Sempre que te veig, diria
es meu pensament quin és:
es meu cor dir-t’ho voldria,
i sa boca no diu res.

Sa meva al•lota, en parlar,
és com un tambor de guerra:
perque té cases i terra,
se pensa que pot triar.

Una fadrina no sap
lo bé que n’està amb sa mare,
i com ve que ja és casada,
li donen qualque atupada
i qualque barret sobrat.
I si sa mareta ho sap,
se n’hi va tota enfadada
i diu:-Cara de tros d’ase!
Jo no la’m ’via mirada,
¿i tu ja li has pegat?
-Ella m’ha romput un plat
i una gerra que ha esbrocada!
I un frare qui és passat
li ha donat una mirada.
Aquest cop que li he pegat,
ara veig que l’hauré errada.