Memòria, dones i treball (Sencelles 2025)

Som na Coloma Bestard Campaner, me diven de Can Rebull. Vaig néixer dia 21 d'abril de l'any 50 a Sencelles i visc a Sencelles.

Jo som Maria Ferriol Martorell, vaig néixer a Sineu i també visc aquí. Vaig néixer dia 26 de maig del 43, 1943.

Jo vaig començar als 17 anys, perquè, quan vaig acabar s'escola, vaig començar a fer feina a una merceria, però no m'agradava. Ses meves germanes venien totes a sa fàbrica i guanyaven doblers i jo no guanyava res i va ser quan em vaig decidir a venir aquí. Havia de fer 18, s'any que havia d efer es 18, vaig començar. I vaig venir quatre anys, perquè en els quatre anys de fer feina aquí, als 22 me vaig casar, i el que han dit antes és que se pagava un doblers, jo volia sa mare tot d'una, i vaig dir tanmateix hauré de deixar sa feina idò me'n vaig i cobr aquests doblers, que me van ajudar bastant, perquè vaig cobrar 12.000 euros, 12.000 pessetes. I llavors ja vaig fer feina dins la casa, feia sabates, vaig aprendre de fer sabates i feia feina. I vaig tardar a tenir es fills, però no les tenia i es temps que les tenia, feia sabates dins ca nostra, lo que llavors també cobrava molt poc, perquè tenia el cus a l'aire molt aviat, me n'anava a passejar amb els nins i no me retia. I vaig començar a fer feina a una altra empresa. S'altra empresa vaig començar a sa Fundació Joan XXIII, amb persones discapacitades de cuidadora.

Jo vaig començar en el 64, a través de dos Guàrdies Civils de Sencelles. I és cas. Eren dos que vivien a Sineu, perquè hi havia corté, i eren d'aquí, de Sencelles. Se varen entregar un vespre a ca nostra, perquè aquí els havien cercat, havien obert, perquè cercassin cinc dones a Sineu. I van venir a ca nostra, van tocar sa porta, ja vàrem sortir, sopàvem. Ma mare diu, surt, encén sa llum, mira qui és. Dic, mon pare, dic i són dos Guàrdies Civils. Diu, com, sa Guàrdia Civil? Se giren es meus germans i diu, quina no l'heu feta? Noltros no hem fet res. I res, mon pare va sortir, i els va dir, què han fet els meus fills? Per què no penses... Diu, no, no venim pels vostres fills, venim per ser vostres filles. Ses filles, i què han fet ses filles? Va venir a sa cuina, diu, quina l'heu feta? I li vaig dir, posau-vos tranquil, que no han fet res. Diu, però mos han comandat, que havien de cercar cinc persones d'aquí, ses dues vostres han de venir. I que no. Diu, mon pare, que no. Noltros brodàvem, i que no. Per embarc, per Palma, i que no ho volia. Diu, "ca! començaran" quan va donar ses hores, des de matí. I ses vespre, que havien de fer turno, de les sis a les dues, de dues a deu. Va dir, "pensa't, no aguantaran vuit dies". Diu, i jo he de fer paper per això? Diu, no. Diu, no, i Noltros que sí, Noltros que sí. Diu, bé, demà vespre tornarem. Mirau si ho arreglau. Diu, i noltros tornarem. I sa meva germana i jo, sa meva germana era més petita, dos anys menys, i que sí, que sí, però mon pare mos hi deixau anar, i mos hi deixau anar. Va dir, diu, mira, voltros fareu es paper. Perquè jo no hi pintaré res. Diu, si no vos va bé, o vos cansau, vosaltres haureu de mostrar sa cara. I Noltros que sí, que sí, que sí, i vàrem venir. Jo hi vaig venir del 64 fins al 72, el 71, però el 71 només vaig haver de tenir vuit dies o deu, perquè me vaig casar i ja vaig tornar a reganxar fins al 76. El 76 vaig haver de deixar perquè estava embarassada de sa nina i havia de tocar molt de dies es llit, havia d'anar. I vaig haver de deixar. Un temps no se posaven de baixa, no hi havia baixes.

Jo feia plantilles. Plantilles, i bé, llavors també retallar. Posaren aquí una fàbrica de sabates, de fer espardenyes, i també repuntar, tothom se ficava s'agulla dins es dit. Quan mos enviaven, enlloc de fer plantilles, havies de fer espardenyes.

Cobràvem es mes, anàvem...

No, eren els darrers anys, això.

Els darrers anys, però els primers anava mascarada, tot e temps. Quan f'eiem plantilles anàvem a escarada, hi havia un cronòmetre, i quan acabàvem sa passada, que era a lo millor duent, 12 o 15 motlles, i quan acabaven sa tira, llavors comptava un, dos, tres. Si feien dos parells cada dia demés més des cupo que tocava, en venir es cap des mes les teníem. Mos pagaven un extra, tant es parell.

Jo vaig començar, com que ja et dic, tenia una germana i va venir molt d'anys. Quan quasi quasi e va obrir, fins que se va tancar. I ella estava a s'almacén, a envasar, a s'envase i jo me varen passar també amb ella. I estava a s'almacén i envasàvem ses plantilles. Una temporada vaig estar, perquè ses de làtex les passàvem per un forn, un forn que era un túnel, i entrava sa carretilla amb ses plantilles per una boca i sortia per s'altra. I jo les recollia, es carritos aquells, les recollia, les posava dins capses i llavors les duíem a s'envase. I vaig estar, el que vaig estar més va ser a s'envase, que envasava.

Quins records teniu d'aquesta època? Vos va agradar fer feina en aquesta fàbrica?

Molt. Perquè rèiem molt...

Tot era gent jove.

Hi havia molta gent. Aquí hi havia anys i tot per ses festes de la Mare de Déu d'agost. Havíem de fer feina. Ses vacacions havíem de fer feina, no mos donaven libre. Hi havia molta feina. Hi havia anys que...

Aquest senyor que va venir, que va muntar sa fàbrica, a Sencelles va donar...

Vida.

Ho va canviar des cap en es peus, a Sencelles. I inclús agafava ses festes de la Mare de Déu d'agost i havíem estat no sé quant d'anys. Jo no havia vist verbenes mai i tenia 15 anys. I sa primera verbena només tenia 15 anys. I feien unes verbenes tancades amb unes valles però de pots, espesses fins alt, que havien d'entrar a s'entrada. Jo no hi vaig poder anar aquest any perquè no havia fet 16 anys encara. I només podien entrar. I aquest senyor duia els reis, ses festes dels reis, duia ses festes... Va donar... Vida. A Sencelles va donar vida.

I a quants d'anys vau començar a fer feina a sa fàbrica?

Jo tenia... Havia de fer es devuit anys.

Jo en devia tenir 43 fins al 64. 21. Perquè jo ja havia anat a sa fàbrica de Sineu.

Quan va venir sa Guàrdia Civil teníeu 21 anys?

Sí. Sí, devers 20,, pentura els havia de fer.

Jo vaig començar al gener i feia es 17 en l'abril.

I teníeu jefes, encarregats? Com era sa jerarquia?

En Pep Negret, que era s'encarregat de ses plantilles. També hi havia en Joan Busca, que era també s'encarregat principal. I un que mos venia a arreglar els motlles i l'altre que se'n duia es caramulls cada deu. Se'n duien, comptaven. Llavors ells comptaven tots es parells que feien.

Jo a s'envase, en es puesto que envasàvem hi havia un home també que feia feina, però també era un poc com el meu jefe. I hi ha una anècdota. Ell sempre, quan me veu, m'ho diu. Es temps que feia feina aquí jo festejava. Se'n va anar a fer es servici a Saragossa. M'enviava cartes, perquè no hi havia telèfons. I aquest home tenia, duia ses cartes. Era es carter a ca seva son pare. I s'aturava a veure son pare, mirava ses cartes, en veia una meva, i la me duia. "Colometa, te duc una carta!" I me duia sa carta. Una postal sí que me va enviar d'un soldat, que diu ses coses típiques a s'al·lota. Això no sé ni què posa, sí. Jo vaig estar molt amb aquest, amb en Miquel de sa Creu. Sempre quan mos veim. En Miquel sempre fa cas. Érem súper, súper amics. Hi havia una relació molt bona. Sempre me deia, perquè jo de matí aixecar-me a les sis, mos aixecàvem a les cinc, i arribava que no era jo. I aquest Miquel sempre me deia, "a na Coloma no importa li xerrem mentre no ha berenat, en haver berenat ja podem xerrar" Fins que no hem berenat no era jo. Mos aixecàvem a les cinc, partíem en bicicleta, devers les cinc i mitja de ca nostra per ser a les sis aquí, de sis a dues i de dues a deu, una setmana. Rotàvem cada setmana també.

No me'n record. Jo només sé que per quatre anys, si era un mes per any, vaig cobrar 12.000 pessetes.

Se cobrava bé idò, no?

Sí. Devien ser 3.000 pessetes o no ho sé. Sí, se cobrava. I, a més, el que ja he comentat, que féiem moltes hores extres i festius i això, i entusiasmats, perquè jo entregava a ca nostra es jornal i tot el que eren hores extres i escarades o això. Bé, jo era més hores d'extra, escarada no en feia, m'ho donaven per jo, me vaig poder fer tot s'ajuar de novia.

El jornal sí que ho havies d'entregar a sa casa?

Sí.

Tu també, Maria?

Sí. Jo també, jo entregava tot a sobre. Hores, escarada, tot. No tenia cap mal de cap, ni quan me vaig casar no tenia cap mal de cap. Això sí, si mos havien de fer... Sí, igual.

Quan mos havíem de casar, mos donaven s'any, demanàvem un any antes i es darrer any mos ho donaven tot. Ma mare m'ho donava, no entregàvem res. I de tot el que havíem guanyat es darrer any vàrem comprar mobles i tot el que havíem de...

I quan vos vau casar, que vau rebre sa dot matrimonial i vau deixar de fer feina a sa fàbrica?

Sí, jo sí, perquè jo dic, volia cobrar aquest doblers perquè dic, si començ, me qued embarassada i haver de deixar, me perdré aquests doblers.

No, jo no vaig deixar, vaig deixar perquè vaig anar a ses oficines, des meu cap. Dic, vaig deixar dia 4, mos casàvem dia 13 i dia 4 d'agost, ja vaig tornar a ser aquí. D'agost, sí, juliol, agost. Ja vaig tornar a seguir. I hi havia un jefe que era el que deixava en Guillem, n'Oliver, que era el que analitzava per fer sa plantilla, sa pasta, tot això. I era també de Sineu. Vaig tenir sa mare que era de Sineu, i son pare, i tios. Teníem relació noltros, ma mare anava també en es forn. Hi havia un tios seus que tenien un forn a Sineu. Diuen ca en Guillemet era, devora l'església. I amb això, que dic, "no dic, jo ja he anat a ses oficines i he d'acabar". Dia 4, acab. "Com acabes?" Diu, "o no has de tornar?" Dic, "llavors, pentura tornaré. Què vol dir? Per què?" Per fer feina a casa nostra, puc fer feina aquí. Diu, "arrenca cap a ses oficines i digues que tornaràs, que has de tornar". Molt bé. I me'n vaig anar. No dic, jo tornaré. I dia 4 d'agost, tornava a ser aquí. A fer feina. I per cobrar, varen donar 3.000 pessetes que donaven pes matrimonis.

I donàveu 15 dies? Per anar-te'n de viatge.

Ah, no, si els demanaves. Bé, jo vaig demanar aquest temps.

Jo el meu home quan va fer feina aquí, però quan mos vàrem casar ja no hi feia feina.

No, ell hi feia feina, també.

I després no enyoràveu la fàbrica?

Sí, però... Lo que passa a una nina de 22 anys, és s'il·lusió de casar-se i d'anar-se'n i ser lliure. Més, es pes més fort, ser lliure. No tenir una persona, una família, ton pare, ta mare, que a tal hora aquí, això aquí, això aquí, era molt diferent, molt diferent.

Sí, però jo vaig anar al 76, llavors quan ja vaig saber que estava embarassada, perquè anava al metge, i ja no... Com que tanmateix havia de jeure molt de dies, això era un rotllo.

Quan vau quedar embarassada, vau deixar la fàbrica?

Sí, i llavors vaig fer sabates.

Des de casa? De ca vostra?

De canostra, i no en havia fet mai, de repuntar. No, però no era d'aquí.

Ah, d'una altra?

Era d'Inca.

I estàveu assegurada?

No, no.

No, no estava assegurada. Això hi havia...

Aquí sí, aquí tots hi estàvem...

Quan fèieu des de casa?

No, no.

Hi havia molt de tallers a Inca.

Hi havia en Fluixà, que assegurava.

En Bernat, que feien feina allà i duien uns sacs amb partides de cortes, i les te deixaven, i valia, jo no sé què valia, aquella partida valia tant i, quan l'havies acabada, te donaven es sobre d'aquella partida que havies fet. Llavors, això sí que se pagava, es cortes no se pagaven tan bé. Una cosa que se pagava molt bé eren babutxes i manoples, babutxes d'aquestes.

Sí, jo també en vaig fer.

Això te retïa bastant.

Sí, era per a uns, però vaig, llavors ja m'agradava més, perquè es meu home. Llavors va dir: "Has d'anar a en Muñoz es capvespre". Diu, "t'espera". Dic, "jo? Jo que he de fer". Diu, "perquè m'ha demanat, diu, sa teva dona, què fa?" Perquè venia a cercar també plantilles. I diu, "fa babutxes". Diu, "dile que venga", diu, "i farà sabates". I li vaig dir, "i què t'en vas des cap?" Dic, "jo no he fet mai sabates". Diu, "eh, ha dit que hi vagis, si vols anar hi vas, i si no, no hi vagis". Vaig anar a agafar el cotxe i vaig partir cap a Inca. I ja hi vaig tenir sa nota preparada, sa cola, tot. Es fils i tot. Dic, "però jo, dic, no he fet". I amb botes.

Sí, i botes eren... complicadetes.

I jo vaig dir, dic, però dic, i jo com faré botes? Jo no he fet sabates. Diu, "tu te'n vas a ca teva i t'arregles". Diu, "no passis pena", me'n va donar una de mostra, diu, "tu en faràs". I madò Francisca de Cas Canar, me feia babutxes també. Me deia, "si podríem trobar sabates o botes", "madò Francisca, dic, jo no sé on he d'anar". Dic, "perquè jo", dic, "només he fet això". Dic, "no en sé". Dic, bé, bé, però n'aprendràs, n'aprendràs. Sa qüestió que hi vaig anar, me vaig dur ses... i vaig fer, amb un dia i mig no vaig fer una bota. No sabia com havia de muntar sa cremallera ni res. Ai Déu meu, jo vaig dir, no, jo ho torn a posar tots els trastos dins es cotxe i me'n vaig cap allà. I dic, ai l¡amo en Francisco, dic, jo, mira aquesta bota, dic, jo no la sé muntar. Jo, només he fet això, dic, clar, i sa pala davant, has de fer sa volta ben redona i això. Jo, dic, no me va bé. Diu, "sabes qué tienes que hacer? Te llevas la nota y un zapato con una y otra con otra se irán. Tu aprenderás". Vaig tornar a venir i quan vaig ser aquí vaig dir es capvesvespre. Ara veuràs, ara me n'aniré a Cas Canar. Me'n vaig anar a madò Francisca i li vaig dir, dic, mem, diu, "me podeu dir ara m'han donat això, botes". Diu, "ai que bé, du tot el que vulguis i tirarem ses babutxes". Dic, "no, jo ja els ho he dit perquè també tenia una neboda que en feia i llavors els duien a Artà a ses babutxes i me va fer una bota i diu: "ara els has d'encolar sa cremallera". Diu, "només encolaràs una nota a lo millor, però llavors ja no els encolaràs. Diu, ja veuràs que t'anirà bé i dun jo també en faré". I així vaig fer, sa nina era gran.

Jo vaig anar a aprendre i hi havia dones que se dedicaven que es deien mestresses i ja en sabia feia molt de temps, jo vaig anar a Ca na Petra Cota que te tenia un temps a dins ca seva que t'anava donant feina i quan veia que ja sabies muntar bé ja te donava sa feina per anar a ca teva.

Amb quin material fèieu feina?

Làtex i es corxo. Unes plantilles eren totes de làtex, sí, venia a ser com un suro. Un suro. Una pasta.

Llavors vàrem fer ja fèiem aquí quan vàrem treure s'Alsana i que la vàrem dur, ja era més envant, ja els vàrem dur i feien unes peces, unes petites, petites, ses altres fins en es 47 i les posaves dins el motlle, t'ho posaven al motlle que hi havies de dur. Un dia te tocava grossa i un dia et tocava petita.

Sa de corxo és sa plantilla aquesta...

I aquestes era que s'inflava...

Sa de làtex devia ser més per anar dedins, perquè era una cosa blanca com un poc fluixa i devia ser per anar més forrada

Sa part de dedins per s'hivern.

I els materials eren perillosos? Era perillosa sa feina? Havies d'anar alerta?

Hombre, te cremaves.

Tenies, te feies cremades a vegades?

No, jo no. Es crip, també havies de fer força per tancar el motlle, perquè si no bufaven i una al·lota de Costitx se li va disperar i volaven devers dos-cents quilos.

Es materials, es compost, jo dic que sí que era molt tòxic.

Sí, això sí, era de làtex.

De fet, amollaré una cosa que... quasi no sé si la meitat o tres quarts de sa gent que feia feina aquí ha mort de càncer.

Perquè no dúieu mascareta ni res?

No, res, si jo com he dit que jo rebia es carritos aquells de dins es fons, com no tenies res dins es cap, jo entrava amb es cap així dins el forn i els estirava amb un ferro, perquè fessin més via a sortir i olor, una olor que sa roba la rentaves i no se n'anava s'olor ni des cos, te dutxaves i senties aquella olor estava impregnada.

I fèiem feina davall s'uralita. Sí, i dúiem corrent com més feina feies, més corrent havies de dur.

Jo és que recordo que molta, molta gent que ha fet feina aquí s'ha mort jove.

No, aquesta al·lota, la se'n varen haver de dur.

Se va fer mal?

Sí, se va pegar...

Perquè no tenien baixa?

Supòs que sí, no sé, sí que hi havia baixa, cobraves.

Ses feines des homes i ses dones eren diferents? Se dedicaven a diferents coses?

No, no, tot feien.

Tothom feia de tot?

Jo hi tenia dos sebastians en Sebastià de Biniali, germà de...

Ah, sí, veus, aquest també de Biniali.

També feia plantilles, però està també molt abacat i llavors en Sebastià de na Catalina Cota també. Aquests dos també les tenia darrere llavors al mig també hi havia un passillo hi havia com una post i posaves es teus deixons, es parells fets i venia un i els te llevava i a cada banda tenien, era ample, però un tenia una banda i s'altra tenia s'altra.

Tota sa feina estava feta en cadena, tot era una cadena, tu te'n cuides d'això, tu d'això.

No, estava bé.

No solien cantar.

Jo lo que he dit, qui cantava sempre era na Càndida, na Maria i na Guillermina.

Ah sí, però n'hi ha una per mi de morta.

No sé si és na Guillermina.

No ho sé, d'Algaida.

M'han dit que s'havia mort. Aquesta, na Càndida, jo l'any passat la vaig veure. No, però no podien xerrar.

No podíem xerrar molt.

Que hi havia s'encarregat aquell, què li deien, a en Joan Busca, només passava i feia "xit, xit, xit".

Se posava a dins aquesta nave i hi havia una al·lota que li deien na Maria Morro i li deia, se posava, "xit, xit, xit, xit" i "mames té, mames té" i s'emprenyava aquest home i se n'anava "mames té", "molts de pits, molts de pits" i na Maria era així aquesta, era i se posava i aquell girava cua i se n'anava.

Perquè li feia frente, se'n reia, però aquí quan xerràvem pes poble o el que sigui, sí, "en xit, xit"

Sec, sec.

Sí, o sec, sec.

Perquè anàvem a fer feina i anar-mos cap a canostra quan estàvem...

Se repartia es cafè, entràvem a les sis, que era devers les vuit, repartia, hi havia una que estava a sa cantina...

Na Cota.

N'Antònia Carella repartia es cafè i era un cafè, jo el prenia, perquè tenia un problema que no anava en es banyo i prenia aquest cafè i era acabar-te sa boca i partir escapada en es banyo. Me servia com de laxant i a posta el prenia en aquell cafè, ja no sé què era.

No era gaire bo?

Pensa't, pensa't! I eren freds ja duien es cafè i ja era fred.

De trobades així...

No.

No, se varen crear grups de molta amistat, de sa tia o sa meva germana se varen fer amigues un parell i sempre, cada any, cada any, tenien... ses vacacions en es agost se tancava i per s'agost se n'anaven cada any de viatge.

Sa nit del diumenge posaven...

Posaven a les 12 des vespre posaven ses màquines en marxa.

Sí, ja entraven, es diumenge estava... si no era un diumenge d'aquests que demanessin per venir a fer hores.

Sí, acabàvem es dissabte a vespre a les 10 de llavors...

De dilluns a dissabte, si tenies es capvespre fins a les 10 des vespre.

Ses jornades eren de vuit hores?

Sí, però llavors ja varen abaixar i llavors ja arribaren que acabàrem es divendres i ja va anar sa cosa...

Idò teníeu es cap de setmana lliure?

Sí, bé, de vegades havíem de fer hores extra. I, quan hi havia molta feina, si es capvespre no venies a fer hores, no, no, te miraven llavors. Uh! En Busca.

Sí, qui vol venir a fer hores?

Ja vendran, ja vendran.

A jo m'agradava venir a fer hores, perquè saps que cobraves de doblers.

Si no venies te miraven malament?

Sí, te miraven com a d'això, però jo molts dies a les dues me n'anava d'aquí i a les tres hi tornava a ser.

Sí, però ses hores les fèiem de les tres a les set.

Sí, ja era una altra cosa.

No estàvem fins a les 10 des vespre, fèiem quatre o cinc hores extres.