Mu mareta, jo el vui sastre,
perque ha mester poc cabal:
una aguya i un didal,
ses estidores, i basta!

Dalt ses muntanyes més altes
veig un pi que no pot créixer.
Si es meu estimat me deixa,
supòs que s’any que ell va néixer
en degueren néixer d’altres!

De bell dia i tot tenc por;
veiau de nit què he de fer!
Voldria tornar noguer
branca de cirerer
per fer ombra an el teu cor.