N’Amèlia està malalta, N’Amèlia filla del Rei.
Van a veure-la los Comtes i tota la reial gent.
La consolen i la planyen, però ningú sap el meu mal,
ni el metge qui la visita, qui és comte conventual.
-¿Quin mal té la meva filla, quin mal se n’hi haurà preS?
-El mal que jo tenc, mumare, ja fa estona que el sabeu:
amb un ouet que me dàreu emmetzinada m’haveu!
-No parleu així, ma filla, ¿no veis que us condemnareu?
Confessau-vos bé, ma filla, i los sagramnets rebreu.
Com estareu combregada, testament arreglareu;
farem venir un notari, veiam què me deixareu!
-Del testament que jo faça, molt poc vos n’alegrareu:
set ciutats jo tenc dins França, mumare, vos les sabeu,
i ne deix tres an els pobres, pobres, per amor de Déu.
I en deix dues a Don Carlos que n’és cosí germà meu.
I la resta per l’església que else diguen davant Déu. (sic)
-La corona d’or, ma fia, ¿ane qui la deixareu?
-La corona d’or, mumare, deix a la Mare de Déu.
-Cordoncillo d’or, ma fia, ¿ane qui lo deixareu?
-Cordoncillo d’or, mumare, deix a l’arbre de la creu.
-Les faldetes d’or, ma fia, ¿ane qui les deixareu?
-Les faldetes d’or, mumare, a mi les me posareu.
-I a mi, la meva fia, a mi, ¿què me deixareu?
-Vós, qui m’heu emmetzinada, trob que res vos mereixeu.
Però vos deix els rosaris, perquè, en lleure, los passeu.

Més m’estimaria veure
Na Maria de Menut
que tot es terme de Lluc
ajuntat amb so de Seuva.

Un dissabte dematí,
molt prest me vaig aixecar.
Dic: -Jesús, si estau amb mi,
que me vaig a confessar!-
Quan a dins l’esglèsia entrava,
amb un frare em vaig topar.
Vaig dir: -Pare confessor,
¿me voldria confessar?
Però es meus pecats són massa!
-Fieta, això no embarassa,
si bon propòsit hi ha!
Diguès, fieta, diguès,
deixa anar els mals pensaments.
Si amb mi et vols confessar,
digues els deu manaments.
-Una pastoreta hermosa,
que bé ama el seu pastor,
se troba molt ansiosa,
baix dels peus del confessor.
Pare, ja estic confessada,
me don la bendició!
-Fieta, jo no som frare,
ni tampoc som confessor.
Jo som el mateix pastor
de qui estàs enamorada.
-Trista de mi, desditxada,
la gent ¿què dirà de mi?
Es pecats he hagut de dir
a un qui m’ha festejada!-
Sa carta ben feta està
i d’es seu cap ideada,
i ella és arribada,
baix d’es portal la trobà,
i ella la va donar
a llegir a sa veïnada.
Quan mentre la s’escoltava,
se va posar a plorar
i li va dir: -Ara, ja,
Guiem, ja m’has olvidada!