Per lo senyal, etc., etc.,
L’oferta d’aquest dia
està concedida
a l’amo En Pere Combrombo Martí.
S’aubardà an es camaiot.
Qui no menjarà camaiot
li posaran s’aubardà.
Paraules d’un xot negre
qui passa an es bé-a-bà,
escrites a un llibre
de paper d’estrassa,
tot ple de pinyols
de carabassa.
Germans:
Escoltau aquest sermó
perque està molt embuiat.
Ell jeia dins un sac
perque tenia calor.
Ell afinà un voltor
que s’aficà dins un pou.
Quan va tenir es llevat tou,
se’n va anar a l’ofici.
Dona qui no té judici
no pot sur volant redó.
Jo som un gros pecador
qui confés la veritat.
Tenia un ase gelat
que era tan poc discorregut
que va anar catorze nays perdut
per dins un plat de cafè.
I llavonses tenia un mè
qui té un nas com una pinya,
i cada dia mou rinya
a ses gallines d’Andratx.
Dia vint-i-cinc de maig
vàrem sembrar sa rota,
i no va ploure cap gota.
Cap granet vàrem coir.
L’amo En Pere Cobrombo Martí
traginava aigo amb un paner.
Dia quinze de gener,
vàrem sembrar ses llenties.
S’ase voltà quinze dies
amb ses cames per amunt.
A l’instant va estar difunt,
perque jo amb un bon verdanc
li feia plim-plam-plim-plam
per damunt s’esquena seva.
Ses dones de Capdepera
m’alaben es serigot,
i jo dic que es camaiot
és set vegades millor.
Mentre tocaven matines,
es porcell se va amagar.
¿I a on diríeu que s’amagà?
Dins sa butza d’un xot.
I si trobau que dic poc,
encara hi puc afegir.
Ses dones de Santanyí
no coneixen s’as d’oro.
Un dia vaig veure un lloro
que adobava un llantoner,
i de ràbia que tengué,
va arrancar sa coa de s’ase.
I l’amoEn Pep Esclafada,
al punt que hagué sopat
se va fer dins es calçons.
¿Com no rebentau de pena?
¿Com no teniu mil duros d’or?
M epesa de tot mon cor!
M epesa, vos dic. Des d’ara,
vui beure i vui menjar.
Qui ha fet avui, farà demà!
Com Cristum Dòminum nòstrum.

Vós sou la que em poreu dar
alegria, i no me’n dau.
Ves quin possible trobau
que un altre tenga sa clau
i jo que haja de tancar!

Perdudes, les hem perdudes, les cartes del navegar;
anam nou mesos per l’aigo, sense mai terra encontrar.
Acabats los comestibles que dúiem aparellats,
tractàrem de treure busca qual havíem de menjar.
La sort ne va esser tan mala que an es patró va tocar.
Respongué el capità, que si algun n’hi hagués,
guanyaria els seus diners si alt l’arbre volgués pujar.
Respongué el més petit: -Senyor, jo hi pujaria...
-T’entregaré dos-cents duros i barco per navegar.-
Quan va esser enmig de l’arbre, el minyó es posà a plorar.
-¿De què plores, minyonet? ¿de què plores ara ja?
T’entregaré dos-cents duros i barco per navegar.-
Quant va esser d’alt l’arbre mestre, el minyó es posí (sic) a cantar.
-¿Per què cantes, minyonet? ¿per què cantes ara ja?
-Si la vista no m’engana, la terra veig blanquejar
i una torre molt alta i dos colomins volar.
També veig dues senyores amb un rosari en sa mà.-
Mentres deia estes paraules, el minyó caigué dins la mar.
El dimoni, tan superbo, enseguida lo temptà.
-Marineret, ¿què me dones, jo te trauria de l’aigo?
-T’entregaré la nau meva carregada d’or i plata.
-Jo no vui la vostra nau, ni vui or, ni tampoc plata.
Lo que vui en morir-tè… m’entregaràs la teva ànima.
-L’anima l’entreg a Déu, el cos a la mar salada,
i la resta que se queda a la Verge sobirana.