Entrant dins el poble, sent un combregar.
¿Deu esser Cecília que deu combregar?
Me trec es capell i el duc en sa mà.
A ca Na Cecília jo l’he vist entrar.
-Per anit, senyora, que me deix passar,
que és a l’amor mia que han de combregar.-
Entrant dins la cambra: -Cecília, ¿com va?
-Malament, Riera, malament me va.-
Jo me gir, darrere, me pos a plorar.
-No ploris, Riera, que no pots plorar,
si no, a mi mateixa me faràs plorar.
Tenc una germana, t’hi podràs casar.
-No vui cap germana ni tampoc germà.
És amb tu, Cecília, que m’he de casar,
que les flors del dia fas enamorar.
-Vet aquí, Riera, lo que em vares dar:
anell d’or i racades i també el collar
-Jo no vui racades ni tampoc collar;
és amb tu, Cecília, que m’he de casar.
-Fé venir un confés, que em vui confessar.-
I a la mateixa hora, ella va expiar.
A la seva tomba la varen portar;
la posen en terra; jo la vaig besar.
La tapen de terra; hi posen mitjans,
dic: -Adéu, Cecília, ja no em puc casar.
Aquesta corona la’t vui regalar
i damunt la tomba la’t venc a portar.

Vós teniu unes colors
tan vermeies i encarnades!
No crec que Déu n’haja dades
ni tampoc principiades
de tan hermoses com vós.

Don Juan i don Ramon venien de la caçada.
Don Juan va caure mort, don Ramon ferit estava,
don Floriroreto,
don Ramon ferit estava.
Sa mare el veia venir dins el prat qui verdejava.
Veu com cui vaumes i flors per curar les seves nafres,
don Floriroreto,
per curar les seves nafres.
-¿Què és això, mon fill Ramon? Teniu la color mudada.
-Ai, mare, sainat me som i la sainia han errada.
-Mala pesta, mal barber, si la sainia us ha errada!
-Mumare, no flastomeu; no me’n tornarà dar d’altra.
-Pujareu, mon fill Ramon, pujareu dalt la cambra alta;
trobareu vostra muller que anit li han duit una infanta.
-No m’alegrarà muller ni tampoc petita infanta,
perque no la veuré gran ni la veuré ballar en dansa.
Enc que fos estat hereu, no el veuria anar en batalla;
perque jo i el meu cavall portam vint-i-nou llançades.
Mon cavall ne porta nou, damunt mi totes les altres.
Mon cavall morirà anit, jo demà a la matinada.
Mon cavall l’enterrareu al lloc millor de l’establa.
I llavò m’enterrareu a mi al vall (sic) de Santa Clara
I a mi me posareu una espasa desembeinada.
I tothom qui passarà dirà: -Pobra de sa mare!
Els dos fillets que tenia se són morts a la caçada!