judicis, ni tantes coses rares, que els tanquin. I no tancats, els haurien de fer fer carreteres com feia mon pare i tots es altres presos i ses carreteres estarien ben fetes i no costarien tant, perquè després es qui... es papà mos deia "es qui arriba a un plat de mongetes, arribava a molt", després d'haver picat pedra tot lo dia, perquè havien de picar sa pedra per poder fer ses carreteres, tot allò de sa banda de Campos, tot allò és fet des presos i d'altres bandes que pentura no sé, d'altres bandes que hi ha hagut també presos i que també els han fet fer fer animalades. Ara, per què no ho fan? Per què no ho fan en això? El contrari, tenen bones piscines, tenen de televisió i ho tenen tot, beníssim pobra gent en és qui tanquen, perquè es que tanquen no deuen haver mort com mataven es falangistes, perquè eren falangistes tots aquests.

De fet, vos volia demanar, és a dir, no devia ser fàcil ser filla d'un presoner...

Claro de que no, claro que no ho era fàcil. Teníem sa llengua tot d'una a damunt, pareixia que havíem... bueno, matat o jo que sé, claro que no ho era fàcil. "Ton pare ha estat tancat?" "Sí, i amb molta d'honra que ha estat tancat". A jo de més grandeta ja m'ho demanaven "i ton pare ha estat tancat", "sí que ha estat tancat, no faltava més". I encara no fa molt una me diu: "Devia ser un bon comunista ton pare", "i què és un comunista?" que m'ho diguin, quin mal hi ha per ser comunista? ser falangista o lo que sigui? Ara, es falangistes han fet molt de mal, es comunistes no ho he sentit a dir, pentura també n'han feta de diferenta manera, pentura sa guerra hi va venir dos bàndols que se varen topar, però s'enfrontaven entre ells, no anaven a ses cases a dir: "Eh, tu aixeca't des llit i vine amb noltros" i ja no tornava més a ca seva, perquè a Calvià vos ne puc contar-ne que n'hi ha hagut molts, i més a altres pobles, no només a Calvià. Altres pobles he sentit a dir, es papà quan sortia deia a tal banda Sant Joan i per molts de puestos hi havia lo mateix, a Mallorca hi va haver un desastre.

Tres mil i pico, quatre mil, tres mil quatre-cents i n'hi ha molts que estan a baix de ca madò Pi allà... Deià, els tiraven de viu a viu allà, en es mirador de ses Piques. Es superior des ermitans va davallar a baix que hi havia un corté de falangistes i li varen dir: "Ai, aquests homes, senten es crits d'aquí" i li varen dir, perquè jo ho sé de son pare d'en Toni Marieta, "callau, sinó hi vos fotrem a vós". En Bruno Morey ho diu en es seu llibre, es darrer Canonge, que les duien arrossegant de viu en viu... [...] Aquí era horrorós, lo que tot ho han tapat.

No, no ho han tapat. Pepín, ho volen tapar, però ho han tapat. No ho han tapat. Aquí amb sa mamà vaig anar pentura a molts de puestos, sa mamà no tenia amb qui deixar-me i com que anava a sa feina i jo havia estat moltes hores tota sola i sa mamà no me volia tornar deixar i sa tia que era una germana des papà volia saber mem si trobava es seu home i anàvem en es cementeris, que es cementeri de Palma ho deveu haver vist qualque vegada, ara no, ara ho han tot ben arreglat, perquè jo de major de bastant major, encara l'he vista en aquesta lona tapat es clot d'allà on els tiraven a dins es clot quan els havien morts i deixaven sa roba escampada per en terra i claro per sa roba hi havia molta gent que coneixia si hi eren o si no hi eren. Es de sa tia no els varen poder trobar mai, el tio Sebastià, i s'altre tampoc, s'altre ja no el varen daixonar, perquè s'altre ja sabien que l'havien mort per sa carretera i ara el tio Sebastià no ho varen poder saber i diuen si a Porreres pot estar enterrat a Porreres, pot esser.

En a quin moment vàreu decidir tornar a Mallorca?

Pues jo vos diré, no és que mos decidíssim, jo vaig venir a Mallorca de vacacions, no podia venir perquè no tenia passaport i vaig anar a es Consulat i a es Consulat hi vaig anar amb una mica de daixona vaig dir: "Es meus pares vengueren, jo era menor d'edat i ara no tenc passaport, no puc tornar a Mallorca a veure sa família i es des Consultat me va comprendre pentura me va dir: "Passa d'aquí un parell de dies, ja te diré coses, de moment no te puc fer res". I hi vaig tornar anar i me va dir: "Tu eres menor d'edat, tu no podies decidir quedar a Mallorca o venir i t'he fet es passaport", me va dar es passaport i vaig venir de vacacions i venguent de vacacions vaig conèixer això tan guapo, el vaig conèixer i es cap d'un any i mig mos casàrem.

Mos vàrem enamorar, jo vaig agafar avión i vaig anar cap a Alger, era el 53, un doular d'aquells de dos motors d'hélice, jo quan vaig arribar a Maison-Blanche, vist aquell camp d'aviació de Son Bonet, amb aquelles casetes, aquell aeroport de Maison-Blanche ja veies sa gran diferència, ja trobaves una altra cosa, perquè s'Alger d'aquell temps era un Alger que estava explotat pels francesos, colonialisme en es fondo, me comprens? En es fondo que no me diguin aquestes grans potències han robat a Àfrica, no és raro que Àfrica psicològicament i moralment se vengi d'Europa, perquè l'han pelada a Àfrica. Francesos, anglesos i els alemanys no, perquè a sa guerra del 14 els varen prendre ses quatre colònies que tenien. Portuguesos, Espanya [...] jo he llegit molta d'història. Només vos puc dir una cosa, que es segon dia que va entrar sa República, ja varen conspirar contra ella. Jo ho sentia a dir a gent que venia per ca nostra. Mon pare havia estat marino, anava molt per Marsella, per Ceuta... Taronges, quan veig taronges veig es mal temps, se va desembarcar, llavors el 33 o el 34 i va entrar a es Club de Regates. Es Club de Regates era un Club que hi havia aquí on hi ha es Pesquero. N'hi havia dos: es Club de Regates i es Club Espanya. Hi havia es Club de Regates que era que diguéssim es des senyors i es Club d'Espanya que era que diguéssim es dependents, gent más o menos mediana. Me'n record que deien "avui ha vengut en Llesco i ha fet un banquete" i sentia que deia "no, aquesta nit n'hem mort catorze" i jo puc dir que jo, com que duia es berenar a mon pare, vivíem a Santa Catalina, en Biel des Cacavero feia gamba, des de que no hi ha sa presidenta n'Armengol... falange marítima, triava gamba es dematí, antes de posar-se en es Club, mon pare en tenia quatre, cinc, en Biel es Cacavero, es Companyol, en Sebastià Corba, que estava de mariner amb so senyor... i llavors antes de posar-se en es Club amb una barqueta feia gamba i claro ja tenia per guanyar un poc i llavors es dematí antes de posar-se a les vuit, supòs que se posava a les vuit a sa feina, triava sa gamba allà amb un fanalet, batualnan, va dir que es fills de putes li varen fotre un tir i jo vaig veure es fanal tot romput, casi m'han mort. Clar, no podies tenir llum pes bombardeos, triava sa gamba. No vos podeu figurar aquella Mallorca com era. Quan varen prendre Màlaga, jo tenia deu o onze anys, imaginau-vos sa plaça de Cort una gentada, com a locos, "han pres Màlaga, han pres Màlaga!". Tot estava apagat: cafès, cines. Va ser sa primera ciutat que varen prendre es nacionals. Me'n recordaré sempre, "han pres Màlaga".

Perdona, Pepín, una cosa que pentura no t'interessa però antes de partir a Alger hi havia s'estraperlo aquí a Mallorca i es papà se'n anaven... Bé idò en aquell temps hi havia s'estraperlo, com que no hi havia res i anaven a Muro i a Sa Pobla a cercar menjar en es pagesos, a veure si trobaven, n'hi havia que trobaven menjar, n'hi havia de que no, però en fin. I es papà amb so tren se n'anava allà a veure si podia trobar mig quilo de mongetes, lo que trobava, lo que es pagesos els podien donar i lo fotut després era que, quan arribaven a Palma, hi havia sa policia i els ho prenien tot, tots es que duien un paquet... fins que se varen arribar a decidir uns quants i mos n'anàvem después des camp d'aviació, per allà a dalt de tot, a peu i mos tiraven es paquets per sa finestra, perquè es tren aquí anava a dos per hora, jo me'n record que quan vaig venir per primera vegada i vaig anar a Capdepera, vaig agafar es tren i vaig arribar que pareixia una negreta, negra com un carbó, i a Capdepera me'n record que volíem anar a ses platges, perquè hi ha ses platges molt guapes per Cala Rajada i anava amb calçons curts, que per jo era lo més normal, i es primer dia no mos va passar res amb una altra amiga meva i es segon hi va venir una guarda de dones, que esperaven a darrere un cap de cantó que passéssim perquè mos n'anàvem a sa platja, i perquè anàvem amb calçons curts mos tiraren pedres i mos insultaren "porques més que porques i no estau empegueïdes d'anar d'aquesta manera", perquè anàvem amb calçons curts. Pepín, quan jo te vaig conèixer, anava amb dues peces, no duia banyador, dues peces, anava amb biquinis, bueno, allà tothom s'enrevoltava ni miss mundo, tenia tanta de pressa com jo per veure-me amb dues peces. Era horrorós aquí a Palma, era horrorós.

Clar, deguéreu venir de l'Alger i deguéreu notar molt sa diferència.

Oh! Bueno, vaig anar a canviar es passatge, perquè vaig dir "ca, aquí no hi ha res", anava a ca una tia meva...

[...]

Vàreu arribar aquí, el vàreu conèixer a ell.

Sí, i me'n vaig haver de tornar, després ell va venir un pic o dos a Alger a veure-me. Després cercàvem una casa i no en trobàvem per poder-nos casar, a la fi va trobar una casa, jo vaig tornar venir i va ser quan mos casàrem, però tenia que es papà i sa mamà no podien venir, perquè no tenien passaport i jo vaig dir "jo sense mon pare i ma mare jo no me cas" i res que no sé com s'arreglaren, varen arribar a tenir ja, havia passat tant de temps, a fer-se es passaport, pogueren venir, mos casaren i jo me vaig quedar aquí, però es papà tenia sa feina allà i ells s'entornaren cap a Alger.

I vós deguéreu notar una diferència cultural brutal.

Brutal, brutal. No diferència qualsevol, una diferència brutal, amb tot, però, amb sa classe de menjar amb ses coses que hi havia i que no hi havia, me'n record que feia poc que érem casats i mos volíem comprar se deien espardenyes, d'això de muntanya i no podíem, n'hi havia qualcuna, molt poques, però lo que valien no mos donava sa butxaca per poder-les comprar. A Alger bueno jo lo que vaig, sort que me vaig casar i quasi tot ho vaig dur d'allà, vajilles, olles, roba, aquí no hi havia res. Aquí m'enviaven a sa botiga a comprar una tia meva, que jo quan vaig venir de fadrina estava a ca seva i a ses botigues hi havia, que se diu això que mengen es conills, alfals i greixoneres de test, no hi havia res pus. No hi havia res pus. Era una misèria horrorosa que hi havia aquí a Mallorca, sa gent com a tonta, la vaig trobar com a tonta, no poder uns calçons llargs tampoc, per dins Palma me'n anava amb calçons llargs, a jo m'agradava anar amb calçons, i a Alger sempre anàvem encalçonats, aquí a Palma, aquí a Palma tothom se girava que pareixia que anaves despullats. Una diferència però massa brutal.

Vàreu fer feina aquí quan vàreu tornar?

No, ell feia feina a un banc i no vaig fer feina, érem senyors i no vaig fer feina, ojalá n'hagués feta, en volia fer, però no me'n deixaren fer.

I es vostres pares com va ser que varen tornar?

I varen tornar, perquè després a Alger va ser quan hi va haver sa gran revolució que es moros volien Alger i claro es papà teníem veïnats en teníem un parell, però n'hi havia uns que eren uns moros i li va dir: "Guillem, prepara ses coses perquè aquí hi haurà pentura coses grosses i ves-te'n allà on vulguis". Mon pare se'n volia anar a França, a Marsella, que hi tenia uns coneguts i se'n volia anar a Marsella, i sa mamà "que no, anem a Mallorca, a Mallorca hi ha...", ho comprenc, jo estava aquí, única filla per desgràcia o per sort, i es papà va arribar a tombar es coll i va dir: "Idò anem cap a Mallorca". I tornàrem venir a viure a Mallorca, ver quan hi va venir es canvi de francesos que varen haver de partir tots amb ses mans a damunt es cap també.

Varen arribar a viure dos exilis gairebé es vostre pare.

Sí, mon pare sí.

I en Franco encara era viu quan va tornar?

Sí, quan va venir es papà era viu encara en Franco?

En Franco va morir dia 20 de novembre del 75, ton pare va venir quan mos vàrem casar, ton pare va morir en els 97 anys. Jo me perdonau som vell, però tenc molta memòria de tot lo que ha passat a Espanya. Es mals no venen d'ara, venen de molt de temps antes. Ses monarquies, tot ho hem perdut amb ses monarquies, tot, me compreneu, tot ho hem perdut. Premis nobels quants n'hi ha a Espanya? De Física, de Química? Sí, en Camilo José Cela en Literatura, no hem aportat res a sa ciència del món. I ara aquest Rajoy amb 25 cèntims que mos ha augmentat, ja ho faria aquesta Cospedal amb 300.000 euros que guanya cada mes. Sa dreta jo, és allò de que, ara és d'ara són darrers de lo que hi havia es 36, perquè es mateix 36 ja varen conspirar contra sa República amb s'assumpte de Casasviejas. L'any 32 amb s'assumpte de Casasviejas i deien que n'Azaña havia dit en es Congrés que no fessin presoners, que n'Azaña havia dit "tiros a la barriga" i es capità de sa Guardia de Asalto, es capitán Rojas Feijespán, mentida, pobres desgraciats d'Andalusia, però ja varen començar a remanar. Sa República volia fer en dos dies lo que no s'havia fet en cents d'anys. No sé com explicar-vos-ho, ara hi ha un poc més d'albir. Com ella diu que, quan va arribar aquí, pensau sa Guerra Civil va acabar el 39, dia primer d'abril del 39, ara llegesc un llibres des camps de concentració argelers, me comprens? I a Espanya en Franco encara duia es daixò que als russos els aturaria a es Pirineus. En Solís, ministre des Sinditats, deia que tots es sindicats del món venien a copiar a Espanya. Una quantitat de mentides s'ha dit i molta de gent s'ho ha begut. Sa gent ara està un poquet més civilitzada. Es medis de comunicació, sa tele, aquestes coses... però encara hi ha gent molt atraçada. Ja pot dir que Espanya està endarrere, endarrere, endarrere, amb 25 cèntims que mos ha augmentat aquest Rajoy, no tenen nom.

[...]

Vos cont lo trist que he passat.

I es vostre pare va viure fins a es 97 anys?

Sí, lo que estava a sa residència, aquesta residència que hi ha devora Prica, des Consell, allà estava.

Volia demanar-vos, clar, heu viscut moltes coses i els heu viscudes també de molt jove, vos degué deixar una gran marca tot allò de viure aquí.

Jo vos ho dic que me'n record més de quan era nina que diguéssim que encara no era una joveneta, de sa guerra, m'ha quedat més gravat, sobretot es dia que varen venir a cercar es papà, mira si era petita, això me pareix, quan vos ho he contat, pareix que ho estic visquent.

Sempre heu viscut en aquest barri des de que vàreu venir?

No, no vàrem viure a Santa Catalina, Pepín, per favor, de casada, bé, jo vaig viure a Santa Catalina que es papà estava tancat i l'amollaren estant noltros a Santa Catalina i vàrem anar a viure a Son Armadans i de Son Armadans havien fet aquesta finca que era una finca que era s'única que tenia tres pisos, tot eren plantetes baixes i veien la mar, sa badia de la mar, tenia una vista preciosa i, a més, Son Espanyol és molt elevat, és un barri molt elevat i després vàrem passar a viure allà a Son Espanyolet i de Son Espanyol mos n'anàrem a viure a Alger.

I després quan vàreu tornar...?

Quan vàrem tornar jo ja era.... bueno, mos casarem i vàrem passar a viure a Padre Molinar, que és a darrera allà on, darrera es matadero.