La planc, pobra joveneta,
es disgust que va tenir
quan son pare li va dir:
-¿A on és sa cadeneta?
-Mon pare, jo l’he perduda
per s’olivar del Cocó,
i annat darrere un falcó
tan sols no me n’he temuda.
Mon pare, vos ho vui dir
a vós, que vos hi importa:
per un forat de sa porta,
l’he donada a un fadrí.
Un fadrí me té lligada
i anit ha de venir.
(Reina del cel coronada,
anau-li a sortir a camí.)
I mumareta endolada
amb sa tomba destapada
per enterrar-m’hi a mi.
I llavonses podreu dir
que n’he mort enamorada,
’namorada d’un fadrí.

A la fonda de la Pera i holà!
dames hi varen anar i holà!
Pregunten a l’hostalera: _¿Què teniu per a sopar?
-Trobareu pollastre amb prebe i arròs sec amb bacallà.-
Elles demanen a l’amo per anar-se’n a colgar.
-Agafa el llum, criada, les podràs acompanyar.-
La criada és traïdora i se va posar a guaitar.
Ells duen calcetes curtes i una espasa al costat.
Com les dames se colgaren, la criada va tancar.
-Criada, obri la porta i cent duros cobraràs!
-Ni per cent ni per cinquanta, l aporta no s’obrirà.
Mos pensàvem que eren dames i són lladres per robar.
No són cavallers, senyora, sinó lladres per robar!

Cada dilluns dematí
el meu cor fa sentiment,
germans meus, tenc present
sa dona, quan se morí.
Fonc aquell aqui mamava
lo qui em dava més pesar
cada pic que em despertava
i se n’anava a cercar
sa mamella de sa mare.
Vos assegur que encara ara
no l’ha poguda trobar.
Ell ja no la trobarà,
perque és morta i enterrada.