Al mirador del castell, Blancaflor està asseguda.
Amb una pinteta d’or sos cabeis pentina i nua.
Gira els uis devers el cel, no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar i veu traspuntar la lluna.
Les veles veu arribar d’una nau qui n’és venguda.
Mira devers el camí i veu molta gent qui puja.
Veu venir un cavaller qui va a cavall d’una mula.
Sella i brilla ne són d’or i també les ferradures.
Un gran acompanyament el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu, el cavaller la saluda.
-Cavaller, bon cavaller, si veniu de part de França,
haureu vist el meu senyor, que Déu guardi de desgràcia.
-L’he vist i l’he conegut i amb ell tenc grossa amistança.
Som dinat, ans de venir, moltes voltes a sa taula.
Ara ja deu ser casat: el Rei li dóna una infanta.
-Benhaja ell qui la mantén! Malhaja qui la hi ha dada!
Fa set anys que jo l’esper, com a dona ben casada.
Set altres l’esperaré, com una viudeta honrada.
Si dins aquest temps no ve, seré monja consagrada.
Me tancaré en el convent, el convent de Santa Clara.
-Senyora, jo fos de vós, no voldria estar tancada.
Pot venir vòstron marit a l’hora més impensada.
¿Què faríeu, dama, vós, si davant el vésseu ara?
-Faria els rosers florir i les poncelles badar-se.
-Senyora, idò, ja poreu, que davant el teniu ara.-
Se daren tan fort abraç, que d’alegria, ploraven.
Se giren ençà i enllà; els rosers aponcellaven.

Margalida, pecat és
que a bon lloc no sies nada.
Sa teva cara no és
de ciutadà ni pagès,
sinó de monja tancada.

Jo som un vesí d’Algaida
i som nat en Es Llombards.
Com més amunt te faràs,
més gros s’esclat pegaràs
si no t’aguantes a l’aire.