Memòria, dones i treball (Sencelles 2025)

Catalina Vamis Florit, el 44 a Sencelles, de Can Cota. Devia devers 17 anys, perquè jo vaig anar a França, vaig estar a França i quan vaig venir de 17 anys, va ser quan vaig començar aquí. Era jo que volia començar, perquè mon pare tenia una cafeteria, feia molt de feina i no cobrava, i aquí cobrava.

Jo quan vaig començar, feia plantilles a sa nave petita, només érem 15 o 16 persones. Érem molt poques, vaig ser de les primeres. I mos ho passàvem molt bé. Si fèiem voltes, dèiem voltes, perquè les seves màquines eren... començava aquí una màquina i en dues tres i acabava aquí la màquina i fes voltes, feies aquí sa volta i tornaves començar. Pues teníem un tope de 60 voltes, i quan passaves ses 60 era aquesta i anàvem a tope. Això és el primer que va fer quan jo vaig venir a s'Alsa Española.

Després, vaig passar a Bonissa, que estava aquí a baix, que Bonissa el se'n dugueren a Algaida i perquè jo havia perdut el repuntacorte, me posaren a d'altes repuntadores i vaig estar a Bonissa per un any i mig o dos. I de Bonissa me passaren a baix que hi havia ses màquines grosses, modernes, que en lloc de fer sabates, feien forros de sabates. I vaig estar, no ho sé, fins que me vaig casar per mi. I de casada vaig agafar sa cantina i la vaig dur 8 anys. És a dir que hi vaig arrossegar molt de temps per aquí.

Jo crec que la fàbrica que hi va fer feina, 4 anys bons així, i després a sa cantina tenia 8 anys, són 12. Fins que va tancar. Sa cantina, la duia jo tota sola.

Què és allò d'allà?

Allò d'allà. Venia a les sis del de matí, per primer turno. A les 9 pes turno de les oficines. A la 10 es turno de berenar els homos. A les 2 entrava s'altre turno i a les sis de s'horabaixa s'altre turno. Corria, es de matí agafava sa bandeja i me passejava per ses naves a tots els que volien cafè. I últimament, a lo darrer de tot, mos duien molta gent de Palma, i vàrem arribar a ser 400 obrers. De per tot en duien de gent.

I heu dit que s'hora de berenar des homes, estava separat quan berenaven?

No, dels homes no, dels turnos, dels turnos. Estava tot juntat, homes i dones estaven junts. Sí, sí, a les deu feien es berenar i tocaven es timbre i tothom sortia a berenar, un anava a un puesto, s'altre a s'altre. Se passejaven per tot. Sa cantina la duia en es meu compte, lo que guanyava, però no te deixaven pujar a sa cantina lo que tu volies, una cantina està limitada i jo per exemple hi havia mesos que no arribava allà on jo trobava, me n'anava a s'oficina i me recaldaven tot el que me faltava. No l'he tengut aturada. I quan va tancar la fàbrica, sa que va dur tots els papers, perquè cobràssim els que estaven, els vaig dur jo. Hi havia s'advocat Valdés que era és que duia lo de sa fàbrica. Quan me veia que anava al despatx, me feia passar sa primera, perquè sa brega la teníem segura. I un dia me deu: "Mira, això no va endant, perquè a Hacienda han tancat una ventanilla". Tancat una ventanilla? No pot ser mai! Me'n vaig a anar cap a Hacienda i vaig trobar un guàrdia civil que li deien en pesquero que havia estat a ca nostra molts d'anys menja nt en es cafè de mon pare. I li vaig dir: "escolta, me passa això, això, això". "Vine, me va dur a un senyor per allà dalt i diu explica-li i li vaig explicar el que passava, i se va posar a riure i diu: "ges aquest paperet i te'n vas en això que t'apuntes, en es sindicat, de sa gent que t'apuntaves perquè te defensaven i pagaves, encara hi és això. I me va esperar un altre senyor i vaig anar allà. I me diu: "Mira, ara te m'vas a la plaça major, a damunt Pronovia i demanes per n'Aina. A les dues del midia, en s'estiu. Me'n vaig anar a voler n'Aina i li vaig tornar contar s'història i me diu: "Mira, ara ho mirarem". Diu: "Mira, els vostres papers estan aquí, abaix de tot, idò els te pos a damunt. La setmana que ve cobrau". Cobràrem.

I tot això era perquè...

Tots els que venien eamb el grup del meu home van cobrar. N'Oliver que era un tècnic, s'encarregat en Joan Busca, tots cobraren, me van fer un regal a tots. Varen juntar i van estar super content, perquè, hombre, tots eren treballadors i tots necessitaven els doblers.

Això era al final ja, no?

Això ja era quan va tancar que mos varen tirar a tots de fora. I arregla't. Sí, i vàrem haver de moure papers. I jo vaig coincidir que mos n'havíem anat a fer feina a Palma, me podia moure més. Tenc record que el grup que no va venir amb noltros, que van ser es lloritans i no sé, un parell més, que anaren amb un veïnat meu que li deien en Miquel Sastre, no cobraven. No cobraren aquests.

Perquè se van a moure amb un altre...

Amb un advocat pagat que els ho duia i no va anar bé sa cosa.

És a dir, es que van anar amb un advocat...

No cobraren.

Es que van anar amb el sindicat que tu vares moure, sí que van cobrar.

Varen cobrar bastant, uns més que els altres, però sí, cobraren. Noltros, pentura feia, quan va tancar sa fàbrica, noltros anàrem a un hotel a Palma, a l'hotel Colón, en el 31 de desembre, a sa recepció amb un contracte de mig any i estaren 30 anys. Se diu ràpid, tots dos a sa recepció de s'hotel Colón. Aquí sí, sí, estàvem assegurats, sinó no haguéssim cobrat. De tot d'una, quan vaig començar, feia feina dins sa fàbrica. Mira, tenc aquesta cella xapada, perquè manejàvem uns crins que posàvem una pasta i havíem de tancar es motlle i feia una fumada que allò no sé com no mos va envenenar. I per baixar els crins, havies de tenir molta força i si no baixava això, te pujava. Me va fotre i me va xapar sa cella. Vaig anar en es metge i me posaren dos punts i ja està, torna a fer feina. Tota sa gent que va fer feina a s'atra nave, que era sa des cauxo, molts varen morir de cauxo.

Jo, quan me vaig casar, vaig deixar sa fàbrica, perquè vaig deixar sa fàbrica, entre comillas, perquè vaig agafar sa cantina. Però era molt pesat, era un horari molt pesat i si s'home tenia es turno es capvespre, tu el tenies es dematí, era un follón.

I sa cantina vos deixava més...?

Claro, hombre, jo no havia venia a mi aire, tenia un 800, no un 850 ni un seadet, un 800 de quatre portes. I anava i venia, a la sis venia, quan havia fet es turno de les sis me'n tornava, llavors a les nou a ses oficines i anava i venia com es batiport de Sóller.

És a dir, tu vares ser mare mentre feies feina a sa cantina.

Sí, sí, sí, sí. Quan vaig agafar sa cantida, tenia sa nina que tenia dos anys. Però, mos n'anaren, mon pares se va morir, mos n'anàrem a viure a ca ma mare que tenia es cafè devora sa plaça li ajudàvem a ella i jo podia deixar la nina a ma mare i venir cap aquí. Eh, tota una planificació s'havia de dur un temps. En es nins, a les nou, que havia de ser a ses oficines, baixava a cercar es panets perquè volia panets calents, com que ell tenia es turno, segons com el tenia, ell tenia es nins i, segons com, jo les duia.

Idò vos repartíeu?

Sí, sí, sí.

En es vostre cas, a sa cantina, hi havia ràdio o hi havia música?

Que va! Mitja hora per berenar per berenar corriendo y pitando.

Algú cantava per sa cantina, venien feliços quan venien a fer es cafè, o no?

Sí, sa gent estava contenta. Hombre, molta gent que feia feina pes camp i va passar a sa fàbrica a s'ombra era un deu. I des camp no te deien res i d'aquí guanyaven un jornal assegurats. l en aquell temps en Franco mos pagava es barram si se fotia i ses ulleres s'espenyaven i ara no te paguen res. Anaves a s'oficina i t'omplien un paper i anaves allà i t'ho pagaven i avui no hi ha res de tot això. És un món diferent, és un món diferent.

I dins cantina se contaven xistes?

T'enteraves de tot el que no t'interesava. Es xafardejos eren grossos. Hi havia molt de... venien de Llorito, venien de Sant Eugènia, venien de Costitx, de Maria de la Salut, elles venien d'Algaida. No t'ho dic, hi havia de tot. Jo, quan feia ses plantilles, vaig tenir un premi, jo i cinc, bé, quatre, cinc eren per mi, dues sencelleres, dues lloritanes i una costitxera, cinc, i s'encarregat de s'almacén, que era en Jaume, també el va tenir. Anàrem vuit dies a Alemanya, a sa fàbrica d'Alemanyia amb un premi que mos pagaren aquí. Jo t'he duit fotos, que són ses úniques que tenc, que mos ho passàrem bomba. Mos dugueren un vespre a sopar a una muntanya, que havien de menjar el pollo fora ganivet ni res, a una canastra de mimbre i llavors havíem de fer una volta amb un cavall gros que hi havia dins es restaurant, no t'ho perdis. Però bueno, va ser molt bé, molt bé. I mira, jo coneixia molt es senyors, perquè havia d'anar a ses oficines a servir tothom, a dur-los es berenar i coneixia tothom.

Que passava a sa cantina? Festatjaven?

No, no tenien temps, només tenien mitja hora per berenar corriendo y pitando.

Però varen sortir matrimonis de sa fàbrica.

Sí, se varen conèixer, però no vol dir que festejassin aquí. A lo millor quan sortien de sa feina per berenar, se n'anaven junts amb sa bicicleta en es poble. Sí, sí, bastants, bastants. Quan se discutien ses unes amb ses altres, n'hi va haver una que a ses costitxeres les va dir:

"A la entrada de Costitx

hay un espejo sin luna,

para mirarse las putas

que virgen no hay ni una"

I ja tenien es lio armat a la de Dios. Però i els altres pobles també, hi havia estira i amolla, i jo què sé i ses lloritanes eren molt presumides i no les podies dir segons què. I coses de gent jove.

Jo som aquesta, jo me posava darrere. Això és sa senyora, sa dona i això és es senyor. I això eren uns alemanys que hi havia per allà. Això era en es grupo, això era en Jaume entonces que és es que duia s'almacén de baix de tot. i aquí hi ha, bé, aquesta som jo i aquí hi ha una sencellera que és aquesta, ses dues lloritanes i una costitxera. I aquí veníem a peu d'una fàbrica des senyors per anar allà on dormíem i mos férem fotos, què vols? Mira i aquí mos dugueren a una ciutat i a uns almacens a comprar coses que per aquí no hi havia. bé, perquè vessen sa casa aquella, veus?

Sí, que és com a més Alemanya, no?

Sí, sí.

Molt bé.

I això què vols. I aquí veus que ja venim amb sa compra feta.

Molt bé.

I encara mantenc s'amistat amb elles i mos xerram qualque vegada. I aquesta és sa germana de s'encarregat Picornell, de Llorito. I aquí per allà enmig i mira, jo que sé. Amb ses fotos que tenia jo de per aquí, però.