D’es seu hort li duia
sa fruita millor,
perquè era afectada
de melicotó.

En Bàlix tota la vida,
en Bàlitx jo pensaré;
allà on Déu vertader
judicà Na Margalida.
Encara la snet qui crida:
-Treis-me d’aquí, no estic bé.-
Noltros, ¿què havíem de fer
si la mort la perseguia?
Dia devuit de gener,
dins can Tromper m’encontrava,
i En Juan Blanc me dugué
noves qu ejo no esperava.
Va dir si enterat n’estava.
I jo li vaig dir:- Res sé.
De s’al•lota me digué
que ben morta s’encontrava.
Quan dins Sóller vaig entrar,
em varen dir de seguida:
-Per veure Na Margalida,
an es fossar hauràs d’anar.-
Com es meus uis descobriren
ses parets d’aquell casal:
-Oh, cementeri real!-
amb veu baixa li vaig dir-
aquí has de consumir
sa meva amor principal.
Sense ella de res me val!,
en aquest món, estra-hí!-
I com va venir en el cas,
que l’haguessen d’enterrar,
dins sa fossa vaig entrar
i el baül vaig ben tapar
que sa terra no hi entràs.
Se fé hora de dar-mós
sa darrera despedida:
-Adiós, adiós, Margalida,
per a sempre, adiós!
Déu del Ceu, qui és poderós,
allà te té reunida.
I jo, encara la vida,
mos reuniguem los dos!-
Com de Sóller me n’anava,
plorant i vestit de dol,
vegent que jo allà deixava
sa prenda d’es meu consol!
L’amo debades m’envia,
sa madona i los demés,
missatges i jornalers,
tota sa gent que hi havia
perquè jo la vos digués,
sa mort de sa vostra fia.

Ramell de murta florida,
molt de temps t’he contemplat
i a la fi te n’has anat
damunt es Coll de Ciutat
a dar-me sa despedida.