Pere Antoni, jo et duc noves
de sa teva enamorada:
a dins es llit l’he deixada
que un capellà li diu coses,
i es metge que dues hores
de vida no li ha dada.

S’altre dia, jo llaurava
de cap a un empedrat,
i tot lo dia passaren
carrters, tirat tirat.
Com prou n’hagueren passats,
an es darer demaní:
-¿A on anau per aquí,
tants de carreters plegats?
-Mos n’anaàvem a dur un pi
darrere Son Monserrat.
Callau, que no se pot dir!-
En feren cent revoltons
i en feren dues trozadse.
De ses posts que hi han quedades
trauran més de cent doblons.
de ses rels que li arrencaren,
que tenia davall terrra,
cinc-cents bastiments de guerra,
més de cent anys en cremaren.
La reïna que va tenir,
en feren tases de vent,
i en feren dos mil i cent,
més gruixades que un cortí.
Les copinyes que han venudes,
a un forn per coure pa,
a una suma va anar
i mil lliures han valgudes.
Més de set-centes corteres
n’aplegaren de pinyons
ses al•lotes de Son Oms,
per donar a ses caderneres.
Don fi, perque Déu ho vol;
un mot me vui explicar:
aquest pi se va taiar
per un tap de fabiol.
Mirau si seria petit
que encara no va bastar!

Aquesta ja és sa darrera
que cantaré per aquí,
i es qui me voldrà seguir
m’haurà de córrer darrere.