El filòleg i expert en toponímia, Cosme Aguiló, ens parla de topònims, els quals considera que reflecteixen qualsevol aspecte de les vivències humanes. Com diu Aguiló, els noms de llocs són el registre fòssil de la llengua.
cIdò lo primer de tot voldria saber, a tothom li deman lo mateix. Es nom complet i quan va néixer.
Sí, es meu nom és Cosme Aguiló Adrover, de malnom Gaspar, i vaig néixer dia 1 d'agost de 1950.
Aquí a Santanyí.
A Santanyí, a ca ma mare. En aquell temps la gent encara naixia a ca seva, no naixia a una clínica com ara.
I a què se dedicaven es teus pares?
Ma mare era una dona de casa i mon pare era fuster d'ofici, però tenien un poc de terra i, clar, tenien uns ingressos complementaris. Tenia sa fusteria allà mateix a ca nostra, aquí on jo vaig néixer, i feia també petites coses que els exportava. Feia no només arreglava mobles i en venia, sinó que també fèiem coses d'ebanisteria: capses de mistos, d'olivera, i això ho venia fora, a altres poblacions i, fins i tot, crec que en duien a sa Península, ma mare els hi envernissava. Li ajudava ma mare també.
Era un home un poc industriós.
Sí, era un home que tenia idees, sabia fer coses un poc extraordinàries. Me'n record va fer un caixonet que s'obria amb una espècie de secret -encara el tenim, en tenim un parell- i era un home que estava picat un poc per sa curiositat. A ell li dec haver après a llegir en català de Mallorca, en mallorquí, ses rondalles mallorquines va ser es meu inici en el món lingüístic diguéssim.
Hi havia com una generació de pares que, malgrat haver crescut o haver estudiat en castellà, tenien com aquesta idea.
Sí, bé, pensa que en aquell temps jo encara tenc memòria des primer pic que vaig sentir xerrar amb una llengua que no era sa meva. Me'n record que tenia cinc anys i va ser un funcionari des Ministeri d'Agricultura que em va demanar "cómo te llamas?" i jo no el vaig entendre. I va passar una dona i va dir "te demana què noms?" i, clar, això avui en dia és impossible, però a sa Mallorca des anys cinquanta pensa que una població com Santanyí, qui parlava castellà aquí? Ningú més que es mestres d'escola, sa guàrdia civil i es secretari de s'Ajuntament. Sa vida era íntegrament en català. Jo dic sempre que hem conegut sa Mallorca medieval, perquè jo ara agaf un inventari d'una possessió des segle XIV o XV, que hagin publicat els historiadors, perquè jo es textos d'aquesta època no els sé llegir fins en es segle XV em costa molt. I pràcticament jo sé de què parla, perquè tots es estris que anomena jo els he vist pràcticament en marxa. I ara ho llegeix això mateix un que hagi nascut en el Principat, sobretot a àrees urbanes i no entén res. En canvi, jo sé tot allò que és pràcticament tot.
De fet, Santanyí deu seu un bon exemple per exemplificar aquesta transició realment ràpida que se va fer d'una Mallorca preturística a sa Mallorca postturística i tots es efectes que això va tenir.
Santanyí, com diu en Mateu Obrador, era un lloc molt arraconat a una Mallorca on ses comunicacions eren dolentíssimes, es quatre extrems de Mallorca, això és Pollença, Andratx, Artà i Santanyí són llocs que tenen a dins sa seva parla bastants d'arcaïsmes, bastants de conservadurismes lingüístics, perquè eren llocs a on feia mal arribar-hi, havies d'anar aposta, no eren llocs de pas com podia ser Algaida, camí cap a Manacor, eren llocs a on havies d'anar ex profeso i estaven un poc aïllats. I dins Santanyí mateix, dins es terme que té diversos nuclis de població, Llombards és una àrea encara més lateral i més arcaïtzant que Santanyí. I podia posar exemples d'aquests quatre extrems que t'he dit de coses que s'hi conserven i que han desaparegut de molts altres llocs.
Com era es poble, quan tu eres petit?
Bé, jo he conegut Santanyí sense una gota d'asfalt. Me'n record quan varen asfaltar sa plaça que la varen llaurar i jo record aquells camins de pols que canta Raimon a ses seves cançons. Allò del carrer Blanc de Xàtiva, aquí era també una cosa semblant. Carrers plens de bassals, aquí deim "bassals" contràriament a la resta de Mallorca que diu "bassiot". Coincidim amb Barcelona amb això. Idò camins plens de bassals i he conegut tots es carrers des poble sense asfaltar. Un poble que conservava uns edificis bellíssims que encara en conserva molts, perquè Santanyí és un des pobles bells de Mallorca. Si haguéssim conservat tot allò que teníem, avui Santanyí seria una meravella. Seria una meravella i conservar no vol dir no poder-hi fer absolutament res, sinó que hi hagués hagut un poc de gust com ara crec que hi ha en què sa gent a s'hora de construir seguís es patrons tradicionals, no fer finestres amb coses metàl·liques, sinó fer-les de pedra i amb so mateix gust de ses que hi ha i dedins fer el que vulguis, però el que vulguis fins a un cert punt també, perquè hi havia cases que eren dignes de conservar no solament per defora, sinó també per dedins. Santanyí era un poble que havia conservat sa seva estructura des segles XVII i XVIII fins pràcticament es anys cinquanta, hi havia molt poc pecats urbanístics, molt pocs. I això s'havia d'haver mantingut, però clar sempre quan mos ne temem des valor de ses coses normalment hi hem fet tard, no sé si era aquesta sa pregunta que...
Sí. I a nivell social com era?
Bé, un poble de gent sobretot camperola i marinera alhora, molt abocat en es contraban, en fi, jo tampoc no puc parlar de com era, perquè jo era molt petit i de moltes coses no me'n temia, però crec que era això. Era allò que retracten es nostres escriptors, Bernat Vidal, Antoni Vicens, Toni Vidal Ferrando, és un poble de tradició antiga a on havia tengut es contactes amb la mar i enfora a través des contraban. I sobretot un poble cerealístic i aquí només creixia blat, figueres, ametllers i els ametllers era una cosa tardana, havia vengut supòs en es segle XIX i garrovers, figues, tot lo que creix alt a llocs aquí no hi creix. Aquí no cerquis segons quines fruites, sa terra és bona però hi falta pluja. Sí, és sec, a Santanyí hi havia més de seixanta basses. Hi ha una cançó que no sé com era, però que comença que diu "Santanyí, aigua de bassa", i hi havia basses que s'havien fetes ja des des segles XIII i XIV, han desaperegut quasi totes, perquè una bassa quasi no té valor. Crec que és punt d'aigua hauria de ser, és aquest patrimoni menor que no està protegit, patrimoni menor vol dir posar esment i ull damunt coses que sa gent normalment infravalora, perquè són coses petites. Posaré uns exemples, aquí hi havia façanes esgrafiades, tot això s'ha perdut quasi tot, en queden molt poques. N'hi havia més de trenta segurament. Pos, per exemple, una cosa que Santanyí no és abundosa, però que a altres pobles de Mallorca sí. Aquests testimonis d'accidents que hi solia haver a totes ses illes mediterrànees, a Campos en sé uns quants, a Felanitx també, a Porreres també, pujant a Lluc també n'hi ha. Aqueixes creuetes amb es nom des desaparegut i de s'accident que va tenir. Santanyí n'hi ha una sola i està molt malmesa, perquè es al·lots hi havien picat a damunt, això no obstant, vaig aconseguir llegir-la tota i sé, era de final del segle XIX. Això s'hauria de protegir tot això i qui diu això diu ses basses, diu es punt d'aigua, cocons, diu també creu sobre ses anguiles de ses teulades o escuts, tot això hauria d'estar protegit. Jo no sé si hi ha inventaris fets d'això o no, però jo he procurat fotografiar tot allò que he pogut, perquè veig que és una lluita contra sa desmemòria col·lectiva i vaig tenir sa disort de perdre 600 diapositives a Barcelona, les me varen sostreure de dins un cotxe. I això va ser una gran pèrdua, perquè, clar, no tenc còpia d'això i tenia tot es poble fotografiat, encara tenc mltes coses evidentment, que hauré de pensar mem què en faig de tot això, perquè jo ja tenc una certa edat i, clar, arriba un dia que te mors i no saps és qui queden que en faran, si li donen fogueró o què en fan, tantes coses s'han cremat de valor per tot.
En es teu cas, aquest intent per conservar sa memòria ha donat un poc de fil argumental en es teu treball posterior.
Sí, bé, jo he tengut uns interessos molt marcats, però quan t'interesses per una cosa normalment hi ha ramificacions i acabes per interessar-te per tot. I això és allò que a mi m'ha passat que per ventura he estat oficial de moltes coses i mestre de res. He tengut massa curiositat i massa coses, crec que és molt millor centrar-te amb una cosa. Ho he fet, en certa manera. Jo ja vaig començar a interessar-me per s'arqueologia, però després em vaig abocar cap en el món lingüístic i, clar, vaig estudiar filologa i això m'ha donat una altra visió també i sobretot he estat interessat pes lèxic adherit en es paisatge, pes noms de lloc, es noms de lloc són com es registre fòcil de sa llengua i què passa, que moltes veus que han desaparegut des llenguatge quotidià se conserven amb topònims i es topònims segueixen essent encara una de ses meves grans passions. Faig altres coses, he furgat dins es món des nom des bolets, per exemple, també dins sa rondallística, tenc un llibre quasi acabat de rondalles que moltes són inèdites. Rondalles i llegendes de Santanyí i això esper a veure aquest hivern si ho puc acabar, perquè jo en s'estiu no faig res de tot això, som hivernant.
Te volia demanar un poc pes camp d'estudi que ha estat sa toponímia. Què diu sa toponímia de qui era o com se relacionada amb es paisatge?
Es conjunt de topònims d'un paisatge és una visió completa d'aquest paisatge. No hi ha cap aspecte de ses vivències humanes que no estigui reflectit a dins es topònims, qualsevol camp. Hi haurà dos grans camps: es topònims formats sobre noms de persona i es topònims descriptius i alguns seran mixtos. Participaran des dos camps, però, clar, es aspectes de dins sa toponímia urbana trobarem més noms antroponímics i dins es rural trobarem més noms descriptius que ens diuen com és es paisatge. I realment conèixer sa toponímia d'un país és conèixer no sa seva llengua, ses seves llengües, ses llengües de tots es pobles que hi ha amb so ajornat, perquè, clar, si observam es conjunt de noms de tot un país trobarem uns noms, és com una excavació arqueològica, sa capa de dalt hi haurà es noms més moderns, generalment, noms espuris que suplanten altres noms sense necessitat. Això sempre ha passat, però ara passa d'una manera descarada. Avui posar un lloc, Las montañas verdes o Shangri-Lao sa barbaritat que vulguis és una aberració, per què? Perquè suplanta un altre nom legítim que a lo millor potser dur segles de vivència, per tant, és una aberració. Això seria aquesta capa superficial que hi ha damunt, com a de pols diguéssim, que val més decantar-la i oblidar-la, si podem. I després hi ha un altre gruix. A Mallorca es 98 o 99% de topònims a Mallorca i a ses Illes Balears són topònims catalans, de creació catalana. No vol dir que dins aqueix gruix tan potent, aquest 98 o 99%, jo no sé es percentatge fins a on s'acosta, però crec que és per aquí, li podem fer segmentacions, perquè hi ha noms que clarament són noms des segle XIII o XIV. Generalment, se'n poden identificar molts. Ja sigui pes suport de sa documentació o perquè transmeten mots que fa estona que han deixat d'usar-se. Ara tenim un estudi molt bo del doctor Veny de Campos i de na Maria Àngels Macips, que és l'Scripta, que ens dona una idea del lapse de temps que han tengut certes unitats lingüístiques. I podem saber que tal mot és anterior al segle XVII, posem per cas, perquè a partir d'aquella època ja no el trobam documentat. Llavors, a part dels topònims catalans, hi ha un gruix important de toponímia àrab pel que fa a macrotopònims, topònims de grans finques, de poblacions, un gruix que té una certa importància, però comparat amb allò altre que hem vist ara de sa toponímia catalana és ínfim. És comparar es salt d'aigua de Llinars de Pollença amb ses catarates del Niàgara, és una cosa ínfima, però hi ha molts de noms d'època islàmica que són topònims o àrabs o berebers, per un romanista a vegades és difícil destriar una cosa de s'altra. Tot i que en poguem tenir una certa idea, hem de confiar un poc amb sos arabistes, malgrat que cadascú sol dur s'aigua cap en es seu molí. Es arabistes tot ho veuen àrab i es romanistes tot ho veim romànic. Saber trobar un punt d'equidistància i veure si una cosa tomba cap a una part o s'altra és un mèrit que el tenim poques persones. I a part dels topònims àrabs hi ha topònims llatins, més pocs, com més endins gratam a s'excavació arqueològica més poques coses trobarem i llavors hi ha es topònims preromans que encara són més pocs.
Per exemple, algun exemple de topònim preromà.
Documentat, per exemple, Bóquer a Pollença, Garonda a Llucmajor, Míner, tant a Llucmajor com a Pollença. S'ha de dir que es topònims preromans, navegam dins una foscor quasi absoluta. Qualcun podem intuir què vol dir, Garonda sabem què vol dir pes seus congèneres peninsulars, Girona, Garoña, Gironda a França i tots estan en relació amb curs d'aigua. De manera que quan deim torrent de Garonda deim alguna cosa com "torrent des torrent". Bóquer no sabem què vol dir, però és un topònim documentat per dur es tabulae de patronat, hi ha dos contractes entre Roma i sa ciutat indígena de Bocchorum que està situada en el Pedret de Bóquer a on es topònims se documenta, altres ciutats llatines com són Guium i Tucis. Guium està documentat per una làpida me pens que és de Tarragona on hi ha un personatge que és palmesà i guiuntà alhora. Per tant, no només documentat pels autors clàssics, que són es que diuen quines ciutats hi havia a Mallorca en aquesta època, sinó també documentats epigràficament. Palma me pens que no té documentació epigràfica, no ho diria cert, però en té per ses fonts clàssiques i crec que no hi ha cap dubte que estava situada davall es subsòl de s'actual capital de s'illa. Després d'època romana o Pollença és un topònim romà, Pollentia, però passa una cosa, que es topònim se va desplaçar vuit quilòmetres, perquè amb s'abandonament de Pollença pareix que sa gent se va despleçar cap allà on hi havia s'aigua des de Ternelles. Pensa que en es segle XIII, encara lo que avui deim es cap des Pinar, encara surt documentat com el cap de Pollença, Alcúdia, me'n record de sa ciutat que estava situada a sisme entre ses dues badies, una situació geogràfica excel·lent. Segurament a ses Salines n'hi va haver una altra d'aquestes ciutats, per ventura una ciutat indígena romanitzada, davall es poble de ses Salines hi ha restes d'un fossat que hi ha uns autors que n'han parlat d'aquest fossat, hi ha un treball de n'Andreu Pons i en Norat Bauçà, un fossat que demostra que hi havia un campament romà aquí. I prop de ses Salines hi ha una necròpoli que és sa que ha furnit sa majoria de làpides romanes de Mallorca. Més de la meitat són trobades a Carrotja. Ara, si era una ciutat indígena romanitzada o no, això són coses que estan un poc a l'aire, pens. I topònims llatins, jo vaig intentar fer, clar, si a Mallorca no haguessin vengut es àrabs, avui aquí tindríem una altra llengua romànica diferent des català. D'aquesta llengua en queden traces toponímiques i res més i he intentat sistematitzar un poc com evolucionava aquesta llengua a partir des llatí. Una de ses coses que conservava era es acusatius plurals en -os, així tenim, per exemple, Campos o Entrecampos, que hi havia un lloc a ses muntanyes de Sóller que se deien Entrecampos i un altre Campos mateix allà. Sa o final se conservava en posició medial, és a dir, quan portu anava acompanyat d'un complement, aquesta u, que després esdevenia o, porto, se conserva a tres topònims: Portocolom, Portopetro o Portopetra, com ho deim aquí, i Portopi. En canvi, es cas de Portocristo és modern, com altres portos que han sortit per imitació d'aquests. Per tant, primera cosa, Portopetro, Portocristo, fins i tot, maldament sigui modern, Portocolom i Portopi s'ha d'escriure junt, perquè porto no és cap paraula de sa nostra llengua, és d'un altre estadi lingüístic. Campu quan es venia en posició medial, per exemple, hi ha un lloc a Ariany, es camp d'Ariany, té conservat entre sa poca gent vella que encara ho recorda d'Ariany, a ses voreres des camp encara se conserva es nom que abans era de tot es camp. Abans de ser es camp d'Ariany era es Camp Cucurutx i està documentat com a Camp Cocruix i què va passar aquí? Que se va malsegmentar i Camp Pocruix en lloc de Campo Cruix se va fer Camp Pocruix i Pocruix va passar a Pucruix i després a Cucurtx, com Pocoví passa a Pucuví, després Cucuví, Son Cucuir, i Camp Cocruix volia dir el camp de la creu. Segurament, perquè estava fitat amb una creu. Aquí es camp d'en Torell hi estava i es camp que hi ha sa partió de Campos també se diu se creueta en es seu inici. Per tant, es camp Cucuruix és un nom d'aquesta època. Es Camp Roig de Bunyola surt documentat com es Camp Porroig, va passar exactament el mateix, però modernament s'ha catalanitzat com a Camp Roig, però antigament era Camp Porroi, Campo Rubui. Rubui havia de donar Roi, com es Cocons Rois que hi ha aquí a sa costa de Portopetro. Bé, d'aquesta època queden bastantes coses més. Alguns topònims hi haurà es dubte de si són romànics o no ho són, com Muro. Sempre hi ha aquest dubte determinat topònim. N'hi ha que són molt clars, però n'hi ha que no ho són tant. Hi ha es topònims amb -atx, -itx, -utx, Andratx, Portinatx, Crestatx, Llucatx, parl de totes ses illes ara, Fornalutx, Hortalutx, amb -itx Felanitx, Llinàritx, Favàritx, n'hi ha moltíssims, de desapareguts, Aclamenàritx, per exemple, a on pareix que hi ha un sufix llatí que era -aceu, -iceu, -uceu , que, si hi hagués evolucionat normalment, hauria donat -as, -is, -us, però va donar segurament per mor des filtre des àrabs, es filtre des àrabs, -atx, -itx, -utx. Un altre exemple de vocal medial conservada és un topònim preciós de Llorito, Llorito que Llorito no és un nom tan antic com diu el mestre Coromines. Tot, he de dir una cosa, tots es qui feim toponímia, tots absolutament tots i, fins i tot, és més sabut com el mestre Coromines mos equivocam. Per tant, un toponimista primera condició que ha de tenir és una dosi d'humilitat a prova de foc, perquè allò que avui veus d'una manera, demà a la vista d'un document nou, ho pots veure d'una altra.
Entre altres coses, perquè el que feis és elaborar una teoria sobre s'origen des nom de ses coses, a partir de...
Qualque vegada ses teories són en es 100% segures. Locoplan, aquest nom que te parlava de Llorito, Locoplan és fora de dubtes que vol dir es lloc pla, locu planu, és a dir, sa vocal final de planu no se va conservar perquè estava en posició final, però sa de locu sí perquè quedava en posició medial. I després Locoplan, com una paraula inintel·ligible, se va convertir amb lo coplan, perquè lo era s'article i d'aquí se'n va fer un plural coplans amb una vocal apantètica. Hi havia determinats grups consonàntics d'aquesta llengua que no eren mals d'articular posteriorment i s'Alqueria flumen, que era pes torrent de na Borges. Flumen, flumilis el riu, va passar a fu lu men, i coplans, co pelans, perquè es grups aquests eren mal d'articular. I bé, d'exemples àrabs n'hi ha molts, topònims començats per al-, Alcúdia, Algaida, per Bini-, que abans eren Beni-, a València han quedat com a Benis, però aquí varen passar a Binis amb qualcun que s'han conservat Benifela a Capdepera i per sa part d'Andratx també n'hi ha qualcún. Bennoc a Llucmajor.
Me fa gràcia, no sé si sa meva sensació és encertada, però com que tenc sa sensació que en es topònims és on se veu més on s'ús popular de sa llengua ha deformat o ha format finalment es nom de ses coses. És a dir, com això lletres que desapareixen...
Clar, perquè no s'entenen, es topònim és com un búnquer, sa llengua s'hi refugia. Paraules que han desaparegut des parlar de Mallorca fa cents d'anys se conserven amb topònims. De vegades, jo vaig publicar un article que se diu "Trenta nàufrags toponímics" a on analitzava trenta unitats lingüístiques que han deixat molts pocs exemples. Un d'ells era torm, que vol dir, és una arrel preromànica que vol dir elevació, prominència, d'aquí ve turmell, sa paraula turuta, que no és en es diccionari Alcover-Moll a s'Alqueria Blanca una turuta vol dir 'una elevació dins un sementer o dins un camí'. Un bony, una turuta. I torms hi ha derivats a Mallorca també escassos, però es primitiu, torm, només s'ha conservat a Pollença, com a tom, el Tom de la Seda.
[...]
Idò això, dèiem que torm es primitiu només ha sobreviscut a Pollença com a tom, el Tom de la Seda, perquè aquest grup -rm en posició final és mal d'articular també en mallorquí, pensa que Palerm se pronuncia Palerm, es llinatge Palerm, Can Palerm. El Tom de la Seda a Pollença i es Tom des Coloms a Artà. A Menorca n'hi ha uns quants també. Són pedres elevades o turons elevats de rocosos, hi ha a dins es barranc de cala en Porter hi ha es Tom de Biniarroi i es Tom de na Bribona, que no l'he sentit mai de viva veu, l'he vist documentat a un mapa. I es Tom del Caufà s'ha convertit en es Torn del Calfà, és un illot de sa boca de cala Alcaufar. En canvi, derivats, na Turmàs, a Capdepera hi ha na Turmàs, amb un sufix augmentatiu, a sa Calobra també hi ha diversos turmàs i llavors hi ha un doble sufix, el Turmassot a Pollença n'hi ha un, i a sa costa de Santanyí n'hi ha onze de turmassots. Què és un turmassot? és una roca que no és una illa, però la mar quasi l'enrevolta i hi ha un freu entre aquesta roca i es panyals que són més alts, de tal manera que, fins i tot, un dia de temporal, pot ser que la mar de vegades boti a qualcun d'ells, no a tots. Pot ser natural i pot ser artificial. Es Turmassot des Baus és artificial, perquè varen fer pedrera voltant voltant i va quedar aquell mèdol, aquell testimoni enmig, qui diu torm diu quer, escrit quer, només hi ha un exemple a ses Balears, sa font des Quer a Estellencs. Sa font des Quer, que està a baix de sa Mola de s'Esclop.
Me fa gràcia aquesta capacitat humana per posar nom, fins i tot, a sa més petita cosa.
Ui, sa toponímia sobretot a sa costa arriba a un punt d'atomització brutal a dins s'Almunia es noms són cada dos metres, se toquen quasi, a Eivissa n'Enric Ribes que és un gran investigador, ha fet una feina meravellosa de recollida de topònims al litoral i hi ha una atomització que és increïble com cada lloc. Clar, com per què neixen topònims tan espessos? Perquè hi havia una activitat humana, allà on no hi ha activitat humana no hi ha topònims, i clar hi havia pesqueres i cada una tenia es seu nom i es pescadors les usufructuaven cadascun d'ells i no anava un pescador a pescar sa pesquera d'una altra normalment. I allò era sa pesquera d'en Xenxis, posem per cas, te pos un exemple a sa Colònia de Sant Jordi. A Mallorca mira sa meravella de sa toponímia fins a on arriba. A Mallorca deim arena com tot es català oriental, perdona, com es deia abans, ara arena està conservat en occidental i qualque punt aïllat des català oriental, en el Vendrell, per exemple, diuen arena, no diuen sorra. Què va passar? Això en Joan Veny ho explica magistralment a un dels seus llibres, com tot lo que fa, és una meravella. Va sortir una competència per arena a partir d'una altra paraula que designava es llast que se posava dins ses embarcacions medievals, que era sorra. Sorra no era arena, eren pedres com a boldes, a Mallorca ho feien amb boldes, però sorra va arribar a suplantar arena a molts de llocs, perquè sa sorra que utilitzaven per llestar de vegades era grossa, però de vegades també eren pedres més menudes i en es final va acabar per designar 'arena'. A Mallorca no és una paraula desconeguda sorra, contra allò que puguin pensar molts de mallorquins. "Ah, no, això no és mallorquí, això és de Catalunya" tal, sa llengua és un pou sense fons, allò que moltes vegades te penses que no s'ha dit mai aquí s'ha dit, a sa Colònia de Sant Jordi, hi havia un illot que ara no és illa, perquè està unit a terra, aquí a on hi ha sa Llonja, és s'Illot des Frares, i allà hi havia un lloc que se deia sa Sorra i es mariner me va dir que un no, més d'un de coloniers sabien què volia dir sorra. Què no saps què és sorra? Sorra són pedres grosses. És a dir, que Mallorca hem conservat... a un punt de Mallorca, que és sa Colònia de Sant Jordi, es mariners conservaven sa paraula sorra amb so significat primitiu des mot i com això moltíssimes coses, que penses que no han existit mai i que aquí es mateixos mallorquins desconeixem es parlars. Fent una obra... amb n'Antoni Mestre vaig fer un atles lingüístic de noms d'ocells i vàrem córrer totes ses poblacions històriques de ses Balears i quedava sorprès de ses coses que se diuen que tu dius... però com és possible una illa tan petita? És parlar és unitari i divers a la vegada, i això tant a nivell de dialecte com a nivell de llengua, trobes coses que quedes sorprès. En llatí area que va donar era, sa paraula era aquí on batem, ve des llatí area que vol dir això una 'àrea', un lloc net de vegetació per batre. Àrea va passar a aira i després a eira i eira encara se conserva a Andratx. A Andratx diuen una eira, no diuen una era com a la resta de Mallorca. I això és un arcaïsme preciós, digen de conservar.
De fet, és com si sa toponímia en cert sentit fos com és registre de s'ADN de sa llengua de com ha anat evolucionant.
Ni més ni pus. Tot allò que moltes coses que han desaparegudes a sa toponímia se conserven.
També estris, designacions de coses, feines...
I coses que desapareixeran i que encara hi ha gent que les sap. Es llenguatge de ses ovelles, per exemple, és riquíssim. Demanem a un infant, no ja de ciutat, de poble, mem què és una baciva, ningú ja ho sap, o què és un tendral o una primalona, una baciva era s'ovella que no criava. Sa pleta de ses bacives a Son Danús hi és. Clar, tot això queda a sa toponímia també. Queden coses inimaginables, fins i tot, qüestions jurídiques, aquí hi ha una bassa entre Santanyí i s'Alqueria Blanca, més prop de s'Alqueria, que se diu sa Bassa Inquarta. Sa Bassa inquarta, que molta gent la deformada i li diuen sa Bassa Cinquanta, sa Bassa de Cinquanta i això era sa gent que encara ho diu més a prop de lo que era originari diu sa Bassa Inquarta. En dret romà hi ha sa quarta falcídia i sa quarta trebel·liànica i sa quarta marital, són termes jurídics que jo ara de memòria no te sé explicar bé, però es veu que hi va haver en aquesta finca una qüestió de transmissió i se degué repetir tant davant es notari sa Bassa de s'Inquarta que va quedar sa Bassa Inquarta, sa preposició va desaparèixer i ara és sa Bassa Inquarta. Sa Bassa ja ha desaparegut també, però sabem a on estava, perquè encara en ocasions de pluges s'hi aguanta un poc s'humitat allà. Qui diu això diu es Violari en es Llombards. Es violari era una pensió vitalícia i s'ha conservat també com a nom d'unes terres i noms àrabs, fins i tot, de personatges islàmics. Ses Fonts de n'Alis no podem dir que sigui... sa gent ara corregeix i diu ses Fonts de n'Alís, però això és una ultracorrecció, a Mallorca s'àrab era d'accent fluctuant, i a Mallorca tots es noms que han quedat "Ali" han quedat com a paraules planes, es Cingle n'Ali, es Cingle de n'Àlix a Artà, es puig de n'Ali i aquí és ses Fonts de n'Alis, s'ha pluralitzat, però també queda un nom com na Mostafana, una finca devora es Llombards, i na Melis, un cognom d'origen àrab, no podem dir que això siguin topònims àrabs, però transmeten noms de personatges musulmans que a lo millor varen quedar després de sa conquesta cristiana. Aquí topònims àrabs a Santanyí n'han sobreviscut sis, sis de molts més que en sabem, però quins han quedat? En vitalitat més o manco bona, sana, s'Almunia, que s'Almunia si ho escrivim segons sa tradició, però aquí deim s'Almunia i és una u no és una o, no és s'Almonia, és una u etimològica, perquè això ve d'Almunia que vol dir 'granja, explotació agrària, jardí' i, fins i tot, no sé si hi havia torre amb aquest significat. S'Almunia, després Solimina, Solimina és un lloc entre Mondragó i Cala Figuera, una caleta i Solimina ve possiblement de sulaimania que vol dir 'es lloc d'en Suleiman' i queda també es Marratxí. Es Marratxí és una finca amb article aquí, a diferència de Marratxí població, és una finca devora Maria, que ara dins Son Morlà, en es costat de Son Morlà hi havia una finca que se deia Maria que ja molt poca gent ho sap en aquest nom i Maria era lo mateix que Almeria o que es puig de Maria de Pollença o que es poble de Maria de la Salut que diuen, són llocs elevats, llocs de guaita, després hi havia la Real, ses cases ara estan destruïdes devora Portopetra, això és s'àrab riad, com Sant Bernat de la Real, supòs que és el mateix i quina altra? Ses Modraves, segurament era una teulera. Modrava quan és a sa vorera de la mar vol dir 'pesca de tonyina', ses almadraves, sa darrera que va funcionar en el Mediterrani era a l'oest de Sicília, s'illa de Favignana, però aquí hi havia almadraves també, ara, si estan a terra endins, són teuleres. Mandrava a Inca amb una ema afegida mandrava és segurament una teulera d'Inca. Els Molins de l'Almadrava, del Rec, de Pollença, segurament devien ser teulera també, ara, si estan a costa, són llocs de pesca de tonyina.
Com va començar es teu interès per sa toponímia? Abans has dit que te va interessar s'arqueologia...
Sí, va ser casualment, ho he contat altres vegades. A Cala Santanyí hi va haver un home de Santanyí que encara és viu, no sé com varen sortir noms a sa vorera de mar, dins cala Santanyí hi ha sa Trona, hi ha es Penyal des Ases, sa Punta Petita, es Regador, sa Pesquera, i jo sé que vaig anomenar aquests noms i ell me va dir: "No, i allà també hi ha es Racó des Salt, es Pi", bé, no sé ara quins topònims me va anomenar que jo no els coneixia i jo havia estat tota sa vida a Cala Santanyí. I va ser que aquí que jo me vaig demanar com és possible que si jo he viscut tota sa vida aquí no conegui tot això. Per tant, si sa gent vella sap més que jo d'això, com és normal, què hi deu haver a punt de perdre's per sempre? I va ser aquí quan me vaig determinar de fer un mapa de s'illa de Cabrera. Això devia ser un poc abans, devers l'any 74 i vaig publicar es mapa de Cabrera l'any 80 i es mapa d'en Mascaró passa a rius, que ja duia molts de noms, es mapa general de Mallorca, a Cabrera duu devers 130 noms i jo en vaig recopilar 460 a s'arxipèlag, vol dir que molta cosa s'hagués perdut i encara en tenc, m'agradaria un dia fer un libre sobre sa toponímia de Cabrera, si hi som a temps, i ho tenc començat, però llavors em vaig posar a estudiar i ho vaig interrompre, però ja havia començat per fer una obra sobre sa toponímia de Cabrera i hi havia fet fitxes de molts de llocs, l'havia tornat visitar i ara lo que hauria de fer és completar-ho en això i publicar un llibre. Aleshores això me vaig interessar per sa toponímia d'aquesta manera tan intensa davant sa visió des cúmul d'informació que estava a punt d'anar-se'n en orris per sempre.
De fet, hi ha una cosa que, clar, és com un poc místic, però sa sensació que com a humans necessitam posar-li nom a ses coses i que, si aquest nom se perd, aquestes coses deixen de tenir una entitat.
Clar i sa gent li agrada saber...
Com si sa nostra visió del món queda coixa si no tenim el nom per aquell lloc.
Efectivament, és així com dius. Sa gent li agrada saber què vol dir es lloc allà on viu, es nom des seu poble.
[...]
Dèiem això que a sa gent li agrada posar nom a ses coses o saber s'origen des nom d'allà.
Clar, i saber s'origen de sa teva finca, des teu cognom mateix, des teu malnom, aquí ara enguany he publicat per segona vegada un poc ampliat s'origen d'un mal nom de Santanyí que és extraordinari. És un malnom que és una autèntica joia lingüística i que segurament no hi ha cap paral·lel en tot es domini lingüístic català, és es malnom Notxer. Hi ha diverses famílies que són Notxer de malnom, clar, això a primera vista pareix es castellà noche, però aquí s'hi amaga una cosa molt més antiga, molt antiga, totes aquestes famílies són de tradició marinera i això jo no tenc cap casta de dubte que això és una paraula catalano-medieval que va desaparèixer fa molt des català, però que hi ha nombrosa documentació que és sa paraula notxer, notxer que ve de o nauxer que ve en última instància ve del grec naucleros que volia dir una cosa com capità d'embarcació, capità de nau. Totes ses famílies que duen es malnom notxe a Santanyí són de tradició marinera. En Joan Veny m'ha donat sa raó amb això en diverses ocasions i ha establert un punt de transmissió per aquesta paraula que no seria venguda directament des grec, sinó que hauria passat pes genovès, una de tantes paraules relacionades amb la mar que devem en es contaces amb Gènova, malgrat que siguin els nostres enemics seculars. Genovesos, pisans i venecians, tota aquesta gent de per lo que ara és Itàlia. Era això, es capità de nau que també era es qui posava ordre damunt ses embarcacions, que tot estàs situat en es lloc que li corresponia era es nauxer, i d'aquí ve notxer va passar a notxer, igual que quarter ha passat a corte, un corte de pollastre, no, un quarter de pollastre per influència des castellà.
Parlem un poc de sa teva educació, perquè en els anys cinquanta aquí a Santanyí vares tenir s'oportunitat d'estudiar filologia.
Bé, jo anava primer a ca ses monges quan era nin amb sor Paula, allà mos treien un quadre de l'infern i mos parlaven des turments que tendríem si no fèiem bondat. Un quadre que encara el record, que pagaria molt tenir-lo, perquè era terrorífic. Quan fèiem qualque malifeta, mos treien aquest quadre i alerta que es rellotge de l'infern només té dos i fa sempre i mai, sempre estareu aquí i mai sortireu. Era terrorífic. Bé, després vaig anar a s'escola franquista graduada, podria contar moltes coses d'aqquesta escola franquista i hi vaig anar amb mestres bons. Don Lluís Pemany el record amb una especial estimación, Don Joan Bover, eren mestres bons, malgrat, bé, don Joan Bover per ses seves idees crec que va estar una temporada com a desterrat a Formentera, era una bellíssima persona i després d'estudiar a Santanyí mon pare va voler que estudiàs a Palma i me va posar amb sos teretins de Son Espanyolet, tres anys, aquí vaig fer ingrés i primer de batxillerat i allà no sé si vaig haver de repetir un curs, perquè no m'ho convalidaven i vaig estudiar tres anys amb sos teretins de Son Espanyolet, tenc un bon record, encara que allò, quan vaig ser allà dedins, vaig descobrir que allò era un seminari i que allà jo hi anava teòricament per ser capellà, quan jo mai vaig tenir aquestes idees i sé que me va costar dir "me'n vaig", perquè ja pareixia que estava com a abocat, bé, vaig aprendre moltes coses bones, don gràcies també per tenir una cultura religiosa que ara veig que sa gent no té. Jo ses personatges de l'antic testament i des nou no me són estranys i sé més o manco qui és qui i això m'agrada vull dir no don res per perdut de tot això, vaig aprendre un poc de llatí i un any vaig estudiar grec, encara que ara no en sàpiga res, grec clàssic, però no em va quedar res d'allò i llavors vaig estar un any amb sos carmelites des carrer Murillo, prop de sa plaça del Progrés de Palma i llavors vaig decidir no estudiar pus i me vaig posar a fer feina d'hoteler a ca nostra fins que na Bel Vidal i en Joan Miralles em varen insistir que havia d'estudiar Filologia, això a trenta anys, i jo vaig dir jo som massa vell i que no, que no, que no, però, quan en tenia quaranta, varen tornar a insistir i lo que no vaig fer a trenta perquè era massa vell ho vaig fer a quaranta-un. I vaig fer ses proves d'accés a s'universitat i vaig fer es cinc anys de Filologia amb so pla antic, no amb so Pla Bolonya. I bé me va anar molt bé i llavors vaig fer es doctorat i el 96 vaig acabar i el 2007 vaig llegir sa tesi.
Una història curiosa.
Sa tesi que va ser sa toponímia de Santanyí i ses Salines.
I vares fer feina a s'hostaleria durant una temporada?
Sí, llavors, clar, quan vaig acabar d'estudiar i em varen posar també a fer dues assignatures que feia un parell d'hores sa setmana, Gramàtica Històrica, o sigui, vaig impartir classes de Gramàtica Històrica i d'Història de la Llengua un any, però com que no ho podia dur fer feina d'hoteler i preparar ses classes vaig decidir que deixava s'universitat. Després vaig ingressar a l'Institut d'Estudis Catalans com a membre corresponent i això era el 2006, devia ser, ara no me'n record exactament i bé som membre de l'Institut i part de sa Comissió d'Onomàstica de l'Institut i mos reunim, jo només hi vaig en s'hivern quan puc, però discutim temes de grafies de topònims, ara feim un nomenclàtur mundial, jo d'això he de dir que en sé molt poc i només puc aportar alguna coseta, però, quan varen tractar es topònims d'Itàlia o de França o d'Alemanya, això sí que tenia alguna cosa a dir, però ara toponímia de Sud-àfrica jo no hi tenc res a dir, evidentment. Però, bé, som d'aquesta Comissió, estic molt content de ser-ho encara que sa meva aportació sigui limitada.
Te volia demanar també, hem parlat des topònims de sa costa que hi ha una densitat de topònims molt important. Ho has relacionat amb sa pesca. Hi ha també relació amb es contraban, que, per exemple, xerram de Cabrera i de sa costa de Santanyí. S'activitat des contraban se podria considerar gairebé una activitat tradicional, perquè va tenir una gran importància.
Sí, però topònims relacionats amb so contraban, com amb sos bolets n'hi ha pocs, perquè es bolets tothom té es seus agres gelosos, n'hi ha qualcun, però es contraban passa lo mateix, es secrets són amagatalls de contraban, quan deixen de ser secrets, sí que poden formar part de sa toponímia de sa costa. Per exemple, devora na Patera, que és un lloc a on va naufragar un vaixell l'any 52, entre es Niu de s'Àguila i es Caló des Savinar hi ha una cova a on hi ha es Secret d'en Paulo i es Secret d'en Palles, que són coneguts, es secret d'en Bielet també és un altre conegut. I Cabrera per ventura també n'hi ha un, però es secret normalment no solen tenir nom, perquè són això, secrets. uan deixen de ser-ho, sí.
Supòs que sí que els hi anava bé per trobar-se es vespres, tenir ben controlat sa toponímia.
Si tenien nom o bé li deien es lloc, es secret de s'era de sa roca, per exemple, però era toponímia críptica que usaven només un determinat sector de sa població, és qui estava vinculat amb aquella activitat d'importació.
Importació d'un temps. Te volia demanar com ha estat sa transformació de Santanyí, es poble que me descrivies de sa teva infància és molt diferent des poble que veim ara, tot i que sí que hi ha certa part de Santanyí que han conservat molt.
Sí, es Santanyí físic està bastant ben conservat, a més sa gent ara cuida molt ses façanes, té gust en sa construcció, hi ha unes normes que supòs que no permeten o no haurien de permetre segons quins desbarats. I és un poble més o menys ben conservat. Ara, es Santanyí persones diguem som en minoria jo crec ja, almenys es dies de mercat jo vaig pes poble i hi ha una allau de gent desconeguda, gent estrangera la majoria, per trobar un indígena he de fer mig poble i quan en trob un pareix que és trobar una agulla dins un paller.
S'ha establert molta gent...
Sí, a Santanyí hi ha molts d'estrangers que tenen cases. Un temps les teníem per foravila, però ara es poble no hi ha cap carrer que no hi hagi cases d'estrangers amb propietat o com a llogaters, però n'hi ha molts d'estrangers, lo que veig una cosa que es fill des estrangers normalment aprenen de xerrar es mallorquí, així com de vegades n'hi ha d'altres zones de s'Estat mateix que són més reticents a aprendre sa llengua i integrar-se dins sa cultura autòctona. Aquí mateix jo tenc uns baixos llogats a uns estrangers alemanys que ells saben castellà, saben qualque paraula catalana, però ses filles parlen un mallorquí de poble. I me'n record que l'any passat vaig dir a sa major, me va dir: "Ai, tenc com a fred", li vaig dir "tu tens fred?", sent alemanya, passes fred, que en tengui jo és normal", i me va mirar amb una cara "jo no som alemanya, jo mon pare i ma mare són alemanys, però jo som ben mallorquina". Dic, tens raó, disculpa però és així com dius, em va contestar així i em va dar una autèntica lliçó que ho hem de tenir en compte. És això que diu en Pere Quart, no és la naixença que dona la nacionalitat, és sa voluntat, si tu vols esser d'un lloc, ho ets.
Au idò, jo crec que ja en tenc prou.
[...]
I què fas ara? Te dediques en s'estiu a s'hosteleria i en s'hivern?
En s'hivern investig i faig... ara prepar un parell de coses amb en Toni Mestre hem d'acabar es complement de sales lingüístic, que és un llibre de cultura popular. De popular des món des ocells, perquè hem replegat moltes coses que no els vàrem poder publicar a s'Atles. El coneixes s'Atles, l'has vist? I llavors faig coses més puntuals. Vaig fer una cosa de Llorito que la publicaran crec que ara per desembre. Una aproximació a sa toponímia de Llorito. Llavors, ara prepar una cosa de nou o deu topònims de Campos per ses Jornades d'Història Local, m'han dit per fer sa lliçó inaugural i prepar nou o deu topònims. Campos té molt poca toponímia antiga conservada, a diferència de Llucmajor, per exemple, Llucmajor cada finca té uns noms preciosos. Hi ha molts de noms de persona, casetes, bé, no està recollida exhaustivament, sa toponímia de Campos s'hauria de recollir. I llavors faig una altra cosa sobre un topònim mallorquí i menorquí que a Santanyí no hi és però hi és a altres llocs, que és es Badaluc, no sé si te sona.
Sí.
D'on el coneixes en es Badaluc?
Crec que he sentit alguna vegada sa paraula i és d'aquestes paraules que té un so tan curiós.
N'hi ha molts a Mallorca i Menorca, n'hi ha nou o deu a cada illa, no a Menorca n'hi ha més. A Menorca n'hi deu haver una vintena de badalucs, com a mínim, i ara lo que vull fer en acabar s'estiu que podré viatjar és anar a veure-los a tots, sense deixar-ne n'hi un.
Una darrera pregunta, fins a quin punt és important o crucial sa feina de camp? És a dir, en es final supòs que molta d'aquesta tasca és anar en es lloc, trobar gent major.
Quan investigam s'origen d'una paraula, taula, tenim dues coses, tenim es significant i és significat. Tenim sa paraula taula i tenim es referent. En toponímia tenim es referent, però a on és? Es badaluc què és? aquesta casa? aquesta penya? aquest conradís? aquest torrent? què es un badaluc? I no queda més remei que anar a veure-los a tots i veure què tenen en comú. I aquí llavors pots començar a gratar amb una certa seguretat, és a dir, identificar es punt embrionari des topònims, perquè hi ha topònims que s'expandeixen llavors i no saps a on ha començat es nom i quan s'expandeixen normalment se perd es significat i se cerca un nom nou pes punt embrionari i sol ser tautològic, sol ser una repetició. S'exemple clàssic per jo que l'he tret moltes vegades és sa Roca des Còtil a Porreres. A Porreres hi ha una roca que és a Roca des Còtil, perquè es còtil és tot es voltants. Va passar que sa roca antigament se deia es "còtil" que ve de cotulu derivat de cos, cotis que vol dir 'pedra, roca'. Cotulos, cotulos va donar còtul i després còtil i era sa roca, però se va perdre es significat i es nom se va expandir. Tota aquella zona va començar a ser es Còtil. On tens sa vinya? En es Còtil. I ningú ja sabia que es Còtil era sa pedra, però llavors hi torna haver sa necessitat de batejar sa pedra i com que cos, cotis vol dir roca i allò és una roca i saben que allò és es Còtil, allò és sa Roca des Còtil.
Hi ha bastants d'exemples d'aquestes tautologies.
Es Pontàs de Santanyí mateix. Es Pontàs és s'arc, però hi ha unes finques que se diuen es Pontàs devora s'arc i un mariner me deia: "No, es Pontàs això és s'arc des Pontàs, es Pontàs és en terra". Això només ha passat en boca d'un mariner, però en molts de llocs passa i arriba a expandir-se tant i perdre-se tant es punt embrionari, sempre sa modificació se fa damunt es punt embrionari, d'això n'hi ha molts d'exemples, es cotalus.
Ben curiós. Au idò.
Filòleg | Treballador/a a hostaleria
Santanyí
Santanyí