Tresor de la Memòria (Esporles 2019)

Hola, som na Catalina Oliver Nadal i tenc setanta anys, som d'Esporles, hi he viscut gairebé aquests setanta anys, excepte un període curt que vaig viure a Ciutat. Mon pare i ma mare són d'Esporles, mon pare és descendent d'Estellencs, però va venir aquí que era molt petit, lo qual... gairebé som esporlarins de soca-rel, de tota sa vida, exacte.

Es padrí era carboner, es padrí matern era carboner. En aquell temps n'hi havia bastants, era una manera de guanyar-se sa vida. Se n'anaven, vivien a sa muntanya gairebé bastants de mesos, perquè feien ses sitges, feien es carbó, llavors, el baixaven en es poble, el venien i era el seu mitjà de vida i paral·lelament en aquesta professió que n'hi havia molts de carboners, de fet, en es bosc encara hi ha moltes sitges, molts de rotlos de sitja i de ses cabanyetes per dormir, que jo a vegades hi anava quan era petita. Dormíem damunt un llit que estava fet amb troncs i amb crin, teníem matalassos de crin. Abans, hi havia matalassos de llana, que eren és que, bé, hi havia molta gent que tenia matalassos de llana, però hi havia gent que no podia accedir en es matalassos de llana i tenia matalassos més humils, que eren de crin. I es crin és una herba, que se seca. A vegades en fan, feien fregalls de crin per escurar i se feien es matalassos aquests de crin.

Hi havia picapedrers en es poble, n'hi havia molts, quan jo era petita, i hi havia fàbriques de tèxtil, va ser una època que va venir gent de Catalunya i vàrem muntar moltes fàbriques aquí i se va convertir, va passar que gairebé tothom feia de carboner, de picapedrers i conraven a ser un poble més industrial de cara en es tèxtil i hi havia molta de feina. Això era quan jo era petita. Després, quan ja vaig ser més gran, a partir de devers es divuit o es vint ja ses fàbriques de tèxtil havien tancat, moltes d'elles, hi havia una fàbrica de cartró, hi feien cartró també i molta gent ja se'n anava a fer feina a Ciutat. Va ser una època allà on sa gent se desplaçava i se'n anava a fer feina a Ciutat.

Molt prest, jo vaig començar que tenia catorze anys, me varen posar a fer feina a Ciutat a una fàbrica de mocadors, o sigui, importaven mocadors de Suïssa i estampaven i brodaven i llavors jo, en es catorze anys que vaig acabar es estudis bàsics, hi havia necessitat de que... sa gent no estudiava tant com ara, perquè hi havia necessitats econòmiques a ses famílies. Llavors, me posaren a fer feina a una fàbrica i me posaren a fer de paquetera, això volia dir que, quan se feia una comanda de mocadors, de coses de... ben bé de souvenirs, per dir, començava a ser s'època de que es turisme començava a venir amb massa i lo que feien era que, quan aquestes comandes per vendre a ses tendes de souvenirs estaven acabades, jo me'n cuidava d'empaquetar-les. Una feina bastant feixuga.

Sa meva padrina jo la conec sempre vestida de negra amb faldes llargues, sa cua darrera i es monyo, però a sa meva edat sí que ja començava tothom, bueno, hi havia es Beatles, hi havia... era una època allà on hi havia un canvi molt important entre abans... era com una època de transició, no? Va ser... Bueno, supòs que totes són èpoques de transició, però en aquell moment va ser molt important es canvi entre una i s'altra.

Me'n record que jugàvem... sa pilota era una jugueta que ningú en podia prescindir, perquè mos permetia jugar en es carrer i jugàvem a jocs de pilota. Bé, es altres que mos tiraven així, o bé, totes soles jugant a sa paret i me'n record que, no me'n record gairebé com era sa cançó, però n'hi havia una que anaves fent, jugàvem bastant en castellà, perquè en aquell moment s'escola no se feia en català, o sigui, s'aprenentatge jo el vaig fer en castellà. Llavonses es jocs i ses cançons que incorporàvem en es jocs sa meva època, més abans segurament que jugàvem més per ventura en català o en mallorquí, però jo, com que era aquesta època de postguerra, ho fèiem en castellà i me'n record que jugàvem amb sa pilota a sa paret i tiràvem i hi havia una cançó que se deia: "A mi una, la fortuna..." No sé què més, no sé que quantos... I quan sa pilota mos queia, se que venia darrere l'agafava i repetia: "Perro, gato, manso, descanso, papà, mamà, olé, olá i ja està". Després, també jugàvem amb pedretes. Cercàvem cinc pedretes que fossen molt iguales de tamany i els tiràvem a l'aire i agafàvem ses que queien a damunt es braç i llavonses mos havíem de quedar amb una i els anàvem col·locant, si mos n'havia quedat més d'una, i mos n'anàvem col·locant a devora ses altres estratègicament, perquè després s'una que havia quedat, és sa que mos quedàvem, la tiràvem a l'aire i amb es temps de tirar-la a l'aire havíem d'anar agafant es grups que havíem fet. Primer, eren grups de una amb una, tiraves i n'agafaves una, després fèiem grups de dues en dues, grups de tres, perquè eren cinc i llavonses quatre, totes... Clar, si perdies començava s'altra i sinó eren jocs que havies...

A mem, jugàvem, ses ganes eren de jugar junts, perquè hi havia coses que podien ser compartides, de fet, jo he jugat a futbol amb al·lots, però no estava gaire ben vist, perquè tampoc, si jugaves enmig des carrer, no passava res perquè tothom te veia, però, si cercaves espais, jo me'n record aquí en es poble, hi ha un lloc a fora per sa comuna, que se diu es camp des Xubasco, que allà sí que hi anàvem a jugar a futbol.

No te faig amiga, cara de formiga,

no te'n faré mai, cara de fregall.

Per molestar, o sigui, se deia amb to de...

Bueno, hi havia dos personatges que eren es protagonistes gairebé de totes ses rondalles, perquè totes ses rondalles hi ha personatges bons i personatges... I llavonses en Bernat i na Catalineta, en Bernat era es fill del rei i na Catalineta era sa personeta humil, però bona, que sempre acabava bé ses rondalles. I llavonses en contaven moltes allà on sortien aquests personatges i tenien noms diferents. Bono, ses festes de Sant Pere se fan diferent, però són ses festes patronals, en lo qual hi han estat sempre. Ses festes de l'església, o sigui, aquí en es poble també hi ha ses festes de sa Vilanova, que és una barriada més avall, que també són per agost i també han estat gairebé sempre. Hi havia, quan jo era petita, més festes de l'església, perquè això s'ha anat llevant una mica, en lo qual jo en record una en especial que feien que era per dotze d'octubre, que li dèiem "es dia de sa festa de sa raça" i se deia lo de sa festa de sa raça, perquè se commemorava es descobriment d'Amèrica, sa colonització i totes aquestes històries. Llavors, sí que era festa, era festa, se feia una processó en es poble allà on treien, era l'església que l'organitzava i allà on treien... me'n record que hi havia tres gedrioles, que eren de test: una amb una cara de xino i una d'un africà i s'altra no me'n record què era, devia ser un blanc o no sé, sé que eren tres. El passejaven i recol·lectaven doblers deien per enviar en aquests països, perquè, clar, eren, ses beneïdes de Sant Antoni, per exemple, quan jo era petita, també era festa, aquest dia no anaves a escola, se feien moltes carrosses, ara no se fa, llavonses, es poble participava, feia carrosses, els adornava i era una festa. Me'n record que mos renyaven si mos queia un bocí de pa d'en terra i l'agafàvem. Quan l'agafàvem l'havíem de besar.

Proagre vol dir peresa o vessa. Jo normalment ara no sé per què també la dèiem "vessa", "me fa vessa" o fer això o anar allà, que és com qui dir "me fa peresa", però abans deien "me fa proagre". "Betzol", per exemple, també és una paraula que la dèiem a una persona quan era com a... no que fos beneita, sinó que feia es beneit. Sa camiona, exacte, sa camiona era es mitjà de transport públic col·lectiu que s'emprava per venir de Ciutat cap aquí i aquesta mateixa camiona s'emprava per dur es correu d'Esporles, a Banyalbufar i Estellencs. Hi ha una ruta a peu que se diu es camí des correu que era quan duien, era quan ho feien a peu i, a vegades, sa camiona sa gent dèiem: "Ja ha vengut sa camiona" o "ja ha arribat es correu". Quan algú no t'agradava, deies: "No vaig d'ell o no vaig d'ella".