Memòria, dones i treball (Sant Joan 2026)

Catalina Roig Gayà, me coneixien com sa filla de na Maria de Son Castanyer o per sa filla d'en Joan Bonet.

Quin any vàreu néixer?

En el 61.

Aquí a Sant Joan?

Sí.

I viviu a Sant Joan?

Sí.

Quin ofici heu tengut?

Feia trenat quan era més nina, llavors més gran anava a foravila a Vilafranca a collir patates, patateres, invernaderos també, neteja de cases, també vaig fer collars per sa Majorica, totes aquestes feines.

Ah, idò també heu estat perlera.

Sí.

Bé, avui xerrarem de sa part des trenat, com a trenadora, com vàreu començar a fer trenat?

Ma mare era una encarregada, perquè en aquell temps n'hi havia moltes, jo era nina i anava a escola quí a ca ses monges i moltes vegades ma mare me deia "bueno, en venir d'escola te deixaré un trocet a baix", perquè jo era petita, "i l'has de fer", "vale", "antes d'anar a jugar, però", "molt bé" i jo ja en feia i tenia sis o set anys, ja fèiem trenat, m'agradava molt fer-ne.

Se deia també "fer telessos"?

Sí. Eren peces grosses que eren dos metros i algo i llavors n'hi havia unes que feien com a de metro també i n'hi havia unes que eren molt amples, a lo millor que eren de vuitanta o noranta i llavors n'hi havia unes que eren de devers quaranta, però llargues també. I n'hi havia de dues classes, n'hi havia una que passaves i creuaves i llavors unes que eren unes tires llargues que tu havies d'anar posant, tirant, posant i feies un llacet, és dir, anaves creuant, passaves un i passaves l'altre, tornaves creuar, passaves un i tornaves l'altre, això se deia llacet.

Ah, idò això són es diferents punts que fèieu, no?

Sí.

Aquí tenia que hi havia dama, espiga, molinet, reixa, qualcun d'aquests?

Casi tots, casi tots els he fet, lo que jo en aquell moment no sabia que se deien, jo a un li deia llacet i a s'altre li deia aquests que està vinclat.

Devia ser espiga.

Sí, s'espiga.

Per tant, vàreu començar en això des trenat per sa vostra mare.

Sí, ma mare en feia, és que en aquell temps qui més qui menos tenien una casa que una persona en feia, perquè jo crec que tot es poble, si hi havia deu cases veïnat, n'hi havia set o vuit que en feien, jove si això per guanyar uns doblers per llavors es diumenge poder gastar i això. Però sí jo vaig començar de nina i teníem una sala molt gran a damunt allà on vivíem i en teníem tres: una era per ma mare, després quan vaig ser més gran en varen posar una per jo i una per sa meva germana. I moltes vegades es meu germà en feia també, perquè ma mare li deia: "Si me fas aquest tros te donaré un parell de doblers per gastar i fèiem totes tres allà, escoltàvem sa ràdio, escoltàvem novel·les i, de vegades, ben de matí elles s'hip posaven, jo me n'anava a escola i, quan sortia d'escola, llavors també m'hi posava. No en feia tant perquè era nina i també m'agradava jugar.

I sa vostra mare vos donava doblers per ajudar-la?

Sí, sempre, es diumenges sempre me donava per anar en es cine, en aquell temps, hi havia es cine i per anar a fer un gelat en Es Centro, a plaça i això, sempre.

Per tant, éreu tres germans i tant en es germà com a ses germanes?

Sí, sa germana també, lo que sa germana llavors li va agradar més es brodar i se va posar a brodar, però ja era quan era temporada de que ja n'hi havia més pocs, quan ja minvava, hi havia temporada que n'hi havia molt i havies d'anar un poquet espès i llavors hi havia temporades que era un poquet més light.

I es germà?

Es germà també anava a escola i si també vplia... també havia de fer. Moltes vegades es meu germà l'entatxatava, eprquè era creuar unes contes contra s'altra, posar una tatxeta, tec-tec i li agradava molt això. Ell posava ses tatxes, jo també llavors en volia aprendre i me picava a damunt es dit.

I heu dit que teníeu sis o set anys?

Sí, sis, set anys, sí, quan vaig començar sí.

Com són es records d'aquella època?

Molt bons. Jo era... no m'agradava s'estudiar, m'agradava més fer feina, perquè així llavors sa mamà me donava es doblers i però un record molt guapos, perquè amb es veïnats en feien, venia gent a cercar feina, venia un altre, venia s'altra, totes mos coneixíem i a lo millor ma mare n'hi duien d'Inca i de Maria. A na Margalida Rumbet, que se deia en aquell temps, també n'hi duia també un altre i si na Margalida tenia molt i ma mare en tenia poc li deia: "Maria, necessit que me'n fassis dues perquè he de fer s'entrega aquí", "vale, vale, no te preocupis". És dir, s'ajudaven unes amb ses altres, no hi havia competèncoa de res, perquè s'ajudaven unes amb ses altres s'ajudaven i era tot molt... jo record que, clar, moltes vegades es vespres, fins i tot, es vespres en fèiem, sa vetlada en s'estiu també se feia. A mi m'agradava molt quan... perquè llavors quan has acabat teníem com un midó dins una bosseta que mos duien ells i ho posàvem dins una ribelleta aigua que havia de fer com un midó i amb un pedaç o amb un cepillet havies d'anar banyant fins que quedàs ben fortet, perquè era emmidonat.

Què era emmidonar?

Emmidonar era una com una cosa blanca, com un midó blanc, eren uns polvos que això ho posaves amb aigua i ho remanaves i llavors hi posaves es cepillo i el passaves per tota sa tela grossa o sa petita, bé, totes ses peces sempre anaven emmidonades i llavors quan estaven eixutes eren fortes, perquè clar sa pell er fluixa quan la fèiem, però llavors, quan la se n'havien de dur havia d'estar forta, havia d'estar emmidonada i mos ho duien ells, ells mos duien sa bossa aquesta de midó que a lo millor una ribelleta te bastava per quatre o cinc teles grosses.

Normalment, eren dones que se dedicaven en es trenat?

Sí, casi normalment sí, els homes a lo millor anaven a foravila i n'hi havia que eren picapedrers, jo mon pare era picapedrer, feia feina a Palma. Es meu germà era mecànic, però antes d'acabar els estudism clar quan anaves a escola no tenies doblers i si teníem aquesta feina i en fèiem un poc tots se guanyava es doblers.

Els homes en feien de trenat o no?

N'hi ha hagut que n'han fet,e s meu germà n'ha fet, però, clar, esporàdicament, a lo millor hi havia qualque home que tenia sa dona que en feia i per ajudar-li també en feia.

Idò eren ses dones que en feien?

Sí, normalment eren ses dones, els homes podien ajudar, però no se deia.

Això és interessant, per què no se deia?

Ah, perquè jo que sé, alo millor aquell home feia de picapedrer i a lo millor un dia s'havia fet mal o això i sa dona en feia i sa dona li deia: "no, ajuda'm, perquè..." i entre tots dos se guanyava un poc de doblers, però, clar, en aquell temps els homes o anaven a foravila, mecànics, coses d'aquestes...

Clar, i estava mal vist que fessin una feian d'una dona, no?

No, mal vist no, era rao, en aquell temps, no se criticava si un home feia un trenat, en aquell temps, no se va criticar mai.

Però no se deia.

No, no se deia. No se deia, perquè no ho sé, no era lo normal que un home fes trenat.

I ses dones abans des trenat què feien a Sant Joan?

Ma mare va fer, tenia una màquina de repuntar i de Palma, Paguera, de sa part turística les duien vestits i les havien de repuntar, tots eren iguals, de diferents colors i les duien un manat d'aquests vestits i les havien de repuntar. Llavors hi havia aquests mocadors de voreta, que això era una feina... ma mare també anava a foravila, va anar a collir, en aquell temps, quan era jove, a sa Serra de Tramuntana, collien olives, se n'anaven un parell de sant Joan, collien olives, llavors per aquí hi havia horts de cases diguem d'horta, ses cases d'horta i anaven allà a foravila, a collir tomàtigues, a collir lo que fos.

I què va significar per ses done spoder fer trenat?

Va significar molt, perquè podien estar a dins caseva i guardar els al·lots que havien tengut. Ma mare en va tenir tres, quatre, però es quatre ja va venir que ja no hi havia... eren que estaves dins ca teva i podies fer una feina, podies guanyar doblers i, si tenies al·lots, les podies guardar. Les duies escola, llavors a s'hora des dinar se feia es dinar, si els al·lots havien de tornar a escola perquè en aquell temps n'hi havia dematí i horabaixa. Sa dona tenia més temps d'estar dins ca seva i, per això, sa meva cunyada se va casar i no tenia, no, farñe trenat i si es meu germà se n'anava a fer feina, ella feia feina a dins ca seva, podia fer ses feines i en haver fet ses feines llavors se posava i, si un dia no havia de fer ses feines perquè havia d'acabar això, idò feia sa feina des trenat fins que l'hagués acabat i llavors ja feia ses feines. Sempre era una cosa que estaves dins cateva, podies cuidar de sa teva família, però guanyant uns doblers, simplement.

Per tant, era una feina que sempre se feia a casa o a sa fàbrica també hi anaven ses dones?

Que jo recordi, no. A sa fàbrica no, era tot diguem com se sperles que també se repartien. Aquí hi havia unes fàbriques a Inca que tenien aquell d'això. I hi anaven uns representants diguem, aquests representangts supòs que devien tenir una ganància damunt tot el que se'n duien. I aquests homes cercaven dones des pobles per fer feina. Clar, encarregades potser hi va haver sa primera, però llavors quasi totes eren com a encarregades, perquè qui més qui menos aquell home tenia quatre o cinc dones a dins Sant Joan que totes eren encarregades.

De repartir sa feina?

De repartir sa feina a ses altres.

Això era s'estructura?

Això era s'estructura.

Sempre eren homes es que manaven sa feina?

Sí, sempre varen ser homes.

De ses fàbriques?

Sí, bé, que jo recordi un feia feina dins sa fàbrica i mos duien es gènero i venien de sa fàbrica i llavors ja va començar a haver-hi gent que, per exemple, aquest home ho duia un altre home que aquest home cercava dones per fer, és dir, s'anaven com a representant, representants d'això. A lo millor en duien a ma mare, en deixaven a na Margalida, en deixaven a na Magdalena, en deixaven a n'Antònia diguem i en tenien aquelles cinc o sis a dins es poble que feien feina per ells i llavors cada una tenia ses seves dones. noltros va ser més familiar i llavors coneixies al·lotetes que venien d'un altre poble, que venien i se casaven. "Vols fer trenat?", "Vine, t'ensenyaré". Era molt bo d'aprendre. "Ah, vine, i t'ensenyaré". I venien, les ensenyaven i llavors ja se'n duien i el feien tot a ca seva i ja ho feien a ca seva.

Com se pagava?

No tornaves rica, però, sí, se podia viure, se menjava, bé, en aquells dies tampoc no era digues masses coses, però entre que a lo millor feies això, llavrs anaves un poc a foravila i se podia treure. Jo tenia es meu padrí que tenia conrat a Son Brondo, a sa finca de Son Brondo i fèiem quarterades de melons en aquell temps, perquè a Paguera hi havia hotels que volien melons eriçonets petits, se feia i, quan hi havia sa cullida tot se n'anava allà, venia un camió i se'n duia tots es melons cap a Paguera. I entre una cosa i s'altra se vivia.

I ses que repartien sa feina cobraven més com a encarregades?

No, se podien deixar una pesseta o cinc pessetes, però no. Era una cosa que se donava a fer feina. A lo millor qualcuna sí que hi guanyava més. A lo millor si valia 75 pessetes, te deia te'n don 60 o 65. i se guanyava sa miqueta, però no s'hi feia ningú ric amb això.

I se pagava per peça?

Sí, cada peça valia, no sé, és que no me'n record lo que valien, a lo millor cada peça posem 80 pessetes per peça. A lo millor sa que era petita valia cinquanta i llavors hi havia ses de metro que també no sé que valia, llavors, hi havia unes postetes així i feies sa sabata diguem, era sa sabata completa amb una alena llarga que tenia com una agulla, passaves sa pell i anaves un sí un no, un sí un no, que ells ja ho havien tallat i tu llavors estiraves i llavors el contrari, és que no havies agafat ho havies d'agafar i feies com a una sabata i llavors a sa puntera se trenava i també se posava un poquet de midó i això normalment eren unes postetes així amb tatxetes ja i només era muntar-la i això se feia es vespres per vetllar.

Quins estris s'empraven?

Hi havia unes tatxetes que ells te duien unes capses amb unes tatxetetes petites, clar, n'empleaves moltes perquè era... però normalment se reciclaven i llavors teníem unes alenes que eren amb un ganxet. Noltros les dpeiem ses alenes que eren per passar, llavors hi havia es martellet, que no era molt gros, així d'ample, com un dit gruixat. I era es martellet i era lo de darrere per picar, llavors davant tenia com una ve i quan havies acabat es taller les anaves llevant, le sposaves a dins sa mà, tu paraves, anaves llevant fins que tenies tot llevat, llavors l'embolicaves com una alfombra i llavors li posaves una tira i ja està i s'anaven acumulant.

Un punxó o bastidor?

Es punxó devia ser aquest que jo te dic que anava un sí un no que era un deixó de fusta, un ferro llarg, que era com una deixona d'agulla i aquí passaves sa pell i, clar, anaves un sí un no un sí un no i enfilaves sa tira de pell i passaves, això devia ser es punxó.

I es bastidor què era?

Es bastidor supòs que era ses fustes aquestes que hi ficaves tant era es telar gros, com es petit, com sa sabata.

I aquests instruments les vos donaven, s'havien de comprar?

Ses alenes se compraven a Sineu.

Les havíeu de comprar voltros?

Sí, en aquell temps sí. No, ells no les te donaven. En aquell temps les compràvem a Sineu. A Sineu hi havia un trinxeter que en feia i, clar, quan tu compraves era llisa i tu quan eres a cateva l'amoldaves, li feies com un ganxet, l'encalenties i tu li feies un ganxet i l'anaves amoldant a sa teva forma de..., perquè a lo millor si el feies massa se travava, havia d'estar d'una forma que tu quan passasses no te travasses i així tu anaves fent, perquè si agafaves i enganxaves s'altre no te retia, perquè havies de tornar enrere i això questes alenes se venien i es martellet ma mare amb un tros de fusteta i se comprava es martellet també a Sineu o això, t'ho feien, en aquell temps, t'ho feien. Si tu demanaves, "no és que necessitam això per fer...", t'ho feien.

Heu dit que ses condicions econòmiques eren el que eren.

Sí, no te podies fer rica. Mem, vivíem, no vivíem malament, també en aquell temps ses coses tampoc no eren tan cares ni tan, qui més qui menos sabia fer pa o coses d'aquestes i, clar, no se patia fam. Podíem anar a comprar-nos un vestit a Palma de tant en tant amb sa camiona, a lo millor aquí hi havia modistes també, es Quart Diumenge si volíem estrenar un vestit podíem estrenar, un abric per Pasqua, podies anar vivint, però no te feies ric. Podies anar comprant lo que tu necessitaves.

I estàveu assegurades?

No, ningú estava assegurat.

I, per tant, es tema de sa jubilació, si estàveu malalta o tot això com ho fèieu?

Si estàvem malalts no en fèiem i sa jubilació idò, ma mare no va pagar mai, perquè, clar, ma mare en va fer.

Va cobrar però, de jubilació?

Va cobrar una paga no contributiva, perquè no havia pagat els anys suficients.

I en es vostre cas?

I en es meu cas com que vaig anar a fer feina a fora vila, però tampoc no t'asseguraven a fora vila, tu te n0aaves a les dues i mitja i tornaves posta de sol i no tampoc no t'assseguraven, jo me vaig assegurar quan vaig començar a fer feina a un hotel rural a Porreres, aquí sí que me varen començar a assegurar. Jo vaig viure aquí fins en es 23 anys, llavors me'n vaig anar a viure a Montuïri. Jo me'n duia a ca meva per fer i jo en feia a Montuïri també, crec que era s'única que en feia a Montuïri, a Montuïri no s'usava això.

O sigui, que heu viscut a Sant Joan i a Montuïri?

Sí, i jo venia a ca ma mare a cercar-ne i me n'ho duia i això.

I assegurada heu estat només quan fèieu feina a un hotel?

Sí.

Sabeu si fèieu feina només a una fàbrica, per més d'una, vàreu anar a qualque fàbrica en qualque moment?

No, jo crec que se feia per totes ses fàbriques, perquè com que venien representats d'un puesto i de d'altre i no podíem mesclar es gènero diguem. Si venia un, aquell era es seu gènero, si venia s'altre, tenia aquell gènero. No se podia mesclar. No coincidíem mai que arribassin tots es mateix dia, venien un, un dia i s'altre, s'altre i anàvem així. Jo supòs que era per dues o tres fàbriiques d'Inca.

I com se va acabar tot això des trenat?

És que va ser que anava minvant, ja no te'n duien, a lo millor hi havia qualque temporada que te'n duien un parell, estaven temps a venir, no era com abans que te deien: "Això amb una setmana havia d'estar tot fet". I venien es mateix dia i te tornaven dur i tot això i va arribar un moment que te'n duien i te deien: "No, basta per tal data". I se veu que sa cosa degué anar minvant, a lo millor ses fàbriques d'Inca se varen modernitzar, a lo millor no se comprava aquest tipus de sabata, va anar perdent, acabant.

Pot ser per sa introducció de ses màquines a ses fàbriques?

Sí, pot ser, perquè, clar, no és el mateix que ho faci una màquina que una persona. Una persona si havien de mester tres hores o quatre, sa màquina a lo millor ho devia fer amb una i això tothom hi guanya aquí. Tot se va industrialitzar més, tot.

Després, bé, ja m'heu comentat que quasi tot eren dones ses que se dedicaven a s'ofici, que feien feina des de casa, totes soles o vos juntàveu?

No, totes soles.

No vos juntàveu en es carrer o amb ses amigues?

A lo millor hi havia qualque carrer que no passava cap cotxe, perquè en aquell temps no hi havia es cotxes que hi ha ara, per exemple, na Magdalena sempre hi havia, sa seva veïnada que també en feia, i a lo millor ho teria a defora, perquè estava a la fresca en s'estiu i sa veïnada també sortia, però era en aquests carrers que no passaven. Noltros vívíem a sa carretera de Petra, car, a sa carretera de Petra no podies treure a defora, havies de treure a dedins, a lo millor, si tenies un corral gran ho treies en es corral, però noltros érem sa família.

I com vos entreteníeu?

Escoltàvem sa ràdio, xerràvem, però més ràdio.

I què escoltàveu a sa ràdio?

Uf, moltes novel·les, que eren molt llargues.

Vos en recordau de qualque nom de novel·la?

Simplemente María, llavors es vespre hi havia La señora Francis, d'això de bellesa que donava consells i això i música, sa música d'aquell temps que eren es Javaloyas, los Bravos, aquesta música s'escoltava, es Dúo Dinámico, tot això era lo que s'escoltava més.

Ama Rosa?

Sí, també, és que n'hi havia tantes de novel·les que jo. Jo súnica que me'n record que va ser molt, molt llarga era Simplemente María, va ser llarguíssima. Jo crec que tota sa meva infantesa va ser aquesta i jo deia "demà acabarà" i no, no acaba. No acabava mai. Però sempre teníem sa ràdio encesa, sempre.

Mos heu dit que també ajudava a sa conciliació, quan tenien infants a ses dones, perquè els infants eren cosa de dones en aquell moment, no?

Sí, clar, s'home a lo millor tenia una feina que en aquell temps se n'anaven a fora vila a segar, a s'era, si tenien un hort, havien d'anar es dematí a regar, llavors s'horabaixa se cuia i això era més de sa dona, perquè, clar, sa dona podia estar dins ca seva i guardar els al3lots i era així.

I ses feines de sa casa també les feia sa dona?

Sí i en aquell temps ajudàvem a sa mamà, sa mamà a lo millor feia es dinar i "Cati fes es llit", "Margalida grana aquí", es dissabte se feia dissabte totes, tota sa família i això, si s'havia de rentar, en aquell temps no hi havia rentadores, s'havia de rentar a mà, tampoc no hi havia panyals, es nins petits duien aquelles garses diguem, això s'havia de rentar, això se posava en remull amb polvos i s'havia de rentar, se rentava a mà, se rentaven a dins uns ribells d'aquests grossos d'això de ceràmica, que eren aquells ribells antics. Tenien aquells ribells grossos amb una post enmig i allà li donaves amb sabor blanc, sabor negre i així.

I es vostre germà també ajudava a ses feines de la casa?

Sí. Es meu germà era de "ves a comprar es pa", "ves a cercar això", "això altre",sí, també.

Fèieu feines diferents però a sa casa, no?

Sí. Jo me'n cuidava des meu lit, na Margalida se'n cuidava des seu, lavors alomilor jo me n'anava a fer es de sa mamà, si no estava fet i si s'havia de granar un poc, si s'agranava sa carrera, a mi m'agradava molt granar sa carrera i esquitxar-la. Es vespre normalment sí que ho fèiem perquè llavors normalment quasi tots e sveïnats sortíem a la fresca, es vespre podíem jugar a conillons d'amagat, el que sigui, no és com ara que es al·lots estan més a dins sa casa diguem, perquè cotxes i això no poden sortir a defora, noltros sí, podíem sortir defora, estàvem assegudes damunt es portal, ma mare amb una cadira, sa veïnada amb s'altra i xerràvem i això era s'estiu i si vens venia sa veïnada a vetllar a sa camilla, a lo millor fèiem dues sabates.

I més jocs que jugàssiu de petita, vos de recordau, a part des conilló amagar?

Teníem un elàstic també, era s'elàstic, dues aguantaven i tu havies d'anar trepitjant s'elàstic i llavors travaves i llavors allò de pito-pito, era com un d'això que anaves amb un peu.

Piso.

Piso. Es piso, piso i llavors tornaves enrere, sa pilota, jugàvem a pilota nins i nines tot mesclat, no mos diferenciàvem d'un a s'altre.

Jugaven en es mateixos jocs ens nins i ses nines?

Sí. Mocador, també, se jugava a mocador.

Com se jugava en es mocador?

Hi havia una nina que estava enmig i tenia un mocador i, per exemple, un nin o una nina o dues nines o dos nins, és igual, venia i qui l'agafava primer se n'anava corrensos, si aquell altre l'agafava se quedava es mocador ell, pero se jugava tant nins com nines. I llavors també estirar corda entre nins i nines tots allà i jugàvem.

I m'heu dit que ses dones i els homes no feien es mateixos oficis, es homes anaven més a foravila, ses dones en aquest cas feien trenat. Sabeu si cobraven igual? Qui cobrava més?

S'home supòs que cobrava més, cobraven més, per exemple, si feien de... aquí hi havia mecànics, hi havia perruqueres, també devien guanyar un poc més, es de fora vila, clar, es de fora vila eren aquells que tenien s'hort, feien sa seva verdura i l'anaven a vendre en es Mercapalma o a sa plaça de Pedro Garau.

I en aquest cas estaven assegurats els homes a fora vila?

Jo crec que hi havia com un seguro agrari diguem de fora vila, crec que hi havia un seguro que podien estar assegurats, hi havia sa cambra agrària i a sa cambra agrària pagaves i te contava com a per llavors jubilar-te supòs, me pareix, si no vaig malament, pagaven sa cambra agrària, feien de foravilers, tenien un seguro de foravilers, mon pare estava assegurat perquè era picapedrer. Normalment, els homes que feien feina sí estaven assegurats. I és que tenien feina adins ca seva a lo millor se devien pagar aquest seguro.

En es Centro hi havia, quan sortien d'escola, s'horabaixa, n'he rebut de tocs. Bé, tocs becollades, perquè quan sortien d'escola des doblers que me donava ma mare me n'anava en es Centro que hi havia una màquina de discos a posar es duros allà i podies posar dues cançons i allà me posava a ballar i a cantar i això i llavors me n'anava a ca nostra i "a on eres? idò ara a fer sa feina que te toca". M'agradava en Tony Ronald, Help aquesta m'agradava molt, es Bravos també m'agradaven, Black is Black, això m'encantava, m'encantava anar a ses verbenes, ballar, tot i m'encantava perquè jo feia d'aquell que diu, quan érem, festejaven, li deien a qualcú o sa parella, no se n'anaven tots sols, perquè hi havia d'haver qualcú que les guardàs, sa nina petita, i amb sa nina petita no podien fer res. I m'agradava molt anar a ses verbenes, perquè a jo m'agradava molt anar a ses verbenes, perquè jo anava amb sa meva germana, si sa meva germana festejava, jo me n'havia d'anar amb sa meva germana, jo passava un guster.

No podíeu anar tota sola a sa verbena?

Quan era petita, no. Llavors quan ja vaig tenir catorze o quinze anys sí, a ses de Sant Joan. I llavors a lo millor mos acompanyaven a ses des pobles, mos venien a cercar, si qualcú tenia cotxe, perquè això havies de tenir un cotxe, perquè en aquell temps no hi havia molts de cotxes, si te n'havies d'anar a Palma te n'havies d'anar amb s'autocar i ja està i ja anaves a comprar a Palma i tornaves i tenies uns horaris, però sempre eren tot més verbenes. Aquell temps va ser molt feliç per a mi, perquè se podien fer moltes coses a dins un cert, és dir, dins el que teníem, no era una cosa molt, teníem, venien joves d'altres pobles, noltros a lo millor anàvem a altres pobles, sempre hi havia mot d'ambient, hi havia es passeig des carrer de ca na Blanc, ses nines sèiem a ses voreres amb ses mamàs i ses al·lotes amb es al·lots per amunt i per avall, per amunt i per avall, que xerràvem i això, com a novio, diguem. No dèiem novio, dèiem un amic, en aquell temps no podies tenir novios, a catorze o quinze anys, no, amics, però sa joventut era més compacte, mos deixonaven més, es al·lots amb ses nines era com a més, ara no és igual. Se jugava en es pati i se jugavam, és dir, se berenava, se jugava a conillons amagar, si aquell no havia duit berenar se li compartia es berenar, era molt més, no hi havia tot això que hi ha ara que se diu bullying, mai se va fer a dins, tot es temps que jo vaig anar a escola no se va fer mai aquest tipus, si hi havia una nina que no podia dur berenar, que sa mare no li havia donat berenar pues se li compartia, sa roba la mos deixàvem una amb s'altre, "ai, aquest jersei es diumenge el me deixes?", "sí", mos deixàvem sa roba un en s'altre, la mos tornàvem, érem més camarades diguem.

Però s'educació no era més dura també, més estricte a s'escola?

No, consider que a jo me varen ensenyar bona educació, bé, tot això ho apreníem noltros mateixos i es mestres que vparem tenir també varen ser persones que sí, mos varen saber tenir, també jo crec que a s'educació influeix molt sa família, ma mare era molt familiar, era germana de vuit i, clar, eren, tots fèiem pinya en aquella casa i ma mare, clar, mos va ensenyar a tenir educació amb ses persones majors, amb ses persones velles i a escola no, no hi va haver mai ni una brega, potser, un moment donat que fessis sa traveta a un i que aquell s'enfadàs, això passava molt els al·lots amb ses nines, mos feien sa traveta, però ho feien més per riure, per fer cas, no ho feien amb cap malícia, no hi va haver mai bregues...

I ses al·lotes feien sa traveta en es nins?

Qualque vegada, sí. També havien de tornar, qualcuna no, no eren totes tan decidides, jo vaig ser sa que més...

Tu sí.

Jo sí. Jo me'n record d'una mestra, a jo sempre m'agradava dur sa perruca llarga, jo duia es cabells llargs, jo duia melena fins aquí i m'agradava dur sempre me tapava un ull i sa mestra me deia: "Cati, aquests cabells fermats", jo ni cas, "Cati", i un dia va dir, vàrem fer un examen i tot això i, clar, i no vaig aprovar i li vaig dir "i per què?", diu, "perquè quantes vegades t'he dit que te travasses es cabells, no m'has cregut, idò ara t'he suspès, t'he llevat dos punts per mos d'això", dic mecagondena idò ara m'ho hauré de fermar i me vaig haver de fermar es cabells. Jo era molt rebelde.

Vos varen suspendre per no dur es cabells fermats.

Sí, perquè les tenia davant els ulls.

I teniu qualque altra història d'aquestes que recordeu també relacionada amb es trenat, qualque dia que vos ho passessiu bé o quaque record així...? Qualque història de si hi havia amistat, si hi havia festejos?

Festejos no perquè estaves, hombre, sa meva germana en feia i moltes vegades venia es novio i "on és na Margalida?" i pujava damunt i na Margalida a lo millor sa meva germana seguia fent i ell estava allà assegut devora que el mirava no podia fer res, "no, és que he d'acabar això, fins que no hagi acabat no me'n puc anar" i venia ia ixò i llavors davallaven i se n'anaven a passejar un poc o sortíem a la fresca i llavors sortia s'altra al·lota a la fresca amb es seu novio i xerràvem i estàvem a la fresca, els al·lots per allà i tot això. Se feia, és que cançons així de trenar no, és dir, feies una feina qu escoltaves, escoltaves més sa ràdio, xerràvem ma mare avui com t'ha anat a escola, es meu germà com t'ha anat sa feina, mon pare si venia de Palma de sa feina ja mos contava o això, demà mos n'anam aquí, demà mos n'anam allà, eren coses més puntuals, no eren coses de dir ara farem ua cançó sobre allà, això era més diguem més molt més enrere si hi havia cançons.

Vos anava a demanar si voltros havíeu tengut fills, si havíeu tengut família i a sa conciliació com ho fèieu amb sa feina i es fills?

Jo sa meva germana se va casar i en feia a ca seva i va tenir un nin i una nina i, clar, ho va poder fer, podia fer feina, es seu home tenien terres i tenia un tractor, es seu home se n'anava i ella se'n cuidava de sa nina i des nin i podia llavors a lo millor i, si sa meva germana no estava bé o això, ma mare se'n cuidava de sa nina, sa meva germana se'n va haver de cuidar de sa sogra, d'un tio o això i sa nina venia a ca nostra i la guardàvem i estav allà amb noltros, dinar i això i sa meva germana la venia a cercar i la se'n duia a ca seva i aixi mos anàvem, jo no el vaig tenir fins qu evaig tenir 36 anys i ja no hi havia trenat.

I com ho vàreu compaginar? Amb quina feina ho vàreu compaginar idò?

Jo en aquells moments hi havia una cosina meva que tenia, jo normalment estav a ca nostra, perquè es meu home tenia una empresa d'electricitat i jo feia de secretari, me vaig entrar un poc a dins s'ordenador, que ja hi havia ordenadors d'aquests grossos, vaig entrar un poc a dins s'ordenador i tot això i llavors jo volia fer feina i vaig fer perles, duien collars de sa Majorica i en vaig aprendre i feia perles a dins ca nostra. Llavors encara no havia tengut es nin, jo vaig tenir un accident molt greu i llavors vaig començar a fer feina a una matança familiar i jo anava allà a cosir budells, omplir sobrassades i tot això. Aquesta empresa se va anar fent gran, gran, gran i hi he estat fins ara fa un parell de mesos, però jo no estava assegurada, allò era de sa família i no me va assegurar, vaig estar assegurada quan feia feina a s'hotel, jo feia feina a s'hotel i a sa matança en es mateix temps. Jo dilluns, dimarts, dimecres, dissabte i diumenge feia feina a s'hotel fins a les tres de vuit a tres i llavors els horabaixes me n'anava a sa matança.

I quan teníeu es fill petit ho vàreu compaginar amb ses perles?

Sí.

Vàreu fer feina mentre teníeu es nin petit?

Un parell d'anys no, llavors sí, llavors ho vaig compaginar amb sa matança i amb s'hotel, perquè ja no hi havia trenat, hi havia trenat quan jo estava 24, 25, 26 anys hi havia trenat, però quan vaig tenir s'accident tant gros no vaig poder seguir i ja me vaig haver de posar a fer feina i jo es nin el vaig tenir a 36, però el duia a escola i llavors me n'nava cap a s'hotel, s'al·lot estava fins a les tres o les quatre i llavors ja l'anava a cercar i perquè era només es meu home i jo, que vivíem enfora i ja no era lo mateix, jo tenia ma mare aquí, tota sa meva família, aquí, jo no tenia ningú que el me guardàs, però tenia sa guarderia, quan va ser petit i llavors s'escola i anava, me compaginava els horaris o cercava feines que m'ho pogués compaginar. Hombre, es trenat per jo no era una feina pesada, era una cosa que feies que guanyaves uns doblers que jo llavors es diumenge podia anar a veure sa pel·lícula des cine o me'n podia anar a fer un variat i sortia a lo millor fins a Ca'n Picafort a sa discoteca i això.

Recordau qualque pel·lícula que vos va agradar molt?

Lo que el viento se llevó i m'hi vaig dormir, no, m'agradaven totes, però sí vparem fer lo que... ah sí! Terremoto, El Coloso en llamas, era molt, aquells sonidos que feien allà, varen ser pel·lícules que, sí, me marcaren El Coloso en llamas, Terremoto, Lo que el viento se llevó, totes aquestes, de l'oeste també, La muerte tenía un precio, tot això, totes aquestes.

Molt bé idò moltes gràcies, jo crec que ja heu xerrat una bona estona.

Sí, bastant.

Moltes gràcies, Catalina.