Memòria, dones i treball (Sencelles 2025)

El meu nom és Catalina Ramis Llabrés, de Sencelles, me diuen de Can Pica, i vaig néixer dia primer de juliol de l'any 55, o sigui, que enguany faig set0 anys.

Som na Catalina Zuazaga Carbonell, vaig néixer a Sencelles, tretze de gener del 44. Bé, me vaig casar el set4 i vaig venir a tretze anys. Compte enrere...

61.

Idò en el 61, vaig ser sa primera, i m'ensenyaren a fer plantilles, sa senyora i es senyor, que només hi havia un motlle, bé, dos, perquè en fèiem un, i després, es temps que... que estava calent...

Que se coïa.

...feia s'altre. Però sa senyora m'ensenyava així com amb una cuera i una ribelleta de sabates en es motlle dins ses plantilles, era, sí, sí.

Com te vares enterar per venir a fer feina aquí?

Ah, en Joan Busca. I a més, això era de Can Xim, d'en Tomeu Xim. I era casat amb sa meva madrina, entens? Na Tòfola. Clar, aquí va venir... I en Joan Busca, en can Pou, eren molt amics, tots.

Varen començar es quatre enxufats de l'amo a la sa finca, per dir-ho de qualque manera.

No!

De l'home que va vendre sa finca.

Sí, els va vendre sa finca, i clar, jo vaig començar. Bé, jo feia trençat a canostra, allò que tothom feia trençat. Jo ja feia trençat. Però, vaja, assegurada, sa primera feina va ser aquí. Fèiem plantilles, i després hi havia una màquina de retallar, i hi havia un al·lota, una altra que llavors després va començar, que era de Magdalena Puça, que ja és morta, de sa meva edat. Que estava a sa màquina, que retallava ses plantilles, perquè ses plantilles quan les treien, ses voreres, els rebossaven, els havies de retallar. He vengut aquí? Tretze. Tretze anys vaig venir.

Quins records? Eren bons?

Bons, bons, bons, bons, molt bons, jo sí. Amb es personal, sempre me vaig dur bé, beníssim. Passava molt de gust, veníem amb bicicleta, i bé, per jo va ser un 10, un 10. I vaig tocar molt, molts de temes aquí de dins. Feia moltes coses, temporades una cosa, temporades s'altra, perquè també vàrem fer sabates, sandàlies, a repuntar, i en dúiem a fora poble, amb don Pep. Te'n records de don Pep?

Don Pep Bonet.

Me n'anava amb ell a un parell de pobles, repartia sa feina, i això, sí.

Don Pep Bonet era un germà de l'amo, de don Miquel Bonet.

catorze anys. Havia de fer es 15 al juliol i vaig començar dia 2 de gener.

I abans fèieu feina qualque cosa?

No.

Va ser sa primera feina?

Sí, sí, sí. Ella i jo no ens coneixíem, perquè jo estava a sa oficina, i quan jo vaig començar, ella s'havia casat, feia...

Me'n vaig anar, sí, jo ja, no, d'ella no me'n record.

Ella feia poc temps que s'havia casat. Però jo, com que estava a sa oficina, en es departament de personal, que era tot el que era tema de pagos, i llavors s'empresa pagava una dote matrimonial, quan ses dones se n'anaven. I les donaven un mes per any de feina. I ella, al cap de tres setmanes o quatre d'haver-se casada, va venir a cobrar. I jo va ser sa primera dote matrimonial que vaig pagar. Però feina junta no en vàrem fer mai.

No, perquè ella estava a sa oficina i jo estava dins la fàbrica.

No, perquè tu ja no eres, però...

No, perquè jo sempre dic, jo no me'n record. No me'n record, de cap.

Jo me'n record d'això perquè va ser sa primera que vaig pagar. I pentura n'hi devia haver de set o vuit anys, feia. Set o vuit anys feia que havies començat tu. Ah no, dotze, idò? dotze o tretze, sí.

Jo en vaig fer tretze anys. Bueno, es meu compte eren catorze. Però sa Seguretat Social i tot això, me varen dir tretze. Dic tretze.

Sí, perquè potser no quadraven. Jo vaig fer feina dels catorze aen es vint-i-tres, vuit o nou anys. Sa meva feina era fer ses nòmines des personal. En aquell temps feien escarades, S'incentiu. I si, per exemple, havien de fer, jo diré un exemple, cent plantilles per anar al sou base, si en feies 150, aquestes 50, cada dia comptaven ses que feien, es encarregats, i això se pagava a pesseta. I si feien 5.000 plantilles de demés, a final de mes tenien 5.000 pessetes més. Tot això cotitzava a sa Seguretat Social, que jo he dit unes nòmines i veureu.

Tothom estava assegurat?

Tothom. Tothom. Es moment que entraven a fer feina, la primera que feien era passar per l'oficina, jo firmaven uns papers, els donaven d'alta a sa Seguretat Social, si es jefe hi podia anar es mateix dia, hi anava, i si no, me pareix que hi havia cinc dies de marge per poder començar i assegurar-los. Però al mateix moment que entraven quedaven assegurats.

I es vostres records d'aquesta època com són? Són bons, també?

Meravellosos. Estàvem a dins s'oficina amb un grupo, que devíem ser sis o set, cada un a un departament diferent, perquè hi havia un jefe per cada cosa. Hi havia es jefe d'administració, es director comercial, es director administratiu, es jefe de compres, jefe de personal, es jefe de producció, es jefe d'expedicions, es jefe de s'extranger... Vull dir tots, hi havia tots. I es jefe de ventes. Sa fàbrica la varen obrir a Sencelles, perquè estaven cercant pes centre un poble que no tengués gent d'indústria de cap classe i cercaven un local gran, com era això, perquè era molt gran, de fet hi ha quatre xalets que es mateix jefe va fer per es directors. I van trobar Sencelles, en es centre, un poble pagès que vivia de sa pagesia, i varen trobar aquesta finca i per això la varen fer aquí. Però eren alemanys. Això hi havia s'Alsa Espanyola i s'Alsa Alemanya. Sí, però es departament de plantilles, per arribar a ses plantilles, hi havia molts departaments a sa fàbrica perquè hi havia el departament de... Primer hi havia s'almacén de primeres matèries. Llavors, de s'almacén de primeres matèries ho passaven en es cilindros, que era aquesta nave d'aquí. En es cilindros, es director químic venia i feia ses mescles, feien sa pasta, les passaven per unes màquines, unes pastadores, llavors pels cilindros. I es cilindros els deixaven en es gruix que s'havien de fer ses plantilles. I això ja havien adelantat una passa de lo que ha contat ella des principi, perquè llavors hi havia es troquels. I troquelaven. Però les troquelaven grosses i aquesta plantilla la posaven a dins la màquina que ella diu que hi posaven primer sa pasta, hi posaven ja això fet, i la coïen i ja havia de coure menos temps. Llavors aquesta màquina de producció la treien, la passaven a ses retalladores, ses retalladores les retallaven, deixaven sa plantilla a mida direm, tot el que rebossava. Ses retalladores les passaven a envases i d'envases passaven a s'almacen de productes acabats. Perquè també hi havia s'almacen de productes primaris.

Clar, se treballava en cadena.

Exacte. Després també hi havia es departament d'electricista, de motlles, de ferreria, i per mi no n'hi havia d'altre. Hi havia aquest departaments.

Jo me varen fer encarregada d'un grupo de ses plantilles, de ses que retallaven. De retajadores, jo això me'n recordo. retallaven, n'hi havia bastantes, i jo em cuidava si ho feien bé, si ho retallaven, n'hi havia bastantes i jo m'encuidava de si ho feien bé, si ho retallaven bé, si deixaven qualque llosqueta o l'escapçaven.

Ho repassaves. Ho repassaves.

Ho repassava, jo mirava lo que feien.

Bé, jo era s'encarregada de personal de tothom. Hi va arribar a haver tres-centes vuitanta persones, però jo tenia un jefe per damunt jo, que era es jefe de personal. Ella tenia encarregats, que era l'amo en Joan Busca. Tu, es teu primer encarregat va ser l'amo en Joan Busca.

L'amo en Joan Busca, sí.

I va ser el contramestre després. Després va ser el contramestre, que després d'ell era es jefe, s'encarregat dess encarregats. I ell era es contramestre.

Sí, ell era es principal.

Sí. I després cada departament...

Després, hi havia un altre encarregat.

Exacte.

Que se'n cuidava, que mirava es motlles, ses plantilles, feia voltes per... Perquè saps que n'hi havia!

Cada departament tenia es seu encarregat.

Clar, cada departament un encarregat. I se'n cuidava de tot. Però ell era es jefe de tots els encarregats. De jo, i d'aquell i d'aquell altre, de tots...

De tota la fàbrica, des tema de producció.

Sí, sí, sí. Ell va ser qui va començar primer. Ell va ser el primer perquè va començar. Després va començar en Miquel de na Caballera, un de ses oficines.

Es director administratiu.

Encara no hi havia oficines. Va començar en Miquel, que també ja és mort. En Miquel de na Caballera va començar...

Que era un nebot des que havia venut aquí. Era un nebot des que havia venut aquí.

Ah, bueno, això sí. Bé, però ell era... S'horari... Feien dos turnos. Es de matí, de les sis a les dies. I de les dues a les deu. I una temporada en vàrem fer tres. Que venien homes en sa nit. Se posaven a les deu fins a les sis des matí. Per això va durar una temporada.

No, sempre. Jo sempre ho vaig veure.

Ah, bé, però després la cosa va anar malament. Però jo es temps que hi era, sí.

Però es torn de nit només era de cilindres, per avançar sa producció, que després de dia no donava a basto. Perquè tenien molta feina, una temporada, o un any o dos, jo no sé que va...

Els homes i només se feia es tema de cilindres. Perquè no donaven a basto a sa producció de plantilles. I així deixaven moltes planxes fetes i al matí es troquel les podien troquelar. I en sa nit també hi va haver bastant d'anys un troquelador.

El que cobraveu, creus que estava bé en comparació amb ses feines del camp, per exemple, o amb es trençat?

Sí, sí, home, allò sí. Home, guanyàvem molt més. Molt més. El poble va pujar un poc. El poble va revivar. Què?

Va revivar molt!

Va revivar.

Ara vos anava a demanar mem què va voler dir, què va significar per Sencelles?

Perquè primer feien trençar i res, però venint aquí, sa gent.

Guanyàveu més?

Guanyàvem, claro.

I tenien oportunitat de guanyar quasi quasi el que volien. Perquè podien fer turnos, podien fer hores, podien fer escarades.

Sí, podíem fer hores. Sí, sí. Jo venia molt. Acabava a les dues i, quan havia dinat, a les tres ja tornaves a ser aquí amb bicicleta. Si va canviar, hombre, clar que sí que va canviar. Sí, sí, sí.

Molt!

Sí, sí, sí. Se va notar, se va notar.

Sa gent va deixar d'anar al camp, va poder comprar cases i tothom va revivar.

Jo tenia un germà que anava al camp i el feren venir aquí, no volia venir perquè ell estava avesat en es camp. Però després va venir aquí i m'anava un troquel, d'aquells que eren tan grossos, ses teles, sí. Bé, tots, mon pare també va venir, però feia de sereno, de dia, i un altre sereno venia es vespre. I llavors, un altre germà, en Toni, també va venir.

Estaven en es motlles, en Toni, feien motlles.

Feia motlles, en Toni feia motlles, perquè ell era torner, però no podia fer aquesta feina perquè no va estar bé i no podia, i va venir aquí. Sa meva germana també, lo que sa meva germana va durar poc temps, va venir poc temps. Però tots es de ca nostra varen venir aquí, menys els petits.

Mira, jo com a departament de personal, jo crec que hi havia un 50% de personal d'Alsa Espanyola de Sencelles i s'altre 50% estava repartit amb gent dels pobles veïnats, de Costitx, de Biniali, de Santa Eugènia, de Llorito, d'Algaida, de per tot.

D'Algaida, de Pina, de Santa Eugènia, de Lloret, Sineu, Costitx. Tots aquests pobles venien. Passava un autocar i els recollia...

És que jo crec que pràcticament sa gran majoria de gent que feia feina al camp va començar i si no era de prest, era de tard. Quasi tothom. Inclús es meu papa feia feina de carreteres. Ell era s'encarregat d'una empresa que va començar a asfaltar els pobles, però per condicions i per proximitat ho va deixar fer i va començar aquí. No, perquè aquesta empresa pràcticament va tancar, ara no t'ho puc dir exacte, però l'any 82. L'any 82 i ja se va tancar i després sa gent, que sí, se va espavilar, va anar a turisme, va anar a altres empreses, més o menys.

Després la cosa va anar malament, però... Per nosaltresun deu i beníssim, beníssim.

O estàveu mesclats?

Això de motlles i fer plantilles, tant ess homes com ses dones. Feien el mateix, sí, sí, sí.

I el sou era el mateix. Feina, sou, era es mateix.

Sí, sí, es homes feien plantilles i ses dones feien plantilles.

I guanyaven el mateix. Ara, un que feia feina cilindros...

Retallar, retallaven més ses dones. Es turno de nit, se varen posar es homes. Però bé... Ses dones, normalment...

Motlles, n'hi havia dos que estaven a motlles, dos electricistes, dos ferrers... Clar, això eren feines que... Quasi que a s'actualitat encara les fan es homes. Això, però el demés, homes i dones.

Els homes retallaven plantilles?

Sí, es turno de en sa nit. De dia no. De dia no, no n'hi havia d'homes que retallassen. O jo en es meu turno no, no. Però en sa nit sí que n'hi havia. Feien desastres.

O també hi havia dones?

Sí, sí, sí. Tots eren homes, es directors.

No hi va haver cap directora dona a un càrrec similar?

No. No, ses dones estaven a les oficines.

Els directors, director comercial, director administratiu, tot el que t'he dit antes, de compres, de ventes, de tot, tot eren homes. Es propietari era sa dona, el que passa és que l'amo, t'ho diré, era s'home, però era d'una companyia alemanya que era el senyor Alfonso Saum, aposta se diu Alsa, Alfonso Saum, Alsa Espanyola. Sí, i ella era alemanya i son pare, d'ella, li va donar aquesta empresa.

Sí, varen muntar això.

I l'home...

A Alemanya, jo que hi vaig anar, a sa seva fàbrica, amb aquesta al·lota na Magdalena Puça, hi anàrem i en Joan Busca, anàrem a Alemanya una setmana, a sa fàbrica d'allà.

En es catorze anys començaven. I hi havia pinxe 14-16, pinxe 16-18, i llavors ja passaven a sa categoria d'oficial. Es sou no era es mateix, perquè, és clar, pinxe i pinxe, i després ja començaren a oficials.

Per exemple, jo feines de ca meva, normalment no en feia. Tenia ma mare, que no anava al lloc.

I quan se casaven, sa majoria se n'anaven.

I quan mos vàrem casar, jo vaig anar a estar a Palma, perquè es meu home manava un autocar això de turisme, i mos va convenir anar allà. Va comprar un pis i estàrem a Palma. No, na Maria, una que vendrà, va deixar per cobrar es finiquito, direm, i llavors va tornar a començar. Va estar un any o dos fins que va començar, na Maribel. Però moltes d'aquí se n'anaven a viure a Palma, perquè s'home feia feina a Palma, com na Maria Morro, saps què n'hi havia!

I lo del dot matrimonial com funcionava?

Les pagaven un mes per any fet de feina. Era molts de doblers, eh.

I per què se donava aquest dot matrimonial?

Perquè ses dones que deixaven de fer feina les pagaven això, com una... com una subvenció. Que les donaven, i moltes podien donar s'entrada d'un pis o més, o més. Perquè pensa que es sou base eren 4.080 pessetes, i per exemple, na Catalina, que havia fet catorze anys, tu pensa, són 70.000 pessetes.

Quantes? Quants has dit?

70.000 pessetes.

No els vaig cobrar.

Quasi, quasi, però, vull dir, perquè si va fer es catorze anys.

Això sí que ho sé cert, que no els vaig cobrar en es setanta. Quaranta i algo vaug cobrar. Jo l'ajudava, però ella normalment, quan arribàvem a les dues ja teníem es plat a damunt sa taula. Es de matí a les cinc i mitja ma mare ja s'aixecava més prest, mos preparava es cafè amb llet i es bocadillo. Això sí que ma mare sempre va fer això, sempre. Estava a ca nostra, però jo sabia repuntar cortes. Me'n vaig dur sa màquina, que la vaig comprar d'aquí, i a Palma tenia una cunyada que feia sandalietes i me donava feina i jo repuntava cortes a Palma, a ca nostra, dins un quarto.

Que moltes, quan deixaven la fàbrica, feien feina dins ca seva.

Bé, no, però jo feia cortes. No, no, no, no me vaig assegurar.

Cobraven segons sa feina que feien.

Però vaja, no, assegurada no hi vaig estar pus.

Jo vaig seguir.

Vares seguir fent feina i ses feines de la casa, com ho fèieu?

Les fèiem. I si es meu home arribava prest feia segons què, perquè després de tres anys de casada vaig tenir es primer fill, però vaig seguir venint. I es nin el deixava a sa mamà. Ses padrines, vamos. Com ara, ja era com ara. Sa majoria que feien feina, pues ses padrines.

Podíeu fer feina gràcies a ses vostres mares perquè cuidaven els infants i vos feien es dinar.

Sí. Bé, jo es cas des meu home quan arribava a ca nostra. Si havia de donar es dinar a n'es nin, li donava, si havia de donar un biberó, li donava, si l'havia de canviar, el canviava. Fèiem feina tots dos i ja, no fer segons què.

Se n'anava es de matí i venia a les tantes.

No feia es dinar perquè encara ara no el fa, però segon què sí que ho feia. Que ses dones, si feien feina i feien escarada, n'hi havia que guanyaven més si s'home feia feina en es camp, ses dones guanyaven més doblers i que no se deia perquè estava mal vist. Jo no ho sé, jo llavors es meu home també ja va començar a fer feina per Inca i després ja vàrem muntar un negoci i ell estava en es negoci i jo quan vaig deixar d'aquí, que s'empresa va tancar, també me vaig dedicar amb ell en es negoci.

Per exemple, aquestes perleres de Manacor passava molt, elles guanyaven molt i conten moltes que elles van pagar es pis des Port, per exemple.

I està en nom de tots dos.

I està en nom de tots dos, però qui ho varen pagar eren elles, elles eren les que duien més doblers, però no se deia.

No, és que compraven una cosa sempre era nom de tots dos. O pentura, per conveniències, se posava en nom d'una o en nom de s'altra. En es cas nostre, per mi només tenim una cosa a mitges. Compràvem i posàvem segons mos convenia. Es material que empleàveu era perillós? Era segur?

No ho sé, jo, era làtex, làtex, i llavors com un segó.

Silicona, cautxo.

Cautxo sí, però mòlt, i feien una mescla. Ara, jo no ho sé, si era perillós o no, no ho sé.

Hi havia mesures de seguretat? Anàveu amb guants, mascarilla, hi havia qualsevol cosa?

No, no, no, no. No vàrem dur mai mascarilla noltros. Però a vegades deien, sí, el làtex o aquestes que era però vaja, jo no, jo no me va afectar res. Sa meva germana va venir, però no l'hi provava. Això d'aixecar-se tan de matí, i aquesta olor i això no li va bé.

No era molt forta, la senties? Jo que estava sempre dins l'oficina i quan sortia a final de mes a pagar es personal, notava s'olor, però potser la notava, però no era una olor que...

Sa màquina estava devora una finestra, estava ben ventilada.

Cantàveu?

Sí, que cantàvem.

I quina cançó cantàveu?

Ui! Des Duo Dinámico, cantàvem. Es Dua Dinámico, cantàvem. Sí, que cantàvem, podíem cantar.

Eren cançons en castellà o eren cançons tradicionals mallorquines?

En castellà.

I teníeu sa ràdio posada?

Sa ràdio? Sí, si la volíem posar la posàvem, però si no cantàvem, n'hi havia que eren cantadors i tenien bona veu i cantaven.

Jo no cantàvem dins s'oficina ni nosaltres. Dins s'oficina no cantàvem. Clar, pensa que llavors ho fèiem tot en sa mà.

Eren joves.

No, era com ara que poses, que va, ho fèiem tot en sa mà.

Llavors també hi havia una cantina aquí, que es dematins quan arribaven, mos passejaven es cafè. Qui volia cafè, bevien cafè. I llavors també feien bocadillos per qui en volia. Jo no, perquè jo sempre vaig dur berenar. Però venien de tot allà.

Qui eren ses cantadores? Qui eren ses cantadores?

Oh, hi havia na Maria Morro que també era bona aquella.

Ta mare hi ha coses que potser les sabrà més. No, que pentura sabrà més.

Que li deien na Càndida i tenia una... na Càndida, no te'n records?

Na Càndida. Na Càndida. Tenia una veu.

Jo me'n record d'aquesta. Jo me'n record de na Càndida. Sempre cantava.

Tota sola. Cantava una veu preciosa. Mon pare va estar malalt. Va estar malalt, mon pare. I jo no he dit. I sa meva germana va anar a veure'l, a veure mem com estava, dins es quarto. I quan va entrar, ai, i ara què hi ha aquí, i va ser en Sultán, es ca d'aquí.

En Sultán, me'n record. Era un pastor alemany.

I se va entrar dins es quarto, perquè llavors deixaven oberts les cases.

Perquè son pare era de Sereno.

Era Sereno d'aquí.

I feia dies que estava malalt i no hi anava. I aquell animal, sense haver sortit mai d'aquí, se'n va anar...

Se'n va anar i el vaig trobar allà dalt damunt s'estora. Sa meva germana, sí. Se'n va anar, tac-tac-tac-tac-tac.

Se'n va anar ensumant.

Nomia Sultán. Sempre m'ha recordat. Era policia, així, preciós. Bé, hi ha una foto que hi és.

Ah, sí?

Hi ha una foto que és.

De sa fàbrica. Varen sortir molt de matrimonis?

Sí.

No molts, però en van sortir bastants.

Sí, sí, sí. Per mi, en Biel Randa...

Molts n'hi ha. Aquest va ser un i en Joan Carbonell na Maria, sa que vendrà ara també. Molts, n'hi va haver molts. No molt per sa quantitat de gent que hi havia, però bastants, sí.

I com se festejava a ses fàbriques?

I cada un feia sa seva feina i potser sa mitja hora de berenar sa veien.

Sí, com que feia mitja hora per berenar... Bé, en Rafel hi va venir una temporada en sa nit. En sa nit, potser va venir dos o tres mesos, però llavors se va fer es carnets i se'n va anar cap a Palma. Però no, aquí jo no el coneixia. Sí, és que en feien de tota classe.

Jo crec que després, perquè aquesta tenen tacó i ses que feien, tenien més una forma, sí, o després ja varen fer com una forma més anatòmica. S'etxura des ponts, s'etxureta des teló... Aquesta plantilla la vren fer molts d'anys, molts, i després varen... després varen posar un departament que el varen posar a Algaida, que se deia Selte, Selte SA, que posaven varen posar una... Bé, com un departament, que allà feien sabates i feien... Sí, això tothom, tothom des poble en duia. Sí, sí. Però després van posar aquesta fàbrica a Algaida.

Sa sola era de fusta. Noltros quan anàrem a Alemanya, es senyors d'allà mos ne regalaren un joc. Tothom els mos mirava.

Ara n'hi ha d'aquestes que són de fusta. Tipus això però de fusta.

Llavors no n'hi havia.

No, però dic que ara encara... Ha tornat, ha tornat.

I sa sola era de fusta i feia un caminar preciós. Tothom els mos mirava. Na Magdalena i jo. Mos varen regalar aquest joc.

Què vàreu fer allà?

Mos varen donar aquest premi, jo què sé, mos n'anàrem, bé, d'aquí a Barcelona amb barco, perquè el senyor duia es cotxe, i de Barcelona a Alemanya anàrem amb cotxe. Mos varen aturar abans de passar sa frontera de França, mos varen aturar a jeure un vespre. Després, mos n'anàrem. I a sa frontera de França mos aturaren, perquè era un Volkswagen, d'aquests petits, i dúiem a damunt ple de maletes, i devien dir "aquests què duen?". Mos varen fer davallar ses maletes, les mos varen desfer, torna a col·locar, i mos n'anàrem cap a Alemanya amb cotxe, dos dies, varem estar. Lo que per venir, vàrem venir en tren, i després en avió, o amb barco, ara no me'n record. Sí, va estar molt bé.

Jo, si vos pareix vos contaré una cosa, que me pareix bastant curiosa, que sa gent, es dies de festa i diumenges, tot això no feien feina. I quan hi havia una expedició prou important, que s'havia d'adelantar, perquè ses expedicions havien de sortir tal dia, jo, com a departament de personal, escrivia una carta al bisbe, que dispensàs es obrers d'Alsa Espanyola per poder fer feina tal dia, diumenges, i festes que incluíem el dia d'aquelles dues o tres setmanes, que hi havia ses festes que hi hagués, que dispensàs es obrers d'Alsa Espanyola per fer feina per una cosa justificada. I el senyor bisbe contestava.

De no anar a missa? Que els disculpàs...

De tot. Les disculpava de tot i les donava permís per poder fer feina en diumenge. Jo n'he escrit moltes, de cartes al bisbe. I es bisbe les contestava i fèiem fotocòpies i les penjàvem a dins sa cabina des departament que s'havia de fer feina.

Mira, jo m'està molt de greu, perquè jo estava al departament de personal i tenia es arxius de tot, però sé que les varen treure. Jo tenia coses, molt coses com aquesta, en tenia moltes, moltes, moltes. Llavors també jo feia totes les nòmines a mà i es comptes en la calculadora.

Això són unes nòmines, això és es sobre, que jo feia tots es sobres amb sa mà i aquestes nòmines ja estan fetes amb, bueno, li deien una computadora, que era una màquina que empleava no diré mitja habitació, com a mig quarto que deim d'ara, no tant, però quasi, quasi. I clar, evidentment li havies de donar tots es datos i tot. I sortia, estava tot amb una filera, i sortia més o menys això, això és una nòmina des meu papà. I és des gener del 78. I, com veus, se cotitzava tot a sa seguretat social i cada mes se pagava sa pròrroga de pagues extres de seguretat social, però no se cobrava, però se pagava a sa seguretat social. En aquest cas, aquest mes va cotitzar per 3.319 pessetes per sa part que li corresponia de sa paga extra, supòs que des juliol o des desembre, perquè anaven de mig any en mig any. I se cotitzava tot. I això, duien es doblers en efectiu, jo feia es càlcul dels doblers que s'havien de menester aquell final de mes per pagar, en aquell temps ja eren un milió o dos de pessetes. Anava es jefe amb una persona que s'hi anava per guardar-lo, perquè duien moltíssim, eren molts de doblers llavors, les me posaven a dins caixons damunt d'una taula, i jo mil, dos mil, tres mil, cinc mil, vint, deu, quinze, i omplia es sobres tots a mà, un per un, i no només n'hi havia un, hi havia és de ses hores, es de ses escarades, es de ses hores extra, cada persona a lo millor n'hi havia que tenien dos sobres, n'hi havia un i n'hi havia res o quatre, depenia de sa feina que féssen.

Tot això ho és i aquesta també, en Julià ja és mort aquest. Aquí és es grupo. Aquí surt es ca. Sí, veus es canet en Sultán? I aquí ja n'hi ha molts que ja són morts i aquí retallàvem, veus? Això som jo que feia plantilles, aquesta, això és na Magdalena Puça.

I això és sa tia Catalina meva?

Potser. Sí, potser. Això és na Carme i na Nita. Això també és na Magdalena Puça que retalla. Només hi havia una màquina llavors encara. Hi havia pocs motlles. Després varen engrandir. Veus, aquí també.

I aquest portal quin és d'aquí?

Està allà de sa, que això era sa sabateria i s'entrada és allà de sa també. Això és sa d'Alemanya, sa senyora.

Això és sa propietària?

Sí. Això érem a Alemanya i sprtíem d'una tenda. Aquí som jo.

I això de ses falles hi vàreu anar es grupet d'amigues d'aquí?

No, érem quatre amigues, hi havia n'Antònia Capotassa.

Però no eren amigues de sa fàbrica?

Sí, hi anàrem. I venien a sa fàbrica, dues. Na Francisca.

I ho vàreu poder pagar per mor que veníeu aquí, o no?

Claro, però jo, ara te contaré es fet d'això, veus, això també és sa fàbrica.

Això és n'Antònia Morey.

Sí, jo i una pinera, na Maria de Pina. Aquest venia a sa fàbrica, es meu germà, no. I aquests tots tres són morts.