A vint anys me vaig casar
amb una foravilera
que me sortí llambrinera,
tan bona que em féu medrar.
Una cançó vui dir trista;
mu mare, no heu de plorar:
Per ventura es meu germà,
amb so fusell en sa mà,
a Ciutat passa revista.
En lo que passarell sia
a dita de mos guerrers,
vos vui servir així mateix
sens mostra de fellonia:
així veureu, vida mia,
que jo amb sos trebais engreix.