S’altre dia, jo llaurava
de cap a un empedrat,
i tot lo dia passaren
carrters, tirat tirat.
Com prou n’hagueren passats,
an es darer demaní:
-¿A on anau per aquí,
tants de carreters plegats?
-Mos n’anaàvem a dur un pi
darrere Son Monserrat.
Callau, que no se pot dir!-
En feren cent revoltons
i en feren dues trozadse.
De ses posts que hi han quedades
trauran més de cent doblons.
de ses rels que li arrencaren,
que tenia davall terrra,
cinc-cents bastiments de guerra,
més de cent anys en cremaren.
La reïna que va tenir,
en feren tases de vent,
i en feren dos mil i cent,
més gruixades que un cortí.
Les copinyes que han venudes,
a un forn per coure pa,
a una suma va anar
i mil lliures han valgudes.
Més de set-centes corteres
n’aplegaren de pinyons
ses al•lotes de Son Oms,
per donar a ses caderneres.
Don fi, perque Déu ho vol;
un mot me vui explicar:
aquest pi se va taiar
per un tap de fabiol.
Mirau si seria petit
que encara no va bastar!

En anar a pescar coral,
alerta a ses coralines,
que ses mules somerines,
en tirar coces, fan mal.

Una herba que se diu tuina,
bona per medicament.
Jo vaig tenir un pensament
de treure’l de dins sa cuina.