Una Verge que tenim
damunt un putxet redó
que se diu Sant Salvador,
an aquella és que acudim.
Li duc el retrato al viu;
tenga, si vol mirar-ló.

Un dia, fent un oís,
vaig veure el cel
cobert de gel,
cobert d’estrelles.
Vaig veure les meravelles
del meu gran nas.
Altres temps, no me pensava
tenir tal pinyota.
Era com sa muntanyota
de Calicant.
Pos peu enrere i envant
i el me mir bé.
Vaig afinar un sequer
dins cada aranell.
Cent homos sense capell
qui guardaven beies,
se tapaven ses oreies
amb un llençol
per por que qualque beiol
no else picàs.
Vaig escampar un poc es nas
per ses voreres.
Vaig trabucar ses calderes,
d’es tremolor.
Ses bresques de mollericó
molt s’espanyaren;
n’hi hagué bresques que redolaren
cinc-centes passes.
I jo, amb ses meves traces
i trapasseries,
vaig aplegar per quinze dies
d’aquell trossam.

Plou i fa sol;
la Mare de Déu
fa un fiol.