Qui mira, al cap i a la fi,
se lleva es mal pensaments.
“Cada cosa en es seu temps”:
fa estona que ho sent a dir.

Ramellet, jo no sé com
de rallar amb tu vaig enrere.
Adiós dic a tothom
i a vós, flor de murtera.

Quan jo mir aquests aucells
que corren per sa llaurada,
sempre pens en aquell temps,
garrida, que et festejava.
No bebia ni menjava
i tu no em planyies gens.
I ventura que tu tens
que vàrem esser parents
i no em va voler ta mare!
Jo no t’haguera deixada
fins i tant fosses estada
per l’església publicada,
garrida, per tots es vents!