Hòstia consagrada,
en bones mans t’has posada,
tota feta de carn i sang;
la meva ànima vos coman,
que en el cel sia portada.
Oh càliç, tan divinal,
sang preciosa de Cristo,
no permeteu que jo visca
ni muira en pecat mortal.

Damunt es Puig de Sant Nofre
vaig sembrar faves i lli;
demà passat, s’altre dia,
les vàrem anar a coir.

-Encara que sia al•lot,
llecènci vui demanar
si em voleu deixar mesclar
cartes en es vostro joc.
-Al•lotet, com t’he afinat,
amb sa careta atrevida,
jo em pensava que sa dida
llavò et ’via desmamat.
-Antany, a aquestes saons,
mu mare em va desmamar,
i d’aleshores ençà,
heu de comprendre, germà,
que estic tan fort per glosar
com un bastiment per mar
que és sortit a pelear
amb mil i cinc-cents canons.
-Engendrat de sang robada,
toca, ves-te’n a colgar,
que no hi ha cap cristià
que pugui arribar a afinar
qui és ton pare i ta mare!
-Tant puc esser fii de frare,
com canonge o capellà.
Veniu ençà, mon germà,
i em dareu sa ma a besar;
per ventura sou mon pare,
que ja enganàreu mumare
a’s temps d’es fadrinejar!
-¿Ene quin llibre has après
aquest dibuixat que tens?
Es bords no tenen parents
ni vincles ni testaments,
sinó que ses seves gents
descendeixen del pecat!