Aire

Jo vaig néixer dia 10 de febrer del 35.

I es vostre nom complet?

Toni Marcè Bestard.

Vàreu néixer aquí a Santa Maria?

Aquí.

En aquesta mateixa casa?

Sí.

I a què se dedicaven es vostres pares?

Mon pare havia fet de pastor també i llavors varen posar en aquest cap de cantó d'aquí hi havia un forn i ma mare era fornera i vàrem posar es forn i varen tenir molts d'anys es forn llavors. I mon pare tenia una guarda d'ovelles seva i va tenir un pastor, llavors tenc dos germans bessons que me guanyen de cinc anys més vells que jo i ja guardaren ells i llavors jo i d'aquesta manera.

Perquè un temps era es menut de sa família que guardava...

Jo era es més petit de la casa, sí. I jo a tretze anys ja guardava ses ovelles tot sol.

Quantes ovelles tenia es vostre pare?

I cent ovelles, un centenar.

Hi havia molts de pastors llavors?

Llavors n'hi havia molts, sí.

Quants de pastors hi devia haver a Santa Maria?

A Santa Maria en podíem posar un, dos, tres, quatre, cinc, cinc o sis guardes hi havia.

I eren grans ses ovelles?

No, guardetes de vuitanta ovelles o cent.

I es vostre pare me deis que sempre havia fet de pastor.

Sí.

I, a part d'això, teníeu terres?

Sí, teníem cinc o sis quarterades, però llavors vàrem arrendar una finca a Ses Rotes, anant a Santa Eugènia. I de 22 quarterades i també la vàrem tenir devers deu anys.

Perquè per pasturar...?

No, pasturar, teníem pasturatge, vàrem tenir una possessió que se diu Son Bardera aquí 20 anys arrendada pes pasturatges i...

Com funcionàveu aquí a Santa Maria? Supòs que pagàveu un tant a l'amo de sa finca.

Idò, sí, sí. Un tant per ses pastures.

Hi havia competència entre es pastors?

Sí, molta en aquell temps com que hi havia més guardes que no pasturatges i les se prenien un en s'altre, uh, en aquell temps, pensa i s'estiu teníem aquí dalt noltros un quarter, se deia, un redol, hi pasturàvem i els altres no veníem i noltros i tot pagàvem a duro es quarter. Qautre duros una quarterada per anar-hi a s'estiu pagàvem.

I això era molt o era poc?

Era poc, quatre duros, figura't.

Noltros mos han contat que hi havia molta competència amb es pastors, a veure qui tenia ses millors ovelles, es millor ca...

Claro, això sí, sempre i es joves més, es més vells no, però es joves duien més pretensions amb això.

I en què compatien?

Hombre, amb res, però duien aqueixa daixona.

Perquè ses ovelles que teníeu que era sobretot mallorquina...?

Sí, mallorquina i en aquell temps només hi havia mallorquines, llavors és ara que se va embrutar, però llavors per totes guardes hi havia unes ovelles mallorquines grosses molt guapes. Ara a Mallorca d'aquelles que hi havia així només hi ha ses meves, que he conservat, de mallorquines grosses. Ara les diuen mallorquines a unes que les deien manacorines que són unes d'orella petita, petites, això les diuen mallorquines. Hi han eliminat aqueixa raça i jo l'he conservada. Som s'únic a Mallorca.

Deu ser difícil no mesclar-les.

Hombre, sí, ara ja he de deixar es xots, es mascles, a amics meus, per no mesclar-lo. Són grosses, molt peludes, bé, va venir en Martí Solivelles, que és de Pollença, és de sa cooperativa de Pollença i tenia una possessió a Son Colom a Lluc i va venir amb un fill seu que estudiava a Barcelona. [...] Idò va venir aqueix Martí amb un fill seu que va venir de Barcelona i estudiava això d'agricultura, d'enginyeria, un estudi de ses ovelles de Mallorca, de sa llana i va venir es dia que toníem, se'n va dur tres vells, un va fer quatre quilos i dos tres vuit-cents, els altres dos, això no s'ha vist mai quatre quilos, a ses ovelles en sortir a quilo i mig ja és molt.

Idò són ben peludes.

Molt peludes són.

I voltros com ho fèieu, perquè que en trèieu de ses ovelles, munyíeu, trèieu formatge?

Trèiem es xots, jo sí, jo en vaig fer molts d'anys, perquè vaig tenir també 27 anys una carnisseria jo i ho veníem tot a sa carnisseria en es formatge. I tenia 300 ovelles, tenia un pastor i jo, guardàvem tots dos, dues guardes i un fill meu munyia i es pastor i es meu fill i jo formatjava i feia nou o deu peces cada dia. I tot ho veníem a sa carnisseria i bo.

Això de fer formatge també té es seu secret.

Hombre, això, n'han d'haver fet molt per sortir bo, perquè té una tara. Si quan tu ho poses amb so cuarzo és massa calent, surt surenc, surt com a suro i si és fred no se pren. Ha d'estar a sa temperatura que toca. Ara avui tenen un termòmetre i ho miren, jo no, jo en so dit ho mirava i ja sabia exacte...

I què fèieu l'encalentíeu sa llet?

Hombre, entebir un poc sa des vespre, sa des dematí no, sa calentor de munyir bastava.

Just treure-la de s'ovella ja anava bé de temperatura. I en canvi sa des vespre...

L'havien d'encalentir un poc, entebir una mica.

I després com ho fèieu? Havíeu de treure? Com se va es formatge?

Hombre, teníem fogassers, fogassers ve a ser unes teles clares i ho posàvem a dedins. [...] Quadrat i ho posàvem així pes quatre cantons, abocàvem es formatge aquí dedins i rolla i si érem dos un a cada cantó, i sinó jo ho feia tot sol sempre i ho feia així veus. Ho feia així, aquí dedins hi havia es formatge i li treia es suc així remenant i llavors ho premsàvem a un cavallet que se diu, que és una fusta foradada i premsat i palat a una premsa. I llavors ja està.

I en fèieu vuit o nou cada dia?

Sí.

I duen dur orenga cada formatge...?

Molta feina hi havia que fer.

Perquè ser pastor era una feina de moltes hores.

Tot lo dia, te n'havies anar ben dematí i venies es vespre tort. Pensa, no era com ara no, ara ja no n'hi ha de pastors. Ara és que tenen ovelles són finques tancades i no les guarden ni res. No hi havia res tancat, havies de guardar tot lo dia. Ara ja tenc aquestes cinquanta ovelles i no les guard mai, ara estan a lloure, estan dins tanques, tancat de rejilla i au! Ara només tenim un problema amb ses ovelles tots és qui en tenen, que són es cans. Ara la setmana passada m'hi pegaren, no en mataren cap, però n'hi ha una que se morirà que la tenc tancada i una partida de mossegades coixes i sempre tenc problemes amb sos putes cans.

S'altre dia vàrem estar per Llucmajor que n'havien matat com a cent.

Ala, sí, es problema que hi ha a Mallorca ara és des cans i sa culpa és d'aquests animalistes que prediquen a sa gent que tenen cans que no poden estar fermats, que han d'estar a lloure i comèdies d'aqueixes i és el revés. Un ca, quan no hi ha l'amo, ha d'estar fermat un ca o tancat, no pot estar suelto. Un ca és un animal, no és una persona, conyo.

I vós en deveu haver tengut uns quants de cans.

Molts n'he tenguts.

Els ensenyàveu vós?

Sí. Molts n'he tenguts, però en aquell temps ja deien es pastors vells: "Sa cadena fa es ca bo". I era perquè en venir de guardar tot d'una l'havien de fermar, perquè sinó es ca ensuma olor d'una cussa i o prendre a fugir-te i adiós. En canvi, si en arribar tot d'una el fermaves, no passa res aquell ca. Bé, idò avui prediquen que no hi poden estar fermats. [...]

I com els ensenyàveu en es cans?

Amb molta paciència, molta paciència. Jo en vaig tenir un molt bo, perquè no hi surten tots. Surten mig cans n'hi ha i n'hi ha que surten flors i és d'entenents que són. Això petit li podíem fer fer de tot, ara aquesta la m'ha ensenyada ara i té deu anys aquesta cusseta, l'ha ensenyada de fer badalls. I diu fer un badall, qualque pic ho prova i no li va bé i a vegades fa ahhh. És a força de paciència i ser intel·ligent es ca, perquè ara aquest ca, són juguetes seves i ara d'allà li dic: "Ves a cercar en pelut", ve a cercar aqueix, "ves a cercar en petit", ve a cercar aqueix, tots tenen nom i les te tria tot lo que li dius, però han de ser intel·ligents per ser i amb ses ovelles també era igual, havien de ser intel·ligents. Per guardar ses ovelles havia de ser intel·ligent es ca, no ho són tots. És igual que ses persones, hi ha homes intel·ligents i n'hi ha que no. Idò és igual això.

I com el se coneixíeu, perquè les triàveu a quissons.

Hombre, sí, el puges i proves i si surts bé va bé i sinó fora. L'havies de pujar de quissó.

Quan deis fora, què deis? Que el regalàveu o...?

Sí, el regalàvem per guardar una possessió per guardar ses cases servien.

I això després de posar-hi moltes hores.

I com que hi estàvem moltes hores i per sortir es ca bo tu has de guardar ses ovelles per aprendre es ca, sinó... jo en tenia un i era bo, però tenia una tara que era molt fort, mossegava molt i va arribar que, quan agafava una ovella, la me girava cap a jo a s'ovella i era perquè tenia por a un mac. Les aturava amb una pedrada en es cans. I un no s'escaliven, en canvi, si els pegues, s'escaliven es cans, jo no he pegat a cap mai, a un mac sí. I aquest ca sabia fer totes ses feines, però cada pic havia de mossegar i no pot ser tampoc, han de saber caminar, fer feina sense mossegar. I anàvem molt a es mac, era molt maquer, i mon pare me va dir un vespre: "Mem, prova d'enviar-lo amb so mac, jo n'he tengut que amb so mac no l'amollen". I n'he tengut que amollen es mac, agafen s'ovella i tornen agafar es mac, has vist de tot. I ho vaig provar i dic cagondell, va arribar que jeia a una vorera de sembrat i perquè fes feina li deia, nomia Moret: "Moret, agafa un mac" d'enfora i se posava a parar tot sol tot s'horabaixa en aquella vorera amb so mac, arribava a estar a miques aquell mac, bé, es claus les tenia tots fotuts des mac. Mira com, idò aquell ca parlava així.

Quina raça de cans solíeu utilitzar?

No, i es mallorquins, però no eren aquests cans que diuen ara mallorquins, aquests canots grossos ben negres, llavors n'hi havia de collarats de blanc, de clapats, de virats i mig canet, no eren tan grossots, eren més falaguers i eren més... és ara que han fet aquestes races. eres més petits.

I ses ovelles també els devíeu conèixer... bé, no per nom, però devíeu saber quines eren vostres.

Bono, tots es xots sabien qui era sa mare, Bon Jesús, sí. I encara ara, jo aquests que tenc quan menen xots sé qui és sa mare i tot.

Perquè a mi m'han contat que encara que tenguéssiu cent ovelles, sabíeu perfectament quina era vostra i quina des veïnat.

Bono, si en venia una des veïnat, la conec d'una hora enfora, què vol dir. Sí, a jo me va passar un cas que me va faltar una ovella, però no en vaig fer cas i s'any de davant un pastor de Consell va venir per vinyet i jo guardava per ses vinyes. Batuadell i jo vaig veure sa meva ovella, s'any de davant, l'havien tosa ja i tot. Dic: "I aquesta ovella que vos va comparèixer", diu "sí", l'any passat, i ho crec i va ser sa meva, mira si ho vaig conèixer, sa fesomia de sa cara la coneixes.

Perquè, normalment elles tenen com a tendència a ajuntar-se? Com és que se perden?

Hombre, una ovella podia haver botat una paret i haver-me'n anat amb sa guarda i quedar tota sola, poden passar mil coses. Però sempre van juntes, però ara ses ovelles per noltros que hi hem pujat sempre és igual que ara voltros a dins mil persones coneixeràs aquest jove, maldament n'hi hagi mil, ses fesomies, idò noltros amb ses ovelles és lo mateix. Hi hem pujat i estem tant amb elles.

I tenen personalitat ses ovelles?

Sí, ara aqueixes meves estan dins una tanca i es vespre per tancar-les he de travessar es camí que va a Son Llaüt, està asfaltat, passen cotxes i tot. Hi ha una barrera de rejilla. Si pasturen per allà, i me'n vull anar un poc més prest, me'n vaig a sa barrera i les dic "au veniu" i venen escapades cap a jo i passen. Un altre els cridaran tu o un altre no en fan cas, no venen, me coneixen sa veu. Ara dins es sestadors hi vaig jo no hi ha cap ovella que se mogui, hi va un home extern batuadell i fugen escapades.

Recordau sa primera vegada que vos vàreu quedar tot sol amb ses ovelles?

No.

Perquè supòs que ja hi havíeu estat de petit.

Claro amb so meu germà i això, sí, putes. Sí, es primers anys, a tretze anys a guardar tota sa nit, to sols, tenies por, batuadell, però...

Perquè amb tretze anys ja vos quedàveu tota sa nit tot sol.

Tota sa nit tot sol i catorze, sí.

I qualque becadeta...

Hombre, havies d'anar alerta, perquè era mal de guardar en aquell temps. Aposta vaig aprendre a sonar es flabiol per no dormir-me.

Això ho diuen que es pastors tocaven per no dormir-se. I es vostre pare ja tocava es flabiol?

No.

I d'on vàreu aprendre?

Va passar una cosa que noltros teníem així com te dic Son Bardera i n'Andreu Bardit, que era es meu companyero de sonar, teníem Can Moragues i estava aferrat i devers les dotze mos topàvem i també era al·lot, ell tenia un dia més que jo. Ell va néixer dia 9 de febrer i jo dia 10, era com jo, tenia tretze anys igual. Mos topàvem i ell duia ses xeremies de son pare i jo es flabiol i ja sonàvem i vàrem aprendre així.

És a dir, que de música en sabíeu poc.

Res, pensa tu, tot de memòria. Jo vaig tenir una cosa molt bona per això, perquè va durar uns anys que mestre Pep Cans, de Son Roca, amb so seu nebot Tomeu, es dillunsos, es vespres, venien per sonar i anàvem a una caseta de n'Andreu i mos duien dos botifarrons i sopàvem allà i sonàvem i jo en aquell temps fumava i m'asseia devora es foc, hi havia una fonyana, i ell sonava es vell i sonava una cançó nova que no havia sentida mai i jo l'escoltava i me quedava allò dins es cap i sense provar-la ni res, es dilluns que venia ja la sonava, quines coses, me quedava dins es cap allò.

I deis que fumàveu, quants d'anys teníeu?

Bé, no, això que te cont ja era, sí, ja tenia seixanta anys.

Però llavors ja teníeu pràctica, quan vàreu començar a sonar?

Quan començàrem no en teníem, sonàvem lo que mos pareixia.

I com en vàreu anar prenent un en s'altre?

Escoltant a un i escoltant un altre i coses així.

En s'estiu devia fer goig, es vespre devies sentir xeremies i flautes...

Aquí jo guardava arran des poble, a sa part d'aquí dalt i s'horabaixa, mitja hora de sol, me'n anava per amunt amb sa bicicleta i es ca a amollar ses ovelles a una finca nostra que teníem. I ses dones en es carrer aquell: "Sonaràs es flabiol a nit", totes me deien i s'asseien a la fresca a sentir sonar es flabiol. I era molt guapo d'aquí el sentien, mon pare d'aquí el sentien.

I no se sentia es diferents pastors o no tothom sonava?

Només hi havia n'Andreu aquest que el sonàs. Per aquí no n'hi havia cap que el sonàs.

En silenci se devia sentir...

Se sent això bono, sí.

I tot això per no dormir-vos.

Sí, no, llavors de més gran ja ho sonaves per afició.

Sí, però això de que es flabiol i ses xeremies se sonaven sobretot en s'estiu quan se guardaven ses ovelles.

Sí, en sa nit.

Devia ser llarga sa nit.

No, perquè s'estiu és curta sa nit, has de contar que ara a les nou encara fa sol.

Com ho fèieu vós, dormíeu tot lo dia?

De dia dormir, no ser es diumenges, es diumenges dormíem poc.

Havíeu d'anar a missa?

Ca!

De festa?

Encalçar nines. I llavors es vespre ho passàvem puta.

I no vos ho he demanat, vàreu anar a escola mai?

Sí, jo vaig anar a escola fins a tretze anys que me vaig posar a guardar ses ovelles, però no era com ara, si un dia m'havia de menester es meu germà per ses ovelles no anava a escola i no passava res si no hi anava. I llavors hi vàrem anar un parell d'any es vespres, anàvem aquest companyero meu també i una partida, particular es vespres i vàrem aprendre pes graduat escolar, res més.

Perquè vàreu néixer el 35, deveu recordar un poc es anys de sa postguerra.

Quan va estallar sa guerra, jo tenia un any i lo que me'n recorda més és que quan bombejaven en aquest arc d'allà, hi havia un arc redó, i mon pare mos cridava a tots els al·lots: "Veniu davall s'arc!", mos feia posar davall s'arc per si una bomba, això és lo que me'n record de sa guerra.

I ho vàreu passar malament sa família amb sa postguerra?

No, noltros no, en es pobles no, en es pobles no hi havia fam, perquè qui más qui menos tenia un bocí de terra i sembràvem faves, sembràvem ciurons i sembràvem menjar i engreixàvem un porc i qui ho passava malament era dins Palma. Però en es pobles no i noltros nada menos que teníem un forn, però mos donaven sa farina racionada i cada client que teníem tenia es seu quilo de farina, des pa, i tot estava controlat, cartilles de racionament anava, després de sa guerra, sí.

I menjàveu molts de xots o pocs?
Hombre, sí, matàvem un xot per noltros, sempre en teníem noltros.

A mi m'han contat de pastors que només el tastaven per Pasqua.

Bé, noltros no, noltros vivíem bé.

Com era Santa Maria abans?

Era sa meitat més petit Santa Maria, totes aquestes finques noves que hi ha tot això no hi era. Que totes aquestes finques noves no són de Santa Maria, és gent que ha vengut a viure aquí, però llavors era gent que se coneixia. Ara aquí s'estiu es vespre aquí defora de ca nostra a la fresca. Es veïnat d'aquí duia ses cadires, es d'aquí de sa les duia devora noltros. I tots passàvem sa vetllada defora, no hi havia televisor ni res, a la fresca allà xerrant, i això saps que era de guapo això, es veïnats, i ara no hi ha veïnats n'hi ha res, no se coneixen es de més a prop.

Clar, és que Santa Maria amb s'autopista està a prop de Palma, supòs que hi deu haver molts...

Molts, molta gent ha venguda i n'han venguts que te passen per devora i no et coneixen i en canvi n'hi ha que són gent... aquí davant hi ha uns pisos i han vengut al·lots joves, matrimonis, i fan un casser i són gent que... un permí és policia municipal de Calvià, un d'aquests d'aquí i vaja són gent normal.

Tornant a es flabiol, vos fèieu es vostres propis flabiols?

No, jo es primer que vaig comprar el vaig comprar a un xeremier vell que hi havia a Santa Maria per cent pessetes i eren molts de doblers cent pessetes en aquell temps. Sí.

Idò sí que en devíeu tenir afició.

Sí, cent pessetes vaig pagar d'aquest flabiol.

I eren difícils de trobar?

Sí, no n'hi havia. No ser això que un se retiràs, un vell i el venien per sa falta de doblers, què te penses?

I ses xeremies encara devien ser més difícils de trobar.

També havia de ser d'un vell, ses xeremies.

Ses xeremies antigues permí que sonaven diferent que ses d'ara.

Sí, sonaven més fort, més fort, més gruixat, més bé sonaven i ara han anat amb un so més baix per poder sonar tots plegats i comèdia d'aqueixa. I no les senten en aquestes xeremies d'ara, no se senten.

Idò se devien sentir... vos devien sentir de Bunyola.

Sí, eren molt fortes ses xeremies de n'Andreu, era n'Andreu que les tenia i eren unes xeremies, bono, les té sa seva filla, sí.

I encara estan conservades aquestes xeremies?

Sí, les guarda.

Com era un poc, què fèieu per entretenir-vos després en s'hivern quan havíeu de guardar ses ovelles, per una banda, són moltes hores però deu ser una feina tranquil·la.

Jo te diré, ara de cap aquí, no de nin, agafava es teléfono, què fas? Res, estic davant es foc, au, idò vine i venia n'Andreu i mos posàvem a sonar aquí. Sa meva dona mos enviava a ca una puta, perquè la fèiem tornar loca, o anàvem a sa seva caseta, es vespre i sonàvem una hora o dues.

I en s'hvern quan els trèieu de dia?

Foc i sopàvem allà un poc i passàvem sa vetllada. Sempre en venien dos o tres amb noltros. Sí, mos ho passàvem bé, més que ara. Ara es joves no se saben divertir que no s'engatin, és vera, i noltros anàvem en es cafè i bevíem un cafè i xerràvem tota sa vetllada o fèiem un escambrí o coses així, passàvem sa vetllada en s'hivern.

I, per lo que deis, no era una feina, vull dir eren moltes hores, però també era una feina agradable.

Era una feina, hi havia persones que no li feien res, però jo a sí, sa serena a s'estiu, pareix mentida, que estigui molt una persona, l'endemà quan tocava es sol no t'aguantaves, i jo ara això que tenc a ses cames ho és de tot això de ses serenes. En canvi, a s'hivern que te banyis no passa res, és s'estiu ses serenes, és molt puta.

Supòs que moltes d'aquestes construccions se deuen haver anat fent a bocins que abans eren camp, molts d'horts, devíeu haver de vigilar.

Havies de guardar, sí.

Deveu haver vist com a poc a poc anava desapereixent ses ovelles, quan vàreu notar...?

Hombre, que les llevaven, tornaven vells es pastors i llevaven sa guarda i en quedaven poques.

Parlam un poc també des anys que vàreu estar sonant, hi va haver un moment que vàreu començar a sonar a sa plaça i en altres moments.

Per tota Mallorca anàrem noltros a sonar.

Com va ser això?

I com va ser això? Jo no me'n record. I mos llogaven, ara a Santa Maria no vàrem cobrar res mai a ningú i anàrem a molts, a bodes, de tot mos llogaven, però no cobraren res mai, ni a s'ajuntament per ses festes tampoc no cobraren res mai, mos alegraven a s'ajuntament sí, però no cobraren mai.

I en canvi vàreu fer tour per tota Mallorca.

A defora sí, a defora en aquell temps ja cobràvem 2.000 pessetes amb sos dos. I era molt, però no n'hi havia, què havíem de fer. A Gènova hi anàvem tres dies per ses festes, a Lluc hi anàvem tres dies més i saps que tenien de feina, molta.

I éreu es únics...?

N'hi havia un parell més, però eren vells i ja segons que ja no ho volien fer i tot lo dia mos cridaven a noltros.

Perquè era lo que me contàveu abans que hi va haver un moment que...

Saps que n'hi havia de pocs.

Això va estar a punt de desaparèixer.

A punt de desaparèixer va estar. Jo crec que també se va espenyar un poc després de sa guerra, amb sa guerra i quedaven molt pocs i vells.

Però quina edat teníeu quan sortíeu a sonar pes pobles?

Teníem cinquanta anys i quaranta i trenta, érem joves.

I de sobte després varen començar a aparèixer joves que se varen interessar per...?

Sí, es primers que venguéren va ser en Pep Toni Rubio i en Pep Rotger. Aquests dos amb un motoret que jo me pareix, no me'n record bé, d'aquests que duien un a sa roda, a ca n'Andreu i per ses xeremies i venga i les mos ne dugueren a sopar per sa Tanca. Llavors els acompanyàvem amb so cotxe i d'aquells ja n'ensenyaren uns altres i coses així.

No deu tenir res a veure com sonen aquests joves...

En Pep Toni Rubio és molt bo, sap sonar de sa manera que sonàvem noltros i de sa manera que sonen es joves, ho sap fer tot en Pep Toni. Llavors hi ha en Tomàs que també és molt bo, ara aquests joves no, aquests joves són d'una altra manera. aquests joves sonen estil orquestra que diríem i no són xeremies això.

Era com a més rupestre.

Sí.

I dèieu que ses xeremies ja no són iguals? Com així?

Ah, perquè es constructors els han fetes aquí i no els han volgudes fer igual, saps que és de mal, volen anar es seu estil i és una pena.

A mi m'han dit que ses ovelles coneixien en es sonador.

No, no és vera això. Lo que passa una cosa, que ses ovelles amb so flabiol no, però amb ses xeremies, si ara no estan avesades i un vespre les sones ses xeremies, s'espanten tot d'una se fan por, però en fer dos dies que els sones ja no en fan cas, però no és que passi res, no coneixen res.

Però sí que és cert que estan com a més tranquil·les.

Que va, no, no és vera això. Això no és vera. És qui ho diu no ho sap.

Lo que sí que m'han contat que es vespre les havíeu de tenir tot es vespre en moviment, que no se podien adormir.

No. Havien de pasturar, perquè de dia en sortir es sol les tancàvem.

I com és que se pasturaven de vespre?

Per sa fresca i perquè de dia, mengen sec ses ovelles i sec rostit des sol, és molt mal de menjar, en canvi, en sa nit de sa serena torna blan i tenen més bon menjar-s'ho, a més que de dia ses mosques els apuren amb so sol a ses ovelles, no els va bé.

No sé si ho vaig entendre bé, però també sa llana canvia de color, pot ser? Si estaven tot lo dia en es sol.

Sí, s'escalden o noltros les deim escaldar-se, tornen blanques, els cou es sol, no és lo seu, ara els hi tenen per tot.

Sí, ara te'n vas estiu i te trobes estols d'ovelles... veus un bocí d'ombra i veus...

No són pastors, tenen ovelles i au! No ho coneixen si van bé o no.

I com ho fèieu amb sa llana llavors?

Llavors valia molts de doblers sa llana, noltros hem pagat es tondre tres pessetes per ovella pagàvem, i veníem sa llana a setanta pessetes es quilo. Mira tu quin negoci era. I ara jo la regal a sa llana, no val res i has de pagar jo que sé, no sé que me costa ja es tondre, molt.

I encara ho feis, però?

Sí, no i noltros va durar vint anys que mos aplegàvem cinc o sis pastors i teníem màquines elèctriques, que jo encara la tenc, i un dia toníem ses d'un i un dia ses de s'altre i les toníem noltros i no mos costava res, però érem joves i ho podíem fer.

Segons quins pobles feien es pastors n'hi ha alguna que fan una bona festa.

Jo vaig estar uns anys sense sonar sense sonar ses xeremies ni res i toníem a ca un companyero aquí baix a sa placeta i hi havia n'Andreu i un, molt amic meu, d'amagat diu a n'Andreu, has d'anar a cercar ses xeremies i el farem sonar. Batuadell aquell hi va partir i jo vaig dir "i n'Andreu a on és", "no ho sé, se'n deu haver anat" i ho sabien tots menos jo. I res i dinàrem allà i vàrem fer una bona juerga i, quan vàrem haver dinat treu ses xeremies i diu "au venga", ca i no em va sortir res, jo feia vint anys que no havia sonat o deu, però l'endemà vespre ja el vaig tenir aquí i l'endemà passat també i vull dir, ja va estar i au, i m'hi va tornar a dur.

Quants d'anys vàreu ser amics n'Andreu i tot?

Tota sa vida, fins que se morí, érem com a germans jo i ell.

Perquè vos coneixíeu des de petits.

Claro i guardàvem ses ovelles ferrat i sempre estàvem junts.

I es xots, què valien llavors, era complicat comprar-me o els canviàveu entre es estols?

No, es xots jo ja guardava i les veníem, n'he vist vendre jo a ca nostra catorze pessetes es quilo, saps que hi havia de pocs doblers llavors. Quan jo era al·lot, no hi havia doblers. Es més ric des poble de finques podia tenir moltes, però no tenia 500 pessetes, cent duros amb doblers no les tenia. En acabar sa guerra no n'hi havia de doblers, ningú en tenia.

Canviàveu, no?

Sí, havíem de canviar.

Vos don una ovella, me donau tant.

Sí.

I ho fèieu molt sovint?

No, procuràvem simateix...

Guanyar tot lo que poguéssiu.

Això que jo te cont era mon pare ja, jo era nin que estava estret, quan jo era ja marxava sa cosa, ja se va posar bé i es darrers deu anys d'en Franco no havíem estat tant bé mai. Poden dir lo que vulguin, però no havíem estat tant bé mai sa gent. Santa Maria aquest carrer que hi ha aquí baix tot se va fer d'homes que feien de picapedrers i es dissabtes i es diumenges s'ajudaven un amb s'altre, compraren es solar i s'ajudaven un en s'altre, tos feren una casa nova. Ara mem si un treballador picapedrer me si compraria un solar i faria una casa, no la podria fer ara. I llavors aquells anys feien ses hores que volien, qualcun feia d'enrajolador i enrajolava fins les onze des vespre, podien fer lo que volien en aquell temps. Ah i no pagaven res d'imposts, amb en Franco no pagaren res d'imposts mai, saps que és de molt això. I ara guanyes un duro i hi ha quatre pessetes pes Govern, hem de mantenir tots aquests.

I ara encara anau a veure ses ovelles cada dia?

Idò, ara hi he d'anar es vespre, ara horabaixa a tancar-les.

Perquè a partir de quin moment feis es canvi de pasturar de dia o pasturar de vespre.

En ver tos, en ver-les toses llavors, en venir devers mitjan juny, ja parteixen en sa nit, elles mateixes ho diuen. Elles mateixes es dematí a les 8 ja les veus que se remolinen a ses ombres i que els has de fer defora i s'horabaixa si els amolles massa prest tampoc no pasturen, estan remolinades a ses ombres que esperen que vengui sa fresca.

Ja ho demana sa mateixa ovella.

Elles mateixes ho demanen.

I supòs que a s'en revés quan comença a venir es fred...

Igual.

Idò res, ja vos hem fet unes quantes preguntes. I ja no sonau mai?

No.