Tots es senyors de Sineu
duen cuiera i forqueta,
tenen cama de xueta
i sa vista de jueu.

Si Déu mos proveïgués
de blat una bona anyada,
d’ordi, de xeixa i civada,
també que doble mos fes,
i faves que n’hi hagués
més que caramull de paia.
Ametlers i garrovers,
que en pegar-los espolsada,
en caigués una solada
que sa terra no se ves.
I, en estar en flor es cirerers,
que no hi hagués cap boirada,
i a sa vinya, sa cendrada,
Déu que no n’hi prometés.
Es batistes, vinaters,
en es trescolar vos fes
a cent quartins per somada.
I sa fia de la casa
un estimat nou tengués!

-Bondat, bondat, Marieta! Sopar i colgar dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn..-
Ella sopa i se colga; fa lo que el marit li diu;
com mentre va estar colgada, qui se volia dormir,
li tocaren a sa pota i no la deixaven dormir.
-¿Qui és qui em toca a sa porta i no me deixa dormir?
-Senyora, som Don Franciscoi la vénc a devertir.
-Vamos, vamos, Don Francisco, aquesta nit és per dormir.
-Si no m’obri, senyoreta, me trobaran mort aquí.
-Ara vénen ses criades i debaixaran a obrir.
-No he de mester criades; jo t’he de mester a ti.-
- Davalla en camia blanca i sabateta xoquí.
Com mentres obri la porta, li apaga el candelí.
-Don francisco, Don Francisco, no ho solia fer així.
-Aquesta nit he mort un homo i pens que és lo seu marit.
-Benhaja vós, Don Francisco, i així prest n’haurem sortit.
-Jo ara estava pensando que toquen un combregar.
-De jo i vostè, Don Francisco, que noltros no hi hem d’anar
-Jo ara estava pensando els infants de qui seran.
-De ma vestidura blanca, del petit fins al més gran..-
L’agafa per sa mà blanca: -¿De què los hem de vestir?
-Ja pots cridar pare i mare brodada de carmesí.-
Aleshores, Don Francisco la se’n du fins al jardí.
-Deixa’m dir tres parauletes: que me vénguen a assistir.
Viudes, casades, donzelles, preniu un consei de mi:
si vostra marit va fora, no vos aixiqueu a obrir.
Aquesta nit m’he aixecada i me costarà morir.-
La primera punyalada la va ferir en es cap
i va dir: -Sebastiana, aquesta n’és de bon grat.
La segona punyalada la va ferir en es cor.
Li va dir: -Sebastiana, aquesta va per llavò.
La tercera punyalada la va ferir a ses costelles.
Li va dir: -Sebastiana, aquestes són ses més belles.-
En la quarta punyalada, el minyonet va parlar;
li va dir: -Fill meuet, calla; ton pare mos vol matar.-
Dilluns, son pare hi va a sa presó a veurè’l.
El trobà qui sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu jo et duc un regalo de dos galls que tenc farcits.
-De lo bé que heu fet, mon pare, molt prompte els hauré partits.-
Es dimarts, sa mare hi va, a sa presó, a veurè’l.
El trobà que sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu, jo te duc un regalo, d’una porcella rostida.
-Molt prompte l’hauré partida.-
Amb un misserere trist per ell demanà perdó.
El deixen a sa presó i la Sang de Jesucrist.