Cada vegada que vénc,
sempre la trob impedida:
qui vos dóna gust, garrida,
si no hi és, no té assistent.

-Soldadito, soldadito, tú que de la guerra vienes,
¿no habrás visto mi marido por la guerra alguna vez?
-No, señora, no lo he visto, ni sé su señor quién es.
-Es un joven blanco y rubio, alto como los ciprés.
-Sí, señora, que lo he visto; su marido muerto es;
se ha muerto en Valencia en casa del Genovés.
Ha dejado en testamento que me case con usted.
-Esto sí que no lo haría, esto sí que no lo haré.
Siete años hay que espero, y siete más que esperaré.
Si a los catorce no viene, monjita me encerraré.
Y los tres hijos que tengo muy bien los condoñaré: (sic)
uno, con doña María, otro, con doña Isabel
y el más chiquitito rubio a la guerra mandaré.
Donde ha muerto su padre morirá el hijo también.
-Calla, calla, Francisquita, que yo soy tu amante esposo
que he venido de la guerra: dame un abrazo amoroso.

Al mirador del castell, Blancaflor està asseguda.
Amb una pinteta d’or sos cabeis pentina i nua.
Gira els uis devers el cel, no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar i veu traspuntar la lluna.
Les veles veu arribar d’una nau qui n’és venguda.
Mira devers el camí i veu molta gent qui puja.
Veu venir un cavaller qui va a cavall d’una mula.
Sella i brilla ne són d’or i també les ferradures.
Un gran acompanyament el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu, el cavaller la saluda.
-Cavaller, bon cavaller, si veniu de part de França,
haureu vist el meu senyor, que Déu guardi de desgràcia.
-L’he vist i l’he conegut i amb ell tenc grossa amistança.
Som dinat, ans de venir, moltes voltes a sa taula.
Ara ja deu ser casat: el Rei li dóna una infanta.
-Benhaja ell qui la mantén! Malhaja qui la hi ha dada!
Fa set anys que jo l’esper, com a dona ben casada.
Set altres l’esperaré, com una viudeta honrada.
Si dins aquest temps no ve, seré monja consagrada.
Me tancaré en el convent, el convent de Santa Clara.
-Senyora, jo fos de vós, no voldria estar tancada.
Pot venir vòstron marit a l’hora més impensada.
¿Què faríeu, dama, vós, si davant el vésseu ara?
-Faria els rosers florir i les poncelles badar-se.
-Senyora, idò, ja poreu, que davant el teniu ara.-
Se daren tan fort abraç, que d’alegria, ploraven.
Se giren ençà i enllà; els rosers aponcellaven.