Com ella surt a ballar,
amb un aire que me mata,
duu damunt cada sabata
una sivella de plata
que és més ampla que sa mà.
Ets com la fulla de l’om,
que, en tocar-la es vent, se gira;
Margalida Montseriva,
tens es cap que et va a l’entorn.
Donetes d’es meu carrer,
plorau la meva dissort:
s’ase d’es sogre s’és mort
quan més l’havia mester.