Santa Elisabet,
mare de Juan,
si em colg i no em llev,
l’ànima us coman;
a Lluc i Juan,
a Marc i Mateu,
tots els sants i santes
que creien en Déu;
a Sant Dionís,
a Santa Coloma,
tots el ssants i santes
que duen corona.

Anem-hi a Montserrada i veurem tot lo que hi ha;
diuen que hi ha una llàntia a cada cantó que hi ha.
Totes són de plata fina menos una que n’hi ha,
que és la llàntia del rei moro, que mai l’han vista cremar.
Sols un dia l’encengueren; un àngel del cel baixà:
-Apagau aquesta llàntia, que tot el món finirà.
Darrere aquella muntanya hi ha roses i clavells
per adorar la custòdi’ del Santíssim Sagrament.
La Mare de Déu plorava abraçada a una creu.
Sant Juan la consolava: -Mare de Déu, no ploreu!-
Mare de Déu, mare nostra, Mare de Nostro Senyor,
cada dia feis miracles per la nostra salvació.

-En Jordi de Son Catiu
és vengut, i no sé perque.
-Madona: ¿sabeu què cerca?
Una fia que teniu.