Una paraula, poc costa;
i vós no la’m voleu dir.
Jo voldria ser es mantí,
món bé, de l’arada vostra.

Entenent ne daven elles
que era mel de sa millor,
i va esser s’escudelló
que estava ras de sabó
per decantar ses gadelles.

Estimat meu, tot hi ès:
vós fadri i jo fadrina.
N’hi pren com la plata fina,
que torna an es mateix pes.