Tresor de la Memòria (Biniamar 2018)

Molt bé. Jo som Bàrbara Rotger, som de Biniamar i tenc 83 anys.

Molt bé i me sabríeu dir qualque endevinalla...

82, me pareix!

Qualque endevinalla, acudit o dites...

Jo no sé què t'he de dir..., però, te'n puc dir qualcuna.

Tres senyoretes que ballen dins un plat, agulleta verda i vestit morat.

Què és?

Una albergínia.

Molt bé.

I qualcun més?

Gota d'abril, val per mil.

I s'endevinalla des nigul?

Un llençol, ben apedaçat, que mai agulla ha tocat.

Què és?

És un nigul.

Molt bé!

I me'n diguéreu una que era s'ou...

Una capseteta que s'obr i no se tanca.

Què és?

S'ou!

Molt bé!

I vos n'enrecordau de qualcuna més?

No...

Qualque refrany o...?

Mira si és forta s'amor,

ai, Miquel, que t'he posada,

com una estaca ficada

damunt un munt de segó.

Vós sou d'aquí de...?

De Biniamar.

Mos podeu contar...

Som una casa que érem vuit: quatre germanes i quatre germans. Jo era sa més petita i ma mare sempre me deia:

En pastar jo faig coques,

vos ne faig una per hom,

sa darrera no té nom

i és sa més guapa de totes.

Que era jo.

S'altre dia que començàveu a contar anècdotes sobre s'església sense sostre...

Ah sí, a Biniamar se va fer aquesta església, no se va poder acabar, perquè era un senyor que tenia molts de duros, després no sé què va passar, però sa qüestió que no se va acabar i va quedar així. I la feien una església molt grossa per un poble tan petit, però esperaven que se faria molt gran aquest poble, perquè volien posar es tren perquè hi havia ses mines de carbó i volien posar es tren i s'hagués fet més gran, però se va quedar així, sense teulada i sense res. Però mos va ben bé. Hi feim tots es teatros i ho feim tot.

Idò ja està, moltes gràcies.