Aire

Jo som n'Andreu Maimó, de malnom de Can Vent, vaig néixer en el 1946, un 21 de setembre de 1946, a Cas Concos, que és una pedania de Felanitx. En es dos anys mos vàrem mudar aquí, una casa just enfront d'aquest taller, que mon pare la varen llogar i va venir mon pare que venia de la pagesia, però venia ja de sa guerra que va venir aquí a Espanya i, quan va tornar, pues llavonses ja se va posar a fer feina per aquí de jornaler, va fer feina, va fer de moliner, de podador.

Venia de família pagesa ton pare?

Sí, mon pare venia de família pagesa i ma mare era de Cas Concos també i son pare era caminer.

I on va estar durant sa guerra ton pare?

Mon pare resulta que mon pare eren, quan va estallar es moviment, mon pare eren amitgers de sa finca de s'apotecari Barceló, que era es batle republicà que va haver de fugir, perquè no el matessin. Va fugir amb una barca cap a Alger i llavonses ja no sé on se'n va anar. Clar, mon pare era un pagès, llavonses tenia disset anys, no era un polític actiu de res, però clar, seguent allà i com que se feien molt amb es fill de s'apotecari, que també eren de sa mateixa edat, supòs que digueren parlar de coses de política i mon pare lo que va fer quan el varen reclutar aquí, quan va ser allà, per Barcelona o per Hosca, pes frente de per allà se va passar amb un amic seu se varen passar en es republicans. Clar que va passar que, quan varen perdre, els varen fer un paper com mentre havien estat fent progrés, però allà no colava, no s'ho creien aquells. I el varen tancar a Montjuic tres anys, el varen condemnar a mort, no el varen afusellar, gràcies a Déu. Amics seus, sí. I, clar, en sa nit les feien aixecar per veure afusellar amics seus i te pots imaginar com [...] quan sentien potades pes passillo. I, bé, tot plegat llavonses ja va venir aquí i va fer una sèrie d'altres oficis com eren podador, sembraven vinyes, podaven, varen fer una temporada de feina de moliner, de fariner. Un temps molien farina, ara ja tot se compra fet, però en es poble un temps hi havia llocs on se molia encara molins que molien blat i ordi i coses.

I a ta mare la coneixia d'abans?

I ma mare la coneixia de Cas Concos, que és molt a prop de Son Barceló d'això, que se varen fer novios d'abans de sa guerra, però clar llavonses varen haver d'esperar set anys, perquè mon pare entre guerra i estar presoner va estar set anys mobilitzat. Sí, entre presó i una cosa va estar set anys i llavonses quan digué tornar se varen casar i llavonses jo vaig néixer i jo vaig néixer a Cas Concos. Vaig néixer a Cas Concos i després encara vàrem anar a Son Barceló. Sí, perquè encara eren amitgers allà. I després d'aquests dos anys ja mos mudàrem aquí i mon pare llavonses aquí es cap d'un parell d'anys va muntar una botiga aquí, que pareixia una botiga de l'oeste americano.

Exactament.

Era sa darrera des far Oest. Era sa darrera botiga des poble aquí que ja entraves dins foravila i aquí jo me'n record que venien carburo, venien calç, venien medecines, venien carn, tot lo que volguessis ho trobaves aquí.

Tatxes, cordons de sabates...

De tot, un poc de tot. Això és curiós, jo me'n record d'això. Jo era al·lot, menos mal que no vaig seguir dins aquest ofici per llavonses un poc més tard. Ja varen venir ses grans superfícies aquestes que és que no va fugir, pues va haver de fugir després. Es que no va fugir antes, pues va haver de fugir después.

Ho digué passar puta mon pare, perquè...

Mon pare ho va passar puta. Mon pare no en xerrava mai d'això, de sa guerra, pareix mentida, no perquè supòs que perquè els va traumatitzar molt.

Ho dic perquè sobretot aquesta part d'estar presoner i veure com afussellen en es teus companys.

No en parlava mai, lo únic que a jo llavonses, quan tenia onze anys, no ho entenia. Aquí hi havia, jo vaig fer s'escola de Sant Alfonso, amb aquesta mestra i tal. Llavonses Sant Alfonso i de Sant Alfons es que volien estudiar més envant volien fer batxiller, se feia es batxiller laboral, que hi havia es batxiller laboral.

I onze anys jo m'enrecord que fèiem primer i va venir un professor i feien s'assignatura de religió i sa Formación del Espíritu Nacional , però no reparava en saber què era allò, jo tenia onze anys, no tenia més que juguera i aquesta gent organitzaven uns actes, organitzaven campaments, organitzaven i la OGE, que era la Organización del Espíritu Nacional, que era un centre que hi havia en es poble i mon pare me deia: "Aquí tu no hi has d'anar tu" i jo no entenia per què, però tampoc no li demanava per què. Jo de vegades d'amagat hi anava, clar, però no vaig anar mai a cap campament com anava a la Victòria, no hi vaig anar i ara ja de gran ja vaig veure per què era. Mon pare no me va explicar per què era.

I no en vàreu parlar mai?

No en vaig parlar mai. No en parlava d'això, si li demanes, en parlava, però de vegades en parlava escenes de quan se va acabar es front, es dia que se va acabar sa guerra, estaven a primera línia i hi havia trinxeres i se veu que hi havia qualcú que se dedicava a passar bales a un forat de s'altra part a ficar bales a un forat amb tant mala sort que un passava per allà, un dels seus amics, va passar un moment que sa bala va entrar dins es forat i li va travessar es cap, aquell va començar a donar cucaveles i voltes de campana, això són coses que me'n record que... I un pic li vaig demanar i tu quan mataves allà i ell me va dir que ell se dedicava a una soca d'arbre li tirava en aquella soca, pim pam pim pam, sempre tirava en aquella soca. Això és ses petites coses que em va contar, perquè, ja te dic, no en tenia cap gana ell de contar coses d'aquestes. No, no, no, era una època negra.

Com era Felanitx, quan tu eres petit, perquè Felanitx sí que ha estat un poble que ha viscut una transformació brutal.

Felanitx, quan jo era petit, era un poble, encara un poble. No com ara, perquè sa transformació va venir llavonses després als anys seixanta i pico amb es turisme. Aquí realment va ser quan se va transformar Mallorca i quan molta gent de foravila va deixar foravila per anar en es turisme i guanyar doblers i totes aquestes coses. Aquí se va transformar tot. Felanitx era un poble pagès, sa majoria de gent feia feina a foravila, tenia un carro i un mul o un cavall, llavonses es mesos d'estiu solíem perquè es mallorquins ho dius de vegades a qualque estranger i no li cap dins es cap, li dius: "Batuadell, aquí normalment un pobre té casa a Felanitx, sobretot els pobles que són devora la mar. Té casa en es poble, a foravila en solen tenir una que ve de família i una en es port". Collons, diuen i això és gent pobre i tenen tres cases, sí, això són pobres, que per mantenir ses tres cases avui en dia les duu feina molta gent, avui en dia mantenir tres cases que era un poble molt alegre, pes al·lots sempre és alegre jugar, a més, jo era molt jugueta, m'agradava jugar, no estudiava mai, jugava a futbol, i vàrem tenir sa sort de que teníem un professor, quan vàrem fer primer de batxiller, va venir un professor nou de per Andalusia i era un Toni Lucas, un tio que dibuixava molt bé, no és un home que llavonses se dedicàs a pintar, no va tenir ambició d'evolucionar i tot això, però com a professor sí que era bo i a dues o tres persones, dos o tres al·lots que destacaven damunt la resta va veure sa possibilitat de fer-mos dibuixar, batuadell mos va ficar es gust per pintar, a mon pare això li va venir collonut, perquè mon pare a Hosca, quan esteien presoners, havia conegut un home, un pintor que se dedicava a fer coses de decoració, però de decoració d'interiors. Allò que feies frescos i pintaves figures i totes aquestes coses. I a partir d'aquí mon pare va començar a dibuixar i mon pare era un fenómeno dibuixant, dibuixava molt bé. Si no hagués estat que, quan va tornar aquí, era un pagès i allà no se'n podia viure. És un home que hagués pogut fer coses pintant, bé, ho va deixar fer, però és fet de que es professor se fixàs amb jo, això li va venir molt bé a mon pare i jo amb això tapava tota la resta que no estudiava, m'entens? I se conformava mon pare. I aquest home mos va introduir en es dibuixar i a partir d'aquí jo ja no ho vaig deixar. Jo a els onze anys tenia clar que volia ser pintor.

En els onze anys?

En els onze anys ho tenia clar, quina cosa eh? Jo de vegades es al·lots meus i això i els deis "què heu de fer?" No ho saben, sa meitat d'al·lots els hi demanen què fareu amb esser grans, molt poc t'ho diuen, qualcun te diu "notari" o qualcun te diu jo que sé "botiguer", jo ho tenia clar, jo volia ser pintor i ho he aconseguit. M'ha costat molt, perquè vendre coses d'aquestes, sa gent va a ses botigues, en es forn i sobretot vol anar de vacacions, dos o tres pics, volen anar a sa neu, sa gent ara te'n compren, per què han de decorar es pis? I ja està. I qualcun és ver que hi ha col·leccionistes que el compren, perquè els agrada i els agrada disfrutar-ho, que això sí que ho agraeix. Sa gent ho compra, perquè passa gust de veure-ho, hi ha aquests col·leccionistes grossos, que no són tan grossos, que no tenen aquest poder adquisitiu, però sí que tenen col·leccionetes ben interessants. Sí, que van comprant a diversos artistes que ells s'identifiquen o que aquella pintura les arriba, diga'm, i això sí que jo trob que està molt bé. Gent que no se deixa aconsellar per ningú, sinó pes seu gust, no? Això sí que està bé.

És un món estrany i curiós, sobretot quan diguéssim ets un pintor que viu un poc fora des circuit, de Palma, Barcelona, grans ciutats.

Això he hagut de pegar un preu per això, això sempre has de pagar un preu, si no estàs enmig, pagues un preu i és que no te tenen en compte. És a dir, si tu no tens una galeria, jo quan aquí hi va haver el boom els anys vuitanta, el boom de sa pintura que se va vendre a Mallorca una quantitat enorme de pintura, és a dir, què, i és que se varen fer pintors amic meus guanyaven doblers i tenien galeria i tot això. Jo record que una vegada vaig davallar a Palma a una exposició d'un amic meu i només veia gent engominada i amb trajes i parlaven de tot menos de pintura i un gavell i vaig dir: què putes faig aquí? Me'n vaig tornar, però vaig mantenir contacte amb pintors de per allà, sobretot amb es taller Sisà, d'en Pep Sitjar, que estava a sa plaça Santa Eulàlia. Que mantenia contacte aquell i gràcies en aquell vaig muntar el meu taller d'estampació que gràcies en això vaig anar allà. No és que anàs aprenguent, allà me deien: "ja ve en Maimó de Felanitx a fer-nos espionatge industrial, deia en Pep, tot riguent i fèiem aquest xiste, però vaig arribar a muntar un taller aquí d'obra gràfica, que és lo que me va permetre bé, però tornant enrere lo que deia: quan en aquell moment en es boom de Palma se feia aquell es nou expressionisme que se feia i tot això, a mi no m'estirava allò, no anava amb jo, per lo tant, podíem dir que vaig ser un outsider, vaig venir cap aquí, me vaig recollir aquí, si en això li afegeixes que me vaig casar, me'n vaig anar a fer hostaleria, i llavonses vàrem comprar una casa en es Port, havia fet una hipoteca, havia fet cap viu. Clar, jo pintava tots els hiverns i es estius feia feina d'hostaleria, perquè havíem de viure. Fins que un moment donat me vaig donar compte i si jo no deix s'hostaleria i me pos a pintar no pintaré, no faré res, i vaig començar aquí i vaig montar una escola de donar classe a al·lots i va ser com una guarderia. Al·lots petits, un que vol pintar, dones grans que s'avorreixen a ca seva, venen aquí i volen pintar un quadro i volen que es primer sigui tan bo com és que fa deu anys que pinten, perquè ho han de penjar a ca seva i totes aquestes històries. A partir d'aquí lo que vaig fer, clar, jo no tenia galeria, si no tens galeria, primera, no te coneixeran per Palma, no te convidaran a exposicions col·lectives i totes aquestes coses. Jo me presentava a certàmens de Ciutat de Palma i coses així i a vegades t'acceptaven ses obres, a vegades no, a vegades les te penjaven, a vegades no, me'n record que en es Certament de Pollença també i certàmens així, no? Però lo que vull dir que, quan vaig ser aquí, que mont es taller, aquí vaig començar, jo començ a viure de sa pintura primer donant quatre classes, que no eren molt, però me bastava per viure i a poc a poc me vaig treure un jornalet, com si hagués anat a fer feina, no? Bé, això jo me conformava, però, clar, llavonses vols més, vols exposar i això és difícil. Jo es fet que he anat sempre tot sol, no ha estat un fet tampoc tampoc perquè ho he volgut jo, així especialment, sinó perquè no ha vengut ningú mai tampoc a dir-me: "tio, tu vales mucho, te voy a poner un piso en la Castellana", no ha vengut ningú i jo tampoc he estat, ni anar a cercar per allà, sinó que he estat més per aquí. I a partir d'aquí vaig començar a fer obra gràfica, vaig comprar una premsa a Alemania, vaig dur pedres d'Alemanya, fèiem litografies damunt pedra, cosa que se'n fan molt poca, perquè és una tècnica difícil, només en feien es Sisà, i encara en continuen fent, es Sisà de Palma, que és un bon taller, més gros que es meu, perquè ells són més gent i tot allò. Però a mi sa gent me va començar a conèixer gràcies a s'obra gràfica. Que en es principi molts de pintors no hi creien, perquè deien sa gent vol un original, no vol una estampa, llavonses ve sa crisi i aquest no varen vendre res, perquè ells havien de mantenir preus i tal i qual i jo sí que vaig començar a vendre, jo no vaig conèixer sa crisi, jo venia més llavonses que abans, perquè sa gent com que tenia pocs doblers comprava obra gràfica, perquè era una cosa, jo que sé, de preus assequibles. S'obra gràfica, de fet, és per això, per arribar a totes ses butxaques, que això és una cosa que ja per Europa ho feien fa molts d'anys i aquí a poc a poc varen entrar en gràcia en es taller Sisà, precisament, que va ser es primer taller que varen començar a posar en marxa.

I quin any era?

Això devia ser devers el 85, l'any devers 1985. I a partir d'aquí noltros vàrem començar a fer obra gràfica, vaig començar a fer qualque exposició, me varen convidar a qualque exposició col·lectiva, jo me'n record, pel Solleric i coses així i l'any 2000 en Guillem Rosselló Bordoy, que aleshores era el director del [...] Museu Mallorca, exactament. Va dir: "Aquest home sempre venia a ses exposicions" i li agradava lo que jo feia i un dia me diu: "Escolta, si vols exposar en es Museu de Mallorca, a Palma, diu, jo l'any que ve me'n he d'anar i la pots fer". I jo tot d'una vaig dir: "Batuadell, això a lo millor està fora de circuit, no ho sé i sa seva amiga llavonses, na Maria Barceló, que era una professora de s'Universitat, me diu: "No siguis beneit, aprofita s'ocasió", allò és un bon lloc, total que hi vaig anar, vàrem mirar ses dues sales i vaig dir "mira, jo la faré a s'exposició, però vull dues sales i tot es pati" i aquí vàrem fer lo de ses figueres, vàrem fer ceràmica, que jo sa ceràmica aquesta me va ajudar na Maria Ramis, que és una ceramista d'aquí de Felanitx, perquè jo de ceràmica no tenia ni idea, de sa tècnica, sabia lo que volia fer, però no tenia persona. Ho varen coure a ca seva, es vernissos i ella amb una sèrie de vernissos que ell havia après a qualque curset que havia après i tot això. Amb una paraula, va ser una gran ajuda, vaig fer s'exposició aquesta. Això va ser un antes i un después perquè a partir d'aquí ja se me va començar a tenir un poquet en compte, això va ser un antes i un después, llavonses a partir de que jo un dia aquí un amic meu que ja és mort que era en Miquel Barceló Perelló, que és un professor de sa Universitat de Bella Terra, era un home que estava operat d'aquí des coll, era un gran intel·lectual i tot això i aquest home se va acostar a sa meva obra, li va interessar i va fer un reportatge en El País, damunt ses meves coses. A partir d'aquí, perquè jo prest li havia mostrat obra a en Guillem Frontera i no li va interessar i m'ho va dir i jo vaig venir cap aquí amb sa coa enmig de ses cames emprenyat, però que has de fer, però en lloc de deixar-ho vaig dir: "No, lo que he de fer es fer feina, a veure mem si ho feim millor i es cap de vint anys, a ca aquest Miquel Barceló, però aquest, que es Divendres Sant solia torrar un me, Divendres Sant, que és dijuni, pues ell torrava un me. I per tocar es collons a tothom i hi havia en Guillem Frontera en aquest dinar i altres personalitats, bé, jo també hi era i en Miquel el me va com a presentar a en Guillem, perquè diu "això és n'Andreu Maimó", perquè ell s'havia interessat amb una serigrafia grossa que tenia penjada allà, li va agradar. A veure aquest jove n'Andreu és es que això "o ja el conec me va dir ell", sí, dic, jo t'havia mostrat unes coses i no t'havien agradat, però aquests són vius i bé perquè no feies lo que fas ara. Sa qüestió és que això sí que li va interessar i a partir d'aquí el vaig convidar a venir en es taller, a veure obra i li va agradar molt. I un dia xerrant amb ell li vaig dir: "però antes no t'agradava", diu, bé, perquè, però ara sí que m'agrada, perquè veig que allò era necessari per arribar a qui on ets ara. Bé, jocs de paraules. I a jo sí que m'ha anat bé que en Guillem Frontera li agradàs, perquè per mi és com un home, un referent, un home que entén molt d'art i de pintura i tot això, perquè ha viatjat molt i s'ha preocupat d'aprendre i de tot això. A mi es fet de que ell li agradàs lo que jo feia i, a més, que li agradàs molt i ho digués públicament i amb articles, per mi va ser un guany i una victòria per jo. I a partir d'aquí me vaig començar a amollar i a partir me varen sortir més coses i més coses i ara anam fent, ara ses coses me van bé.

En realitat és una carrera molt atípica per moltes raons, d'alguna manera com a que, quan se parla de sa trajectòria d'un pintor, sobretot de lo que gratis de jove, de jove construeixes com es mite des que viuràs la resta de sa teva carrera. En es teu cas, va ser una eclosió més tardana, després vares fer una cosa que no fan molts de pintors que és tenir una feina mundana entre amics.

Sí, no me quedava més remei, perquè ja estava casat i tenia una família. No tenia més ingressos.

Com va ser que vares entrar a hostaleria, me podries parlar un poc més?

De s'hostaleria jo hi vaig entrar, perquè un amic meu que havíem anat que devíem fer batxiller plegats, que és Mateu Marilla, son pare tenia un hotelet que l'havien fet damunt uns xalets. Havien comprat una sèrie de xalets, ho havien ajuntat a primera línia de mar que se deia s'Hostal Valparaíso i els homes d'aquest això era en César Rodríguez, que era un jugador del Barcelona, i en Joan Seminario, que era un altre jugador, era peruà però havia jugat amb el Barcelona. Aquests homes, com que el germà de l'home en Marilla era un directiu del Barcelona, els va dir: "Per què no invertiu per allà" i tal i qual? I aquell va ficar es seu germà i totes aquestes coses i en Mateu diu: "Batuadell, perquè no vens a s'hostaleria i mos ho passarem bé per allà, perquè érem joves i bevíem i jo que sé, juergues".

Eren es anys de sa innocència.

Fins i tot, vaig fer feina de mariner, de mariner amb una barca de bou dos anys. Sí, s'engronsen molt dins una barca de bou, s'engronsen molt i a mi no me va agradar gens, lo que passa que si venen per guanyar qualque cosa, però vaja va tornar a s'hostaleria, perquè és més divertit i no mos marejaven tant.

Com és sa cronologia, perquè tenc sa sensació que pegam un bot molt gran, perquè vares anar a escola, als onze anys comences a...?

Faig batxiller, acab es batxiller, no ho volia fer, però vaig fer es batxiller i ho vaig arribar aprovar, perquè jo era un mal estudiant. Jo me'n record que d'onze assignatures un any en vaig dur un mes set de suspeses, això són moltes eh. D'onze, set de suspeses, això ja vol dir que jo no esdevendria un intel·lectual, jo no tenia cap interès, jugava i s'única cosa que m'agradava era pintar. S'història i pintar. Això sí que m'agradava, bé, acaba es batxiller i llavonses vaig anar a fer es servici, perquè jo volia anar a ca nostra. Volia sortir, batuadell, vaig anar a Son Banya, vaig fer es servici, quan vaig acabar es servici, no sé si era después o antes des servici vaig fer un intent de s'Universitat de Barcelona a fer Belles Arts i me varen suspendre i me varen posar "no apto". Vaig dir "batuadell tu, no apto vol dir no serveixes per això", això és fotut, total que vaig tornar aquí també ben emprenyat i vaig seguir amb seva pintant i tal i qual i al final vaig saber per què no me varen posar apto, perquè te donaven un paper gros i ho havien d'omplir tot i jo vaig fer es paper el vaig fer a un dibuixet molt curat, molt bé, enmig, havies d'omplir tot es paper, perquè jo veia gent que feia uns trassos molt bestials i aquests tots digueren entrar, però crec que al final va ser una sort no entrar-hi. A mi m'han passat moltes coses que en es moment he pensat: "Quina desgràcia, quina putada, i al final ha estat un bé". Això digué ser que havia de ser així, m'entens? Jo pens molt que ses coses quan han de ser són i si no són, ja hi pots fer, anar a contracorrent és fotut. Es fet de per exemple lo d'en Guillem Frontera que parlàvem, es fet de que no acceptàs tot allò, segurament jo hagués sentit una línia que no hagués fet, i no m'hagués vengut aquí a fer feina vint anys tot sol fins que vaig arribar a trobar... jo volia fer una pintura personal, no volia anar darrere ningú, au, venga, provar i no trobava res. Al final tot això va fer que jo a dins es terme de Felanitx trobàs un tema que m'agradàs que és en contacte amb la natura, que és d'allà on he tret tot es meu repertori. I això segurament no ho hagués trobat i segurament si hagués trobat una galeria i hagués començat a vendre, segurament tampoc no hagués arribat aquí, perquè hagués venut allò, hagués continuat ses galeries, intenten que tu facis lo que se ven. És normal, no? Ells volen guanyar uns doblers. I tot lo que me pareixia que havia de ser una desgràcia, al final, reconec que ha estat bé per jo, ha estat bé per jo, perquè he trobat un llenguatge que te pot o no agradar però es meu, aquest llenguatge no sé, hombre, sempre té influència amb pintors, no hem de ser beneits, però es molt personal. Es llenguatge personal i que ara tenc una quantitat de feina pendent per fer i d'idees que no tendré temps de fer-la, no en tenc, perquè jo treball molt, som un currante de cuidado. Jo ara tenc 71 any, però faig més feina que quan en tenia vint, jo me colc tard, jo faig feina fins devers les dues i mitja o les tres, cada dia i de vegades més tard, però no, lo seu dues i mitja tres. I de vegades les cinc, però lo normal dues i mitja tres i m'aixec a les onze, llavonses, faig quatre compres, passeig es ca, din i ja em pos a fer feina a les dues o les tres, són moltes obres, faig temporades que feim més obra gràfica, temporades que feim ceràmica, temporades que feim més originals i tot això, tenc un jove que m'ajuda aquí també.

Te volia demanar per Felanitx i sa seva relació amb sa pintura, se sol dir que aquest poble té molta relació amb els artistes.

Aquí sempre hi ha hagut artistes, un poble a Felanitx que aquí hi havia un pintor que a mi m'agradava molt que era en Bover, que era un pintor maldito, aquest sí que ho era un bohemio, era un tio que li agradava molt en Rembrandt i dibuixava estupendament i que era molt bo en Bover i va tenir una vida molt desgraciada, perquè va caure amb sa beguda i per Palma i estava per Palma i hi ha una anècdota molt bona d'aquest que un que tenia un negoci, un senyor de per Palma, i anava pes cicle mallorquí, era un senyor sempre trajeat, tot això i aquest senyor li canviava un quadro amb roba amb camises i tot això, i aquest senyor volia que li donàs més coses i aquell va dir no, te donaré camisa, camisa, fins que me duguis es quadro, molt bé i aquell se'n va anar a ca seva i va tallar amb ses estidores es quadro a trossets i se'n va anar i li va donar trocets des quadro per sis camises. A part d'això, a Felanitx hi ha una quantitat enorme de pintors, m'entens? Va sortir en Barceló que és més significatiu, que té un poder extraordinari i llavonses altres pintors, hi ha en Rafel Juan i moltes altres i altres que.

Creus que hi ha una raó per això?

No ho sé, a Felanitx desde luego sempre han sortit tipos ben peculiars. És un terra que donava en Miquel Bauçà que per jo és un dels millors poetes que hi ha. I és un poble que no sé per què, però és un poble que n'hi ha molts. Deu ser perquè n'hi ha molts i això en fan sortir més.

En es teu cas tu ho has comentat abans, es teu treball té molta relació amb sa terra, però a la vegada ho processes d'una manera molt personal d'aquesta relació, aquesta història de no jo m'inspir amb sa terra l'he sentida mil vegades i amb resultats desastrosos.

Hombre, clar que sí, això bueno, jo crec que un pintor, un escriptor, qualsevol cosa, com més preparat estàs tècnicament, tant si ets un escriptor, tant si ets un pintor, un escultor, qualsevol, i a vegades ja en parlem amb en Miguel Frontera, i és que com més ben preparat estàs tècnicament, més plural podràs ser. Hi ha hagut una falta de consciència a vegades a s'universitat es darrers anys, no te diré ara, ara no sé com va i és que tot lo que feia olor de tenir un poc de coneixement de saber-ne pareixia que no n'hi podia haver. Jo no he cregut mai amb això, jo crec que s'història de l'art n'hi ha, damunt es coneixements que hi ha, vas pujant i naturalment vas donant voltes, el món va donant voltes i a mi me va bé, perquè ara en aquest moment, perquè estic preparat tècnicament bé. Jo te puc fer una aquarel·la. Emplear diverses tècniques almenos a mi m'ha anat bé. Te dona idees per ses altres, jo fent aquarel·les me donava idees per s'oli, quan feia oli, me donava idees per una altra cosa, quan feia oli me donava idees per una altra cosa. Sa ceràmica me donava idees a vegades per, a s'obra gràfica, de vegades quan queda estampat dius "joder", una cosa t'ajuda a s'altra i sobretot, quan fas feina, és quan te venen ses idees o almenos a mi, conyo, a vegades per puta casualitat i això pot anar bé, llavonses allò has de fer feina amb allò i sobretot jo lo que crec que avui passa una cosa i és que tot va tant ràpid, tot va tan ràpid i és que s'art també hi va molt ràpid ara, molta gent en es meu cas no, jo no m'he deixat anar per aquest atropellament. Jo necessit madurar molt s'obra i tenir-la dins es taller molt de temps, perquè moltes vegades me costa molt saber si la deix o no la deix, venga acabar.... me costa i a vegades he exposat obres, més de dos pics, que no n'estava molt convençut. I llavonses les he vistes un parell bé i llavonses això de s'art no li pots dir: "Demà ha d'estar, perquè a lo millor demà no està" i avui en dia es negoci és es negoci i es negoci va per una banda i s'art per s'altra i el volen fer coincidir i aquí no va bé sa cosa o al menos és sa meva manera de ser. Tu no pots assegurar si l'any que ve tendràs quaranta quadres acabats i els has de tenir, sobretot si estàs amb aquestes companyies grosses. Aquí no van de bromes, tu has d'estar allà i te diven: "Mira, dijous que ve has de ser a Menorca que hi ha una cita i llavonses has d'anar a ser allà, perquè hi ha molts d'interessos i jo crec que això, s'interès i s'art i es doblers, no quadra". És ver que sense els doblers s'art no funcionaria tampoc, perquè s'art s'ha de vendre, es pintor ha de guanyar doblers, un temps hi havia aquelles famílies com es Médici i tots aquells que eren aquesta gent que apoiaven es pintors i llavonses per França també les tenien per ca seva aquelles famílies nobles, no? Que dins aquells castells o dins aquells palaus tenien un parell d'escriptors, un parell de pianistes i tots menjaven d'allà. És a dir, s'artista necessita d'un apoio de qualcú i si no el té ho passa puta. S'ha de cercar una feina alternativa. Això és lo que passa i jo ho vaig fer en això i viure de s'art creu-me és molt difícil.

Hi ha com un relat en es que pens molt que és aquest des talent, que moltes vegades, quan se xerra des artistes, se xerra d'un gran talent com si fos una cosa que deu t'assenyalés i de sobte fessis un atxem i te sortís una gran obra. Supòs que es relat de veres és precisament feina.

Això és com, jo crec que era en Picasso un pic que li varen demanar: "I com va això?" I va dir: "Això va feina, feina i feina" i ja està. És fer feina, de sa feina surten ses coses i és ver que hi ha una tendència avui en dia, perquè és un negoci això de s'art, un gran negoci, a crear molts d'ídols i molts de números uns i tot és bo. I no és vera això tampoc. Hi ha coses bones, coses extraordinàries i coses no tan bones, des mateix pintor, des mateix artista, però com li diràs a un senyor tu que això no és bo i li vols cobrar, li vols cobrar 200 milions d'euros o més, no li pots dir en això. És a dir que, clar, per lo que te dic aquesta dualitat, això de dir, quan se mescla es negoci, és mal asunto això, és un mal asunto.

Parlem un poc des procés que han seguit ses teves obres...

Jo vaig començar fent paisatge, anava per foravila i tot això. Llavonses vaig voler fer una cosa més esquemàtica, llavors una cosa quasi abstracte i llavors vaig veure que això no mos duia enlloc tampoc i vaig començar i va estar set anys sense exposar, vaig anar per foravila, vaig aconseguir, va trobar lo de ses figueres me va interessar, vaig fer com un monogràfic damunt sa figuera. D'aquí me va sortir una feina que me varen comanar per Binissalem, per veure si podia fer un estudi de ses figues damunt sa vinya, ho vaig fer, va ser una cosa que també me va aportar més idees llavonses, que segurament, si no m'ho haguessen comanat, jo no hi hagués anat per allà, però una cosa m'ha dit s'altre. Ara jo lo que faig és obra gràfica amb tamanys grossos i tamanys més petits. Llavonses faig olis, de diversos tamanys i ceràmica i amb aquestes tres coses complement s'exposició. Ara me basta per viure, tenc sa sort que avui en dia amb s'internet te veuen per molts de llocs i hi ha gent que a mi me ve a comprar coses, perquè passen per Mallorca. Pareix mentida, jo tenc obra podíem dir a tots els continents del món, en tenc per Austràlia, per Nova Zelanda, en tenc per Amèrica, en tenc per Àsia, en tenc per Àfrica i tot es gent que ha passat a Mallorca i ha vengut aquí i ha comprat, perquè sa gent se mou molt avui en dia. Jo penj coses a Instagram, penj coses a internet, tenc una pàgina i és una cosa que fa molta gent ja, lo de ses galeries ara és un altre tema, perquè moltes llibreries han tancat ja, per què? Perquè per sa manca des ingressos, i ara sa gent compra un altre... no parl des grans pintors, es grans pintors supòs que van d'una altra manera, jo no ho sé, perquè és una empresa, una empresa que cada dematí jo m'imagin que, si tenen vint persones que fan feina, uns se dediquen a muntar entrevistes, un a cercar exposicions, un a cercar clients, s'altre és dir és una empresa això no, però lo que són pintors com noltros, pintors corrents, d'andar por casa, sí que ha estat bo això de s'internet i de... això sí que ha estat bo, perquè jo penj una cosa, per exemple, a Instagram i a lo millor me dona una contestació d'un que no posa m'agrada, per exemple, de Hong Kong, és ben ver, s'altre dia un de Hong Kong, de Moscú avui dematí un que ara posava "ara m'agrada això", com ho pots lograr si no tens doblers per fer-ho? Com hi pots arribar en això?

I com era abans? Quan vares començar a pintar, com era vendre una obra?

No ho sé, pues fent exposicions, feies exposicions a ses cases de cultura que llavonses, quan varen sortir ses cases de cultura, va ser una bona cosa això, perquè molta de gent que no tenia opció d'anar a una galeria a Palma o a Barcelona, perquè no tenia, perquè no ho consideraven lo suficientment bo pues sí que tenia una cabuda a ses cases de cultura i això sí que va ser una bona cosa, perquè quasi tots es pobles varen muntar una casa de cultura i durant uns anys varen funcionar molt bé i es certàmens tb funcionaven bé, ara jo crec que es certamen, no sé perquè se fa es certamen de pintura, antes tenia una raó de ser, perquè era una manera de que te poguessen veure sa gent, però ara qui putes va a veure un certamen de pintura, sa gent s'hi presenta per si hi ha tres mil euros per veure si les s'endú o si són cinc o si, per això, hi vaig, per res més. Però sa gent avui s'obra la poden veure, perquè la pengen o a Facebook o a Instagram, té maneres de fer-la arribar en es públic, un temps no hi havia maneres, un temps havia de ser d'aquesta manera i llavonses venies pues un que te coneixia, un amic que a lo millor per llàstima: "Te compr aquest quadret", perquè això pensa i no guanyàvem ni per espardenyes, per comprar es material i totes aquestes coses.

Sí que hi va haver un moment que hi havia moltíssima gent.

A Mallorca s'ha venut molt i ses galeries varen vendre moltíssim, però s'ha venut molta porqueria també, coses bones, però coses, un dia ho contava, un li va dir un senyor d'aquests que havia fet molts de doblers i havia fet una col·lecció grossa i va dir: "M'hauries de posar en ordre aquesta col·lecció i en aquest home hi venia i tenia 3 o 400 obres i de ses 400 se'n salvaven cinc o sis, lo demés ho podia tirar, perquè llavonses ses galeries com que venien molt també de 200 pàgines o de 100 i sa gent te deien: inverteix aquí que aquest home d'aquí dos anys vendrà es milions, i evidentment a qualcú va passar, però no amb tots. I llavonses hi ha una quantitat de pintors que han vengut a Mallorca, no parlem ja del segle passat que venien aquí, però ara amb es bon temps que fa hi ha una quantitat de pintors que hi ha per aquí que no hi ha gent per comprar tanta d'obra.

Me pica sa curiositat si, per exemple, un lloc com Felanitx, a part de tradició de pintors, hi ha tradició de gent interessada amb sa pintura.

Molta, moltíssima i gent que compra i gent que té col·leccions, si fotre.

Ho dic perquè jo crec que això deu estar relacionat amb els anys en què Felanitx també era una ciutat econòmicament important que tenia sa burgesia.

I a Felanitx en els anys cinquanta i tot això, ja s'organitzaven exposicions boníssimes, jo me'n record que tenien per aquí en Xam, llavonses venia en Bover aquest també va exposar, en Pau Fornés, en Ramon Nadal, que era un paisatgista amb espàtula, en Llabrés, en Miquel Llabrés, això eren gent que venien una burrada, aquests venien una brutor que en Miquel Llabrés llavors sa seva dona va posar sa galeria Bearn, que ara no sé que se diu, que està en es carrer Concepció. No, aquí a Felanitx s'ha venut i se ven obra, lo que passa que ara se ven menos, ara es garbell s'ha posat es garbell després de sa crisi sa gent, sobretot perquè en tenen molta ja d'obra, es mercat l'has de cercar fora.

I aquest runrun cultural encara perdura a Felanitx? Encara hi ha gent?

Sí, hi ha gent que fa coses a Felanitx, hi ha gent interessant. Aquí hi ha una sèrie de joves que fan coses que han estudiat per Barcelona, estan al tanto de ses darreres, des darrer moviment, de ses modes, que llavonses aquests és com tothom, quan comences, cerques i cerques i llavonses s'assenten i troben una cosa que els interessa i troben un camí i qualcú no arriba a trobar mai, és fotut això. No trobar es nord mai. Anar sempre darrere sa música dels altres és fotut, però arriba que si fan feina ho troben. I és que no ho troben pues mala sort.

Hi ha un moment que diguessis som pintor?

Jo ara ho començ a dir que som pintor, en d'això, aquell valencià, que li diuen, en Sorolla, mira si és bo aquest. Aquest és un dels grans impressionistes. Si hagués estat a França aquest home, aquest deu ser s'hora va conèixer un americà que va venir per aquí i el se'n va dur cap allà i va fer una quantitat boníssima i aquest quan feia quaranta anys que pintava diu: "Ara me començ a sentir pintor". Pintor i escultor, bueno, jo som pintor i gravador i llavonses faig ceràmica i ho faig com a complement, com una cosa que m'agrada, lo que passa que sa ceràmica t'enganxa molt, igual que es gravat, són coses que t'enganxen i sa ceràmica se ven menos, no sé perquè, no sé si és perquè sa gent encara pensa amb aquella ceràmica popular que és molt important i a mi m'agrada moltíssim, de ses olles, de ses gerres, ciurells i troba que si li demanen més de trenta euros com val una olla o tot allò deu dir: "batuadell, aquest no està bé des cap", lis costa més, no? Les costa més, te parl des nostre nivell, no? No des nivell des grans, que es grans aquests sa seva boca és mesura o ses marxes, jo parl de gent normal com noltros, no?

Me dones una volta per sa casa?

Farem una volta i aquesta casa t'agradarà perquè tenim, veuràs tu te mostrarem tot es redol aquest.

Agafa sa gravadora i així ho gravam tot.

I res, no, però Felanitx és un puesto que és ver que en surten a Felanitx de gent. Jo crec que com més n'hi ha més en surten.

Jo crec que sa raó econòmica deu estar per allà, en alguna banda. Pollença, per exemple, és un altre poble.

Sí, però no ha tengut tants de pintors com Felanitx. Hi ha pocs pobles que en tenguin tants com Felanitx.

Però a Felanitx a principis de segle era un poble molt important.

Sí, per mor des vi, per mor de s'esperit i tot allò. És ver que Felanitx sempre ha estat un poble sempre un poc avançat amb això. Ara te mostraré un poc això d'aquí, veus? Això és una sala que vàrem fer aquí per poder posar peces un poquet més grosses, que sa gent ho vol veure. Ho has de presentar, si sa gent per exemple això són fruites mortes que hem fetes ara aquest estiu, aquí això està fet damunt pedra. Això se dibuixa damunt sa pedra i se passa amb una sèrie de colors, m'entens? Ho pots fer amb vàries pedres o ho pots fer amb una pedra que llavonses vas borrant i vas posant colors i vas fent, m'entens? Ho pots fer d'un parell de maneres, això ses planxes estan fetes amb fusta. Això està fet planxes amb fusta, perquè clar una pedra tan grossa no hi hauria manera de... Aquesta la podràs veure a baix llavonses i res això té que arriba a més públic, perquè està bé de preu. Ara, per exemple, això hem marcat 1700 o això euros, ara això hem emmarcat 100 euros, perquè, qui és que no se pot gastar cent euros? Quasi quasi te'n vas a un sopar qualcú i mos n'anam, ara un fa festa, això per exemple 150, i això devers 120. Això me pens que són devers 400 o 200. Qui és que no se pot gastar això? Ara, en canvi vols un quadre d'aquest per això. Jo per exemple aquest ja s'ha de vendre com a mínim ja són 1500 euros. Aquí ja hi ha més feina per vendre-los, això t'ho puc assegurar.

Clar, perquè a més aquest bitxo, just des paper punyeta tampoc és tan car.

No, jo t'ho dic, clar, també passa una cosa i és que es pintors que no tenim sa sort o sa desgràcia de tenir un marxant o de tenir una empresa d'aquestes grosses, pues t'has d'adaptar a sa societat allà on vius. És a dir, si tu tens uns preus que sa societat que t'envolta no hi arriba, és ben igual que remanar un mort, aquell home no fa menció de res. Posen uns preus que no tenen sentit, perquè jo no discutiré mai lo que tu em vols pagar de s'obra. Ara te mostraré això també, t posaré un poc de llum aquí. És a dir, una obra d'art té es preu que li vulguis pagar.

Això són ceràmiques.

Sí. I, a més, són molt personals ses ceràmiques també i no són copiades enlloc. Ara això per exemple veus, aquest sistema això és per un accident que vaig tenir en es forn, que hi vaig posar fang de dues classes, veus això aquí? Això és es suport que és això i tot això es fus des fang que se va fondre de toves d'aqueixes que tenia aquí. És dir, jo vaig mesclar aquestes toves a dins es forn perquè havia posat peces d'alta temperatura de fang que aguanta 1250 graus i per acabar-lo d'omplir vaig dir "res", aprofitaré i l'ompliré d'això, que només aguanta 1060 graus, quan va passar del 1100 i va anar al 2000, el 250, aquestes daixones se varen fondre i varen fer això, va regalimar per tot es forn que no podia obrir, vaig obrir de miracle i va estar aquí dins tot ple d'això. Ses peces grosses, veus, això era fang d'una altra temperatura que no se va fondre, però va quedar i jo ho vaig tenir penjat aquí per recordar-me'n que no havia de fer putades. Però un dia vaig dir: i això me podia servir per qualque cosa. Que és lo que te dic jo dels accidents, però això surt fent feina, i dic "joder", si jo per exemple pos aquestes peces, que són aquestes no, les coloc dins un plat i llavonses pos un pot de fang que és d'aquest d'aquí, veus? D'aquest d'això qe ben picat i el pos aquí, el pos allà dins i allà se fondrà i efectivament va anar bé, però lo que no vaig calcular al principi era que si ni posava massa allò estirava i m'espenyava es plat. Ara ja no m'espenya es plat, però moltes vegades surt d'accident ses coses. Hi ha una quantitat de coses...

Ara te faré una foto.
I aquests ous són de ceràmica, no són de... això és sa gràcia. Tenen com un tacte súper especial. Idò aquestes coses se fan fent feina i jo això aposta te dic que totes ses desgràcia que m'han passat, en Guillem frontera ho explica molt bé, jo te donaré un catàleg a on poder llegir que explica molt bé, diu sa vida de n'Andreu és una història trista, però amb final feliç diu ell. I és ver, perquè ho he passat puta, però he arribat gràcies a sa constant. [...] Ara veuràs quin taller més guapo que tenim. Es taller és un bon taller.