Memòria, dones i treball (Sant Llorenç 2024)

De jo, me diven Catalina Pasqual Pascual, àlies Tomassa. A Sant Llorenç, na Tomassa tothom la coneix, perquè a s'altre dia, a sa clínica, sa persona que va venir a treure'm sa sang, diu, jo per mi conec esta dona, però me va mirar, diu, no, Catalina, no, no és ella. I llavors va venir, dic, jo per mi te conec a tu.

Diu, "i vos que vos et diven?" Dic, "na Catalina Tomassa". Diu, per mi na Tomassa me coneixen, però per na Catalina no. Vaig néixer dia 9 d'abril del 1932, l'any 1932.

A Sant Llorenç?

A Sant Llorenç! Jo vaig anar a la costura fins als 16 anys. Als 16 anys jo era molt amiga d'una filla d'un taller, de ca na Blanquereta se veia, i vaig anar a casa seva a aprendre de brodar. Només vaig fer quatre ramets, a un pedaç me van fer quatre ramets, així, i ho vaig brodar. I l'endemà se madona ja me donava feina, dic, no, no, jo no sé brodar, no vull fer això, no, no vull fer això. I sempre he brodat fins a l'any 74, fins a l'any 60, 70, fins a l'any 70. He d'explicar això? Perquè sa meva germana havia muntat una sucursal de begudes carbòniques a Sant Llorenç, i el va muntar amb dos socios més, i els sucurs, i es socios com que que va ser, quan a Cala Millor, i això, allò, tot això. Feien els hotels, i ell era mestre d'obres. Diu, "Aina Marieta, me convé més anar a fer feina allà, perquè guanyaré més". I se'n van allà. I sa meva germana diu, "eh, deixa sa màquina, fer via, que si no te poses a sa fàbrica, fareu ull tot el que he posat". Jo no feia pentura quinze dies, que havia dit, tant m'agradava brodar, tant, tant, tant, que havia dit, jo per mi, si me llevaven sa màquina, me moriria. Idò, què te penses? M'ha dit, Catalina deixa això. I jo és que no hi vaig pensar ni un segon. M'aixec i cap a sa fàbrica. Me va ensenyar de fer es xarop i tot, i jo tota soleta 20 anys vaig ser empresari de sa fàbrica. Els al·lots eren petits, i jo ben tota sola, amb tots els empleats, ben tota sola, 20 anys. Fins que els meus al·lots varen ser grans i ara són ells qui ho duen. Però passàvem un guster de brodar, era molt bona brodadora, jo. Lliquera, i brodava molt bé.

Féiem moltes hores de feina, però moltes. En bon matí mos hi posàvem, i el vespre, quan venia sa fosca, enceníem es llum. I era quan passava més gust de brodar, perquè sortia més lluent allò, pareixia que es brodat estava més bé. I quan anàvem en es cine, mos regalaven una entrada per dijous, per dijous anar-hi de gratis, i jo brodava amb una al·lota, i mos partíem, ara està com a lleig dir això, per egoïstes, mos partíem i anàvem una per hom. Per exemple, jo anava el dijous, mitja hora abans per prendre bon lloc, per veure bé. Dijous que ve, anàvem i brodàvem, per mitja hora, mira si ho érem feineres, mitja hora, si aquesta mitja hora era per nosaltres.

A Sant Llorenç antes de brodats, jo, quan vaig néixer jo, ja hi havia brodats. Hi havia es taller gran, hi havia ca na Blanquereta, i a ca'n Figuera, crec que se deia, aquests tres van ser, que jo era nina i veia que anaven en es taller gran, anaven allà, anaven al camp, però n'hi havia bastantes, que feien feina, que feien aquest taller, n'hi havia bastantes, i aquell va venir es bum, i allò va ser el nova más. perquè n'hi havia d'havers vint de tallers a Sant LLorenç.

No, no brodar, no, no, els homes feien altres coses. El meu home, va anar en es taller de Can Tomàs, que li deien, i ell se cuidava de ses màquines, era molt manitas, molt, feia molt de pisat, a Can Tomàs, i ell se cuidava, de que tot anàs, ell feia aquestes coses, i li enviaven molt, a ell, en es meu home, a Palma, au, ves allà, i llavors, hi va haver un moment, que el taller, en Tomàs va haver de llevar es taller, i el meu home, amb tres socis més, en muntàrem un, i llavors en muntàrem un altre al mateix taller, però a una altra finca.

Què li deien en es teu home, Catalina?

Tomeu Carbó, Tomeu Pont Estelrich.

Hi havia més dones que homes, però moltes més, i jo sol no men record que hi havia un taller que hi havia home, potser que n'hi havia, però n'hi havia tant de taller, va arribar a haver-hi tant de taller, amb ses bruses i vestits, bono, i jo vaig brodar de tot, blanc, color, color, el que fos, tot ho va arribar, a abraçar, sí. Ses dones, ses dones, perquè els homes, bé, com que noltros fèiem feina a dins la casa, i no és gens raro, la cosa estava així, els homes no sabien fer-la, per menjar ni res, no en el taller, no hi vaig anar mai, jo en el taller no. Lo que un temps, els veïnats, era, mos estimàvem més que parents, era gros, i jo vaig brodar, amb quatre veïnades, diguem, una li deien na Margalida Artanera, una altra, na Francisca Mitgenada, una altra, na Bàrbara de Garigó, i una altra, la Catalina Faieta, i disfrutàvem, perquè, en aquell temps, no teníem televisor, però teníem ràdio, i brodant, mos contaven, feien unes novel·les, però tan bones, i t'ho explicaven tan bé, que tu veies, tu brodant, veus, el que t'explicaven. Paren disfrutava molt, però jo, disfrutava molt, Amarosa, per mi s'ho deia, una... Bé, de qui me record molt, molt, és d'un artista que li deien, Carmen Robles. Aquesta, quan t'explicava ses coses, avui havien de venir, una gent, a dinar, molt important. Posàrem, es mantel de fil, els adreços de plata, i t'ho explicaven tan bé, que tu ho veies, tu brodaves, però veies allò.

Sí! Uh! Venien, en aquell temps, venien, pentura un matrimoni, o un home tot sol, daixons, o amb cançons, i se posaven en es cap de cantó, te cantaven, i noltros sortíem, i ja estava, els compraven allò, i ja les cantàvem. Jo, jo te vull cantar una, de molt bona, aquesta, molt bona.

Padre nuestro, que estás en los cielos,

que todo lo sabes, que todo lo ves.

¿Por qué me abandonas, en esa agonía?

¿Por qué no te acuerdas, de hacerlo volver?

Se marchó, una mañana temprano,

me dijo hasta luego, y un beso me dio.

Un abrazo fuerte, me iba su partida,

diciendo no llores, por ti volveré.

Padre nuestro, si un pecado es el amor,

¿para qué me has encendido,

para qué me has encendido,

de ese modo el corazón?

Se marchó, una mañana temprano,

me dijo hasta luego, por ti volveré.

Mas vino la noche, pasaron dos días,

dos meses pasaron, y nunca volvió.

Padre nuestro, qué amargura sentí ayer,

cuando tuve la noticia,

cuando tuve la noticia,

que tenía otra mujer.

Pero yo le perdono sus faltas,

ni un solo reproche, si vuelve le haré.

Lo mismo le quiero, con toda mi alma,

con todas mis fuerzas,

yo soy toda de él.

Jo he estat cantadora, som, des cor parroquial, cantadora de... Ai... Quan vaig ser presidenta de sa tercer edat, vaig ser 22 anys, vaig muntar una tuna. Això ho explic, una tuna. Disfrutàrem. Ja vaig muntar un coro, que es deia l'Aubada. I anàrem per Palma, anàrem a fer... Bueno, bueno, bueno. Cantaré, per exemple, una d'en Machín o d'en Guardiola, què sé jo. Vols que te'n canti una? Era el nostre... de tercer edat, i anàvem, i havíem de cantar una cançó mallorquina. I només tenia dues estrofes, i era curta, i jo dic, jo muntaré una altra estrofa, ara la te cantaré.

Nosaltres som filles de la Roqueta,

d'aquesta terra de clima sa,

tan visitada, tan lluminosa,

la més hermosa que Déu creà.

Visca, visca, visca els nostres habitants.

Som metges, som savis, artistes i sants.

Duem la bonella ben estufada,

el rebosillo net i freilós,

to i pedreria sa botonada,

calcetes blanques i el cos aïlós.

Visca, visca, visca els nostres habitants.

Som metges, som savis, artistes i sants.

[Ara ves que ja ho he inventat, mirau-la bé, eh?]

Si qualque dia sortim a festa,

els nostres pares tots vigilant,

de por que tenen des nostres nòvios,

que facem Pasqua abans del ram.

Visca, visca, visca.

Sempre he estava per enmig, he estat molt, molt del dia. Sempre he fet tot lo que... Una vegada, na Simona, va muntar un pas vivent i necessitava doblers. Va muntar un escenari, i jo ja me veus allà ballant amb ella. Una amiga meva necessitava passarel·la, la filla de na Catalina Campins, na Margarita. Va venir a Sant Llorenç dues o tres vegades a muntar passarel·les. Jo, sa primera de totes, sí, fotre.

Va ser sa felicitat més grossa que hi podia haver. Va canviar de verd amb blau. Sí, punyeta. Que n'hi va haver de diferència llavors. Totes ses dones, tothom, tothom tenia feina. Ses jovenetes a treure fils, uns feien garça, un altre... Ma mare, quan se va retirar, de vella, ma mare sempre va tenir botiga, però la varen arribar a llevar, i li duien a fer traus i a ficar botons. Te dic ses persones majors, ses nines, tothom, tothom tenia feina. Tothom. Vàrem disfrutar. Va ser sa felicitat de Sant Llorenç això. Es tallers mos va salvar. I menos mal que ara, darrerament, varen començar a dur màquines de brodar, que ells brodaven totes soles. Menos mal que llavonses se varen posar a anar allà, perquè això hagués espenyat molt. Aquelles màquines mos espanyaven sa rejilla.

Jo vaig tenir es major dia 29 de gener. 29 de gener. I grassa que me pensava que me'n durien dos. Fins es darrer dia vaig brodar, que sa panxa pareixia que amb ses anques o no sé què que m'empenyia allà davant. Bé, idò, aquest mes, i vaig treballar dos dies abans, perquè em va costar tenir el major, dos dies abans, aquest mes jo vaig guanyar 1.092 euros, pessetes. I es meu home, que anava en es taller, en va guanyar 1.000, que era es preu de... Ses dones guanyaven molt més que els homes en aquell temps. Ho podem dir, perquè era ben vera. Però te dic, fèiem moltes hores de feina, no teníem... tatxat ses hores, per favor, no. Ves si fèiem feina, més que mai. Ves si fèiem feina, carinyo meu. Tot d'una que te senties un poc bé, un poc valenta, ja te'n tornaves a posar a ses màquines. Bé, jo sempre vaig estar amb ma mare i les me va guardar. I a es tres anyets començaves a poder dur-los a escola. Fins als tres anys no hi anaven a escola. Però ma mare me va ajudar molt, molt, molt. Però com que brodàvem, jo, quan no brodava a ca nostra, s'artanera estava davant, na Margalida de Garrigó estava veïnat, na Faieta estava aquí. O sigui, érem... Ah, i lo que mos agradava més de tot era a les nou des matí totes sortíem en es carrer. Igualment que ara anam a fer es cafetet, ses amistats. Llavonses mos arreplegàvem i xerràvem i cantàvem, què sé jo, disfrutàvem, disfrutàvem.

Mos hi posàvem a les set del matí per aventura. Ja te dic, a les dotze mos posàvem a fer es dinar i me n'anava a escapada a cercar es nin a s'escola, però ma mare me feia es dinar. Li deixava es nin allà i jo me tornava a posar a fer feina fins a la una. I llavors a les dues o dues i mitja mos hi tornàvem a posar. T'ho dic, fins a l'hora baixa, que a l'hora baixa en venir sa fosca, enceníem es llum. I fins a l'hora d'anar a sopar. Quan havíem sopat hi tornàvem fins a les onze i mitja, mos feien sa senya. Feien sa senya que mos n'havíem d'anar. N'hi ha que han brodat d'una altra manera, jo no, quan feien sa senya sempre me vaig colgar o me'n vaig anar. Però n'hi ha que m'han dit que llavors encenien o no sé què, jo no. Això sí que no ho puc dir. Això era l'any l'any 57. L'any 57. Mira, jo es temps que vaig brodar a ca'n Tomàs em feien posar el preu. I jo era massa lliquera i se queixaven de jo. I va anar a duro s'hora. Llavors a 10 pessates i vaig arribar a anar a 100 pessetes s'hora. Això quan passaven es anys. Quan fas feina pes taller, es cap des mes te deien has guanyat això i mos pagaven.

Era per hora o per peça?

No, per peça. Feiess aquesta brusa que valia per ventura què sé jo vint pessetes i aquell altre val cinquanta segons. Mentre que allò teníem una plagueta, que deien has fet això, això i això, això i a final de mes mos pagaven lo que havíem fet.

Per tant, creies que cobraveu bé, ses condicions eren bones, no?

Estaven bé.

O se podien millorar?

Mos conformàvem, perquè en aquell temps no hi havia doblers, saps que hi havia de pocs doblers filla meva. Hi havia centimets encara, centimets. Una pesseta tenia deu cèntims, una pesseta. I deu centimets era una pesseta. Si no, jo he vist, he vist un canvi massa gros jo, carinyos. Jo me queix, perquè he vist un canvi massa gros. Perquè han estat golafres. Jo sé que sa cosa sempre ha d'anar per encant, sempre, mai per enrere. Però ha volgut... Noltros ja no tocaria veure aquests adelantos que hi ha. No, sols no hi sabem manejar. Jo tinc un telèfon així.

Fins a 16 anys vaig anar a costureta, vaig tenir sort i tu saps que molta gent en es tretze o catorze anys ja te llevaven. Sí. Jo, com que era s'amiga íntima de na Cevilleta, sa filla d'es taller, tot d'una me varen assegurar. I quan vaig tenir es primer infant me varen pagar sa comare i un lote de coses. I ja era quan havia de cobrar. Jo vaig cobrar el 64. No vaig tenir paciència d'esperar un any més. I me varen explicar, me varen dar tot i jo vaig pensar en ca na Blanquereta. Vaig tenir aquells anys de ca na blanquereta tot. No les escapa res. I vaig tenir tot, tot, tot. No sabeu què fèiem, però. Els altres tallers brodava manteleries, brodava adreços i llavors venen ses bruses. I ses bruses guanyàvem més. I havíem de fer feina d'amagat, però, perquè estava assegurada amb aquells. Ses bruses no sé que asseguràssim mai. Quan va venir ses bruses? No. Jo vaig estar assegurada els temps que vaig brodar amb aquests altres tallers. Jo tenia bo, aposta me va anar molt bé, molt bé, molt bé.

Després de ca na Blanquereta per qui vàreu brodar?

Ca ses rossellones de ca na sorrilla.

Cas Batle?

I de es Batle, sí, es primer. Llavors ja, els tallers aquells altres ja van fer ui, ui. Els primers tallers, quan van venir ses bruses, varen acabar, no van deixar anar per què. No, ses bruses no van assegurar mai, no. Podies guanyar més. Saps que era de més guapo, poder guanyar molt. Jo era era molt lliquera, aposta jo posava es preu i sa gent se queixava perquè elles eren més lentes i no les sortia s'hora. Jo posava a deu pessetes s'hora i ells no les sortia a deu pessetes s'hora. S'enfadaven.

No, no. Jo ara vos contaré qualque coseta. Quan ja era més grandeta, primer havia d'estar a baix, llavors a dalt. Tenien un quarto, que se deia es quarto des piano. I jo havia de mester una cosa d'allà i me'n vaig. I agafa lo que havies de mester i surt. I hi havia dues monges que xerraven. Bueno, des cap d'un poc surt Sor Catalina. Diu: "ara fa un poquet que en es quarto des piano hi ha entrat un canet, perquè si hagués estat una nina s'hagués portat més bé. Quan vaig sentir això, hi vaig anar a dir i "jo no els he volgudes molestar". Jo, tota daixonada. Idò, escolta, reina, es saludo no se molesta mai. Mai. I per mi som saludadora per mi per aquesta daixona.

A na Cevilleta? Sí. Sí? No, es punyetero lo que vos he de contar. Ella festejava en Joan Moreno. Feia estona, estaven xiflats. I jo, a jo va venir un que li deien en Bové. Era corredor de bicicletes. En aquells anys, ses bicicletes tenien tanta fama com ara es futbol. Tenien una pista i venien en Timoner, es dos germans Timoner, en Bové. I voltros no sabeu que primer, mos passejàvem es dissabtes i es diumenges per sa carretera de Son Servera, tot es temps que hi veien. I quan venia sa fosca, mos n'anaven per davant sa farmàcia pes carrer Major, diguem, fins hora d'anar, bueno. I mos juntàvem quatre o cinc amigues. I trobaven nòvio ses dues des costat. Ses altres no trobaven nòvio i ses dues des costat trobaven nòvio. I jo, en Bové aquest, va venir jo. Remil rellamps totes me tenien una enveja. I jo, més contenta que un pasco. Però no em vaig saber enamorar d'aquest jove. No em vaig saber enamorar d'aquest jove. Va venir devers dos anys, però des dos anys 20 o 30 vegades mos vérem perquè ell anava a córrer per França, se n'anava, i quan venia aquí. Ell se va enamorar de jo, però jo no vaig poder, carinyo. Me vaig enamorar d'en Tomeu Carbó.

Jo, ara aquesta adreç és brodat meu i no lo graciós és que només tenc aquest adreç brodat meu, perquè, quan se va casar sa meva germana li vaig brodar sa queixada, quan se va casar es meu germà li brod sa queixada. I quan me vaig haver de casar jo, vaig fer, brodar, no, de creueta. Un adreç de creueta a una parenta meva. Perquè m'agradava molt guanyar doblers. Brodar pes meu, no, no. Guanyar doblers.

Aquest el vaig brodar, no me'n record, un poc abans de casar-me segur.Un poc antes de casar-me, segurament. Perquè d'ençà que som casada no he brodat res pus. Pentura tapetes, això, sí. No, una vegada me vaig brodar un tapete de camilla. El me vaig fer, mira, vaig esgarrar unes faldes de pagesa. Era molt gruixat, no sé ni que se deia aquesta roba. I ho vaig bridar amb unes flors de colorins. Vaig fer un brodat, bono. Jo també, quan va néixer na Bàrbara, o en Tomeu, es darrer, no, segon, na Bàrbara, vaig fer teníem una cuneta redona, una senalla anem a suposar. Li vaig fer dos perfalans, així, amb una feinada. Encara les tenc però ningú les voldrà posar. Ses coses canvien, es gusts i ningú l'ha volgut posar.

Oh, no, sa queixada era sa mare, es pares, lo que jo quan me vaig casar ja no va susar lo que susava antes. Antes, quan se va casar sa seva germana que me guanya de deu anys, feien sa queixada i jo, qual me vaig casar, ja no va susar això. Això se va llevar, però sa gent anava a veure sa queixada buuu, duien una ordre amb això, que creu-me, però va fer bé també sa queixada, na Ferrer va fer més camissons i de tot, brodats, jo els me brodava i llavors els me cosia. Llavonses va susar aquests més primers, una cosa més de Tergal, i au venga Tergal que no val res i aquells valen una putada. Es pares feien sa queixada. Sí, clar. Què hi havia? dotzenes de llençals i tot el que necessitaves, cobertors, en aquell temps també saps que feien molta randa, vàneves, vàneves de randa. No me surt, he d'esperar una estona que me surti. Sabeu que tenc 92 anys, però me consolen ses meves amigues que les guany de devers deu perquè me diuen, jo ja també ho faig en això i me consolen un poc. Vos cantaré molt punyetera, molt daixona.

La quise como nadie,

tal vez haya querido,

yo la adoraba tanto

que hasta celos sentí,

por ella me hice bueno,

honrado y buen marido.

Un hombre de trabajo,

mi vida convertí.

Al cabo de algun tiempo

de unir nuestro destino

ya nació un varoncito

el orgullo de mi hogar.

Era mi dicha tanta

ver claro mi camino

ser padre de familia,

honrado y trabajar.

Pero una noche de reyes

cuando a mi hogar regresaba

comprobé que me engañaba

con el amigo más fiel.

Herido por mi amor propio,

quise vengar mi ultraje

lleno de ira y coraje,

sin compasión los maté.

Qué cuadro, compañeros,

no quiero recordarlo.

Me llena de vergüenza,

de odio y de rencor.

De qué vale ser bueno

si aparte de vengarme

clavaron en mi pecho

la flecha del dolor.

Por eso, compañeros,

hoy es noche de reyes,

los zapatos del nene

afuera los dejó.

Espera un regalito

y no sabe que su madre

por falsa y por canalla,

su padre la mató.

Ara vos diré perquè me'n record tant de ses cançons. Jo vaig ser 22 anys presidenta de sa tercera edat i vàrem fer moltes excursions, moltes, perquè en aquell temps, quan ja hi vaig ser, hi havia moltes dones d'edat velles, molt més velles que noltros, que no havien anat mai a Palma. I saps què era de bo de fer fer un ple de camions, aquelles dones disfrutaven. I jo som molt marejadora, però seia davant, agafava es micro tot d'una quan partíem, nom del pare, del fill i de l'esperit sant, cantava una Ave Maria, me posava a cantar i a contar xistes. Mare meva, disfrutava. En vaig contar xistes i jo no me marejava. No sabia on era. Canta que canta. Les animava. M'han enyorat. Me van dir que no ni hauria cap més de presidenta com jo, me diuen no n'hi haurà cap mai.

Molt bé, moltes gràcies, Catalina.