Una mata llentrisclera
que dins can Braseta hi ha:
n’hi ha mitja de borrera
qui p’es racons sempre va.
Com la vaig veure tan veia,
vaig dir: “De cop morirà”.
I ara veig que durarà
més que mànecs de cuiera.
Jesús, Toni, que t’arrambes!
que has tornat de femeller!
Per dins cuines, per dins cambres,
a onsevuia et cau bé.