Tresor de la Memòria (Selva 2018)

Som Catalina Pons Morro, lo que me diuen na Tinons, a Selva tothom me coneix... totes ses amistats na Tinons i vaig néixer el 14 del 5 del 40, ara he de fer 78 dia 14. Me falten pocs dies, sí, ja n'hi ha.

I sempre heu viscut aquí a Selva?

No, jo vaig néixer a Inca, es meus pares eren de Selva, però vivien a Inca i vaig néixer a Inca i quan, a sa postguerra, hi havia poca feina i mon pare era sabater i no tenia molta feina i amb dos cunyats seus se n'anaren a Barcelona i varen venir a viure a Selva, perquè [...] eren tres germans petits i perquè es pares l'ajudessin i venguérem aquí a Selva, però jo ja tenia nou... vaig fer sa comunió a Inca i tot això... vaig venir amb nou anys aquí, quasi deu. I res vaig fer llavors... ben aviat vaig anar a brodar, vaig anar a escola molt poc i brodava i, quan vaig tenir setze anys, aquí a on brodava tenia una germana a Palma i un fill seu va venir i mon pare i ma mare les compraren una casa que tenien una casa aquests i era un jovenet i ja començava a fer d'electricista i quedava a ca sa tia a dormir i mos vàrem enamorar. I comprant sa casa mos vàrem, hi va haver s'intercanvi i res. I va venir a festejar set anys, no tenia ni moto ni res, venia amb so tren de Palma i d'Inca aquí venia caminant moltes vegades. I va venir set anys, només teníem setze anys i res i llavonses mos vàrem casar i mos n'anàrem a viure a Palma. O sigui que jo a Selva no és que hi hagi viscut tampoc... i feia 34 anys que érem casats i vàrem tornar a Selva, perquè vaig tenir dos fills i una filla, els al·lots se varen casar amb dues al·lotes de Selva i estaven allà, però noltros havíem fet una caseta aquí i veníem es cap de setmana, varen conèixer aquestes nines i a es final noltros vàrem arribar a venir aquí. I aquests anys hem estat, vaig tenir es nins, un tenia deu i s'altre dotze i llavors vaig tenir una nina. I res i ara tenc tres al·lots i ara tots són... es dos dies se varen casar, tenc vuit nets, ja en tenc de molt grans i de molt petits i res i ara estam aquí, es meu home se va posar molt malaltet, va tenir Alzheimer i he estat deu anys pendent d'ell, i he estat deu anys que quasi no sortia només pendent d'ell i ara tots són casats i estic tota sola, però vamos, venen a veure-me i res i jo estic un poquet... me vaig deixar anar... me varen operar de s'esquena i... tenc es ossos un poquet... i no he sortida molt, però vamos ara estic bé. Demanau-me, perquè pareix que només cont sa meva vida.

D'això se tracta. No mos has xerrat d'oficis, només mos ha xerrat de brodadora. També m'agradaria saber oficis antics, que s'han anat perdent.

Bé, brodadores se va perdre i des miners, aquí hi havia unes mines i hi havia... bé, quasi tots es homes de Selva anaven a sa mina o a Inca a fer sabates i ara ni sabaters ni miners, ja no hi ha... ja s'ha perdut i ara, clar, es homes majors anaven a Inca i després a es camp, però ja s'ha perdut moltes coses d'això, de sabates i de miners. I sa gent jove estudiar. Antes només estudiaven es rics i ara, com que no poden fer feina, tots estudiar i és una altra feina.

I vostè que mos pot xerrar de ses mines?

Jo ses mines, mon pare hi va anar dos o tres anys, però no li va anar bé per sa salut i se va posar a fer sabates. Era sabater. I ses mines guanyaven molts de doblers, però sa salut, se varen haver de retirar joves perquè quasi tots patien de bronquios i era una feina que llavors se guanyava molt, allà on hi havia miners hi havia diners, però sa salut les passava factura. Molts de joves se varen morir molts joves i res varen arribar a tancar.

De sa mina no en podràs xerrar molt, però de sabaters...

I de sabaters mon pare anava a una fàbrica a Inca, Can Fluixà, i com que tenia quatre fills, perquè llavors varen tenir tres nines i un nin. Llavors més endavant en varen tenir un altre, que noltros ja érem grans que ja festejaven i no li bastava es sou de sa fàbrica i duia sabates es vespres a ca nostra i feia sabates a lo millor fins a les 12, quan venia d'allà i ma mare li dreçava ses tatxes, es sibil·lets que deien allà, perquè llavors de feia molt a mà i jo me'n record que feia feina ben tard i així vàrem, perquè... es doblers no li bastaven, llavors no hi havia feina i jo mos vàrem posar a brodar i guanyaven simateix es doblers, jo feia moltes d'hores i així vàrem pujar sa família.

Quants anys teníeu quan vàreu començar a fer feina?

Quan vaig començar a brodar, devers dotze o... molt joveneta. I en s'estiu anàvem a un figueral, que llavors s'assecaven moltes figues i anàvem a un figueral i mon pare era un home molt alegre i es vespres cercaven, aplanaven ses figues i tots es figueralers de prop venien per anar a figues, i mon pare amb una canya feia, com si fos un... un d'això un... per fer música amb un paper de fumar i una canya i allà tocava i feia ballar tots i me'n record d'unes nines molt feliç amb poca cosa, però vivíem molt felices, sempre era ball i música així de noltros. Mos feia ballar i això.

Una cosa que s'ha perdut molt és quan se treballava antigament, que normalment se cantava.

Sempre cantava i jo sempre fent net, dissabte, que dèiem, sempre cantava, o brodant i anàvem a brodar i ses brodadores cantàvem, o sa ràdio escoltant novel·les.

I vostè recorda dqualque cançó?

De llavors? De cançó que cantàvem... I quan brodàvem i "ses al·lote de...", "ses al·lotes d'aquest poble"...

A Selva són selvatgins

i a Inca són inqueros,

per ballar es boleros

no hi ha com es selvatgins.

I bé i cosetes d'aquestes cançons... i ses que s'usaven llavors d'en Pepe Blanco, Manolo Escobar, tot llavors cantaven...

[...]

I no podríeu cantar qualcuna...

I ara no sé quina he de cantar...

Si no, no passa res, una rondalla, una llegenda que t'enrecordis...

Rondalles és que ara no en tenc cap a sa memòria, ara estic un poquet... no m'enrecord massa.

I paraules antigues que s'han anat perdent...

Sí, paraules antigues d'aquell temps a lo millor, jo què sé, sa façana llavors era sa fachada, moltes coses que eren molt mallorquines ara s'han perdut. Ara no tenc record de quines.

Abans heu començat a explicar com fèiem sa lleixiu...

Ah, de s'aigua? Sí, això com que no hi havia aigua corrent diríem i havies de... tenies una cisterna i quan no tenies aigua, havies d'anar a sa font a rentar i érem amb sos coves de roba te n'anaves a sa font a rentar i perquè fes bo es lleixiu ara a ca teva, posaves cendra a dins aquests cossis, que deia don Josep. I aquesta aigua feia més net, perquè llavors no hi havia ni productes per fer net. Lo que hi havia més era sa lejia, es lleixiuet i s'aigua aquesta feia més net i havies de controlar, no quan te rentaves diríem, un se rentava no tiris s'aigua jo me rentaré es peus. I jo era grandeta quan férem un banyo, un vàter... i mon pare amb una alfàbia damunt un terrat va posar una alfàbia i amb una regadora era sa dutxa. I un ribell a baix, perquè s'aigua s'aprofitàs i llavors mos hi rentàvem es peus o... això era ses coses antigues com a ca nostra a molts de puestos. Era una vida molt diferent d'ara, ara per tot hi ha banyos i és molt diferent. Demana'm una altra cosa, estic un poc nerviosa.

També mos vares dir creences, rituals com, per exemple, es cabells s'han de tallar...

Sí, es cabells s'han de tallar a es minvant, sa lluna, a es quart minvant... i per afaitar-se també, per afaitar-se ses cames, lo que feien antes que no hi havia... I això i ara...

Gràcies per haver vengut i per haver xerrat...

És que... m'he posat nerviosa amb lo que he de xerrar. Ho he fet bé?

Gràcies.

A voltros.