De ses més tristes del món
me trob, perque ho vol mon pare,
i los ossos de mu mare
se’n senten d’allà on són.
Va començar primerenc,
es nebot, a dir-me “tia”!
I jo més m’estimaria,
si tal cosa se seguia,
tirar-me dins un avenc.
De Calaguait sa guerrera
tot es carrer va glosar,
i la m’he mirada, i fa
vista de flor de favera.