S’altre vespre,
una al•lota plorava,
perque se tractava
de despedir-sè.
Es jove que ella festejava
a Ciutat se n’anava
per embarcar-sè.
Lo darrer que liva dir:
-Juan, si vas a L’havana,
no deixis a cap cubana
lo que em guardaves per mi.
Estoja’m lo que em prometeres
e svespre que em feres
aquell jurament.
Jo te promet que seré una dona,
del món la més bona,
per fer-te content.
Emperò, si jo sé que vas
a xupar altra taronja,
te dic que em tancaré monja
d’un convent, i no ho sabràs.-
En Juan va deixar s’al•lota,
com una bambota,
damunt es portal.
I sa mare ets uis li eixugava
amb so davantal.
Mare i fia s’abraçaren.
-Adiós fins en tornar!-
De besades que li daren.
es nas li varen pelar.

Si tu no dormisses tant,
jo te’n cantaria una.
Desperta’t, cara de lluna,
que ara passa es teu galant.

Sa vèssa que duc tot sol
basta bé per jo i un altre.
Si amb això hi trobau falta,
no fés, idò, tant de sol!