Tresor de la Memòria (Costitx 2017)

Bon dia, reina.

Com vos nomeu?

Toni Munar Ferrer.

Toni Munar Ferrer. I... I què sou, de Costitx?

Sí, vaig néixer a Costitx. Dia vint-i-u del mes set del trenta-u.

I quina edat teniu?

Vuitanta-sis.

Vuitanta-sis.

Fets.

I sempre heu estat a Costitx o...?

No, no, no. Jo en el 55 me'n vaig anar a viure a Palma, i he estat, pues eh... Ara fa deu anys que vaig venir, perquè era casat, eh... Vaig estar cinquanta i pico d'anys amb sa dona, llavonses se va posar malament i en mig any, pues va morir, me va deixar.

I estàveu a Palma?

I estava a Palma, tenc es pis a Palma i també tenia una casa aquí a Costitx i vaig venir a... Costitx per estar amb sa família, tot això, sa germana, germans i... I llavors jo anava, morta ella, amb ella ja hi anàvem durant molts d'anys, anàvem a sa tercera edat a plaça de Toros en es carrer de Luís Salvador.

Amb qui és, que hi anàveu?

És?

Amb qui és què hi anàveu?

Quins dies?

No, amb qui hi anaves?

Ah, amb sa dona, amb sa dona, sí. I llavors me va deixar, i per no abandonar es club, hi anava qualque vegada i tot això, i vaig trobar una al·loteta, que era sa que cobrava, i li vaig dir per estar amb jo, o jo per estar amb ella, i me va dir que sí, i vàrem estar quatre anys. També la pobra li va pegar una embòlia en es capet i també va morir. I llavors, com que ella vivia a Palma, a Son Oliva, a darrere es pis nostre i eh... Però era, vivia a Binissalem, vaig tenir un pis a Binissalem, i hi anava a viure amb un fill que estava a Son Oliva. Ella va quedar viuda i hi va anar a viure. I llavonses com que es divendres mos n'anàvem a Binissalem amb ses companyeres a berenar cada divendres. I lo que passa, fèiem bromes, i un divendres i un altre i venia sa companyera que tenc, pues a berenar amb noltros, que en aquell temps feia feina en es molí, va en es molí de sa carretera de Binissalem.

I vos entreteníeu...

Sí. I, però, la convidàvem a berenar per estar amb ses companyeres i... I llavors va quedar viuda i al cap de mig any o això, pues eh... També li vaig dir per sortir i... I ara farà casi cinc anys que esteim plegats.

I viviu junts o això, o no?

Sí, sí, sí, sí. Nit i dia.

Això és lo guapo. I quina feina hi fèieu quan...?

Quina?

Quines feines fèieu?

Ah! Jo he fet de tot. He picat pedra per ses carreteres, he picat pedra tota sa nit, aquí on se diu s'hotel Son Vida a una muntanya que hi ha, allà picàvem pedra tota sa nit, que era quan feien sa primera pista de Son Sant Joan.

De s'aeroport?

Sí, s'aeroport Son Sant Joan. I ho venc a dir jo. I llavors en el 55 vaig passar a CAMPSA, però amb so transports, amb sos camions de transport Salas-Simó, que eren es que repartien benzina i gasoil bé, tot ho fèiem noltros.

Ha fet moltes feines...

Sí, sí.

Vale.

I allà hi vaig estar fins que vaig complir es seixanta. Vaig demanar per anar-me'n i me varen dir: "Hala, ves-te'n i no t'aguantarem per aquí".

No vàreu repartir benzina, però?

Sí, jo vaig tenir s'accident duguent un camión. Jo posava aigua en es meu, i un altre camión a una pendent li va fugir i me va venir i me va esclafar tota sa cuixa, tota. Tres anys. Tres anys, eh? A dins ses clíniques.

És molt de temps, això.

És bo de dir, no són tres mesos ni... Tres anys. A Son Dureta, a Sa Creu Roja i vuit mesos a Barcelona.

I t'enrecordes de qualque cançó que cantéssiu quan fèieu feina?

Ai, sí! En aquell temps també batíem, collíem figues, collíem ametlles.

I cantàveu?

Sí, ara mateix... Batíem i cantàvem:

Cavallet quan eres jove,

que anaves de pentinat.

Ara que has arribat,

de tan magre no pots córrer.

I què has dit, que anàveu a collir figues, també?

També:

Sa nostra figueralera

ha caiguda d'un cimal

i diu que no s'ha fet mal

perquè pensava amb en Pere.

Amb so novio.

Heu fet moltes feines, idò.

Ui! Pots estar tranquil·la, reina, sí. D'edat de set o vuit anys, sempre. No és com ara. Que avui millor que tenim els estudis i tenim... Perquè jo a escola, només vaig anar a costura aquí on anam a memòria.

I fèieu moltes festes? Quan eres jove...

Ses festes a sa nostra manera... Sí, amb sa família, sí. Amb sa família fèiem moltes matances perquè som molta família, tios, ses padrines i tot això... I llavonses cada any amb sos cosins érem quaranta-sis de família, de Cas Xiriquer

Quaranta-sis cosins?

Cosins. I cada any fèiem, o feim encara, un dinar, un dinar.

Què has dit, que vos deien de Cas...

Jo? De Cas Xiriquer, sí, tots som de cas Xiriquer, però passa una cosa, que som molts de Tonis. Jo, Toni, perquè mon pare nomia Biel, i me posà Antoni Biel, s'altre perquè era de cas Xiriquer, Toni Xiriquer, s'altre que el tio era de Sencelles, de Can Coques, en Toni Coques, en Toni Seguí... Bé, tots, tots, tots... En Toni Gallet, tots es Tonis, sí. I jo també, com que estava a Palma, i si en aquell temps telefonaves, eh, si haguessis dit: "Mira, som en Toni de cas Xiriquer", "Quin Toni?", "Som en Toni Biel", tot d'una te coneixien!

Claro! I heu dit que fèieu moltes matances?

Ai sí! Sí! Vivíem aquí davant, davant sa cabina de teléfonos, sa mare de mon pare i jo. I allà, perdona, es dia de ses matances, pues érem seixanta o setanta.

Tota sa família, idò.

Tota sa família. I eren ses matances més guapes que se feien a dins Costitx. Però, llavonses a cas padrins, a ca els tios, no com ara. Ara, avui ja no hi ha matances. Avui no. Noltros es dissabtes i diumenges durant tot s'hivern, matances aquí, matances allà. Sempre fèiem dinars.

I què fèieu a ses matances, cantàveu o això, també?

Sí, sí, cantàvem. I corríem i mos encalçàvem perquè tots érem al·lotots. Sí...

Vos ho passàveu bé, idò.

I llavors, mira, aquí davant, a ca sa padrina, també es vespres en es sopar, que era molt guapo.

Després de ses matances fèieu un sopar?

Ah, sí! Sí, tots! Si mos haguessis vist, no sé on mos col·locàvem. Sí.

I jugàvem a "Tio paper". Te posaven un diari fermat amb una cordeta darrere, i amb una espelma li volies pegar foc, i ella començava a remenar: "Ara el t'encendré en el tio paper!". M'entens? Això era després de sopar, noltros al·lots, i els tios i això era lo que disfrutaven, veure-me jugar i córrer i això.

Vos ho passàveu bé així, no?

Sí, sí. Ah! Una altra cosa! Llavors aquí enmig, a sa plaça, mos n'anàvem quinze o setze a cercar llenya i batzers. Un temps feien ses voreres netes i posaven es batzers damunt ses parets. Sí, i amb sa somereta de sa padrina anàvem a cercar per fer foc aquí enmig. I fèiem un munt de batzers i llenya i feien foc també aquí enmig. Era es fogueró que se feia més guapo a Costitx. I tot això.

I llavors, de cosins, què heu dit, que éreu quaranta-sis?

Sí, i ara... Molts, sí.... Ara sí, ara... Perquè feim es dinar sempre l'hem fet es diumenge de davant Tots Sants.

Un pic a l'any?

Sí, cada any. Es diumenge de davant Tots Sants era... I enguany ho havíem de fer, però canviaren i jo no hi vaig poder anar perquè es diumenge tenia una festa a Sa Pobla, que sa consogra feia vuitanta anys i li feien una festa i hi havia d'anar. I es dia des dinar des cosins, que el feren en es bar Central, tampoc no hi vaig anar, perquè m'havia apuntat amb sa Tercera Edat d'Inca a una excursió per sa banda de Campos, i venc a dir, i enguany no hi he anat. Però som com a germans tots, eh?

I de quaranta-sis cosins encara són tots vius, o no?

No! Ara mos ne queden devers vint-i-dos, vint-i-dos, vint-i-quatre... Sí. I ara ja molts són de sa meva edat, i ja estan malaltets, i tot això.

Són un bon grapat d'anys. I d'oficis que teníeu, a part de...

D'on me dius?

Oficis que heu fet.

Ah, no, no, no. Jo només he fet feina sempre a Transport Salas-Simó, CAMPSA. I en es seixanta me vaig retirar, i ja fa vint-i-sis anys.

I amb quina edat vàreu començar a fer feina?

En el 54 que me vaig casar. 54. Eh! Perdona! vint-i-quatre anys.

No, però vàreu començar a fer feina a es vint-i-quatre anys.

Sí, a CAMPSA.

I què vàreu... Fins a vint-i-quatre anys què se feia?

No, duia un camión, llavors...

Però antes, antes d'això.

Antes d'això, lo que jo dic, picàvem pedra per ses carreteres, que ara estan asfaltades, llavors havies de picar pedra. Érem nou o deu homes, com a dos quilometros hi havia homes i venga, i venga, i venga. I amb uns didals de ferro grataves com un moix a treure pedra, perquè n'hi havia, i tu assegut damunt sa pedra, i picant.

Era una feina un poc així idò...

De sol a sol, i guanyàvem... Si mos anava bé, cinc duros. Cinc metros de pedra...

Cada dia?

Cada dia. Cada dia. Però de sol a sol, eh.

És molt de temps, una feina molt dura.

I tot es dia assegudet allà.

I no anàveu a qualque possessió, o...

A on, diu?

Quan éreu més jove, no anàveu a qualque possessió, a fer feina en es camp, o...

No, no hi anàvem. Sí, antes sí, vaig anar, fins que me'n vaig anar en es servici, devers quatre o cinc anys, que li diuen can Pere Pina, que és a ca sa sogra de s'alcalde d'aquí, d'en Toni.

I quant de temps hi vàreu fer feina, allà?

Devers quatre anys. I en es devuit me'n vaig anar a es servici. Aviació.

Idò en es catorze vàreu començar a fer feina a can Pere Pina?

Sí, sí. Segàvem, llauràvem, sembràvem faves, sembràvem blat, batíem. Bé, tot, tot, tot. Tot lo que sa feina... Sí, no m'ho han contat, ho he fet.

I fèieu algo més? Ajudàveu a es pares?

No, perquè estaves aquí tot es dia i, quan arribaves es capvespre que acabaves sa feina, jo era tirar-me un poal d'aigua, això era sa dutxa, eixugar-te una mica i bicicleta i fer una volta per Inca, per Sineu.

De Costitx a Inca amb sa bicicleta?

Sí, per no res i per Búger i Campanet, m'agradava molt, mort i cansat, partia de... sí, i sa carretera no és com ara, hi havia qualque clot...

Fèieu moltes coses en aquell temps.

No estava mai aturat.

o fèieu feina o... I vos enrecordau de qualque endevinalla o xiste?

Sí, però tot això ja m'ha fuit, sí, perquè llavors només vivia de xistes i contar cosetes i tot això.

Festejàveu en aquell temps?

Sí, vaig festejar set anys, en es quinze m'hi vaig posar, o en es setze, a festejar.

I d'on era?

I anava a festejar de Costitx en bicicleta, tant si plovia com si fes..., a Llubí, entre Llubí i Inca.

Cada dia?

No, un dia hi anava es dimecres, un dia hi anava es dissabte, es diumenge...

Perquè amb sa bicicleta, devíeu estar cansat?

Mort i cansat, sí, senyora. Això sí que...

I es vostres pares de què feien feina?

Mon pare sempre ha fet feina en es camp.

Tenien animals i això?

Sí, senyora. Sempre animals i ma mare també, sempre han viscut dels animals. Quan se casaren, que diguéssim, perquè de joves no ho sé, però sempre teníem animals: o cabres, o ovelles, indiots, gallines. Jo amb una guarda d'indiots, de Costitx a Palma, amb cent i pico d'indiots a peu, els mos ne vàrem dur a vendre a Palma per a Nadal. Per sa carretera de Costitx cap a Santa Eugènia, carretera vella fins en es quarter, a Puntiró, allà arribàrem es vespre i jaguérem dins ses mates.

I quant de temps estàveu per dur tants d'indiots de Palma?

Dos dies. Caminant. Jo a davant, però llavors només hi havia quatre bicicletes i carros i qualque cotxe, no és com ara. I vàrem anar..., es primer dia, arribàrem fins a Puntiró. Llavors el s'endemà tornàrem partir cap a es Molinar, allà a un puesto que se deia Can Tarrés que era de s'Ajuntament, eren dues quarterades que li deien, parlant malament, en aquell temps li deien sa "merdera", perquè ses aigües brutes anaven allà i d'allà amb una tuberia se n'anava enmig de la mar en es Molinar. I hi estava un tio de sa meva al·lota. Per això vàrem anar a dur-hi els... com que tenia un bon corral, podien estar els indiots amollats per allà.

I els vos endueu fora res així caminant, tots els indiots?

Caminant i, quan vàrem esser en es Coll d'en Rabassa, ja vàrem trobar es tramvia i qualque carro i per arribar des Coll d'en Rabassa, que hi ha dos quilometros, a es Molinar quasi quasi mos va agafar sa fosca, perquè els indiots coc-coc-coc, quan veien es tren ding-ding, oh, Bon Jesús! I mon pare darrere amb so carro que duia es menjar: duia faves, ordi, segó, per donar menjar a es indiots, perquè no sabies si estaries per vendre dos o tres dies o si n'estaries quatre. Perquè, llavors, des Molinar amb una bicicleta amb un caixó davant els m'enduia a sa Porta de Sant Antoni a vendre. Així, posàvem cinc o sis indiots i venga i mon pare amb ma mare allà enmig i jo fent viatges. Ai, sí, que era de guapo! Jo m'agradaria tenir fotos i tenir...

No teniu res?

Res, res.

Bé, teniu es records.

Sí. Records sí, i molts!

I, heu dit que vàreu viure a Costitx, vivíeu amb es pares i llavonses vos ne vàreu anar a Palma?

Llavors, me vaig casar, anava i venia, perquè sempre era per Palma jo també, a cals tios i de marxa. Llavors me vaig casar en el 54, perdona, en el 55 i en es vint-i-quatre anys i vaig anar a viure en es Molinar amb els tios, amb sa dona, i vàrem estar devers mig any i com que jo feia feina a CAMPSA, un companyero me diu, a l'Amanecer duia dos solars.

L'Amanecer que és una barriada...?

Sí, era una barriada de xalets molt guapo, a dos quilometros de Palma, perquè ara tot se té, però llavors eren ametllerar fins a on és sa Creu Roja tot això era campo. Jo ho he vist. I vaig anar a veure aquest solar i xerrar amb so senyor i jo com que havia d'anar de renda de casa o havia d'estar amb els tios. El senyor me diu si m'agradava que havien fet un xalet nou, molt gran, bé, hi és. I me diu: "Podries viure en es xalet i m'has de dur lo que és es solar net".

I s'hort i tot això.

Sí.

I no vos va fer pagar?

No.

I dúieu es solar i podíeu viure allà?

Sí, senyora. I quan vaig veure aquell xalet, dic: "No, sap que és de gran! Hi havia quatre habitacions o cinc". Dic: "Jo me conform amb dues habitacions i aquest menjador". I vàrem tancar mig xalet, jo vivia aquí i mig xalet tancat.

I allà, hi vàreu estar amb sa dona?

Devers... vint-i-set o vint-i-vuit anys hi vaig estar.

En es xalet?

Sí.

I llavors què has dit, que vos vàreu comprar un pis, a Son Oliva?

Sí. I estiguent allà, com que feia feina, pues, llavonses al cap d'equis anys va venir un fill i el senyor me diu: "Toni, ara hauràs de deixar es xalet".

Un fill des senyor?

Un fill des senyor Miquel va venir, se va casar per viure en es xalet i me diu: "Però vull que me duguis es solar" i jo li vaig dir: "No, don Miquel, jo ara no sé a on me n'aniré a viure i no vull estar obligat cada dia a venir aquí". I a s'altre carrer, perquè estàvem en es carrer Hermanos Esquivias i s'altre carrer, que hi havia sa cotxeria, era un solar de quatre carrers, Teniente López Soria. Diu: "I si te fes aquí una casa?", lo que era sa cotxeria. Dic: "Si me fa una casa, quedaré".

I fora pagar vos va fer sa casa?

Res, Res, Res. Vivia com un rei. I me va fer sa casa. Me va fer una cuineta, dues habitacions, un bon menjador i encara va quedar cotxeria pes cotxe.

I mentre vos feien sa casa a on estàveu?

En es xalet! Es fill va estar un any i mig o més a casar-se. Saps què vull dir?

Vos va fer una casa i vàreu quedar a viure allà amb sa vostra dona?

Sí. I llavonses jo me vaig comprar, així com vaig poder, es pis a Son Oliva.

I si teníeu una casa, com és que vos vàreu comprar un pis?

Ah, perquè sabia que si no era enguany seria l'any que ve que te n'hauries d'anar perquè començava allò a urbanitzar.

I vos vàreu comprar un pis per viure vostè i sa dona?

i sa dona. Sí. I ja tenia es fill.

Només teniu un fill?

Sí, ara farà seixanta anys enguany. Enguany ja som a Nadal eh?

I llavors vàreu estar fins que se va morir sa dona en es pis de Son Oliva?

Sí, però llavonses, tenguent es pis, mon pare mos va donar es terrenos i aquí a on tenc sa casa hi havia una caseta, la vàrem tirar en terra i vaig fer sa casa tira tira. Espera, que així com guanyava fèiem s'obra i, quan vàrem tenir tota s'obra, mira lo que era es senyor, me diu: "I com tens s'obra?" Dic: "Ara la tenc aturada, està tota llesta, però necessit [gest de diners] que ara m'han venir a posar ses persianes, bé, portes, tot lo de fusta...". I diu: I no ho has comanat?", "No, perquè no n'hi ha... [gest de diners]". "Agafa es cotxe i ves a comanar-ho". Me va donar es doblers ell i, llavors, jo els hi vaig tornar. En aquell temps era ell s'apoderat d'en Sales, aquest senyor.

A què?

S'apoderat d'en Sales. En Sales aquest tenien a Palma lo que és a devora Ses Avenides, tot cap a es pont, tot eren magatzems i venien sa sucre, es cafè, tot això ho duien de fora, se deia s'Agrícola. I aquest senyor era s'apoderat d'aquests senyors, es que se'n cuidava de tot. Jo vaig estar molt bé, sa meva vida sempre he caigut amb bona gent, no sé per què.

Ha anat bé, idò.

Llavors, després que ja caminava i m'havia comprat un cotxe, va sortir es Vespa Club, ses vespas degueren sortir devers els seixanta, una cosa així, i vengueren per medicions de sa dona que em va rompre sa cama que anava a fer feina a una casa, i era es jefe, me diu: "Què t'agradaria dur es Vespa Club en es carrer Velázquez?".

I això què era, es Vespa Club?

De ses vespas, un club, així com compraves sa vespa te feies socio. Sí, eren molts, eren devers setanta socios. I vaig dir que sí, vaig anar a xerrar amb so senyor i me donaren es bar i encara me pagaven. Duia es bar i encara cobrava cada mes una mica.

Idò, heu tengut molta sort.

Sa meva vida, sí, és molt guapa i encara ara.

A quin any vos vàreu jubilar?

En es seixanta. Ara farà vint-i-sis anys.

I seixanta anys fent feina de tot això, de picar pedra...

Tot això res, això era fins en el 53, llavors, en el 54 ja vaig passar a Campsa i fins ara, diguéssim.

I a on m'heu dit que fèieu feina? Sales...?

Salas-Simó.

Això va ser antes?

Sí. Eren dos socios que eren els amos i en Salas era un i en Simó, don Sebastià, era s'altre, s'empresa era d'aquests dos.

Repartíeu benzina per tot, o butano?

Butano, vaig ser es primer butanero de dins Mallorca. Sa primera botella, també ho podeu dir fort, sa primera botella que se va repartir de butano vaig ser jo.

Amb una empresa, com era això?

Mira. Es butano va començar que quatre empleats de Campsa, quatre jefes de Campsa, quan venia un barco carregat de benzina, però venien barcos petits, comanaven dues o tres botelles, perquè ells ja coneixien es butano, per a ells, però llavonses, en lloc de dur-ne cinc en varen dur deu, en lloc de deu, quinze i des barco les duien a Campsa a Porto Pi. I noltros amb es camión en dúiem una aquí, una allà.

Per tot Mallorca?

Sí. Llavonses, varen agafar s'empresa de butano, s'empresa nostra, i corria per tot Mallorca.

Idò això me basta per avui.

Idò això m'agrada. Tot això és sa veritat. Llavors, perdona, llavors, veníem aquí i havíem de muntar sa botella a sa cuina, li havíem d'explicar com s'encenia, com se feia i com no se feia. Havíem d'estar una hora amb aquell client, no és com ara.

Molta feina idò.

Sí.

Bé, idò podem acabar per avui.

Muy bien, reines, agraït i a mandar, ha anat bé?