Antònia Llabrés Perelló.
On vàreu néixer?
A Llubí.
Sempre heu viscut aquí?
Sempre he viscut a Llubí, però vaig viure a Sineu i vaig passar tota sa meva adolescència a Sineu.
Com així?
Perquè en aquell temps fèiem feina a fora vila i mon pare anava de possessions i vàrem estar a una possessió a Sineu tot es temps de sa meva adolescència. I després, quan mon pare se va jubilar, vàrem tornar a venir a viure a Llubí, però som llubinera.
Vostè se considera d'aquí?
Sí.
Quants d'anys teniu, si es pot dir?
Setanta-un.
I, bàsicament, aquí tota sa vida, no?
Tota sa vida he viscut a Llubí, a s'edat de desset anys vaig tornar venir cap a Llubí i ja hi he estat...
Quins treballs heu fet?
De fadrina, com que fèiem feina de... mon pare era pagès, sa feina era de collir tàperes, ametlles, figues, garroves...
I, quan fèieu aquestes feines, cantàveu cançons?
Sí, hi ha gent que sí. Jo no he estada molt cantadora, però sempre hi havia gent que cantava.
Vos en sabeu qualcuna?
Sí.
Me'n podríeu cantar qualcuna?
Bueno, diu:
Si vols esser llubinera,
t'has d'aixecar dematí
i veuràs es sol sortir,
enrevoltant sa taperera.
Aquí també posa que vàreu fer feina a ses conserves Rosselló.
Sí, després me vaig casar, vaig tenir tres fills. Tenc dues filles i un fill. I quan els nins varen poder anar a escola tots sols, anar i venir de ca nostra, jo me'n vaig anar a fer feina a Can Rosselló.
I com era sa feina allà?
Sa feina? Envasadora. Estava a s'envasadora que es pots passen i d'una cosa, s'envàs... Se tapava ja amb sa màquina, se dutxava, l'omplies líquid i després passaven per embalar es pots.
Trobau que ha canviat molt es sistema?
Molt! Perquè, quan vaig començar a Can Rosselló, omplíem tots els potets a mà i, a poc a poc, de cada any, anaven sortint màquines noves i s'empresari posava màquines. Així com sortien ses màquines, posaven ses màquines. I, clar, quan jo me vaig jubilar, en es seixanta-cinc, ja estava tot mecanitzat. I de cada dia més va, sa màquina.
Quines aficions teniu a dia d'avui?
Me vaig jubilar en es seixanta-cinc anys, tenc es nets a dinar i ses filles cada dia, després me vaig posar a sa tercera edat, vaig entrar dins sa directiva de sa tercera edat i venc a fer activitats. Per exemple, venc en es taller de memòria. Vaig a dos coros. Tenim es coro de sa tercera edat i es coro parroquial, i vaig en es dos. Després tenim gimnàsia, tenim ball de línia i l'any passat hi havia sa risoteràpia. Va agradar molt sa risoteràpia, molt.
Va ser divertida?
Sí. I es dissabtes i diumenges obrim i feim bingo, però poquets doblers. Jugam molt petit. I totes ses festes obrim a sa tercera edat per venir. Jugam a cartes i a bingo.
Me sabríeu dir més cançons, gloses, o coses per l'estil?
Cançons, pues, diu:
Sa nostra figueralera
n'és caiguda d'un cimal,
ara diu que no s'ha fet mal,
perquè no se'n riguin d'ella.
A Llubí per tocar l'orgue
posen dos cans dins un sac.
Un fa nyic i s'altre nyac
i s'avenen com un rellotge.
Aquí posa que en sabeu de matances...
Sí.
Noltros venim de matances de cal tio Toni,
hem mort un dimoni
i n'hem fet camaiots.
Jesús i Maria, que n'hem fet de pocs!
Quines festes teníeu?
A Llubí, per Nadal fèiem unes bones matines, per Sant Antoni feim ses beneïdes de Sant Antoni i després sa Setmana Santa també se feien ses processons de Setmana Santa, que ara s'han engrandit. Han fet passos nous i sa processó és més guapa i més llarga que no era els anys passats.
T'agrada més com està ara?
Sí, està molt bé. Amb més gent que hi ha. I, després, feim ses festes de Sant Feliu, que és dia u d'agost.
I què fèieu quan éreu petita?
Quan érem petites? Anàvem a ses festes, just just a ses que mos deixaven anar. Ses matines sempre hi anàvem de petits, era lo nostre, anàvem a matines després Sant Antoni ses beneïdes. Per Pasqua anàvem a veure ses processons des Dijous Sant i des Divendres Sant. En es dotze sermons des dia del Ram i a l'ofici del Ram. I, després, a Sant Feliu, fèiem verbena, feien comèdia a damunt sa plaça. I a aquestes coses hi anàvem a tots.
Rondalles i llegendes en sabeu?
Rondalles, jo no ho som.
I paraules antigues?
Paraules antigues? Diu:
Ja ho saps que sacs no són saquetes,
però una saqueta és un sac.
Una saqueta.
Tenir talent, què vol dir?
Tenir talent. Si tens ganes ganes de berenar. En lloc de dir: "Tens gana?" Deien: "Tens talent?". I no ho enteníem.
Aquí posa que vàreu comentar coses sobre una tassa de cafè. Com se deia?
Deien sa xicra de cafè. Per prendre cafè, se deien xicres.
I endevinalles, acudits, refranys, embarbussaments, en sabeu?
Sí. Endevinalles diu:
Una capsateta
plena de rabassetes,
ni són verdes
ni són seques.
Mem si saps què són.
No, què són?
Ses dentetes.
En sabeu més?
Sí, diu:
Una tanca ben llaurada i no ha passat arada mai.
Una tanca ben llaurada, i no ha passat arada mai. Mem si saps què és.
Sa veritat que no ho sé.
Ses teulades.
I en sabeu més d'aquestes?
Qui no està avesat a anar missa en es portal s'agenolla.
I més d'aquestes en sabeu? dites, endevinalles?
Ai, endevinalles és que no me'n record.
Quins oficis teníeu aquí abans?
Jo sempre, com que mon pare era conreador, sempre vaig fer feina en es camp i anàvem a triar bessó a Inca a Can Petxorro. A Inca a triar bessó d'ametlla. Venien a cercar-mos amb cotxes i mos n'anàvem a Inca a triar bessó. Això era de fadrina.
I aquí a Llubí, quins oficis teníeu que ara ja no n'hi ha?
A Llubí, per exemple, passava un cordador d'olles pes carrer. Ara ja no passa. Cordaven ses olles de test, de terra, les cordaven amb fil de ferro, ben cordadetes, perquè no se trencassin tan aviat. I aguantaven molt també cordades, amb fil de ferro. Passaven, que ara això ja s'ha perdut, no passa es cordador d'olles. I també hi havia es ferrers que tenien molta de feina per aferrar ses bísties o es cavalls. Que feien feina, ses bísties, i havien de mester moltes vegades de ferrar en s'any, hi havia molta de feina d'això. I es fusters, sempre hi ha hagut fusters també. Perquè s'esmolador de ganivets encara passa. Sí, encara passa.
I, en es camp, se'n recorda de paraules que feien servir o que empleaven qui feia feina en es camp? O eines que feien servir...
Es rastell, que és una cosa que ja no ho coneixeu ningú. Es rastell era per desembossar ses arades que plegaven molt de fang. Tenien un rastell i llevaven es fang, desembossaven ses arades. Això era. Una eina que ara ja no...
I com era aquest rastell?
Era petit. Era a suaixí, exacte, quatre dits d'amplada i acabava amb punta i li posaven un mànec llarg, perquè no s'havien d'acotar i amb so mànec llarg podien desembossar sa rella de s'arada. Eren ses relles que desembossaven.
Vos en recordau d'altres eines?
I no empleaven moltes eines, perquè damunt es qui llaurava en haver empleat es rastell, una clau anglesa.
Perquè l'empleàveu sa clau anglesa?
Sa clau anglesa era per estrènyer es perns. Amb una clau anglesa estrenyien tots es perns de s'arada, tots, però. Ara que n'hi ha que tenen cada pern té sa seva. No, amb una estrenyien i desfeien i desfeien es perns de totes ses arades. Era lo únic que empleaven.
Se vos ocorre així alguna darrera cançó o endevinalla?
En es figueral de Sencelles...
Ara no me surt com se diu.
[...]
Qualque rondalla mos contau?
Rondalles, jo no he estat mai de les rondalles.
A què jugàveu quan éreu petita?
Pues, a bolles.
En què consistia aquest joc?
A ses bolles posaven tres bolletes i tiraven sa bolla, si les feries, totes ses que fugien eren teves. Les tiraven a polset i ses que feries, que fugien, eren teves, les guanyaves.
I a què més jugàveu?
A les xangues.
Què és això?
A les xangues? Feien quadros en terra i havien de pegar un bot amb sos ulls clucs i pegàvem un bot i no havien de trepitjar sa retxa i deien "piso" sense acotar es cap dèiem "piso". I, si trepitjàvem, ja havíem perdut, havíem de tornar enrere a començar es joc.
Vos en recordau de qualcun més?
Lo que vaig començar ja de grandeta era a jugar a balonmano, que no jugàvem a balón ses nines. I, anant a escola amb ses monges, ja vàrem començar a jugar a balonmano dos anys darrers jo vaig jugar a balonmano, que sa pilota no podia tocar mai en terra. Mos havíem de tirar, érem dos grupos, d'un a s'altre, i mai sa pilota havia de tocar en terra. Mos agrada això: jugar amb so balonmano.
I ses aficions que teníeu o que hi havia en es poble quan sa gent era més joves? En el seu temps lliure, què feia sa gent?
Bueno, jugaven a parxís, parxessis, anàvem en es cine es diumenges però només, o es dissabtes. Qualque dia anàvem en es cine. I, res, anàvem a passejar, anàvem a missa i a passejar un poc per sa plaça. Fèiem es passeig, però a les set cap a ca nostra. Això era es diumenges i festes, que anàvem a passejar per sa plaça i a missa.
Quan era estiu, hi havia alguna festa que feien en s'estiu?
Feien Sant Feliu i feien verbena i sa verbena pues vetllàvem un poquet.
Vetllaven?
Sí, però a les dues mos feien anar a jeure. No podien passar les dues, havien d'anar a jeure a les dues. sí, no podíem...
I què fèieu per Sant Feliu?
Per Sant Feliu?
[Bàrbara] Si fèiem balls d'aferrats no hi podíem anar.
Era un pecat, quan jo era joveneta. Es dematí anàvem a l'ofici es dia de Sant Feliu, a l'ofici, feien un bon ofici es rector, després es capvespre solíem anar... Feien trencar olles a damunt sa plaça. Trencar olles: posaven una corda plena d'olles de test penjades, a dedins hi posaven paperí, a una altra li posaven caramel·los, a s'altra li posaven aigua o serradís i aclucaven un nin, li posaven un mocador pes ulls, no hi veia gens, i li donaven un bon garrot. "Au, venga, pega!" I, quan rompia s'olla, si hi havia caramel·los, podien menjar caramel·los i, si era d'aigua, quedaven banyats, però per Sant Feliu feia calor. I, si era de serradís també, pegaves en es serradís i per tot hi havia serradís i era un divertiment pels al·lots. Corregudes a peu, feien una meta aquí, en es carrer de Sant Feliu a sa plaça, cap a s'ajuntament i corrien a peu. Feien grupets de nins de petits i més grans. Cadascú a lo seu. I també era un bon divertiment això.
I es vespre?
Es vespre solien fer comèdia a damunt sa plaça a la fresca o una pel·lícula, i això. Això era tot lo que feien. Lo que ara sí que fan més coses, els al·lots des club d'esplai mos fan un vespre de festa i s'ho passen pipa aquests nins. Ho fan molt bé aquests al·lots. Llevat de sa comèdia i ses pel·lícules que fan, venen els al·lots des club d'esplai a fer una comèdia i està molt bé.
Mos podríeu contar alguna anècdota que vos agradi explicar? De quan éreu petita o quan éreu jove o que li va passar a algú des poble. Alguna anècdota així...
Un poc, un poc risa. Ara vos contaré una cosa: Hi havia un jove que, clar, per anar a festejar en aquell temps havien de demanar entrada a son pare de s'al·lota, no a suaixí festejaven. Bueno, resulta que es primer vespre que va anar a festejar estaven a Binifalet. Es primer vespre que va anar a festejar, quan se'n tornava cap a ca seva, un moixet negre el va acompanyar un bon tros de camí, un bon tros de camí. I en aquell temps creien que un moix negre duia mala sort, bueno, no va passar res. Aquell jove se'n va anar cap a ca seva a dormir i no va passar res. Es segon vespre que va anar a festejar a Binifalet a ca s'al·lota, quan se'n tornava cap a ca seva, anaven a peu, a peu, quan passava hi havia alzines, quan passava per davall una alzina, li varen prendre es capellet. Aquest jove no hi va tornar pus a festejar. Aquí se va haver acabat. Conta que no va haver estar molt content, ni s'al·lota ni ell, se va rompre aquest amor.
A on està Binifalet?
Està a prop des poble de Llubí, existeix.
I alguna altra anècdota...?
Binifalet era es llogaret de Llubí, era es llogaret de Llubí, lo que no s'ha engrandit Binifalet. Ha quedat petit tal com era, no s'ha engrandit, però era un llogaret de Llubí.
Alguna història que vos contaven a voltros els vostres pares o els vostres padrins de coses que havien passat per aquí per es poble? O coses que vos cridaven s'atenció perquè eren coses que ja les vèieu com a antigues, no? Com a llunyanes, no sé. Què feien abans?
Sí.
Coses d'on compraven es menjar, com s'alimentaven. On compraven es menjar o qui els hi duia.
No sé, no sé.
[...]
Què compràveu en es mercat?
Anàvem a comprar a sa plaça, sí. Es diumenges feien mercat a sa plaça. Hi havia verdura i fruita i de tot, moltes coses.
I hi ha alguns plats de menjar que siguin típics de Llubí o algunes receptes que s'hagin anat perdent?
Hombre, a Llubí en aquell temps hi havia ses sopes de batre o sopes de l'era. Es dematí feien una bona greixonera de sopes i, en s'estiu, no les feien de col, les feien molt de pebre, de pebre verd, mongetes, molta ceba. Feien aquestes sopes d'era, de s'era. I berenaven de sopes a s'era.
Vos en recordau d'alguna glosa més o d'alguna endevinalla? O algun embarbussament, un trabalenguas?
Un trabalenguas. Un temps deien:
Un remolí d'al·lotes,
que mos hi enremolinam? Diu:
Ja mos hi podem enremolinar, ja.
N'hi ha que no el saben dir.
[...]
Abans que heu explicat que el vostre pare anava de possessions. Què vol dir això?
En aquell temps, tot se feia en es camp, sa gent era molt pagesa en es pobles i es senyors no conraven sa seva finca. Es senyors donaven sa seva finca a conrar a un home i, quan collia tota classe de fruit, o venien els animals, després se partien lo que collien amb so senyor. Mon pare era l'amo i es senyor era es senyor.
Alguna cançó? Alguna cançó que cantessin quan éreu petites per jugar?
Rotlo, rotlo, Sant Miquel,
carregat amb un bagul,
tira de cul!
Fèiem un rotlo de cadires i jugàvem i quedava una sense cadira i tothom havia d'anar viu. I feien aquell rotlo "rotlo, rotlo, Sant Miquel"...
Sa cadira de Sant Miquel,
qui s'aixeca no s'asseu.
I totes, pum!, mos assèiem a sa cadira i en quedava una sense cadira i aquella havia perdut. Aquell rotlo se feia molt, molt. I en es temps de matances, quan havien acabat de sopar es vespre, sempre feien sopar, en aquell temps feien sopar, agafaven un ribellet d'aigua i posaven pessetes, anàvem amb pessetes, pessetes a dins aquella aigua i havíem de treure ses pessetes amb sa boca, amb sa llengua, i s'aigua era molt fresca. Era un poquet... en s'hivern treure ses monedes de dins es ribellet. I després tornaven agafar pessetes perquè anàvem amb pessetes. Penjaven una pella ben mascarada amb un fil en es taulons, perquè hi havia taulons normalment a ses cases, i li aferraven pessetes en es cul de sa pella i, penjada amb un fil, pensa aquella pella dona voltes. Havien d'agafar sa moneda, sa pesseta, també amb sa llengua, l'havien d'agafar amb sa boca. Era un poquet difícil, però també n'hi havia que sí, que agafaven sa moneda amb sa boca.
Una pella mascarada què és?
Un pella emmascarada? En aquell temps fèiem es foc amb llenya i sa llenya lo que fa és molt de fum i mascara tota pella, tota olla que hi poses, ses greixoneres, tot ho mascara i això és sa mascara, des fum de sa llenya.
[...]
Vola, vola, gorrions.
Vola, vola, merles.
Vola, vola, cadires. (I no mos podíem alçar)
Vola, vola, coloms.
Vola, vola, ropits.
Vola, vola, taules.
I perdíem, tothom alçava sa mà perquè estàvem acostumats...
I era un joc molt divertit, passàvem una bona estona, un bon rato, perquè de dir "vola, vola" hi ha molts d'ocells que volen. I dèiem:
Vola, vola, tórtores.
Vola, vola, una senalleta.
Ses senalletes no volen, també perdíem. I passàvem un rato però llarg llarg de dir "vola, vola".
Això on ho fèieu? A s'escola?
No, quan xerràvem es diumenges o a matances o diumenges que sèiem una reunió de molts d'al·lots i nines jugàvem en això. Hi havia aquest joc que deia "vola, vola" i sense más ni menos deien "vola, vola" i, clar, no tot vola. "Vola, vola, arbres". Els arbres no volen. "Vola, vola ,oronelles". Ses oronelles que volen en s'estiu. Mem, què les deis voltros? Ronelles o oronelles? Com s'escriu? Jo les dic "ronelles". S'erra la tenc molt bona, per fer s'erra.
Sap més noms d'ocells?
D'ocellets? Es xàtxero, és un nom que no el coneixeu molt. Es xàtxero és un animalet com a gris i blanc i sempre va a dins es llaurat, allà on hi ha terra llaurada sempre va en es llaurat, perquè hi ha cuquets. Es xàtxero és molt guapo. Després hi ha es ferrericos, ferrericos també, no és tant... n'hi ha molts també en s'estiu. Es pinsans, verderols, això és lo que coneixen més. En s'hivern lo que venen són ses fotges i ses cegues. Ses cegues les cacen es caçadors, venen amb sos tords. Es temps des tords hi ha cegues i tords i ropits.
Me tornareu explicar lo que fèieu a s'escola?
Jo anava a escola, es dematí entràvem a les nou, entregàvem es deberes a sa monja i sa monja corregia es deberes. Després, mos demanava sa lliçó, sa lliçó l'havíem de dir de memòria. Havíem de saber de memòria lo que sabíem i amb sa lliçó hi havia dies que teníem catecisme. Mos donaven catecisme a l'església. I, després d'haver-mos demanat sa lliçó, fèiem es dictat. Sa monja a sa pissarra o sortia una nina i fèiem es dictat. I es dematí estava passat. Després, a les dotze sortíem i a les tres tornàvem a entrar i totes fèiem labor. Brodàvem de creueta, brodàvem punt mallorquí, fèiem ganxet i punt de trau. Es trau de ses camises les fèiem amb sa mà en aquell temps a agulleta i se deia punt de trau. Es traus de ses camises que tenen botons. Això és un trau. I mos ensenyaven punt de trau. I es temps que fèiem sa labor passàvem el rosari i, si acabàvem prest amb so rosari, sa monja sempre mos contava qualque història del Bon Jesús, la Puríssima, d'aquell pescadoret que se'n va anar a nedar i cosetes així mos contava sa monja. I també ja eren les cinc i ja havíem de sortir. I anàvem a l'església un pic sa setmana a fer catecisme i feien venir es nins de ses escoles cap a l'església, i ses nines. Tots separats, cadascú es seu grupo. I es rector mos feia un poc de catecisme, com a catequesi d'ara, però era més una miqueta, d'una altra manera, i mos feien anar a l'església. I en sortir de l'església ja eren les cinc. Hi anàvem es capvespres normalment, perquè es dematí havíem de fer sa lliçó, es dictat, i teníem feina. Hi anàvem es capvespre.
S'altra dia na Francisca Serra mos xerrava de paraules relacionades amb es forn. Cuinar pa. Sabeu com ho feien això abans això?
Pastar? Sí, perquè ma mare, que va viure cent anys, i cada setmana, cada setmana, pastaven en aquell temps. I es vespre antes posaven llevat dins un ribell gran i posaven es llevat. El s'endemà dematí pastaven, quan tenien es pa, es pa havia de tovar, quan era tou, havien de fer foc en es forn i enfornar es pa. I, quan feien es pa, deixaven un llevat petitet, suaixí un pilot de pasta i el posaven dins una escudelleta i el tapaven d'oli, hi posaven un poquey d'oli a damunt, perquè no fes crosta i aquell llevat en es vuit dies estava a punt de tornar a posar es llevat. Allò era sa llevadura des pa, era tot natural. Això era es llevat.
Pot ser que ho duien a pastar a damunt d'uns...
Damunt un fanyador. Posen es pa a damunt un fanyador i, amb so fanyador, sa gent que no tenia forn o no volia fer forn a ca seva, duia en es forn de la vila a coure es pa. Noltros sempre va tenir forn ma mare i sempre va fer es pa a ca seva.
Pot explicar com era un fanyador?
Un fanyador, jo vos ho diré, era una post de pi o de lo que fos i tenia un cantó redó i s'altre quadrat i allà damunt era es fanyador per fer es pa ben redó, ben redó. Es fanyador, feien es pa ben redó. Quan tenien es pa fent, fent, el posaven damunt una post més grossa perquè tovàs, havia de tovar una hora o dues, segons sa temperatura des temps feia via. I, si el volien dur en es forn de la vila, a damunt es fanyador hi cabien dos pans o tres, no n'hi cabien pus. I amb so fanyador podien dur es pa a coure en es forn, però si en feien més de pans l'havien de posar damunt una post grossa, perquè damunt es fanyador no hi cabia. Això és lo que feien.
No se duia damunt es cap?
Damunt es cap hi duien una capçana. Feien un rotlo redó de tovallola o d'espart. En aquell temps empleaven molts de brins d'espart i feien sa capçana i enrotllaven aquella capçana amb teles velles, per exemple, teles de llençols vells. Enrotllaven després aquells brins d'espart i feien un rotlo redó així. I això era una capçana i la se posaven damunt es cap. Aquesta capçana també servia per posar ses olles damunt sa taula o ses olles en terra quan les llevaves des foc, aquelles olles tenen es cul redó i no se poden posar en terra sense res i sempre havien de posar ses olles damunt sa capçana, tant en terra com a damunt sa taula, havien de mester sa capçana. Això eren ses capçanes.
Pagès/esa | Conserves Rosselló
Llubí
Llubí