Com sa pica vessarà,
senyal de que serà plena;
i jo per tu, Magdalena,
me tiraria dins mar.

Jo era a pescar de canya
quan s’al•lota se morí
Un amic meu va venir:
-Baltasar, te vénc a dir
que t’enterren s’estimada.-
Partesc com un ca llebrer
per dalt es Puig Andritxol,
i vaig sentir repicar:
-Ara duen a enterrar
sa pena d’es meu consol.
Duis-me un vestit de dol,
que a s’enterro tenc d’anar.-
I quan vaig esser allà,
la gent ja estava arrotlada.
Sa mare surt aviada:
-Entra aquí dins, Baltasar!-
Entr i la veig ajaguda
amb ses mosques p’ets entorns.
-No som res en aquest món!
Que nostro Senyor mos don
una mort reconeguda.-
Com la treien de ca seva,
que la duien a enterrar,
sa mare la va adorar:
-Adiós, estrella meva,
aqueixa hermosura teva
cendra i pols ha de tornar!-
Començaren a resar
una salve a cada passa,
i usant d’aquesta traça,
arriben an es fossar.
Com foren en es fossar,
sa fossa estava oberta
i jo m’hi anava a tirar.
Un amic meu m’agafà.
Va dir: -Baltasar, ¿què fas?
Tateix no la tornaràs!
A Déu l’has de comanar.-
Com la vaig haver enterrada,
la vaig ’cabar de servir;
en un fonament vaig dir:
-Així com te veig aquí,
te vegi al cel, estimada!
Ja no hi ha millor posada
que un cristià pot tenir.

Perque vaig dir “que el se’n duguin”,
me volien agafar.
Ara sí que ho diré clar:
“que el se’n duguin, que el s’en duguin,
que el se’n duguin a enterrar!”