Sebastiana, alegre’t,
que jo l’he vist que llaurava:
d’una hora lluny blanquejava;
que anava de mudadet!
Mu mare, tan bona dona,
m’ha duita a l’Hospitalet,
i un poc més avallet
hi ha una pedra qui sona.
Un fadrí que s’anamora
i s’al•lota ja hi està,
bé se pot apreciar
que sa ventura li va
com s’aigo a sa regadora.